divendres, 5 de juny de 2015

La cantonada de l’enroc

Imagineu un despatx ostentós amb mobles recarregats i cars, quadres que han sigut comprats gairebé a tant el metre quadrat, lleixes plenes de llibres que no s’han obert mai, una figura de la Moreneta, plaques d’agraïment del Barça i alguna fotografia amb algun futbolista popular. Imagineu que a l’espai més destacat hi ha dues fotos del propietari del despatx, una amb Joan Pau II i una amb Joan Carles de Borbó. Completeu aquest quadre barroc amb una escultura del Quixot i una dedicada a un paleta.

Al fons una taula, també luxosa. Per sota d’aquests botons per controlar qui entra i surt del despatx, a sobre un mapa de la ciutat de Barcelona. Rere la taula, aposentat a una butaca de cuir, ostentosa com un tron, un petit personatge ridícul que es mira el planell amb avidesa. Davant dels seus ulls 633 km² de sol edificable. I és que per ell no existeix a Barcelona sol que no sigui edificable.



Es mira la ciutat però no hi veu la seva bellesa, ni la perfecció geomètrica de Cerdà, ni la riquesa dels seus barris i del seu teixit associatiu. Dins el seu caparronet termes com patrimoni només tenen sentit en l’àmbit econòmic. Es mira la ciutat però en realitat el que es dibuixa davant dels seus ulls és un tauler d’escacs per on mou exèrcit d’advocats, arquitectes i uns morenos que fan la feina bruta, el rol dels peons. Reteniu aquest personatge al vostre cap que ja hi retornarem.

L’Institut d’Estudis Catalans defineix el terme Màfia amb dues accepcions. La primera: Associació secreta d’origen sicilià que té com a objectiu el control d’activitats econòmiques i polítiques en benefici propi, i que actua mitjançant extorsions, suborns, intimidacions, represàlies, etc. La segona: Grup de persones excessivament influent dins el seu ambient. Per complir les condicions de la primera accepció al nostre protagonista només li faltaria ser sicilià i que la seva empresa fos secreta, però la segona la compleix sobradament.

La carrera delictiva del nostre protagonista arrenca, com a mínim públicament, el 10 de setembre de 1976, quan el Jutjat Especial de Delictes Monetaris el va condemnar com a responsable d’un delicte consumat de contraban monetari per 6 milions de pessetes. Ell havia estat relacionat amb Maria Luisa Guerra, membre d’una organització de tràfic monetari que havia tret de l’estat 4.478 milions.

Però abans de descobrir el nom del personatge, tot i que potser la majoria ja el coneixereu, retornem als seus orígens. Va néixer el 7 de gener de 1931 a Baracaldo, tot i que la primera infància la va viure a Port Bou, ja que el seu pare era funcionari de duanes. L’any 1938 la seva família s’instal·là a una Barcelona enfonsada per la guerra civil. Com acostuma a passar, aquest petit home, no va fer la seva fortuna treballant, es va enriquir de cop per allò que els comentaris habitualment masclistes designen com un braguezao. El nostre petit home es va casar amb la filla d’un important promotor immobiliari i aviat va fer-se amb el control de l’empresa.

L’any 1966 l’empresa va ser liquidada i els actius repartits entre la família, però allò no significà per res el final del holding, al contrari. L’any 1967 Franco va promoure un decret que limitava la construcció d’habitatges de renda limitada i afavoria les de renda lliure, tot un senyal pel nostre petit home, que només 15 dies més tard del decret va registrar 11 companyies al seu nom com a president i al de la seva dona com a secretària. Com segur que ja sabeu estic parlant de Jose Luís Núñez, en castellà, com es feia dir durant el franquisme.

Nuñez és el gran responsable de la destrucció de patrimoni a Barcelona, descobrim algunes de les seves víctimes. La Casa Trinxet, una esplèndida obra de Puig i Cadafalch construïda entre el 1902 i el 1904 i que era ubicada al carrer Còrsega 268. Tot i la campanya iniciada per molts intel·lectuals barcelonins, entre els quals es trobava Oriol Bohigas, que proposaven que es convertís en un museu del modernisme, l’edifici va ser enderrocat l’any 1968 amb el suport del consistori de Porcioles...

Les destruccions foren moltes i molt variades, i l’empobriment arquitectònic de l’Eixample evident, que va veure com moltes de les seves cantonades s’omplien d’edificis clonats els uns dels altres. Unes destruccions que van convertir a Nuñez en el rei dels xaflanes. Les piconadores de Núñez van fer caure, entre d’altres, la fàbrica de filats, cotó i cànem que es trobava al carrer Casanova amb Diputació o els tallers dels Magatzems El Águila, al carrer Sepúlveda amb Rocafort. Però una cantonada es va resistir a Nuñez, la de Gran Vía amb Viladomat, la Casa Golferichs.

L’antic xalet que l’enginyer Macari Golferichs va encarregar a l'arquitecte Joan Rubió l’any 1901. Un edifici que l’any 1909 va ser venut a l'Institut Religiós de les Monges Dominiques de la Presentació, una escola que estaria activa fins al 1972, any en què va tancar l’escola. Una cantonada lliure a l’Eixample va cridar a Nuñez com una mosca a la mel. S’enderrocaria l’edifici i es faria un centre comercial. Però el veïnat de l’Esquerra de l’Eixample va començar a fer campanya intensa que fins i tot va realitzar una tancada. Els veïns reclamaven espais per a equipaments i a la vegada exigien la defensa del patrimoni arquitectònic. Una lluita que s’allargaria fins al 1981 quan l’Ajuntament de Barcelona va comprar l’edifici.

De traca i mocador també és el fet que l’ajuntament donés permís a Nuñez per construir una illa de cases ocupant un espai on estava prevista que es faria la prolongació de la Sagrada Família. És a dir, va construir i vendre pisos que ja se sabia que amb el temps havien d’anar a terra. Josep Lluís xutava el problema cap endavant per què se’l trobessin al cap de 40 o 50 anys.

Però la destrucció de patrimoni que no és un fet exclusiu dels anys de Porcioles, projectes moderns han seguit la mateixa línia en diversos exemples: La Rotonda, un edifici construït entre 1906 i 1918 per Adolf Ruiz i Casamitjana i que va ser ampliat per Enric Sagnier l’any 1920 ha sigut danyat irreparablement tot i ser un immoble que figura al Catàleg Arquitectònic de Barcelona i a la ruta del Modernisme. Si hi ha negoci, poc importa si s’emporta per davant un dels pocs trams visibles del Rec Comtal, la séquia que abastia la ciutat de Barcelona des de l’edat mitjana, per edificar un hotel o si converteix un barri com Vallcarca en un solar.

El nostre rei es mira el tauler, Barcelona. Davant seu tota la ciutat i a l’altre cantó l’alcalde de torn, no importa qui sigui. Qualsevol metre quadrat és útil per al nostre rei. De vegades per construir-hi, de vegades per enrocar-se. L’enroc, la clau de tot, el moviment de fortificació en què el rei, als escacs, es protegeix amb la torre dels atacs enemics. Amenaçant amb grues, que són les torres del nostre rei, de vegades per construir, d’altres només per forçar escenaris de negociació: edificar al Parc de l’Oreneta, denunciar als veïns de Porta pels seus horts urbans… Tot s’hi val.