El nom fa la cosa

Un nom pot explicar el que som, però també el que voldríem ser. I és en aquestes ocasions quan se’ns brinda l’oportunitat de construir un relat i així, potser, de lligar-nos amb una memòria. Aquest és un fet que, per exemple, va tenir molt clar la gent que, cap allà l’any 2009 va començar a reivindicar La Lleialtat Santsenca. 

Aquestes veïnes i veïns reivindicaven la recuperació d’un espai per a la comunitat, però també de la seva memòria. Per això, davant la disjuntiva d’escollir entre Bahia, l’opció fàcil, ja que era com s’havia conegut a l’espai durant més de quaranta anys, o La Lleialtat Santsenca, un nom que només mantenien els més grans, aquells que a les cooperatives n’hi deien cumparatives, van tenir la intuïció d’optar per la segona, com un acte polític que expressava allò que com a comunitat volien ser. El nom de La Lleialtat Santsenca els unia a un Sants cooperativista on la gent s’autoorganitzava i on fins i tot eren capaços d’aixecar edificis i impulsar institucions obreres com aquelles que els permetien donar respostes a les seves necessitats més bàsiques: menjar, cultura i suport mutu.

Divuit anys més tard, com a persona que viu el dia a dia de l’equipament, us puc dir que el nom ha fet la cosa i que aquella intuïció avui s’ha confirmat. Col·lectivament, s’ha recuperat un relat que no només ha arrencat a la gent que va impulsar la cooperativa del silenci on el feixisme els va voler oblidar, sinó que, als que la vivim ara, ens ha ofert eines per lligar-nos amb els seus valors i principis.

Com a exalumne vaig començar a descobrir el món a l’escola Lluís Vives en uns anys vuitanta on algunes joves mestres feien mans i mànigues per treure el Vives de l’ambient repressiu en què, el mateix feixisme que havia esborrat la memòria de la Lleialtat, havia convertit en cendra el projecte pedagògic d’una de les escoles més punteres de la Catalunya republicana, on nens i nenes, no només aprenien junts i en la seva llengua sinó que ho feien sortint a la natura, tenint cura de l’hort o editant una revista. Els vuitanta al Vives foren anys complicats i poc tenien a veure amb totes aquelles innovacions pedagògiques dels anys trenta, no us ho negaré. El món antic no acabava de morir, si és que ho ha arribat a fer en algun moment, i el nou naixia massa a poc a poc; entre classes massificades, l’aparició de la figura dels quinquis i amb totes les dificultats, però també les oportunitats, d’una escola que era i és una porta d’entrada a la ciutat. 

Grup Escolar Lluís Vives, any 1932
AMDS (Fons UEC)

Però així i tot va ser l’escola on vàrem començar a descobrir el món que ens envoltava i la llengua que ens havien fet amagar. A l’escola hi vaig ser fins a vuitè, quan, ja deixant l’EGB, vaig seguir entre aquelles quatre parets a l’Institut, primer com a una extensió del Coromines i finalment ja com a Institut Lluís Vives, d’on vaig sortir per anar cap a la Universitat de Barcelona per estudiar Història, és a dir, que entre l’escola i l’institut vaig passar quinze anys de la meva vida.

I és aquí on torno a la meva idea inicial: el nom fa la cosa. I, si som capaços de poder-ho veure com una oportunitat, ens adonarem que, de la mateixa manera que la gent que reivindicava La Lleialtat Santsenca, gràcies al nom es van lligar al passat cooperativista de Sants, reivindicant el nom de Lluís Vives ens podem fer hereus i hereves d’aquells veïns i veïnes que a principis del segle XX reivindicaven: “L’Escola formosa” o dels que cridaven “El poble té dret a la cultura”; dels mestres que van fer-se aquests lemes seus, arribant fins on no s’havia arribat fins llavors; dels nens i nenes que, enmig de l’horror dels bombardejos dibuixaren el seu dia a dia i ompliren quaderns per recordar-nos als que hem vingut més tard, que el feixisme és un monstre que tot ho destrueix i que, tot i que algú ho pensi, no està mort; ens farem hereus i hereves del professorat que va ser depurat per la repressió; com també de la generació de mestres que, com una au fènix, arrencaren al Vives d’aquelles cendres, ensenyant-nos quelcom més que a obeir. 

Mantenint el nom de Lluís Vives també estarem mantenint el nom d'allò que vàrem ser, i potser més important encara, del que voldríem ser, recuperant un relat col·lectiu que no podem deixar perdre.

Us podeu adherir al manifest aquí