L'home a l'ombra

 Als companys Ricard Marco i Joan Gual per descobrir-nos tant 

sobre Fructuós Gelabert i Badiella i els pioners i pioneres del cinema.

El 24 d’agost arriba a la seva fi, deu ser l’any 1899, de ser així és un dijous. A la plaça  Màlaga el dia ha sigut intens per als santsencs i santsenques que, tot i que ja fa uns anys que són barcelonins, a banda de pagar més impostos, pocs canvis han viscut en el seu dia a dia. I potser encara menys en un dia assenyalat com aquell, Sant Bartomeu, el patró. El repic de les campanes des de l’esvelt cloquer de Santa Maria, l’ofici solemne, les ofrenes, la cercavila, el ball de Sant Bartomeu, on entre el repic de bastons, es representa el martiri del patró i se les tenen angels, soldats romans i un dimoni que també aprofita per atossinar al públic… poc han canviat les coses en els darrers cinquanta anys. Però aquella festa major, potser per tractar-se de la darrera dels 1800 té preparada una sorpresa que ho canviarà tot.

L'expectació és alta entre la gent del barri, especialment entre les treballadores de l’Espanya Industrial que, sense ser-ne gaire conscients, uns dies enrere van fer-se protagonistes d’un fet insòlit. Per aquells badocs que, després de les interminables hores a la feina, encara tenen temps per una estona de baixar la cadira al carrer segur que no va passar inadvertit el jove de 25 anys que, a principis d’agost, voltava per Sants amunt i avall carregat d’andròmines acompanyat d’un tal Santiago Biosca, propietari d’un taller d’òptica i aparells de fotografia a la Rambla de Santa Mònica. 

De boca en boca, la gent de Sants, s’ha anat explicant que els van veure al pati del Casino de Sants amb un grupet de persones fent un petit teatret o alguna cosa semblant. Es veu que el noi, que és el fill del propietari de l'ebenisteria que hi ha a la carretera, just al costat de les Cotxeres de Sants, fins i tot ha fet d’actor. També el van veure palplantat a la porta de l’Espanya Industrial, gairebé a l’alçada del carrer de Masnou, amb un trípode i una mena de càmera fotogràfica a sobre. Mentre obreres i obrers sortien de la fàbrica el jove feia rodar la maneta, fent aquell crec crec crec tan característic i, mentre això passa, sense que la majoria en siguin conscients, la llum s’escola entre l’obturador i impregna les imatges a un ritme de 16 fotogrames per segon. 

Aquelles obreres i obrers estaven sent immortalitzats. Bé, com a mínim, immortalitzats pel temps que duri el cel·luloide, ja que el nitrat té tendència a cremar o fer-se malbé amb molta facilitat. El jove, que sembla ser que es diu Fructuós, contempla l’escena que s’està esdevenint davant dels seus ulls, procurant no mirar-se la mà i contant, gairebé es diria que taral·lejant un vals, per mantenir el mateix ritme. Una escena similar, sembla ser, que es va repetir a la sortida de missa de la parròquia de Santa Maria de Sants. Quina cara feien aquells feligresos que, tot sortint de l'església i baixant les escales trobaven al jove Fructuós amb el seu crec crec característic.

Fructuós Gelabert i Badiella de jove

Ara que s’està fent de nit tot està preparat per al gran moment. La gent s’acumula a la plaça Màlaga. Al pati de Can Santomà, l’ostentós edifici que, des del carrer d’Olzinelles, fa de contrapunt a l’església de Santa Maria per crear aquell ambient de ser la principal plaça del poble, Fructuós, ajudat per amics i familiars, ha muntat un petit envelat, on, quan arribi el moment, les veïnes i veïns podran seure a contemplar l’espectacle. No fa molt de temps que va descobrir aquest món nou que és el cinema, bé, de fet, fa molt poc temps que la història del cinema ha començat a fer les seves primeres passes.

El 28 de desembre de 1895 els germans Auguste i Louise Lumière van fer la primera sessió de cinema al Saló Indià del Gran Cafè de París, presentant el cinematògraf, projectant La Sortida dels obrers de la fàbrica, sortint de fet de la seva pròpia fàbrica. Un temps abans els laboratoris d’Edison ja havien creat el film de cel·luloide i un aparell on poder visualitzar la pel·lícula, però era un visor unipersonal. El gran canvi seria quan, el cinematògraf dels Lumière, permetria que la visualització de les pel·lícules esdevingués un esdeveniment col·lectiu. Amb el cinematògraf, amb un sol aparell, es podien enregistrar pel·lícules, fer-ne còpies i fins i tot projectar-les posteriorment. A Barcelona la bogeria va començar el 20 de desembre de 1896, quan la companyia dels Lumière va muntar un dels seus cinematògrafs al saló fotogràfic dels Napoleon, a la Rambla. 

A partir d’aquesta primera experiència, que va durar uns mesos, moltes altres persones, a la ciutat, es van fer amb el cinematògraf dels Lumière per fer poder fer projeccions dels films que venien de l’estranger. També va començar un fenomen molt habitual en aquells anys, el de les còpies. Amb la idea de cinematògraf ja creada, sabent-ne els principis bàsics, amb coneixements de mecànica i fotografia, era molt més fàcil copiar la màquina. D’aquesta manera a París i Londres van començar a proliferar empreses que fabricaven rèpliques del cinematògraf i que van començar a buscar representants a Barcelona.

El jove Fructuós, que ja era un amant de la fotografia, es va mostrar interessat per aquella novetat de la que tant es parlava a Barcelona. I així, convidat per Josep Ubach, qui havia instal·lat un cinematògraf a botiga que tenia a la plaça d’Antonio López, a la cantonada amb el Marquès de l’Argentera, va començar a cavil·lar sobre les possibilitats de l’invent. I si, més enllà de la compra i venta de material o la projecció de films estrangers, es poguessin fer pel·lícules a Catalunya? Amb aquesta idea va ser amb la qual Fructuós va començar a rumiar en la possibilitat de fer una càmera.

Els coneixements d’òptica i de mecànica ja els tenia, i també l’experiència en el treball amb la fusta, no en va la seva familia regentava l'ebenisteria El Tramvia, a tocar de les Cotxeres . Per això quan li van regalar un objectiu que procedia d’un Veroscope, un aparell fotogràfic que permetia prendre vistes estereoscòpiques, creant l’efecte de les tres dimensions, ho va tenir clar, construiria el seu propi cinematògraf, que, com el dels Lumière, pogués enregistrar i alhora projectar. El més complex segurament va ser fer la una roda dentada, el pinyol i l’excèntrica que, amb un petit rodet, pogués arrossegar la pel·lícula. 

A banda de la màquina també calia el cel·luloide per poder enregistrar. El film el va aconseguir comprant-lo directament a Lion, on els Lumière tenien la seu de la seva companyia i on, de fet, havien enregistrat el primer film. L’espera per l’arribada dels rotllos verges per poder rodar es va fer llarga per a Gelabert, que s’havia capficat en poder presentar els seus primers films coincidint amb la festa Major de Sants, a finals d’agost. Si els Lumière havien fet un film dels obrers i obreres sortint de la seva fàbrica ell faria el mateix sortint de la principal fàbrica de Sants, l’Espanya Industrial i també enregistraria la sortida de missa de Santa Maria de Sants. Però… una altra idea li havia rondat pel cap. I si… i si penses una petita història per poder enregistrar? Els Lumière també havien sigut pioners en això, enregistrant El regador regat, un gènere que s’acabaria coneixent com un gag. 

Va ser així com, ajudat per un grup de familiars i amics Fructuós Gelabert, gairebé va fer tots els paper de l’auca per aconseguir tenir el film acabat. Va pensar la historia, imaginant una discussió a la terrassa d’un cafè; va dirigir-la i fins i tot acabaria fent d’actor, interpretant un dels homes que asseguts a la taula es veien sorpresos per una discussió de faldilles. Per aquest fet va ser Biosca qui va rodar l’escena. Arribat a aquest punt ja només quedava la darrera baula del procés presentar-la. Quan tot va estar llest, els veïns i les veïnes que, impacients, havien anat fent cua, van pagar la simbòlica entrada que Fructuós havia posat, uns cèntims, i poc a poc van anar seient dins del petit envelat a l’improvisat auditori. La cosa havia de funcionar per força, ja que tenint actors de Sants, van ser aquests mateixos el que es van assegurar que els seus familiars i amics assistissin a la projecció.

Únic fotograma conservat de la primera versió de Baralla en un cafè

Hom diria que els ulls d’aquelles persones, conscients que una cosa màgica estava a punt d’esdevenir-se, gairebé podrien projectar tant com el propi cinematògraf. Quan l’ambient s’enfosqueix i Fructuós comença a accionar la maneta, resonant el mateix crec crec crec que quan va enregistrar les pel·lícules, davant dels seus ulls apareix el pati del Casino, un lloc que coneixen tots, i tot de gent que són veïns de Sants i amb els que tenen amistat. Figures que es mouen!    

Tot i la màgia del moment, que ha deixat a tots bocabadats, la sorpresa de veure paisatges quotidians i persones conegudes fa que la solemnitat es trenqui amb comentaris i rialles cada cop que algú dels presents es reconeix a la pantalla. No cal esperar a que acabi la funció per preguntar, Fructuós ho té clar, allò funciona. El cinematògraf pot ser molt més que un espectacle de fira d’aquells que n’havien sigut precedents, com les llanternes màgiques, les fantasmagories o el cinetoscopi; ara els autors podran explicar històries i els espectadors les podran veure en comunitat. 

La sessió continua intercalant projeccions d’altres films dels Lumière, alguns d’aquells que han inspirat al propi Gelabert, i també de Georges Méliès, aquell mag que portaria el cinema més enllà encara, pel camí de l’il·lusionisme. Veure aparèixer l’Espanya Industrial a les imatges, aquella fàbrica on la majoria dels presents passen hores i hores cada dia, o la més que reconeixible parròquia de santa Maria de Sants torna a despertar la sorpresa de nou. Quan acaba la sessió la majoria dels presents tornen a pagar els cèntims per poder veure una nova sessió. Les imatges en moviment van tan ràpid que molts no han tingut el temps de trobar-se entre la multitud que surt de la fàbrica o de l’església i als que sí que s’han vist no els importa gens tornar a veure aquell espectacle.

L’estrena de Fructuós Gelabert serà tot un éxit i l’envelat de festa major amb el cinematògraf funcionarà durant sis dies, aconseguint recaudar 300 duros en xavala, una petita fortuna per a l’època, que el decidiran a dedicar-se plenament a la producció i exhibició de cinema. Aquell jove Fructuós, però, no sap que acaba de començar un camí molt més complicat del que es pensa. L’empenta de l’experiència a Sants el portaran arriscar-se i instal·lar-ne un de nou a un luxós saló de l’Hotel Martín, a la Rambla del Centre. Una jugada que sortirà molt malament a Gelabert, qui, segons explicaria ell mateix, va perdre fins a 3.000 duros. I és que el jove cineasta no va tenir en compte un fet fonamental en aquell art incipient, i és que el cinema va esdevenir un espectacle popular, però potser per això mateix, els burgesos el van menystenir, com si d’una diversió vulgar es tractés. El que triomfava a una barriada obrera com Sants fracasava a la Barcelona benestant. 

La historia de Fructuós Gelabert prosseguirà amb moments de llums i ombres, amb totes les dificultats d’un artesà que va ser pioner en un món que, poc a poc, s’aniria convertint en industria. Gelabert serà tot un visionari i això no ho podrà negar ningú. Si, tal i com explicava ell, l’òptica de la seva primera càmera provenia d’un Veroscope, aquell enginy que volia recrear el relleu, ell anirà molt més enllà, treballant per poder crear una càmera que permetés fer filmacions en tres dimensions. La història de Fructuós Gelabert i Badiella donaria per molt més, i se’ns dubte que en el futur tornarà a aparèixer en articles d’aquest bloc, però de moment el deixarem aquí, al seu envelat en una incerta nit del 24 d’agost d’entre el 1897 i el 1899, gaudint d’aquell moment que canviaria per sempre la vida dels seus veïns i veïnes. 

Abans d’acabar però us comparteixo alguns apunts sobre el propi article. L’any 1940, al número 1 de la revista cinematogràfica Primera Plana, Fructuós Gelabert narraba en primera persona aquells mateixos moments: la seva descoberta del cinematògraf, els pioners a la ciutat, les seves primeres experiències i també la primera projecció per Festa Major de Sants. Però tot i que Gelabert afirmava que aquesta projecció va ser a l’agost del 1897 per diversos motius sorgeixen dubtes. 

Atenent a que l’arribada dels Lumière va ser a finals de 1896 i que a partir d’aquest moment Gelabert va haver de descobrir l’invent, replicar la màquina, aconseguir cel·luloide vingut de Lió, aconseguir un grup col·laboradors, enregistrar i revelar les pel·lícules, sembla molt poc temps que a l’agost de 1897, només 8 mesos més tard, es pogués fer aquella presentació. De fet les darreres investigacions apunten a aquell fet es va produir al 1899. De ser així, que va moure a Gelabert a canviar la data? Va ser un error pel pas del temps? Va ser intencionat per assegurar-se el primer lloc entre els pioners? Segurament no ho sabrem mai.

L’altre fet que és especulatiu en aquest petit relat és el la ubicació de l’envelat on es va realitzar la primera projecció, però el propi Gelabert ens dóna algunes pistes que m’han permès fer una teoria. A l’article a Primera Plana diu, literalment: Con motivo de ser el 24 de Agosto, dia de San Bartolomé, la fiesta mayor de la barriada de Sans, monté aquel año un entoldado en el patio de unas casas ya desaparecidas. Partint del fet que gairebé la totalitat d’activitats lligades a la festa major de Sants tenien com a epicentre la parròquia de Santa Maria i la plaça Màlaga, sembla fàcil pensar que la projecció de Gelabert es realitzés ben a prop d’allà. 

De ser així la referència de les cases ja desaparegudes potser permetrien afinar una mica més l’escenari d’aquella projecció. L’article de Gelabert a Primera Plana és del 1940, moment en el qual l’antiga finca de Can Santomà, ubicada a la plaça i amb un pati on fàcilment s’hi hauria pogut instal·lar un envelat, feia pocs anys que havia desaparegut enmig de la revolució social de 1936. Gelabert al seu article no dona gaires més informacions però seria bastant probable que aquest fos l’espai on es va projectar el film. 

Malauradament d’aquells tres films inicials de Gelabert: Riña en un cafè, enregistrat al pati del Casino de Sants; Salida de los trabajadores de la fábrica "La España Industrial" i Salida del público de la iglesia parroquial de Santa María de Sants, no se’n conserva cap. Del primer només hi ha una rèplica feta pel propi Gelabert molts anys més endavant, el 1952 i la resta es van acabar perdent. 

Una autèntica pèrdua, no només pel valor intrínsec de les peces si no, com a santsencs, pel fet que fossin testimonis d’un Sants ja desaparegut. El Casino de Sants va acabar enderrocat als anys seixanta; Santa Maria de Sants, skyline i símbol de de l’antic poble, va cremar al juliol de 1936 i l’Espanya Industrial, va tancar l’any 1972, quan l’empresa es va traslladar a Mollet. Per sort es va conservar una que si que dona testimoni del barri i de la seva gent, Salida de la processión de las hijas de Maria de la parròquia de Santa Maria de Sans, una escena enregistrada al carrer de Sagunt.

Per saber-ne més:

- Revista Primer Plano, número 1, 20/10/1940, fons Filmoteca de Catalunya

En aquest número es recull el testimoni de Fructuós en primera persona 

- El Mundo de Fructuoso Gelabert, 1968

Documental del periodista i amic de Gelabert, Juan Francisco de Lasa