L’arribada de la Segona República prometia reformes polítiques, socials, territorials, agràries i militars i havia generat moltes expectatives entre els sectors populars. Però els grups de poder: els terratinents, els grans empresaris, els financers, els patrons, els monàrquics, les ordres religioses, l’església i els militars africanistes van moure totes les tecles de que disposaven i les reformes van quedar a mitges. Per acabar-ho d’adobar es pagaven les conseqüències del crack del 29 que havia fet augmentar l’atur a les ciutats i la subocupació al camp.
L’exposició del 29 a Barcelona havia creat una falsa realitat, una bombolla. Mentre la crisi anava saltant de país en país a Barcelona les obres monumentals i la crida que aquestes van significar van fer que milers d’obrers vinguessin a treballar a la ciutat. Les condicions laborals eren duríssimes i els sous miserables, però la situació encara va empitjorar quan les obres van acabar i gran part d’aquests nouvinguts a la ciutat es van trobar a la indigència.
Al Sindicat de la Construcció de la CNT, un dels sectors més afectats per la crisi, es va promoure un Comitè de Defensa Econòmica el mateix dia que es celebraven les eleccions del 14 d’abril del 1931. Com explica Manel Aisa, el primer de Maig els cenetistes, després d’un míting multitudinari, van voler fer arribar els acords presos a Francesc Macià però van ser rebuts a trets amb una repressió que no havia canviat.
Els preus dels lloguers a la ciutat s’havien incrementat de tal manera que en aquells moments significaven un 80% del total del sou dels obrers. Una situació insostenible que va esclatar en una vaga de lloguers a la que es van sumar milers de persones amb l’objectiu d’aconseguir una reducció en un 40% dels preus de lloguer i la gratuïtat dels habitatges per tota la gent que era a l’atur.
En paral·lel les organitzacions anarquistes veien com tot i l’arribada de la República, la repressió seguia. Des de l'òptica anarquista la República representava l'ordre burgès, sense massa diferències amb els règims polítics anteriors. Figures com les dels “presos governatius” gent detinguda i retinguda sense causes concretes no van desaparèixer. Un fet que va desencadenar en una vaga de fam entre 51 militants de la CNT que es troben presos a la Model.
El mateix juliol de 1931 va haver de fer front a important vaga, la de la Telefònica, una empresa que llavors era propietat de la multinacional American Telephone and Telegraph Company. La CNT va impulsar una vaga que va tenir un fort impacte a Barcelona i Sevilla, però que amb el boicot de la UGT va tindre uns resultats desiguals a la restat de l'estat. A totes dues ciutat el conflicte va agafar força esdevenint vaga general i a la capital andalusa l'estat fins i tot va arribar a declarar l'estat de guerra. El desencís generalitzat amb les esperances que s’havien situat a la República van anar abonant moviments insurreccionalistes com la Revolta de l'Alt Llobregat del gener del 1932 o la Insurrecció anarquista de gener del 1933, marcada per la matança de Casas Viejas.
Enmig d’aquesta tensió una vaga de transport l’abril de 1933 ens va deixar una fotografia de Josep Brangulí que va testimoniar un fet quotidià. En ella un guàrdia civil apunta amb la seva metralladora en direcció a la Creu Coberta, deixant clar des d’on venia el perill. Una imatge que de fet serà el precedent directe de l’alçament feixista de la Guerra Civil, però que encara es repetiria una vegada més el mateix any.
El 19 de novembre s’havien convocant les segones eleccions generals de la Segona República Espanyola per a les Corts, les primeres en les quals hi va haver sufragi universal a Espanya. Mentre això passava, a Barcelona els transports es trobaven en vaga i, després del trencament de les negociacions, l'autoritat havia tancat els sindicats i havia omplert els tramvies d’agents de l’escola de policies per fer els serveis dels tramviaires.
A les eleccions les forces de l’esquerra: republicans, socialistes i comunistes, que fins llavors havien anat de la mà, van presentar llistes separades. Quan es va conèixer el resultat de la primera volta de les eleccions, que donava la victòria a les dretes, en un ple nacional de la CNT a Saragossa el 26 de Novembre, es va designar un comitè encarregat d’organitzar la insurrecció. Entre les figures presents al comitè s’hi trobaven, entre d’altres Durruti o Joaquin Ascaso. Figures de l'anarquisme més combatiu que en aquells anys s'estaven convertint en els enemics públics número ú de les classes dirigents i, conseqüentment, en herois de grans sectors del moviment obrer.
Després de la segona volta, quinze dies més tard, es va confirmar la victòria de les dretes. El Partit Radical de Lerroux governaria amb el la filofeixista CEDA de Gil-Robles. En aquest context va arribar el divendres 8 de desembre, la seva sessió inaugural del Parlament. Arreu de l’estat es preparava una revolta que tindria especialment força a l’Aragó i la Rioja, però que també es deixaria sentir a Lleó, Extremadura i Catalunya. Hospitalet, la Bordeta i Sants van ser un dels seus escenaris d’aquests enfrontaments. De fet la insurrecció ja era esperada per la policia que va realitzar un enorme desplegament a la ciutat detenint a dirigents obrers com Durruti.
La nit del 8 de desembre uns dos-cents milicians armats es van reunir al carrer Baró de Maldà, dividint-se en grups. Un grup es va fer fort a la Tinença d’Alcaldia de Santa Eulàlia, un altre va assaltar el Mercat i un tercer que es va dirigir als Burots, a la Riera Blanca. L’Hospitalet s'estava convertint en un dels principals escenaris de la revolta. Els enfrontaments amb la Guàrdia Civil, els incendis i els tiroteigs van seguir estenent-se per tota la ciutat. Tot i que l'alacalde va intentar donar la veu d'alarma, segons sembla, es van trobar que les línies telefòniques havien estat tallades.
A la Torrassa van esclatar diverses bombes a la central elèctrica que van deixar sense llum el barri i també el de Santa Eulàlia. La Cambra de la propietat va ser assaltada i els aldarulls van continuar fins al 12 de desembre.
A Santa Eulàlia es van aixecar barricades al burot. Aquesta era l’oficina que es situava al límit entre poblacions, on els funcionaris municipals cobraven drets d’entrada a certes mercaderies. A Santa Eulàlia, els burots se situaven a l’encreuament de la Riera Blanca amb la carretera de Santa Eulàlia, en el límit entre l’Hospitalet i Barcelona. En els tiroteigs va morir un dels funcionaris dels burots.
Els insurrectes ocupen la Tinença d’Alcaldia, hissant una bandera roja i proclamant el comunisme llibertari. Els enfrontaments van seguir al mercat, on es cremaran diverses barraques. També exploten diverses bombes, entre d’altres a la fàbrica Escorça. A l’estació del metro de Santa Eulàlia, en un xoc amb la Guàrdia Civil moren dos anarquistes.
El matí del 9 davant la situació els obrers de l’Espanya Industrial abandonen la feina i els enfrontaments que fins llavors havien tingut lloc a Hospitalet es reprodueixen a Sants on també hi haurà tiroteigs i esclats de bombes. També s’intentarà cremar les Cotxeres de Sants. Recordem que la ciutat es trobava en una vaga de tramvies i que el servei havia estat militaritzat.
 |
| Barricada a la carretera de Sants durant la Insurrecció de 1933 |
El dia 11 els enfrontaments segueixen a Sants on la Guàrdia Civil fins i tot es veurà obligada a refugiar-se a l’Alcaldia i on, de nou, situaran metralladores a la plaça d’Espanya. El trànsit serà restringit i el governador civil emetrà un ban pel qual no es permetran grups de dos persones o més per les nits. De Sants a Cornellà, segons els informes de la policia tots els comerços es troben tancats i el dia 12 l’alcalde del Prat demana auxili a la Policia ja que des de l’Hospitalet s’estan organitzant milicians per anar a alliberar els milicians detinguts a aquesta població.
Però finalment la revolta insurreccionalista va quedar sufocada i va començar la repressió de la mateixa. Els barris de l’Hospitalet van ser ocupats militarment i registrats locals, cases i bars. A Santa Eulàlia es van realitzar nou detencions, incautant-se armes, municions i bombes. La CNT va sortir d’aquest intent revolucionari amb fortes divisions internes. Dirigents sindicalistes com Joan Peiró de la Federació Sindicalista Llibertària, van culpar-ne la FAI. Òrgans d’expressió com Solidaridad Obrera van estar prohibits durant 120 dies.
Però la història sovint és terca. Quan el 19 de Juliol de 1936, l'exèrcit es va aixecar contra la República a Barcelona, de nou, un dels punts que a la ciutat els sollevats van intentar controlar primer va ser la plaça d’Espanya, per controlar els milicians d’Hostafrancs, Sants i de l’Hospitalet.
Per saber-ne més:
L'any 2013 des de la Universitat Lliure a Sants i Negres Tempestes es van organitzar unes jornades per explicar la insurrecció de 1933.
En aquest context es va fer una exposició i una xerrada a la que vaig tindre el plaer de participar conjuntament amb Manel Aisa. Adjunto el vídeo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada