dilluns, 23 de març de 2020

El silenci de la Browning - 2

L’Hostafrancs per on circulen els joves germans també s’ha transformat en els darrers anys, en aquest cas per l’impacte de les obres de l’Exposició. Diego ha conegut de primera mà les condicions d’explotació dels treballadors ja que com molts altres veïns del barri ha treballat a les obres d’urbanització de la muntanya. Jornades extenuants, salaris baixos, accidents… el projecte d’exposició havia portat a milers de treballadors a Barcelona, molts dels quals gent que patia situacions d’absoluta misèria. En una ciutat que en menys d’una dècada incrementaria la població en uns 200.000 habitants molts es van veure obligats a viure a habitacions rellogades, a fer nit a les conegudes com a cases de dormir, on tenies un llit per uns 50 cèntims o instal·lar-se a una barraca a la muntanya de Montjuïc. A la Barcelona de 1925, que encara no havia arribat al milió d’habitants, 100.000 persones vivien com a rellogats i 30.000 a barraques.

Barraques del pati dels Calderers, Barcelona (1925-1935)
FONS ANC1-1229 / COL·LECCIÓ DOCUMENTAL D'ÀLVAR CASTELLS
El projecte de tornar a fer una exposició a Barcelona, que l’any 1905 havia començat a prendre forma a la ment de Josep Puig i Cadafalch com una iniciativa per realitzar al Besòs, finalment es va traslladar a Montjuïc. Però l’esdeveniment, que es preveia per al 1917, es va ajornar per la Primera Guerra Mundial. Tot i això ben aviat l’entorn de la Creu Coberta es va començar a modificar. De fet no era el primer gran canvi d’aquest encreuament de camins, l’anterior havia coincidit amb el canvi de segle. La construcció de l’Escorxador central de Barcelona, projecte d'Antoni Rovira i Trias i Pere Falqués i Urpí de l’any 1891 i la construcció de la plaça de braus de les Arenes, del 1900, obra de l’arquitecte August Font i Carreras i projecte del banquer Josep Marsans, ja havien fet que, a finals de segle, es transformés l'urbanisme i la composició social del barri d’Hostafrancs.

Com a barri de la ciutat que havia nascut fora muralles i a banda i banda de la carretera reial, Hostafrancs s’havia anat poblant d’hostals i d’altres negocis que donaven serveis a la gran quantitat de carros que circulaven en direcció cap a Barcelona. També s’hi van establir marxants de bestiar, entre els quals moltes famílies gitanes. Tot aquest tràfec de gent diversa havia convertit la Creu Coberta en un espai concorregut on hi havia des de barraques fins a fàbriques i tallers, passant per cafés, negocis de restauració i algun cau de la bohemia, que funcionava com un apèndix del Paral·lel.

A tocar de les Arenes es va fer molt popular la Pansa, un cafè amb una enorme terrassa que va rebre el seu nom pel fet que els gots d’aiguardent es servien amb una pansa dins. Llindant amb aquest hi havia la Montera, un local del mateix propietari on se servien menjars. L’èxit d’aquestes terrasses, sempre plenes, feia que les voreres estiguessin colmades amb les pellofes del cacauets que consumien àvidament els seus clients. A la banda de la Creu Coberta també s’hi va instal·lar un altre cafè, Al Canto. I l’any 1911, a tocar de tots aquests negocis, també havia obert portes el Cinema Boheme.

Però les obres d’urbanització de la plaça d’Espanya, de cara a l’Exposició van modificar aquest ecosistema compost de lleure i nit per on circulaven els personatges més diversos, dels tractants de bestiar als toreros, dels terrissaires als treballadors de l’escorxador. L’obertura de l’hotel va significar el tancament o el trasllat de tots aquests negocis. Només La Pansa es va reubicar al mateix indret. El cinema Boheme, per exemple, es va haver de traslladar al número 44 de la Creu Coberta, on va obrir portes de nou.

A la banda del Paral·lel de la plaça d’Espanya també hi havia un teatre, l’Espanya, un edifici obra de Joaquim Raspall, que s’havia aixecat sobre les runes del Palacio de las Arenas, un predecesor que va patir un incendi l’any 1908. Teatre, cinema, boxa i ball feien les delícies dels assistents al teatre Espanya. Quan s’alçava el teló de l’Espanya, sovint sobre les taules del teatre ressonaven l’art de la Patatetes, la Tomacons o la Chicharra, tres gitanes d’Hostafrancs que ballaven flamenc amb tanta gràcia i que, uns anys més tard, acabarien treballant als locals de l’Exposició. Paradoxalment el gran esdeveniment que els oferia aquella oportunitat era el mateix que acabaria amb el teatre.

Com una gota de sabó llançada pel capital per “netejar” el barri, l’urbanisme va acabar desplaçant al veïnat lluny de la plaça d’Espanya. Com una metàfora, amb el temps, l’espai on s’havia instal·lat l’antic envelat de la festa major d’Hostafrancs, pocs anys després del 1923 on ens trobem, acabaria ocupat per la Font dels Tres Mars, un homenatge al·legòric al territori espanyol. A l’ombra de l’exposició es van aixecar humils barraques com les que hi havia als patis dels fusters, dels calderers o dels carboners entre el Paral·lel i l’Avinguda de Mistral o al Passeig de la Creu Coberta. Espais poblats de casetes d’una planta fetes amb maons i cobertes de teules o xapes metàl·liques, on el cel s’engalana amb roba estesa que aguanta entre improvisats pals de fusta i el terra s’omple de cubells i gibrells.

Diego recorda l’escena d’uns nens migdespullats amb robes reaprofitades que jugaven i reien mentre procuraven d’amuntegar-se sobre un balancí mentre la seva mare sorgia roba i el seu pare netejava pots de llauna. Els gitanos que s’aplegaven a la Pansa, amb les obres també es van haver moure cap a la carretera. Tot estava a punt de canviar, els cavalls poc a poc s’anaven substituint per cotxes i amb això els tractants de cavalls poc a poc van ser testimonis de la desaparició del seu ofici.

Un altre dels desplaçats, des de la plaça d’Espanya fins al número 14 del carrer de la Creu Coberta, va ser el Tupinet, una cova d’art que obria al vespre i que mantenia l’aixeta oberta als bevedors empedreits fins a la matinada. El so de la gramola acompanyava a artistes que intentaven començar una carrera, entre un públic on es barrejaven vidriers, rajolers, gitanos i anarquistes, entre els crits dels que buscaven unes hores de lleure per fugir d’aquest món i els que somiaven mons millors. Personatges d’aquells que a la Barcelona benpensant, però també en els cercles llibertaris més ortodoxos, haurien definit com a gent de malviure.

La curiositat i la proximitat a casa seva havien portat a Diego a apropar-se fins a l’interior del local, tot i que a les seves orelles es repetien alguns dels discursos que sovint havia escoltat repetits a l’Ateneu Racionalista, denunciant els vicis. El jove recordava molt bé com el barri es va estremir, només dos anys enrere, amb la mort del Cucherillo, un carterista que una nit, després d’anar voltant pels bars i passar pel Tupinet amb dos companys, va entrar a un altre dels bars de la Creu Coberta, l’Aranya. Com si d’una mosca es tractés el Cucherillo va acabar enredat en aquest local i ja no va sortir, sinó amb una ganivetada al coll, mort.

Poc temps després el local de la Creu Coberta va tancar i fins l’any 1929 no tornaria a obrir portes, ara al número 66 de la carretera de Sants. Potser per netejar el nom del local el propietari, Joan Pagés, va acabar canviant el nom del Tupinet pel de Principal Bar. Un local que a partir d’aquell moment a banda de la sala de cafè concert, que va mantenir l’espectacular pianola, va inaugurar una sala de restaurant on els clients podien degustar plats de cuines internacionals: francesa, italiana, americana. Corria l’any de l’exposició i els propietaris volien impregnar de modernitat els seus negocis. Però tornem al 12 d’abril de 1923.

Hostafrancs està tranquil, però Diego i Luisa no són els únics que estan en moviment. A pocs metres d’ells, als baixos de l’Alcaldia, les dependències municipals que de fet mai han sigut un ajuntament, hi ha un grup de 6 homes que es mouen amb agitació. S’ajusten els cascos al cap, passant les tires que els sustenten per sota del mentó, i tot i que fa calor es posen les capes, són policies. Formen part d’un dels tres torns que actuen a la ciutat, 148 guàrdies per torn. Mentre un d’aquells homes neteja un Mauser un altre es corda les botes i un tercer revisa el seu furgó, un vehicle amb un espai de càrrega darrer sense capota que treu el cap al carrer de la Creu Coberta.

Al carrer els tres policies restants peten la xerrada. Els homes parlen en castellà, són forasters. Portar guàrdies d’altres racons de l’estat a Barcelona és una pràctica habitual per evitar que aquests confraternitzin amb la població. Un desfà la picadura a les mans per fer-se una cigarreta mentre els seus companys miren a banda i banda del carrer, estan nerviosos i es fa evident. L’home de la picadura es mira als seus companys.

-Mejor que fumeis un poco y os tranquilizeis que hoy vamos a tener baile -espeta l’home als seus companys.

Aquests senten una suor freda. Apreten les armes contra el pit per intentar deixar de sentir-se com a nàufrags a una petita illa enmig del mar. No ho aconsegueixen. Els guàrdies saben que per cadascun d’ells hi ha 5.000 barcelonins.

Un cotxe s’atura a la porta de l’Alcaldia i d’ell baixa un home. Els guàrdies els coneixen perfectament, és el comissari especial De Miguel. Un dels homes de pes de l’esquema policial de la ciutat que, des del març, té per cap a García Otemin. Els càrrecs dins del cos responen a interessos i equilibris molt diversos, des de les pressions de la patronal als jocs de confiances o a la naixent opinió pública. I tot i que entre les autoritats sempre es tanquen files i es renta la roba bruta a casa, potser per la tensió que es respira a Barcelona o potser pel fet que la repressió brutal i les actuacions irregulars al marge de la llei, que tindria el seu punt àlgid en la llei de fugues, ja són impossibles d’amagar les tensions també es comencen a deixar notar a l’interior de la policia.

Otemin ha substituït com a cap de policia de Barcelona a Heraclio Hernández Malillos, qui havia estat impulsat el desembre de 1922 pels sectors més durs de la patronal. Un dels homes de confiança de l’anterior cap de policia era Julio de Lasarte, qui des de la primavera de 1919 havia sigut un dels responsables del fitxer que patrons, membres del sindicat lliure i confidents havien anat omplint amb noms i informacions d’obrers, sindicalistes i advocats compromesos. Des d’una oficina al carrer Diputació i a sou dels patrons, que pagaven 500 pessetes mensuals a través de la Comandància General de Somatents, Bravo Portillo, fins que va ser mort el setembre de 1919, havia omplert la ciutat d’oides i ulls atents a totes les informacions.

L’home de la picadura amaga la cigarreta a la mà mentre De Miguel entra a la comissaria.

-Anda, dejame fumar un poco -diu un dels policies que xerra al que ha fet una cigarreta, mentre li apropa la mà.

L’home de la picadura li agafa la mà i li gira el canell.

-Vaya, menudo reloj, parece que te van bien las cosas Enrique, ya podrías invitar tú a tabaco.

L’home riu mentre li posa la cigarreta que acaba de fer a les mans. L’altre home agafa la cigarreta i se la porta a la boca. Abans d’encendre-la però s’ajusta l’armilla i es posa una americana, estirant la màniga per tapar el rellotge. L’home de la picadura es fa una nova cigarreta i quan la té feta encén la seva i la del seu company.

-Ya os he dicho. Hoy vamos a tener baile! 

Continuarà.


Capítols anteriors

El silenci de la Browning - 1


Per saber-ne més:

Articles

Barcelofília: Cinema Bohème / Cine  Bohemio

Barcelofília: La Pansa. Cafè. Plaça Espanya. (1900-1968)

Coscollet: Notes per a la memòria d’Hostafrancs

THEROS, Xavier. La rata morta, diari Ara.

Llibres

AISA Pàmpols, Manel. La efervescencia social de los años veinte. Barcelona 1917-1923, Descontrol.

DDAA, Gent i fets del barri d’Hostafrancs.

OYON, Jose Luís i GALLARDO ROMERO, Juan José, El cinturón rojinegro. Radicalismo cenetista y obrerismo en la periferia de Barcelona. Ediciones Carena.

Hemeroteca

El Diluvio, diario político de avisos, noticias y decretos. 18/05/1929

Imatges, setmanari gràfic d’actualitats. 28/08/1930