Una festa per al poble, sense el poble

És l’agost de 1966. Un grup de veïns del carrer dels Jocs Florals surten al carrer per començar a treure els guarniments que han preparat durant mesos. Ho fan amb il·lusió pels dies que tenen per davant, però també amb melangia. Enguany, per primer cop, des de que a Sants s'engalanen els carrers, són l'única comissió organitzadora. Recorden com, només uns anys enrere, van ser l'admiració de mig barri per la seva Torre Eiffel. 

És cert que la programació no acaba aquí, les entitats històriques del barri, com la Unió Esportiva de Sants, el Centre Catòlic, el Mediterrani, el BIM o la Nova Obrera, han preparat actes i també hi haurà balls a l'envelat del Mercat o a les sales de ball de moda, com el Bahia o el Nilo i que també la Comissió Oficial, és a dir, la impulsada per l'administració, té els seus actes, com per exemple la retransmissió en directe, el diumenge 28, d'un dels programes de ràdio de moda: La comarca nos visita, un programa que s'emet cada diumenge per Ràdio Barcelona, on s'han donat a conèixer figures com el Duo Dinamico; però un model de festa està en crisi, la festa popular, la autoorganitzada.

Guarnit del carrer dels Jocs Florals l'any 1952
Fons: AMDS (UEC)

El canvi és substancial. La gent que gaudeix de la festa està passant de subjectes actius, que pensen i es fan seus els espais quotidians, a simples usuaris que paguen una entrada a una sala de festes per desconnectar una estona ballant. La decadència de la festa major fa anys que dura, però en els darrers temps s’ha anat accelerant. Potser per culpa dels vehicles que s’han fet seus els carrers expulsant als avis i avies que hi petaven la xerrada asseguts a les seves cadires, potser per la fascinació que creen les ràdios i els cada cop més populars televisors, o potser les recents descobertes vacances. Segurament tot una mica. Sembla com si la modernitat tingués entre cella i cella acabar amb el que és popular.

Però mentre aquell grup de irreductibles veïns engalana, tot i ser els darrers, encara que  potser no siguin conscients, demostren que la modernitat no és un camí unidireccional i que darrera de les coses que passen, dels camins que semblen irreversibles, sempre hi ha interessos que els senyalen, potser fins i tot amb llums de neó. De la mateixa manera que ho va fer amb el patrimoni arquitectònic de la ciutat, la Barcelona de Porcioles, la de les rondes i les remuntes, també va esguerrar gran part del seu patrimoni immaterial, com les festes majors populars. Una dinàmica que no només es va donar a Sants, sinó també a molts dels altres barris de la ciutat que, tot i haver tingut llargues tradicions comunes, com guarnir els carrers, poc a poc, al llarg d’aquests anys les van anar perdent, com ara el Poble-sec o la Sagrera.

El declivi de la festa santsenca va ser molt ràpid. Si la dècada dels seixanta havia començat amb nou carrers programant i guarnint:  Alcolea de Dalt, Alcolea de Baix, Bonaventura Plaja, Canalejas, Espanya Industrial i Masnou, Gayarre, Jocs Florals, Rossend Arús i Vallespir, cinc anys més tard només en quedaven dos: Alcolea i Jocs Florals. Els darrers quatre anys de la dècada només va mantenir la festa una comissió en solitari: Jocs Florals els anys 1966 i 1967 i Sant Baltasar i Pomar els anys 1968 i 1969. La dècada del 1970 s’entrenaria sense cap comissió activa.

Atraccions al carrer Badal l'any 1964
Foto de Jaume Peris i Xancó. Fons: AMDS (UEC)

No és que la festa desaparegués sense més ni més, la gent de Sants en parlà i va reflexionar sobre el tema. L’any 1967 el programa de festa major oficial incorporava un seguit d’entrevistes als presidents de les principals entitats i als qui podriem definir com les forces vives del barri. Un document interessant, contemporani al fet, on es donen reflexions que són interessants per entendre que va passar i, també, com era la societat del moment. Us adjunto un resum de les principals idees de cadascuna de les persones entrevistades:

Jose Hispano Blanco de Alba, qui era el cap polític de la Falange al districte VII, on llavors es trobava Sants, argumentava que la desaparició del model de festa era degut a l’augment del nivell de vida que, sense la disminució de la jornada laboral, havia comportat que la gent aprofitès per fer turisme els caps de setmana i festius. Per la seva banda Ramon Daumal i Serra, rector de la parròquia de Santa Maria, destacava que era un fet comú a totes les grans ciutats; i ho atribuïa a dos fets: Per una banda que el que fins llavors la festa major donava, com una cosa excepcional, en aquell moment es podia trobar diàriament a llocs de diversió d’una gran ciutat; i per d’altra a la desconnexió de la multitud del barri, de l’antic poble i que per aquest fet aquest ja no contava. Curiosament si el mossèn ho atribuïa a factors molt materials el president del Mediterrani, Buenaventura Castellvell Nabonne hi veia la manca de valors espirituals.

Jose Roca i Poll, president del Centre Catòlic, reafirmava una de les idees ja mencionades. Abans la gent era poc acostumada, en el dia a dia, a escoltar música ballable, com ara passa amb les ràdios, tocadiscos o televisions. I n’afegeix una de nova que podriem considerar molt moderna: la pol·lució. ¿Quién  sale hoy a la calle a intoxicar-se de humos de tubo de escape o de ruidos molestos? El president de l’Orfeó de Sants, Ramon Palau i Morros, ho atribuïa: Al canvi d’ambient i de vida i al desig de gaudir dels progressos mecànics i científics posats a l’abast de la humanitat. I llançava la idea de traslladar-la a l’hivern.

Zenon Molist, president de l’Orfeó Canigó, destacava la pèrdua del caràcter popular de les mateixes, amb una sentència que resum perfectament el sentir: han quedado anuladas las fiestas de las calles, donde en realidad vivía la Fiesta Mayor, la masa vecinal. Juan Estrada Clerch, president de la Unió Esportiva de Sants també hi destacava la pèrdua de sentiment de barriada. Se habita Sants, però habitar no quiere decir vivir. Se duerme y se come en el hogar, però las actividades en la mayoría, están lejanas al mismo. En la mateixa línia es manifestava Jose María Sentis, president de la Secció de Ciclisme de la Unió Esportiva de Sants, qui també assenyalava que s’havia perdut sentiment de barriada, que abans el barri era una gran família. Segons ell la comoditat dels vehicles utilitaris permetia marxar per festes.

Miquel Sanromà i Fuguet, president del BIM també compartia una idea ja expressada. Les escasses diversions i bullici d’abans donaven motiu que s’esperès amb delit la Festa Major i que el poble s’hi lliurès totalment. Vacances, nous vestits, tot el reservava per aquests dies. Segons Perdo J. Colom, president del Club Billar Sants, el concepte de barri s’anava diluint. La gente ya no dice vivo en Sants y voy a Barcelona.  

Per finalitzar les entrevistes Agustín Andreu Gavaldà, president de la Comissió Oficial de Festa Major, càrrec escollit a dit directament pel regidor, començava la seva exposició amb una frase molt significativa: La decadencia de las Fiestas Mayores en Barcelona, es un fenómeno lógico y normal, debido al transcurso del tiempo y a la evolución y desarrollo de la ciudad que habitamos. Com si l’evolució de les ciutats fos fruït de fenòmens naturals i no de l’acció i de les polítiques dels homes. Però l’enfoc del propi programa de festes oficial, en contra de les festes populars dels carrers, queda clara fins i tot a les preguntes: Admiramos la buena voluntad de usted y la de su Comisión, pues también somos de los que opinan que la Fiesta Mayor está ya fuera de lugar y tiempo. 

Però què en pensaven les autoritats sobre aquesta decadència de la Festa Major de Sants? Les paraules de Juan Solanas Almirall, llavors regidor franquista de Sants, són clares al respecte: Podrán desaparecer, en mayor o menor número las calles adornadas. Podrá, incluso, no haber ni una calle engalanada, pero lo tradicional, las fiestas religiosas, las que celebren la entidades y la Comisión Oficial, la nueva etapa que cada año se abre con el esfuerzo, la capacidad y la entrañable hermandad  de cuantos laboran por y para nuestra querida barriada, sabrán coronar con la satisfacción del deber cumplido y como epicentro de las actividades ciudadanas, el broche de oro de nuestra fiesta grande, la audición de nuestra Banda Municipal, la tarde dedicada a los niños y niñas de la demarcación, los fuegos de artificio y, sobre todo, el placer del espíritu de culminar el sentimiento de fe cristina, cristalizada en el rendido homenaje a nuestro Patrón, San Bartolomé, no pueden desaparecer. Resumint la retórica de NoDo del regidor, no calia el poble per fer una festa per al poble.

A la segona pregunta: Deben subsistir las fiestas de calles cuando estas són insuficientes para el aparcamiento de coches y camiones? El regidor responia. Reconozco que las calles, hoy resultan insuficientes para los aparcamientos de coches y que no es posible celebrar festejos en las mismas. Yo creo que de no ser una gran plaza, como cada año ha venido organizando la Comisión del Entoldado del Mercado de Sants, no es factible, no sólo por el aparcamiento, sinó por la misma circulación que hoy existe. En contraposición podemos observar, que si bién se han perdido facetas antiguas que a todos nos gustaban, se ha ganado en las grandes transformaciones que experimenta nuestro distrito:  Construcción de nuevas íneas de “metro”; Avenida de Madrid, relación de los puentes de  la calle Badal, ordenación del sector limitado por la nueva urbanización de La España Industrial, Estación Término de Sants, Primer Cinturón de Ronda, que también beneficiará al distrito y de un modo especial la demarcación de la Bordeta.

Pur Porciolisme i desarrollismo. Els carrers eren pels cotxes i no pels ciutadans. Si les festes majors molestaven a la circulació aquestes haurien de desaparèixer, de la mateixa manera que, si el Cinturó havia de passar pel mig del barri milers de veïns i veïnes haurien de perdre les seves llars. Per sort, el mateix Sants que veia arrencar la dictadura del cotxe, pocs anys després, també veuria com molts veïns i veïnes es van començar a organitzar per aconseguir barris més humans. 

Sínia a la plaça de Sants l'any 1968
Foto de Jaume Peris i Xancó. Fons: AMDS (UEC)