dimecres, 23 d’abril del 2025

El pecat original

La finca de Badal 188 des del terrat de casa nostra

Ho sento, però per molt que m’hi esforço no aconsegueixo entendre la lógica per la qual els plans urbanístics s’eternitzen a les ciutats. Sí, està clar, puc entendre la necessitat de que una ciutat tingui plans que no siguin tan volàtils com els seus governs, però és que de vegades aquests ho fan més enllà dels canvis de règim, de dictadura a democràcia; més enllà dels canvis del model de ciutat, d’una ciutat que era pensada per als cotxes a una altra presumptament pensada per als vianants; més enllà dels canvis en les formes de viure a la ciutat o fins i tot més enllà de la lógica o de la possibilitat d’evitar una situació d’indefensió als seus habitants. 

La resposta acostuma a ser que és molt difícil canviar un pla urbanístic, com si fos quelcom no humà, allà està l’administració sempre està a punt per crear la burocracia necessària per fer-nos sentir a nosaltres impotents i a ella necessària. Nosaltres, simples ciutadans, (o ciutadans simples), no podem entendre el que implica un canvi a un projecte urbanístic. I aquesta és una salmòdia que, pel que sembla, es transmeten tècnics i polítics de generació en generació, mani qui mani,, sense autocrítica, sense aturar-se a estudiar si aquells plans tenen sentit en l’actualitat i, evidentment, sense tenir una perspectiva històrica que ens faciliti entendre per quin motiu, en el moment que es van fer els plans, eren com eren.

Sense entrar molt en el tema. Però penseu en la d’anys que es va arrossegar el pla urbanístic del carrer Diputació, pel qual es van expropiar i enderrocar vivendes i negocis. Un pla que era pensat des del volant d’un cotxe amb l’objectiu de descongestionar la plaça d’Espanya i l’Eixample esquerre, però que, finalment, quan es va acabar realitzant va donar lloc a un carrer peatonal. Han compensat els maldecaps de tota la gent que va patir les expropiacions? La ciutat canvia però el pla és immutable!

Quan l’ajuntament vol però, de vegades es fa les trampes a si mateix, com quan a Nou Barris, un cas que vaig viure de prop, es volien enderrocar les casetes del passatge de Santa Eulàlia, deixant al veïnat sense vivendes, ja que al pla urbanístic de torn el terreny apareixia marcat com a zona verda, fins que els propis veïns afectats es van adonar que, quan Virrei Amat havia esdevingut plaça, enlloc d’un nus viari, l’ajuntament no ve qualificar el terreny com a zona verda, de manera que van poder intercanviar els metres quadrats del passeig pels de la plaça.

He viscut i, de nou, torno a viure al carrer de Badal, a un bloc que porta dècades afectat per l’obertura del cinturó, ja que el carrer va passar de 30 a 50 metres d’amplada. Quan  jo vaig néixer, l’any 1978, els veïns i veïnes, organitzats a l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta, ja havien aconseguit una victòria. El cinturó passaria cobert entre la Carretera i el carrer de Pavia, de manera que la major part dels edificis es van mantenir dempeus per bé que afectats i amb l'espasa de Damocles que algun dia el pla es pogués reactivar. De manera que, poc a poc, quan alguna de les casetes que hi havia a Badal, com a la del senyor Alcaide, que tenia un petit pati al davant, va anar al terra, el nou edifici ja es va aixecar amb la nova alineació.

I sobre les nostres finques va quedar aquesta por. El pla hi era, però un cop fet el cinturó semblava difícil que finalment els edificis poguessin anar a terra. Però… i si si? Potser l’esforç dels veïns per tenir una vivenda en propietat no hauria servit de res. En el nostre cas l’esforç de la nostra mare, fent totes les feines possibles, netejant escales, pisos, fent de cangur i del nostre pare que, com ella, també es va matar a treballar, en el seu cas l’obra.

Com deia, per casualitats de la vida he tornat a la mateixa finca, que no pis, en el moment en que s’ha anunciat la desafecció de 700 habitatges, de 43 dels 44 blocs afectats al PGM, de Badal i de l’entorn de les vies. Però i la finca restant? Estic feliç pel fet que els veïns i veïnes del nostre bloc, i de la resta, es treguin de sobre aquesta ombra d'incertesa, però no entenc per quin motiu aquesta joia no pot ser col·lectiva. Quin sentit té enderrocar un edifici que és una llar per a tots els seus veïns i veïnes? Si ho posem en una balança no hauria de pesar més el fet que uns veïns mantinguin casa seva davant de guanyar uns metres de vorera en un carrer on pràcticament tot està dedicat als vianants? Li faig voltes però no trobo ni el motiu ni la gran millora que implicaria per a ningú. Potser algun urbanista amb TOC?

Crec que cal anar a l’origen i espolsar a Porcioles i les seves herències d’una vegada per totes de les polítiques urbanes barcelonines, reconèixer el pecat original. 

Quin sentit tenia fer passar una autovia oberta pel mig del barri amb més densitat de població de Barcelona? Sabieu que Sants-Badal, conjuntament amb la Torrassa i Collblanc conformen el quilòmetre quadrat més dens d’Europa? En només un quilòmetre quadrat entre aquests tres barris hi viuen 52.767 persones. Per tal que us feu una idea, si la mitjana de la ciutat de Barcelona és de 161 habitants per hectàrea, la de Sants-Badal s’enfila fins als 593 habitants, és a dir més del triple. 

Quin sentit tenia castigar a milers de persones a un volum de decibels i uns nivells de contaminació de l’aire infinitament per sobre del recomanat, posant en risc la salut de la gent que hi viu. Quants dels nens i nenes que hem crescut abocats a un Cinturó de Ronda durant quaranta anys haurem desenvolupat malalties respiratòries? Algú ho ha estudiat això a l’ajuntament? Si revises les dades dels informes del propi ajuntament te n’adones que, encara avui en dia, en els trams on el cinturó segueix passant en obert, a tocar de la plaça Cerdà, o a l’encreuament amb l’Avinguda Carrilet, és un dels punts de Sants-Montjuïc on s’hi troba l’aire més contaminada, molt per sobre del recomanat per la UE (60 μg/m3 d'NO2).

Quin sentit tenia esborrar l’urbanisme d’un dels nuclis històrics de Sants, amb les seves places, com la plaça Víctor Balaguer, una de les que havia sigut de les principals places del poble, amb la font del “ninyo” i fins i tot el propi ajuntament de Sants o la plaça de la Fortuna, on s’hi instal·laven les atraccions o els envelats de festa major.

I quin sentit té tirar endavant un projecte ara? La lluita dels veïns de la Rambla de Badal 188 és la mateixa que els veïns i veïnes de Badal, entre els quals els meus pares, van mantenir fa més de 40 anys, així que cal donar suport, per solidaritat i suport mutu. No podem mirar per la finestra i veure com enderroquen la finca d’uns altres veïns i veïnes, només pel fet que el seu bloc es va edificar a l’altra vorera.

Potser també us pot interessar:






dilluns, 14 d’abril del 2025

Vídeo: Can Batlló, termòmetre del segle XX

Recupero aquest vídeo que vàrem enregistrar ara fa uns anys per al programa Va passar aquí, de Betevé, parlant sobre Can Batlló.

dilluns, 10 de març del 2025

Vídeo: El descobriment del gran pou d’Hostafrancs

Recupero aquest vídeo on Josep María Boronat ens parla sobre la troballa del Dipósit d'Hostafrancs al programa Va passar aquí, de Betevé.

dilluns, 10 de febrer del 2025

Vídeo: Can Daguerre, el primer edifici dissenyat com un estudi de fotografia

Us recupero aquesta peça en que Ricard Marco ens parla sobre l'estudi fotogràfic Can Daguerre per al programa de Betevé, Va passar aquí.

divendres, 7 de febrer del 2025

El nom fa la cosa

Un nom pot explicar el que som, però també el que voldríem ser. I és en aquestes ocasions quan se’ns brinda l’oportunitat de construir un relat i així, potser, de lligar-nos amb una memòria. Aquest és un fet que, per exemple, va tenir molt clar la gent que, cap allà l’any 2009 va començar a reivindicar La Lleialtat Santsenca. 

Aquestes veïnes i veïns reivindicaven la recuperació d’un espai per a la comunitat, però també de la seva memòria. Per això, davant la disjuntiva d’escollir entre Bahia, l’opció fàcil, ja que era com s’havia conegut a l’espai durant més de quaranta anys, o La Lleialtat Santsenca, un nom que només mantenien els més grans, aquells que a les cooperatives n’hi deien cumparatives, van tenir la intuïció d’optar per la segona, com un acte polític que expressava allò que com a comunitat volien ser. El nom de La Lleialtat Santsenca els unia a un Sants cooperativista on la gent s’autoorganitzava i on fins i tot eren capaços d’aixecar edificis i impulsar institucions obreres com aquelles que els permetien donar respostes a les seves necessitats més bàsiques: menjar, cultura i suport mutu.

Divuit anys més tard, com a persona que viu el dia a dia de l’equipament, us puc dir que el nom ha fet la cosa i que aquella intuïció avui s’ha confirmat. Col·lectivament, s’ha recuperat un relat que no només ha arrencat a la gent que va impulsar la cooperativa del silenci on el feixisme els va voler oblidar, sinó que, als que la vivim ara, ens ha ofert eines per lligar-nos amb els seus valors i principis.

Com a exalumne vaig començar a descobrir el món a l’escola Lluís Vives en uns anys vuitanta on algunes joves mestres feien mans i mànigues per treure el Vives de l’ambient repressiu en què, el mateix feixisme que havia esborrat la memòria de la Lleialtat, havia convertit en cendra el projecte pedagògic d’una de les escoles més punteres de la Catalunya republicana, on nens i nenes, no només aprenien junts i en la seva llengua sinó que ho feien sortint a la natura, tenint cura de l’hort o editant una revista. Els vuitanta al Vives foren anys complicats i poc tenien a veure amb totes aquelles innovacions pedagògiques dels anys trenta, no us ho negaré. El món antic no acabava de morir, si és que ho ha arribat a fer en algun moment, i el nou naixia massa a poc a poc; entre classes massificades, l’aparició de la figura dels quinquis i amb totes les dificultats, però també les oportunitats, d’una escola que era i és una porta d’entrada a la ciutat. 

Grup Escolar Lluís Vives, any 1932
AMDS (Fons UEC)

Però així i tot va ser l’escola on vàrem començar a descobrir el món que ens envoltava i la llengua que ens havien fet amagar. A l’escola hi vaig ser fins a vuitè, quan, ja deixant l’EGB, vaig seguir entre aquelles quatre parets a l’Institut, primer com a una extensió del Coromines i finalment ja com a Institut Lluís Vives, d’on vaig sortir per anar cap a la Universitat de Barcelona per estudiar Història, és a dir, que entre l’escola i l’institut vaig passar quinze anys de la meva vida.

I és aquí on torno a la meva idea inicial: el nom fa la cosa. I, si som capaços de poder-ho veure com una oportunitat, ens adonarem que, de la mateixa manera que la gent que reivindicava La Lleialtat Santsenca, gràcies al nom es van lligar al passat cooperativista de Sants, reivindicant el nom de Lluís Vives ens podem fer hereus i hereves d’aquells veïns i veïnes que a principis del segle XX reivindicaven: “L’Escola formosa” o dels que cridaven “El poble té dret a la cultura”; dels mestres que van fer-se aquests lemes seus, arribant fins on no s’havia arribat fins llavors; dels nens i nenes que, enmig de l’horror dels bombardejos dibuixaren el seu dia a dia i ompliren quaderns per recordar-nos als que hem vingut més tard, que el feixisme és un monstre que tot ho destrueix i que, tot i que algú ho pensi, no està mort; ens farem hereus i hereves del professorat que va ser depurat per la repressió; com també de la generació de mestres que, com una au fènix, arrencaren al Vives d’aquelles cendres, ensenyant-nos quelcom més que a obeir. 

Mantenint el nom de Lluís Vives també estarem mantenint el nom d'allò que vàrem ser, i potser més important encara, del que voldríem ser, recuperant un relat col·lectiu que no podem deixar perdre.


Us podeu adherir al manifest aquí

dilluns, 13 de gener del 2025

Vídeo: La primera vaga general va començar a Sants al 1855

Recupero aquesta peça en que Lluís Miró explica la primera Vaga General al programa de Betevé, Va passar aquí.

Xerrada: Centenari del Comité d'Acció de la Lliure Aliança


El gener de 1925, els independentistes catalans i bascos, la CNT, i un grup financer, van formar el Comitè d’Acció de la Lliure Aliança (CALA).

L’objectiu era implantar repúbliques independents i socialment avançades a Catalunya i el País Basc, i hi van participar Francesc Macià, Manuel Carrasco i Formiguera, Joan Garcia Oliver, Ventura Gassol, Miquel Baltà i Marian Grau.

Per commemorar el Centenari , el proper 17 de gener, a les 19h, tindrà lloc un acte a la Lleialtat Santsenca, del Barri de Sants (Barcelona): Olzinelles,31

Hi intervindran:
Oriol Falguera, de Reeixida, l’expert en anarquisme Xavier Díez i l’estudiós del CALA Marc Santasusana.

Durant la conferència es presentaran, en exclusiva, descobriments recents sobre les relacions entre Estat Català i la CNT als anys vint.