El cementiri de Sants a Biutiful

De Memòria de Sants

De vegades tinc la sensació que els políics, les persones a les que hem delegat la gestió de les postres vides, es pensen que Barcelona, la nostra ciutat, és un escenari espectacular i vistós, una joia per lluir-la a l’estranger, però s’obliden que en aquest bonic pla, per on passegen milions de turistes fotografiant cada racó hi viuen dos milions de ciutadans, camuflats darrera de Forums i películes dolentes de Woody Allen.

Aquesta afirmació, que segurament podria semblar una exageració malauradament de vegades queda confirmada per les noticies dels diaris o per les decesions del consistori. Ara fa uns dies llegia a les planes del Periódico una noticia que afecta el nostre barri. Per rodar una película de Bardem, Biutiful, van utilitzar el cementiri de Sants com a escenari. Fins aquí tot normal, està bé que s’utilitzin els nostres carrers , places i espais per a la creació i el cementiri no hauria de ser una excepció.

El problema ve pel fet que el dit cementiri, que de fet ja està en un estat de conservació deplorable i que subsisteix sota un macroprojecte urbanístic que fins i tot ha fet que quedi inutilitzat el seu accès principal, no els va semblar prou abandonat per al film, així que van decidir trencar vidres dels nixols, embrutar sepultures i escultures, i abandonar tauts d’attrezzo i bosses d’escombraries amb les flors portades pels familiars als seus difunts enmig del cementiri. I ho van deixar d’aquesta manera per a espant de la gent que va anar a visitar als seus difunts que van creure que havien profanat les tombes. Vandalisme en 35mm.

Un cementiri pot ser un plató de cinema per un dia, però no hem d’oblidar que és un cementiri i que els que en fan us per a d’altres funcions haurien de tenir respecte pel lloc on molts tenim els nostres pares o avis.

Barcelona es pot vendre a l’estranger i es pot convertir en un plató o una postal. Però els primers hem de ser els seus ciutadans, els que en formen part o els que en formaven part quan eren vius.