"Volem l'escola formosa"

Manifestació demanant la construcció d'escoles.

Avui he volgut dedicar una actualització a l'escola on vaig aprendre algunes de les coses que més m'han servit en la vida fins ara, algunes evidents com l'ús de la llengua, tant del català com del castellà, i també un munt d'altres coneixements sobre temes molt diversos. Però també l'espai on, segurament sense adonar-me, vaig aprendre coses fins i tot més importants que les anteriors, com l'interès pel meu entorn o un dels primers llocs on vaig començar a socialitzar-me, un procés que crec que em va costar una mica, tot s'ha de reconèixer, estic parlant de la meva escola des de pàrvuls fins a COU, el Lluís Vives.

L'escola, coneguda popularment com l'Olivereta, es va inaugurar, juntament amb un munt d'altres escoles de Barcelona, el 29 de març de 1931 en plena campanya electoral de les eleccions municipals. Per trobar la seva història hauriem de allunyar-nos més en el temps, ja que una escola pública per als infants de Sants era una de les reivindicacions històriques dels veïns i veïnes del nostre barri. Les mancances a l'escola pública eren molt grans, fins al punt que es calcula que l'any 1930 encara feien falta el doble de places de les existents fins al moment.

A Sants els veïns es van mobilitzar organitzant una manifestació que va anar des del Círcol de Sants fins a la Plaça de Sant Jaume i en la que segons sembla van participar uns 2.000 manifestants que portaven pancartes amb missatges com: "Volem l'escola formosa" o "El poble té dret a la cultura. Vetllem per l'educació dels nostres fills". La Comissió de Cultura va acceptar la seva construcció l'any 1918 i el 1920 es va col·locar la primera pedra, però la Dictadura de Primo de Rivera va paralitzar la construcció de noves escoles, per això no es va inaugurar fins al 1931.  

Si us interessa el tema de l'educació al nostre barri dir-vos que, justament, mestres de l'escola Lluís Vives estan treballant en un llibre sobre la història de les escoles a Sants, en el que, quan aparegui publicat, de segur podreu descobrir moltes més coses de les que jo us pugui explicar. De ben segur que tornaré a parlar, tant de l'escola com d'aquest projecte de llibre.

Enregistrem la memòria, el lleure

Avui a Enregistrem la memòria descobrirem com es divertien els nostres avis i avies quan eren joves.

Enregistrem la memòria, viure sota el Franquisme

Avui a Enregistrem la memòria parlarem sobre la manca de llibertats que es van viure sota el franquisme, sota la censura i sobre una societat controlada, però a la vegada també parlarem sobre les petites trampes que alguns dels nostres protagonistes van haver de fer per sobreviure al Franquisme.

Enregistrem la memòria, les entitats

Avui a Enregistrem la memòria parlarem sobre les entitats dels nostre barris.

Enregistrem la memòria, les escoles

I avui a Memòria de Sants descobrirem com eren les escoles de Sants durant la República i posteriorment durant el Franquisme.

Enregistrem la memòria, la vida quotidiana

Avui a Enregistrem la memòria els nostres protagonistes ens parlaran sobre la vida quotidiana.

De Collblanc als camps d'extermini

Molt sovint els nostres noms responen al criteri, podríem dir fonètic, dels nostres pares. Ens diem com ens diem perquè a la nostra mare o al nostre pare els agradava aquest nom. Però de vegades fins i tot els noms amaguen històries molt importants per a les famílies. Històries que es volen recordar però sobre les quals, de vegades, durant molt de temps no es va poder parlar.

El meu pare, de qui ja us he parlat en d’altres ocasions a causa de la seva militància veïnal, es deia Eugeni, i com veureu, el seu nom no va respondre a cap casualitat.

La meva família paterna sempre havien viscut al barri, entre Hostafrancs, on va néixer la meva àvia, i Collblanc, on va néixer el meu pare. Amb la guerra el germà petit de la meva àvia, Eugeni Querol Puyo, que havia nascut el 1916 i tenia per tant vint anys, va marxar a lluitar al front com a voluntari. L’any 1938 va assolir el grau de tinent com a recompensa per la seva distingida actuació a la 224 Brigada Mixta de la 60a Divisió, unitat que entre d’altres campanyes va participar a la Batalla de l’Ebre.

Eugeni Querol Puyo

Amb la derrota republicana l’Eugeni es va veure obligat a marxar a l’exili. La seva graduació i el fet de ser voluntari l’haurien condemnat a mort de manera automàtica en cas de caure en mans feixistes. Però França, el país de la Llibertat, de la Igualtat i de la Fraternitat, no va oferir gaires millors perspectives als republicans i els rebé com a bestiar a camps de refugiats construïts en molts casos sobre la sorra de les platges, en condicions inhumanes, separant a més homes i dones. Molts hi van morir.

Fins aquí la història que ens havia arribat, en boca de la meva àvia, quan jo era petit. Alguns anys més tard els van notificar la seva mort sense confirmar ni on ni quan ni de quina manera havia mort. La meva àvia ho va acceptar i es va vestir de dol, però la seva mare li va prohibir dient-li que si no havia vist al seu fill mort ella no es vestiria de negre. La meva àvia va decidir que si no mantenia el dol pel seu germà no ho faria per ningú més, i així ho va fer. I aquesta història es va quedar així fins que fa uns dies vaig descobrir, com sempre per casualitat, el seu final, o com a mínim una part d’aquest, un final que es va produir molt lluny de la Catalunya nord.

Camp de refugiats  d'Argelers.

L’any 1939 França va crear les Companyies de Treballadors Estrangers com una alternativa al servei militar francès, a les quals es van apuntar, en un principi voluntàriament 20.000 milicians. Però amb l’inici de la Segona Guerra Mundial el govern francès va decidir oferir tres opcions als refugiats: tornar a l’Estat espanyol de Franco, que en molts casos significaria la mort i en la resta anys de treballs forçosos; allistar-se a la Legió Estrangera, que significava convertir-se en carn de canó de l’avantguarda de l’exercit francès o bé anar a les companyies de treballadors a reforçar la línia Maginot, l’obra defensiva que havia d’impedir la invasió alemanya i que va ser un fracàs estrepitós.

Eugeni Querol Puyo es va integrar en aquestes companyies i va estar treballant fins que el juny de 1940 va ser capturat a Saint-Dié-des-Voges. Sols un més abans naixia el meu pare i rebia el seu nom. Llavors va ser portat a l’Stalag V-D, un camp de presoners de guerra a Estrasburg, al qual molts presoners arribaren caminant. Allà se li va assignar la matrícula 3.276, el primer dels molts números que substituirien el seu nom.

L’onze de desembre de 1940 va sortir d’aquest camp en un comboi que transportava 846 republicans cap als camps d’extermini de Mathausen, Gusen i Hartheim. De tots aquests en moririen 499. Viatjaren durant tres dies en trens, generalment de bestiar, tancats sense aigua i quasi sense aire, separats de les seves famílies.

Van arribar a Mauthausen el 13 de desembre a la una i mitja de la matinada enmig d’una forta nevada i foren trets dels trens. Com a rebuda les mossegades dels gossos i els cops de culata dels SS, que remataven als que queien.

Eugeni Querol Puyo va ser matriculat a Mathausen amb el número 5166, però no va ser aquest l’escenari final de la seva vida. El 21 de novembre de 1941 va ser traslladat al camp annex de Gusen, fent el camí a peu. Aquí la seva matrícula va ser la 14.657.

Gusen era considerat el camp final, on els presoners feien les tasques més dures i on les condicions de vida eren pitjors, era el lloc al que anaven a parar els presoners que els nazis ja no consideraven productius, els malalts i els febles, per matar-los i fer lloc a Mauthausen.

Treball al camp de Gusen

I a Gusen va ser on els nazis finalment van acabar amb la seva vida el 24 de gener de 1942. L’Eugeni tenia sols vint-i-sis anys, dels quals havia passat sis lluitant contra el feixisme primer i després patint-lo. Els morts al camp eren incinerats o enterrats sense més referència que el seu número de matrícula. A Sants però, el meu pare, amb el seu nom en va recordar la memòria.

Moltes gràcies a l'Amical de Mauthausen i al Centre d'Estudis de l'Hospitalet pel seu suport en aquesta cerca.

Us recomano el llibre L'Hospitalet lloc de memòria. Exili, deportació, repressió i lluita antifranquista realitzat pel Centre d'Estudis de l'Hospitalet, gràcies al qual he descobert aquesta història que m'és tant propera.