Els noms comuns

Com li hem de dir a l’estació de Sants? Probablement aquesta sigui una pregunta trampa, d’aquelles que, encara que no en siguem conscients, quan es formulen ja ens estan condicionant. Segurament, qui més qui menys, començarà a barrinar respostes, o potser fins i tot noves preguntes: Ha de dur el nom d’alguna figura rellevant de la ciutat de Barcelona? O millor hauria de ser algú de Sants? Es pot trobar un nom que sigui de consens? Un nom que pugui representar a tot un territori? Preguntes i més preguntes que fan que el que és més evident; l’elefant a la sala, imatge que fixaria l’escriptor rus Ivan Krilov a la seva faula L’home inquisitiu, quedi obviat. El millor nom per a l’estació de Sants és… -oh sorpresa- estació de Sants.

L’estació s’anomena, com és lògic, amb el topònim que representa el territori, el nom de l’antic poble: Sants. És així des de l’any 1855 quan es va alçar la primera estació de Sants al final del carrer de Riego. Una estació de la línia que hauria d’unir Barcelona amb Molins i Martorell, passant de pas a tocar de la fàbrica de l’Espanya Industrial, empresa que fins i tot tindria una estació per a les mercaderies. 

Sants és el nom que representa als veïns i veïnes d’avui però també el que representa a totes aquelles persones que han viscut en aquest territori des dels seus llunyans orígens quan era un petit nucli sobre un turó al voltant de la parròquia de Santa Maria; passant per la vila industrial de la segona meitat del segle XIX; pel barri, ja annexionat l’any 1897 i finalment pel districte que es va crear l’any 1984. Aquest és un nom col·lectiu, que representa, fins i tot, a persones amb formes de ser i pensar diferents, i cap nom personal pot ser més representatiu que un nom que és comú.

Segur que molta gent pensa que el de la toponímia és un tema menor, personalment crec que s’equivoquen. Si no per quina raó, tenir el nom a una placa al carrer ha sigut una obsessió per a propietaris, industrials, polítics i eclesiàstics durant tants i tants anys? Pronunciar un topònim com el de Sants fa que el propi territori i la comunitat que representa, amb totes les seves arrels històriques i espais de memòria, existeixi. Esborrant els mots s’esborren els conceptes que representen, aquesta és una lliçó de primer de novaparla a les classes que O’Brien impartia a 1984. Sense el topònim dels antics pobles és la memòria dels mateixos antics pobles la que s’acabarà diluint.     

No és la primera vegada que la gent de Sants s’organitza i aconsegueix mantenir la seva memòria i les seves arrels, fins i tot al propi nom. Amb les obres de la nova estació, a finals dels anys setanta, Renfe va voler canviar-ne el nom, passant de Sants a Barcelona-Central, esborrant el rastre de l’antic poble, però el veïnat es va organitzar per trobar respostes a algunes preguntes, com va quedar plasmat en un cartell del 1979 on es convocava a una assemblea a la Seu del Districte: Qui ens va fer "aquesta" estació? Com s'urbanitzaran els entorns? Pàrquings o espais lliures? Tindrà sortida el carrer Premià? Es dirà Barcelona-Sants o ens imposaran Barcelona-Central? Preguntes que,  gairebé mig segle més tard, segueixen sent força vàlides.

Cartell convocant a una assemblea informativa l'any 1979

Finalment però la pressió veïnal va aconseguir que, de forma definitiva l’any 1983, Sants es mantingués en el nom de l’estació. Les polèmiques van i venen i de vegades són tan fugaces que unes setmanes més tard poca gent les recorda, però la memòria, el que som, ha de perviure.