La guerra sota la sorra (10)

Cinc d’Oros, 19 de juliol a les 5h

Quan començava a fosquejar el Joan va sortir de casa seva per dirigir-se cap a la comissaria, als baixos de l’Alcaldia. Un camí que, de forma habitual des dels darrers dos anys, quan va entrar al cos de guàrdies de seguretat, feia en començar la seva jornada laboral; però que en aquella nit va ser diferent. Les tensions socials a Barcelona són un fet quotidià, com a mínim, des de que ell en conserva memòria. Hi va haver tensió durant els Fets d’Octubre del 34; a la Insurrecció del desembre del 33; a la Vaga General contra la repressió policial d’agost del 31; a la Vaga General del 30 per intentar fer caure la Dictadura de Primo de Rivera; durant l’època del Pistolerisme; durant la Vaga de la Canadenca i el Lockout de 1919; en la declaració de l’estat de guerra l’any 1918 com a resposta a la Revolta de les Dones per les subsistències… I durant moltes altres protestes, enfrontaments, atemptats, cicles repressius…

Però tot i això, mentre caminava pels carrers de Sants, a tocar de les fàbriques, notava que aquella nit tenia alguna cosa d’especial, diferent. Potser l’emoció concentrada dels obrers i obreres que esperaven a les fàbriques, potser els nervis dels guardes que, com ell, havien rebut la consigna de patrullar durant el torn de nit. Joan va arribar a la comissaria, es va posar l’uniforme, va agafar l’Astra 400, una pistola pesada fabricada a Gernika i, aquest cop, també els hi va subministrar un fusell Mauser 1893 que van portat del dipòsit. Com a patruller no acostumen a portar armament d’aquell típus, com si que fan els guàrdies d’assalt, però aquell no és un dia qualsevol. El Joan se sent impressionat carregant aquell tipus d’armes a l’esquena.

Uns anys enrere no s’hauria plantejat acabar sent guàrdia de seguretat, i encara menys patrullar amb un fusell a sobre. Però l’any 1934, enmig d’una de les moltes tensions socials, la fàbrica on treballava va tancar i, sense feina, es va haver de buscar la vida. L’any 1931 la República va impulsar la creació del Cos de Seguretat i Assalt, una força urbana amb la qual van intentar relegar, a les ciutats, el poder de la Guàrdia Civil, que era molt lligada a grups contraris a la República. Aquest cos, en realitat, era format per dues branques diferents: els Guàrdies de Seguretat, que es dedicaven a les tasques rutinàries de control de l’ordre públic; i els Guàrdies d’Assalt, que eren la força d’intervenció ràpida, que es feia servir en situacions excepcionals com a grup antidisturbis.

Estant a la comissaria, amb els seus companys de patrulla, va arribar una trucada de la Via Laietana, on hi havia la Comissaria General d’Ordre Públic, des d’on estaven coordinant les accions davant la sospita d’un alçament militar a Barcelona, calia desplaçar efectius a la Diagonal. Si els militars havien pensat sortir del Bruc el més probable és que fessin servir aquella avinguda com a via de desplaçament cap al centre de la ciutat, així que els esperarien a l’encreuament de la Diagonal amb Passeig de Gràcia, el popularment conegut Cinc d’Oros. 

Quan es va urbanitzar l’espai va quedar una rotonda rodejada per cinc petites illes pels vianants al voltant, un disseny que recordava a la carta i per això va acabar tenint aquest nom. Amb el temps s’hi van instal·lar uns fanals modernistes de Pere Falqués que encara van reforçar més la semblança. Aquell és el punt cap al que s’ha de dirigir el seu grup de Guàrdies de Seguretat i on es trobaran també amb d’altres companyies de la Guàrdia d’Assalt vingudes de la plaça d’Espanya. En sortir a la Creu Coberta van trobar un camió que els esperava. Els deu homes que formaven el grup van pujar a la cabina del darrera i el vehicle va enfilar cap a la Diagonal. En quant van abandonar l’Alcaldia i van començar a circular pels carrers es van anar trobant grups de milicians. Alguns preparant barricades i d’altres marxant en la mateixa direcció que ells. Tot aquell trajecte els va portar fins al punt on es troben, el Cinc d’Oros.

Al llarg de la nit la Guàrdia d’Assalt va prenent posicions per poder defensar aquells punts que, com el Cinc d’Oros, poden ser estratègics: el Pla de Palau, Correus, Telefònica, Ràdio Barcelona, Ràdio Associació de Catalunya i la comissaria general de la Via Laietana, des d’on el president Companys i el capità Escofet, Comissari General d’Ordre Públic, han de dirigir l’operatiu.

Quan el camió que porta al grup de Ramón arriba al Cinc d’Oros i els guàrdies descarreguen es troben amb alguns militants de la CNT que ja s’han situat a la plaça i estan intentant aixecar una barricada que talli la circulación i els permeti protegir-se. Els homes es miren amb desconfiança. És cert que no són guàrdies d’assalt, dels que s’encarreguen de reprimir protestes, però per als anarquistes un policia és un policia. Alguns d’ells tampoc tenen molta confiança en els anarquistes.

Però la tensió es trenca quan Joan veu que un grup d’aquells homes són veïns de Sants, és coneixen de vista, del barri, han coincidit a mil coses, des de fent el cafè a la barra de l'Elèctric, als balls dels envelats durant la festa major, passant per alguna partida de billar al Liceu. Les diferències es dilueixen amb mateix enemic i amb uns espais de referència comuns. Així els homes, després de compartir unes cigarretes, peten la xerrada. Les hores d’aquella nit es fan llargues. Potser tot queda en res.

Quan són les cinc en Joan pensa en que ja ha passat més de mitja nit i que només li falten unes hores pel canvi de torn. Vol tornar a casa, vol abraçar a la seva dona i vol acaronar la seva filla que tot just es despertarà quan obri la porta… Però just en aquell moment un rumor comença a córrer per la Diagonal, circula de cantonada en cantonada, de balcó en balcó… Ja venen!

Guàrdies i milicians es parapeten i esperen l’arribada. Cal aturar-los allà. Si poden baixar pel Passeig de Gràcia arribaran a la Plaça de Catalunya i al voltant del centre de la ciutat es troben alguns dels punts crítics. Però podran aturar als militars? Difícilment, ara mateix són molt pocs, tot i que tenen l’avantatge de poder triar la posició, així que es situen de forma estratègica a l’encreuament. Defensar un espai així d’ample és molt difícil, però poden frenar l’avenç i esperar reforços.

Quan els militars apareixen per la Diagonal la confusió inicial és total… Per confondre als soldats de lleva els comandaments han anat explicant històries diverses, des de que estàven mobilitzats per un cop dels anarquistes, a que estàven fent una desfilada en honor de l’Olimpiada Popular. Però els comandaments de la Guàrdia d’Assalt i els milicians de la CNT tenen molt clar el que està passant, així que, en quant els tenen a l’abast dels seus fusells els lleials obren foc per marcar territori.

El caos a les files feixistes és total. Els guàrdies d’assalt tenen molta més experiència que la majoria d’aquells joves soldats de lleva que, en molts casos, no saben ni que està passant.  Els lleials són pocs i podrien quedar-se sense armament, així que han de disparar de forma selectiva, però les bales fan caure algun dels militars que s’acosten. Els joves soldats es tiren a terra per protegir-se dels trets republicans sense fer cas de les ordres dels comandaments, que es desesperen i criden a l’ordre. Els soldats carreguen els seus mausers i disparen a ull, sense tenir molt clar on s’amaguen els republicans. Les bales cusen el cel del Cinc d’Oros. Joan sent els projectils passar per sobre del seu parapet mentre prepara el seu mauser per fer-lo servir. El sap fer anar, però tampoc és la seva especialitat, està nerviós. Quan surt del parapet per disparar una bala perduda el toca al pit i Joan cau a terra.

Els companys s’acosten per poder-lo socórrer i intenten aturar l’hemorràgia, però res poden fer. Joan mor allà mateix, al Cinc d’Oros, defensant una posició amb uns pocs companys contra uns 800 militars armats, serà el primer dels molts lluitadors que moriran defensant la República. Just en aquell moment arriba a la plaça un grup de milicians de la CNT-FAI, que agafen desprevinguts al soldats, que es dispersen i comencen a patir baixes, entre morts, ferits i pròfugs. Però tot i així el nombre superior fa que els republicans es vegin obligats a retirar-se buscant punts menys oberts i més fàcils de defensar. Joan reposa a terra mentre els seus companys busquen refugi esperant reforços, davant l’avenç dels feixistes.

El sol comença a il·luminar una jornada que encara es preveu llarga i dura, però aquella Barcelona que desperta ja no serà igual.

Cinc d’Oros, 19 de juliol a les 5h

Quan començava a fosquejar el Joan va sortir de casa seva per dirigir-se cap a la comissaria, als baixos de l’Alcaldia. Un camí que, de forma habitual des dels darrers dos anys, quan va entrar al cos de guàrdies de seguretat, feia en començar la seva jornada laboral; però que en aquella nit va ser diferent. Les tensions socials a Barcelona són un fet quotidià, com a mínim, des de que ell en conserva memòria. Hi va haver tensió durant els Fets d’Octubre del 34; a la Insurrecció del desembre del 33; a la Vaga General contra la repressió policial d’agost del 31; a la Vaga General del 30 per intentar fer caure la Dictadura de Primo de Rivera; durant l’època del Pistolerisme; durant la Vaga de la Canadenca i el Lockout de 1919; en la declaració de l’estat de guerra l’any 1918 com a resposta a la Revolta de les Dones per les subsistències… I durant moltes altres protestes, enfrontaments, atemptats, cicles repressius…

Però tot i això, mentre caminava pels carrers de Sants, a tocar de les fàbriques, notava que aquella nit tenia alguna cosa d’especial, diferent. Potser l’emoció concentrada dels obrers i obreres que esperaven a les fàbriques, potser els nervis dels guardes que, com ell, havien rebut la consigna de patrullar durant el torn de nit. Joan va arribar a la comissaria, es va posar l’uniforme, va agafar l’Astra 400, una pistola pesada fabricada a Gernika i, aquest cop, també els hi va subministrar un fusell Mauser 1893 que van portat del dipòsit. Com a patruller no acostumen a portar armament d’aquell típus, com si que fan els guàrdies d’assalt, però aquell no és un dia qualsevol. El Joan se sent impressionat carregant aquell tipus d’armes a l’esquena.

Uns anys enrere no s’hauria plantejat acabar sent guàrdia de seguretat, i encara menys patrullar amb un fusell a sobre. Però l’any 1934, enmig d’una de les moltes tensions socials, la fàbrica on treballava va tancar i, sense feina, es va haver de buscar la vida. L’any 1931 la República va impulsar la creació del Cos de Seguretat i Assalt, una força urbana amb la qual van intentar relegar, a les ciutats, el poder de la Guàrdia Civil, que era molt lligada a grups contraris a la República. Aquest cos, en realitat, era format per dues branques diferents: els Guàrdies de Seguretat, que es dedicaven a les tasques rutinàries de control de l’ordre públic; i els Guàrdies d’Assalt, que eren la força d’intervenció ràpida, que es feia servir en situacions excepcionals com a grup antidisturbis.

Estant a la comissaria, amb els seus companys de patrulla, va arribar una trucada de la Via Laietana, on hi havia la Comissaria General d’Ordre Públic, des d’on estaven coordinant les accions davant la sospita d’un alçament militar a Barcelona, calia desplaçar efectius a la Diagonal. Si els militars havien pensat sortir del Bruc el més probable és que fessin servir aquella avinguda com a via de desplaçament cap al centre de la ciutat, així que els esperarien a l’encreuament de la Diagonal amb Passeig de Gràcia, el popularment conegut Cinc d’Oros.

Quan es va urbanitzar l’espai va quedar una rotonda rodejada per cinc petites illes pels vianants al voltant, un disseny que recordava a la carta i per això va acabar tenint aquest nom. Amb el temps s’hi van instal·lar uns fanals modernistes de Pere Falqués que encara van reforçar més la semblança. Aquell és el punt cap al que s’ha de dirigir el seu grup de Guàrdies de Seguretat i on es trobaran també amb d’altres companyies de la Guàrdia d’Assalt vingudes de la plaça d’Espanya. En sortir a la Creu Coberta van trobar un camió que els esperava. Els deu homes que formaven el grup van pujar a la cabina del darrera i el vehicle va enfilar cap a la Diagonal. En quant van abandonar l’Alcaldia i van començar a circular pels carrers es van anar trobant grups de milicians. Alguns preparant barricades i d’altres marxant en la mateixa direcció que ells. Tot aquell trajecte els va portar fins al punt on es troben, el Cinc d’Oros.

El Cinc d'Oros l'any 1935

Fons: Arxiu Municipal de Gràcia

Al llarg de la nit la Guàrdia d’Assalt va prenent posicions per poder defensar aquells punts que, com el Cinc d’Oros, poden ser estratègics: el Pla de Palau, Correus, Telefònica, Ràdio Barcelona, Ràdio Associació de Catalunya i la comissaria general de la Via Laietana, des d’on el president Companys i el capità Escofet, Comissari General d’Ordre Públic, han de dirigir l’operatiu.

Quan el camió que porta al grup de Ramón arriba al Cinc d’Oros i els guàrdies descarreguen es troben amb alguns militants de la CNT que ja s’han situat a la plaça i estan intentant aixecar una barricada que talli la circulación i els permeti protegir-se. Els homes es miren amb desconfiança. És cert que no són guàrdies d’assalt, dels que s’encarreguen de reprimir protestes, però per als anarquistes un policia és un policia. Alguns d’ells tampoc tenen molta confiança en els anarquistes.

Però la tensió es trenca quan Joan veu que un grup d’aquells homes són veïns de Sants, és coneixen de vista, del barri, han coincidit a mil coses, des de fent el cafè a la barra de l'Elèctric, als balls dels envelats durant la festa major, passant per alguna partida de billar al Liceu. Les diferències es dilueixen amb mateix enemic i amb uns espais de referència comuns. Així els homes, després de compartir unes cigarretes, peten la xerrada. Les hores d’aquella nit es fan llargues. Potser tot queda en res.

Quan són les cinc en Joan pensa en que ja ha passat més de mitja nit i que només li falten unes hores pel canvi de torn. Vol tornar a casa, vol abraçar a la seva dona i vol acaronar la seva filla que tot just es despertarà quan obri la porta… Però just en aquell moment un rumor comença a córrer per la Diagonal, circula de cantonada en cantonada, de balcó en balcó… Ja venen! 

Guàrdies i milicians es parapeten i esperen l’arribada. Cal aturar-los allà. Si poden baixar pel Passeig de Gràcia arribaran a la Plaça de Catalunya i al voltant del centre de la ciutat es troben alguns dels punts crítics. Però podran aturar als militars? Difícilment, ara mateix són molt pocs, tot i que tenen l’avantatge de poder triar la posició, així que es situen de forma estratègica a l’encreuament. Defensar un espai així d’ample és molt difícil, però poden frenar l’avenç i esperar reforços.

Quan els militars apareixen per la Diagonal la confusió inicial és total… Per confondre als soldats de lleva els comandaments han anat explicant històries diverses, des de que estàven mobilitzats per un cop dels anarquistes, a que estàven fent una desfilada en honor de l’Olimpiada Popular. Però els comandaments de la Guàrdia d’Assalt i els milicians de la CNT tenen molt clar el que està passant, així que, en quant els tenen a l’abast dels seus fusells els lleials obren foc per marcar territori.

El caos a les files feixistes és total. Els guàrdies d’assalt tenen molta més experiència que la majoria d’aquells joves soldats de lleva que, en molts casos, no saben ni que està passant.  Els lleials són pocs i podrien quedar-se sense armament, així que han de disparar de forma selectiva, però les bales fan caure algun dels militars que s’acosten. Els joves soldats es tiren a terra per protegir-se dels trets republicans sense fer cas de les ordres dels comandaments, que es desesperen i criden a l’ordre. Els soldats carreguen els seus mausers i disparen a ull, sense tenir molt clar on s’amaguen els republicans. Les bales cusen el cel del Cinc d’Oros. Joan sent els projectils passar per sobre del seu parapet mentre prepara el seu mauser per fer-lo servir. El sap fer anar, però tampoc és la seva especialitat, està nerviós. Quan surt del parapet per disparar una bala perduda el toca al pit i Joan cau a terra.

Els companys s’acosten per poder-lo socórrer i intenten aturar l’hemorràgia, però res poden fer. Joan mor allà mateix, al Cinc d’Oros, defensant una posició amb uns pocs companys contra uns 800 militars armats, serà el primer dels molts lluitadors que moriran defensant la República. Just en aquell moment arriba a la plaça un grup de milicians de la CNT-FAI, que agafen desprevinguts al soldats, que es dispersen i comencen a patir baixes, entre morts, ferits i pròfugs. Però tot i així el nombre superior fa que els republicans es vegin obligats a retirar-se buscant punts menys oberts i més fàcils de defensar. Joan reposa a terra mentre els seus companys busquen refugi esperant reforços, davant l’avenç dels feixistes.

El sol comença a il·luminar una jornada que encara es preveu llarga i dura, però aquella Barcelona que desperta ja no serà igual.

Per saber-ne més:

GIRALT ANALES, Agustí. Del Somni al Silenci. n1. Riera de Magòria. (2012)

GUILLAMÓN, Agustí. Ocho días de julio. 1936. La situación revolucionaria en Barcelona. Descontrol (2026)

VILLARROYA FONT, Joan. Las víctimas del 19 de julio en Barcelona, Article publicat a Historia y Vida, núm 171. (1979)

 

Sobre els capítols 9 i 10: