 |
| De Memòria de Sants |
Avui, que se celebra el dia del pare, he volgut fer una excepció al tipus d’actualitzacions que escric habitualment i publicar una història que, tot i que com la resta està absolutament vinculada amb Sants, parla, per sobre de tot, del que m’és més proper i personal.
Estic segur que molts heu participat algun cop al Cros Popular de Sants, cursa que des de l’any 1996 va acompanyada d’un emotiu annex: memorial Eugeni Giralt. Però imagino que la majoria, especialment els que sigueu més joves, no sabeu a qui fa referencia aquesta dedicatoria. Eugeni Giralt Querol, abans que res, va ser el nostre pare. Meu i dels meus germans.
Hi ha families que hereden calers o possessions. En el nostre cas, quan va morir el nostre pare, que havia treballat tota la seva vida fent feines de paleta com autònom, no ens va poder deixar res d’això, però des de fa molt de temps penso que, a canvi, ens va deixar d’altres coses fonamentals: la implicació en la societat que ens envolta i la lluita pel que ens és més proper, el nostre barri.
Entre les coses que recordo més clarament de quan era molt petit hauria de citar els diumenges amb el meu pare. La veritat és que entre setmana no ens veiem gaire, ja que el meu pare treballava fins a altes hores. Arribava a casa tard, es dutxava per netejar-se del guix i del ciment de les obres, sopava i marxava a l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i La Bordeta. El diumenge en canvi es reservava els matins per estar amb la familia i molts dies em portava al Mercat de Sant Antoni, a buscar cromos, tebeos, pedres, segells, monedes o allò que toqués col·leccionar en cada moment.
Segurament era un dels millors moments de la setmana, tot i que he de reconeixer que, de vegades, em desesperava creient que no arribaríem mai o que ja haurien tancat les parades. Jo no entenia com es podia fer tant llarg el camí de casa meva a Mercat Nou. Sempre ens trobàvem veïns, familiars, companys de l’Associació, del Cros, del Foment, de la Parròquia dels Dolors, gent que li volia encarregar una feina o treballadors de les diverses feines que havia realitzat: lampistes, guixaires, fusters, peons, o d’altres paletes que el convidaven a fer un vermut al bar la Vinya (quan encara no s’havia convertit en un antre habitual de les redades policials) o al bar Vicenç. Però és que encara caldria afegir les papereres caigudes que calia encaixar al seu lloc, les tapes de la llum i de l’aigua que s’havien sortit i calia resituar, o els fanals espatllats i que, de no poder arreglar-los directament, calia trucar a l’Ajuntament per tal que en tinguéssin constància. Després de tot això, si quedava temps, ja podiem agafar el metro cap a Urgell.
Com dic, de petit, això em desesperava. Ara penso que aquesta manera de ser i de fer era admirable i que tant de bó aquestes actituts fossin més habituals. El meu pare es va implicar molt intensament amb Sants, el seu barri, especialment a partir dels anys 70, quan els projectes urbanístics de l’alcalde Porcioles van fer perillar 800 habitatges, entre els quals el nostre.
Al cor de Sants s’obria una enorme rassa per fer entrar el cinturó de ronda. La ferida anava acompanyada de l’enderroc de diversos edificis, entre els quals l’antic ajuntament del municipi, i de la desaparició d’alguns carrer i places, com la plaça Victor Balaguer. Segons contemplava el projecte el carrer Badal passava de fer 30 metres d’amplada a fer-ne 50. Amb el que una gran quantitat de gent veia perillar les seves cases, però a més a més amb un afegit igualment tràgic. La majoria d’aquests veïns i veïnes no eren propietaris de les seves vivendes, amb el que es complicava el fet de rebre possibles compensacions. Calia organitzar-se per salvar els habitatges i va ser en aquest moment quan diversos veïns, entre els quals el meu pare, es van organitzar a l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i La Bordeta.
La lluita dels veïns va aconseguir modificar alguns dels punts d’aquest pla urbanístic i, tot i que un cinturó obert va dividir Sants en dos, castigant a tothom amb uns volums de pol·lució i de soroll inacceptables, els veïns van poder salvar les seves cases. La tasca feta per l’Associació de Veïns tot just començava i a partir d’aquells moments van treballar en projecte molt diversos, com la creació d’un casal per a la gent gran, l’organització de la festa major al carrer Badal l’any 1981 o la reclamació d’espais verds per als veïns i veïnes com la plaça de l’Olivereta a l’espai on hi havia hagut una fàbrica, entre molts d’altres. Però la feina no era només relacionada amb grans projectes urbanístics, l’associació també treballava per ajudar a veïns amb problemes personals greus. A casa meva, per exemple, sempre hem recordat la festa que es va celebrar a l’antic local del carrer Badal, avui enderrocat, per recaudar calers per portar el fill d’una veïna des de Guinea. La seva avia havia mort i el nen s’havia quedat sol alla. Alguns anys més tard aquell nen seria un dels meus amics de l’esplai
Una altra lluita destacada i, que també ha tingut repercusions molt positives per al veïnat de Sants, va ser la reclamació de la construcció d’un Casal Esportiu de Sants al solar de la fàbrica Serra i Balet. Per aconseguir l’éxit d’aquest projecte, que volia aconseguir la creació d’un poliesportiu municipal, els membres de l’Associació van haver de negociar a multiples bandes i avançar-se a les immobiliaries que volien enderrocar la fàbrica per edificar al solar. Finalment, gràcies al fet que molts dels veïns del barri, entre els quals tota la meva familia, es van fer socis del Club Esportiu Mediterrani, que llavors tenia les seves úniques instal·lacions a Regent Mendieta, aquesta entitat es va poder embarcar en el gran projecte de convertir una fàbrica en una poliesportiu.
A banda de la participació a l’Associació de Veïns el meu pare també va dedicar molt del seu temps a la Parròquia dels Dolors i a les entitats que existeixen al voltant d’aquesta comunitat. Alguns diumenges, després de missa, encara calia recomptar les donacions amb que la gent col·laborava amb Càrites i de vegades fins i tot participavem la meva germana i jo, encara molt petits, fent paquets de pessetes, duros i monedes de vint-i-cinc.
Però sí hi ha una activitat en la que va treballar el meu pare i que ens ha acabat marcant a tota la família aquesta és sens dubte el Cros Popular de Sants. L’any 1981 l’associació de veïns, representada per el meu pare, va contactar amb el Foment Català d’Ajut i Serveis, representat per Carles Manzano i Xavier Miró per tal d’engegar la Festa Major del carrer Badal. Ràpidament es van començar a pensar activitats: concerts dels grups que assajaven als locals de l’associació, un espectacle de titelles, una xocolatada, un trofeu ciclista...
En aquells moments l’Ateneu Popular de Sants es preparava per organitzar una cursa atlética. La comissió de la festa major de Badal va contactar amb l’ateneu per tal de sumar esforços i incloure la prova dins dels actes. La prova es va realitzar amb una participació de 80 corredors i a un circuit de 5 quilòmetres. Acabada la festa major, i veient els grans esforços que havia significat, el Carles, el Xavier i el meu pare van decidir mantenir únicament les curses, l’atlética i la ciclista. L’Ateneu Popular de Sants cedia d’aquesta manera l’organització del Cros.
Però per buscar els inicis del Cros hauriem de tornar molts anys enrrere, ja que l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant va organitzar als anys trenta com a mínim un parell d’edicions d’aquesta cursa, coneguda llavors com a “Gran Premi de Sants” i aquestes dues edicions van quedar com un referent històric que en l’organització del Cros en l’época moderna van seguir presents i contant com la resta.
De fet no va ser fins al actes de celebració del 25é Cros Popular de Sants quan varem descobrir que per ser realment fidels a la història del barri hauriem de comptabilitzar dues edicions més, ja que l’any 1979 i 1980 l’ateneu va organitzar dues curses previes que en aquell moment els nous organitzadors de la prova no van tenir constància. Hem interpretat que aquest desconeixement es va produir pels problemes interns de l’entitat que fins llavors l’havia organitzat es va dividir en dos, l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant i l’Ateneu Popular de Sants. Es a dir, que quan aquest any es corri el 33é Cros podriem dir que és el 33 de la era moderna, però que realment seria la 35a prova.
Sigui com sigui, per a nosaltres, aquell 1981 va començar l’organització, absolutament artesanal, d’una cursa que amb ells anys ha esdevingut un clàssic de les curses populars catalanes. En els primers anys tot ho feien entre les persones que es van implicar: el meu pare, el Carles, la Mireia i el Xavier amb la col·laboració de les seves families i els seus coneguts. Es feien els pitralls, pintant més de mil números un a un amb tinta, vigilant de no tacar res; es pensaven i fins i tot es van arribar a fer els records per als corredors aprofitant el forn del Foment; es marcava el recorregut resseguint amb un vehicle, i fins i tot a peu, els seus deu o dotze quilòmetres carregats de pots de pintura; feiem les inscripcions, aprofitant els dies o les hores que teniem de festa de l’escola els meus germans i jo; feiem els controls de temps equipats amb llibretes, bolígrafs i paraigües els dies de pluja; els controls als carrers per mantenir el carril dels corredors segur; la venta de loteria per finançar la cursa o les pancartes per publicitar l’esdeveniment. Tot el que s’havia de fer per tal que els santsencs i les santsenques sortissin a corre un diumenge al matí. A casa meva encara recordem l’any en que se’ns va omplir la casa amb 1.200 donuts per posar-los en bosses i com la Maria, molt petita, ens ajudava.
L’any 1996 el meu pare, l’Eugeni Giralt i Querol, va morir i els amics del Cros van dedicir dedicar-li la cursa a la que havia dedicat tots els seus esforços, afegint així aquest Memorial Eugeni Giralt que comentava al principi. Des de l’any 2003, en motiu del XXV Cros la meva germana i jo, que de fet haviem col·laborat des de sempre a la cursa, ens varem afegir al grup organitzador: el Carles Carles Manzano, la Mireia Grafià, el Xavier Miró, el Lluis Miró i el Carles Julve, seguint així la tasca que el meu pare va iniciar l’any 1981.
Estic segur que molts heu participat algun cop al Cros Popular de Sants, cursa que des de l’any 1996 va acompanyada d’un emotiu annex: memorial Eugeni Giralt. Però imagino que la majoria, especialment els que sigueu més joves, no sabeu a qui fa referencia aquesta dedicatoria. Eugeni Giralt Querol, abans que res, va ser el nostre pare. Meu i dels meus germans.
Hi ha families que hereden calers o possessions. En el nostre cas, quan va morir el nostre pare, que havia treballat tota la seva vida fent feines de paleta com autònom, no ens va poder deixar res d’això, però des de fa molt de temps penso que, a canvi, ens va deixar d’altres coses fonamentals: la implicació en la societat que ens envolta i la lluita pel que ens és més proper, el nostre barri.
Entre les coses que recordo més clarament de quan era molt petit hauria de citar els diumenges amb el meu pare. La veritat és que entre setmana no ens veiem gaire, ja que el meu pare treballava fins a altes hores. Arribava a casa tard, es dutxava per netejar-se del guix i del ciment de les obres, sopava i marxava a l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i La Bordeta. El diumenge en canvi es reservava els matins per estar amb la familia i molts dies em portava al Mercat de Sant Antoni, a buscar cromos, tebeos, pedres, segells, monedes o allò que toqués col·leccionar en cada moment.
Segurament era un dels millors moments de la setmana, tot i que he de reconeixer que, de vegades, em desesperava creient que no arribaríem mai o que ja haurien tancat les parades. Jo no entenia com es podia fer tant llarg el camí de casa meva a Mercat Nou. Sempre ens trobàvem veïns, familiars, companys de l’Associació, del Cros, del Foment, de la Parròquia dels Dolors, gent que li volia encarregar una feina o treballadors de les diverses feines que havia realitzat: lampistes, guixaires, fusters, peons, o d’altres paletes que el convidaven a fer un vermut al bar la Vinya (quan encara no s’havia convertit en un antre habitual de les redades policials) o al bar Vicenç. Però és que encara caldria afegir les papereres caigudes que calia encaixar al seu lloc, les tapes de la llum i de l’aigua que s’havien sortit i calia resituar, o els fanals espatllats i que, de no poder arreglar-los directament, calia trucar a l’Ajuntament per tal que en tinguéssin constància. Després de tot això, si quedava temps, ja podiem agafar el metro cap a Urgell.
Com dic, de petit, això em desesperava. Ara penso que aquesta manera de ser i de fer era admirable i que tant de bó aquestes actituts fossin més habituals. El meu pare es va implicar molt intensament amb Sants, el seu barri, especialment a partir dels anys 70, quan els projectes urbanístics de l’alcalde Porcioles van fer perillar 800 habitatges, entre els quals el nostre.
Al cor de Sants s’obria una enorme rassa per fer entrar el cinturó de ronda. La ferida anava acompanyada de l’enderroc de diversos edificis, entre els quals l’antic ajuntament del municipi, i de la desaparició d’alguns carrer i places, com la plaça Victor Balaguer. Segons contemplava el projecte el carrer Badal passava de fer 30 metres d’amplada a fer-ne 50. Amb el que una gran quantitat de gent veia perillar les seves cases, però a més a més amb un afegit igualment tràgic. La majoria d’aquests veïns i veïnes no eren propietaris de les seves vivendes, amb el que es complicava el fet de rebre possibles compensacions. Calia organitzar-se per salvar els habitatges i va ser en aquest moment quan diversos veïns, entre els quals el meu pare, es van organitzar a l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i La Bordeta.
 |
| De Memòria de Sants |
La lluita dels veïns va aconseguir modificar alguns dels punts d’aquest pla urbanístic i, tot i que un cinturó obert va dividir Sants en dos, castigant a tothom amb uns volums de pol·lució i de soroll inacceptables, els veïns van poder salvar les seves cases. La tasca feta per l’Associació de Veïns tot just començava i a partir d’aquells moments van treballar en projecte molt diversos, com la creació d’un casal per a la gent gran, l’organització de la festa major al carrer Badal l’any 1981 o la reclamació d’espais verds per als veïns i veïnes com la plaça de l’Olivereta a l’espai on hi havia hagut una fàbrica, entre molts d’altres. Però la feina no era només relacionada amb grans projectes urbanístics, l’associació també treballava per ajudar a veïns amb problemes personals greus. A casa meva, per exemple, sempre hem recordat la festa que es va celebrar a l’antic local del carrer Badal, avui enderrocat, per recaudar calers per portar el fill d’una veïna des de Guinea. La seva avia havia mort i el nen s’havia quedat sol alla. Alguns anys més tard aquell nen seria un dels meus amics de l’esplai
 |
| De Memòria de Sants |
Una altra lluita destacada i, que també ha tingut repercusions molt positives per al veïnat de Sants, va ser la reclamació de la construcció d’un Casal Esportiu de Sants al solar de la fàbrica Serra i Balet. Per aconseguir l’éxit d’aquest projecte, que volia aconseguir la creació d’un poliesportiu municipal, els membres de l’Associació van haver de negociar a multiples bandes i avançar-se a les immobiliaries que volien enderrocar la fàbrica per edificar al solar. Finalment, gràcies al fet que molts dels veïns del barri, entre els quals tota la meva familia, es van fer socis del Club Esportiu Mediterrani, que llavors tenia les seves úniques instal·lacions a Regent Mendieta, aquesta entitat es va poder embarcar en el gran projecte de convertir una fàbrica en una poliesportiu.
 |
| De Memòria de Sants |
A banda de la participació a l’Associació de Veïns el meu pare també va dedicar molt del seu temps a la Parròquia dels Dolors i a les entitats que existeixen al voltant d’aquesta comunitat. Alguns diumenges, després de missa, encara calia recomptar les donacions amb que la gent col·laborava amb Càrites i de vegades fins i tot participavem la meva germana i jo, encara molt petits, fent paquets de pessetes, duros i monedes de vint-i-cinc.
Però sí hi ha una activitat en la que va treballar el meu pare i que ens ha acabat marcant a tota la família aquesta és sens dubte el Cros Popular de Sants. L’any 1981 l’associació de veïns, representada per el meu pare, va contactar amb el Foment Català d’Ajut i Serveis, representat per Carles Manzano i Xavier Miró per tal d’engegar la Festa Major del carrer Badal. Ràpidament es van començar a pensar activitats: concerts dels grups que assajaven als locals de l’associació, un espectacle de titelles, una xocolatada, un trofeu ciclista...
 |
| De Memòria de Sants |
En aquells moments l’Ateneu Popular de Sants es preparava per organitzar una cursa atlética. La comissió de la festa major de Badal va contactar amb l’ateneu per tal de sumar esforços i incloure la prova dins dels actes. La prova es va realitzar amb una participació de 80 corredors i a un circuit de 5 quilòmetres. Acabada la festa major, i veient els grans esforços que havia significat, el Carles, el Xavier i el meu pare van decidir mantenir únicament les curses, l’atlética i la ciclista. L’Ateneu Popular de Sants cedia d’aquesta manera l’organització del Cros.
Però per buscar els inicis del Cros hauriem de tornar molts anys enrrere, ja que l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant va organitzar als anys trenta com a mínim un parell d’edicions d’aquesta cursa, coneguda llavors com a “Gran Premi de Sants” i aquestes dues edicions van quedar com un referent històric que en l’organització del Cros en l’época moderna van seguir presents i contant com la resta.
De fet no va ser fins al actes de celebració del 25é Cros Popular de Sants quan varem descobrir que per ser realment fidels a la història del barri hauriem de comptabilitzar dues edicions més, ja que l’any 1979 i 1980 l’ateneu va organitzar dues curses previes que en aquell moment els nous organitzadors de la prova no van tenir constància. Hem interpretat que aquest desconeixement es va produir pels problemes interns de l’entitat que fins llavors l’havia organitzat es va dividir en dos, l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant i l’Ateneu Popular de Sants. Es a dir, que quan aquest any es corri el 33é Cros podriem dir que és el 33 de la era moderna, però que realment seria la 35a prova.
 |
| De Memòria de Sants |
Sigui com sigui, per a nosaltres, aquell 1981 va començar l’organització, absolutament artesanal, d’una cursa que amb ells anys ha esdevingut un clàssic de les curses populars catalanes. En els primers anys tot ho feien entre les persones que es van implicar: el meu pare, el Carles, la Mireia i el Xavier amb la col·laboració de les seves families i els seus coneguts. Es feien els pitralls, pintant més de mil números un a un amb tinta, vigilant de no tacar res; es pensaven i fins i tot es van arribar a fer els records per als corredors aprofitant el forn del Foment; es marcava el recorregut resseguint amb un vehicle, i fins i tot a peu, els seus deu o dotze quilòmetres carregats de pots de pintura; feiem les inscripcions, aprofitant els dies o les hores que teniem de festa de l’escola els meus germans i jo; feiem els controls de temps equipats amb llibretes, bolígrafs i paraigües els dies de pluja; els controls als carrers per mantenir el carril dels corredors segur; la venta de loteria per finançar la cursa o les pancartes per publicitar l’esdeveniment. Tot el que s’havia de fer per tal que els santsencs i les santsenques sortissin a corre un diumenge al matí. A casa meva encara recordem l’any en que se’ns va omplir la casa amb 1.200 donuts per posar-los en bosses i com la Maria, molt petita, ens ajudava.
 |
| De Memòria de Sants |
L’any 1996 el meu pare, l’Eugeni Giralt i Querol, va morir i els amics del Cros van dedicir dedicar-li la cursa a la que havia dedicat tots els seus esforços, afegint així aquest Memorial Eugeni Giralt que comentava al principi. Des de l’any 2003, en motiu del XXV Cros la meva germana i jo, que de fet haviem col·laborat des de sempre a la cursa, ens varem afegir al grup organitzador: el Carles Carles Manzano, la Mireia Grafià, el Xavier Miró, el Lluis Miró i el Carles Julve, seguint així la tasca que el meu pare va iniciar l’any 1981.
7 comentaris:
Una història que també m´és molt propera. He enllaçat a un post el teu article al meu blog la Cerdanya des de can Fanga.
Gràcies pel teu article, hi ha persones que quan mores és cert no deixen clers o possessions, però deixen uns fills magnífics dels que sempre se sentirien orgullosos.
Gràcies Eugeni i gàcies Agus!
Moltes gràcies a tots per llegir l'article i per els vostres comentaris.
Un gran article!!! Aquesta és la grandesa de la societat civil: la de la gent que s'organitza en defensa dels interessos col·lectius: què en seria d'aquests barris sense la conquesta de la salvació dels habitatges de Badal!!!
Entendre el Cros Popular de Sants és entendre el ric passat ateneista dels nostres barris i el de la gent que va heretar aquells fonaments!!!
La història dels pobles està en la suma de les seves accions col·lectives!!!
Totalment d'acord amb tu Joan Manuel.
Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris al bloc i al facebook
No se si la convivència perfecte deu existir, però si l´haguèsim de fer, sens dubte hauriem d´agafar com model l´Eugeni. Era l´exemple de la toleràcia, l´implicació i la coherència.
Relativitzava les situacions difícils i et feia veure que malgrat les dificultats, alló també el podriem fer.
Per això el Cros va tirar endavant.
Per nosaltres va ser una gran sort haver pogut compartir aquells moments.
Moltes gràcies pel missatge Carles!
Publica un comentari a l'entrada