El segrest del lladres del pou

L’any 1848 al poble de Sants es va produir un fet sobre el qual es parlaria molt, el conegut com el segrest del lladres del pou. Mentre Sants creixia amb les noves industries, passant dels 4026 habitants que tenia el 1846 als 6364 que tindria el 1851, a Catalunya es lliurava la Segona Guerra Carlina, també coneguda com la Guerra dels Matiners. Algunes partides carlines recorrien Catalunya i els segrestos i d’altres actes violents eren força habituals.

El vespre del 10 d’abril del 1848, es reunien al cafè de Can Baldiri, al número 8 del Camí Ral a Sants, algunes de les persones més adinerades del poble per petar la xerradar i fer jugar a la botifarra. De cop i volta, sorprenent a tothom, van entrar al local uns set homes armats i, segons algunes fonts, disfressats de mossos d’esquadra. Els desconeguts van parlar amb l’amo del local, Baldiri Gené i van cridar a Francesc Caparrà (que era revenedor de gra i alcalde del poble), Francesc Solà, Bernat Capdevila (industrial), Joan Cros (industrial dedicat a l’industria química), explicant que el governador havia manat que els anessin a buscar.

En sortir al carrer els detinguts es van trobar amb un escamot d’homes armats i amb d’altres repartits pel carrer fent de sentinelles. Tots es van agrupar i marxaren pels carrers. De camí es varen trobar amb Domènec Rossell, el dependent d’una fàbrica. Aquest, en veure la situació va decidir intervenir en favor dels presos i per aquest motiu els homes armats van decidir detenir-lo també.

Tota la comitiva va seguir, vorejant l’Espanya Industrial, que encara no havia estat inaugurada oficialment, i seguiren per torrents i senders desconeguts fins al terme de Sant Gervasi de Cassoles. Pel camí, segons va narrar posteriorment el propi Cros van trobar diversos sentinelles conxorxats amb els segrestadors. Van travessar Vallcarca, la Mare de Déu del Coll i Horta fins creuar el Besòs per Santa Coloma. En aquell moment, enmig d’un tram costerut, un dels segrestats, en Bernat Capdevila, no pogué seguir caminant i va caure. La resta foren obligats a seguir caminant i tots van temer que l’haguessin mort. Seguiren caminant fins a la mina de Can Tàpies, on un paisà els va obrir la porta, i després de caminar un quart d’hora varen retrobar a en Bernat Capdevila. La comitiva es va aturar en aquell punt i varen restar vint-i-vuit hores a la foscor de la mina sense menjar més que algunes presses de xocolata. Als pobles es tocava a sometent i començava la recerca.

L’onze d’abril de 1848 moltes de les campanes del pla de Barcelona tocaven a sometent. Francesc Caparrà, Francesc Solà, Bernat Capdevila i Joan Cros, algunes de les persones amb més poder al municipi de Sants havien estat segrestades per un grup de desconeguts. Aviat varen sortir diversos grups de mossos d’esquadra i de guàrdies civils, dirigits pel comissari Josep Nicasi Milà i s’iniciaren els escorcolls a diverses cases de Sants i Gràcia, en un primer moment sense cap resultat.

El cas va estar de seguida en boca de tothom i als diaris van començar a apareixer testimonis de gent que assegurava que coneixia als segrestadors. Fou així com es van trobar les primeres pistes. Un dels clients del cafè on s’havia produit el segrest va comentar que creia haver vist a un dels segrestadors a un domicili al carrer de’n Guàrdia de Barcelona. Aquest carrer, segons recull Joan Amades, ja era conegut com el “carrer de les conspiracions” i segons sembla era on es reunia la plana major del moviment carlista durant la guerra dels Matiners.

Aviat es va registrar una casa al número 65 de Sants, llogada a nom de Benet Roure, on es van trobar cartutxus i documentació. Les peces començaven a encaixar. Es va detenir la dona del tal Benet Roure però aquesta ho negà tot. Fou un nen petit de 7 anys, fill d’un dels segrestadors, l’Esteve Surroca, el que va explicar a les autoritats les primeres pistes importants. Benet Roure fou detingut i es va descobrir el veritable nom de Esteve Surroca, Jaume Batlle.

Els captius foren trets de la mina on els havien amagat i recorrent part del camí descalços i amb els ulls embenats foren portats a una masia de Badalona. Els baixaren a un pou i els ficaren a una cova semblant a un forn on hi van estar uns quants dies. Alla, per fi, els segrestadors van indicar la quantitat que volien pel rescat, set mil unces en total, dues mil a Francesc Solà, a Bernat Capdevila i a Joan Cros i mil a Francesc Caparrà. Però segons recull en Cros a les seves posteriors memories els segrestats es rigueren d’aquelles pretensions i varen oferir cent unces en Cros, cinquanta en Solà, vint-i-cinc en Capdevila i vint en Caparrà. Allò pel que es veu va enutjar molt al capitost dels bandits, que no va tornar a negociar. Els segrestats van oferir llavors cinc-centes unces, que els segrestadors van acabar acceptant a contracor. Els varen entregar plecs de paper i estris per escriure i els varen demanar que fessin les notes per als familiars, demanant els calers i amb les instruccions per fer el pagament.

La carta que els segrestats van redactar va ser enviada a Joan Achon i a Jacint Nubiola, un cosí santsenc de Joan Cros, amb una missiva dels segrestadors on indicaven com fer el pagament. La persona portadora dels vuit mil duros que exigien havia de conduir un ruc en direcció a Granollers per una ruta marcada. Per tal d’identificar-lo, demanaven que anés cobert amb una gorra morada. La contrasenya seria mitja carta del cinc d’oros retallada irregularment.

Un home anomenat Josep Casamitjana va seguir les instruccions però no portava els diners i, en trobar-lo, els segrestadors el van amenaçar. L’endemà l’home va repetir la ruta fins a Sant Andreu, va ser identificat pels segrestadors i va entregar-los el rescat.

El 19 d’abril, després de rebre els diners, els segrestadors van treure els captius del pou i van comprovar que no tinguessin anotacions sobre el traçat o l’amagatall. Van començar a caminar però, a mig camí, el capità va cridar en Cros per fer-li escriure una nova carta. Els bandits volien més diners.

Després de redactar la carta, Joan Cros i Francesc Solà van ser tancats en una cova. Van romandre-hi amagats durant tres dies, durant els quals van intentar convèncer els vigilants perquè els alliberessin. Això, però, no va passar fins al dia 23, quan un missatger va anunciar que se’ls podia deixar en llibertat.

Van ser abandonats al vespre, després d’haver estat caminant amb els ulls embenats. Avançaven totalment perduts fins que en una masia els van indicar que eren a Badalona i des d’allà van caminar fins a Sants.

Aviat van començar les detencions. El dia 24 van atrapar Anton Gatuellas, el Llarg, que va confessar la seva participació incitat per Batlle i Baixeres. Les següents van ser la dona de Batlle i l’amant de Baixeres, a qui van confiscar monedes, passaports en blanc i papers amb contrasenyes.

Indagant entre els seus coneguts, van arribar a una casa a Arenys, on, en un tiroteig, van ferir i detenir Batlle, cap de la colla, i van matar Baixeres. Amb les diverses confessions, les detencions es van multiplicar fins a vint-i-quatre. La cova va ser localitzada a l’interior d’una casa de Badalona.

A causa de l’estat de guerra que vivia Catalunya, les penes per als inculpats van ser molt dures. Onze d’ells van ser executats a garrot. Quatre de les execucions van tenir lloc a Sants, enmig d’una gran gentada, a la cantonada del carrer Riera d’Escuder, davant el Café Baldirí, on va començar aquesta història.