Demà participaré a una xerrada - col·loqui a la Biblioteca Francesc Boix al Poble Sec sobre la Segona República i la Civil a Sants, una activitat organitzada pel Centre de Recerca Històrica de Poble Sec.
dilluns, 18 de març del 2013
Pistoleros al amanecer
De tant en tant encara em sorprenc quan algú del barri es refereix a plaça de Sants amb el nom Salvador Anglada. Un nom que fa molts anys que ja no és oficial però que sorprenentment es resisteix a desapareixer d’una vegada per totes. Un personatge del nostre barri d'infaust record i que tot i això pocs veïns coneixen. Buscant informació sobre aquest personatge he trobat un article de Xavier Theros a El País que crec val molt la pena i que defineix perfectament aquesta figura. Us enllaço l’article original.
En los años previos a la Guerra Civil, Josep Maria Planes escribió su famosa obra Gàngsters de Barcelona, donde describía las oscuras conexiones de los hombres de la FAI con el hampa y la delincuencia común. El famoso periodista fue asesinado por ello en los primeros compases del conflicto, en la carretera de la Arrabassada. Y aquella crónica sirvió para perpetuar el estigma del pistolero anarquista. Desgraciadamente, Planes solo fue capaz de retratar a los grupos de defensa que los obreros crearon para protegerse de los verdaderos matones que en aquellos años se enseñorearon de la ciudad.
Actualmente, la plaza de Sants se ha convertido en el centro vital del barrio. Pero entre la posguerra y los años ochenta este lugar estuvo dedicado a un personaje poco conocido, que seguramente hubiese podido contarle muchas cosas a Planes. Dedicarle este entorno a Salvador Anglada no era precisamente una decisión casual. Se trataba del jefe local del carlismo y un mártir de la violencia política, razón más que suficiente para que el franquismo le incluyese en el nomenclátor, presidiendo un vecindario que había sido uno de los feudos del anarquismo. Cuando yo era un niño, el tal Anglada también daba su nombre a una calle y a un instituto. Importante sí parecía, pero nadie de mi entorno tenía la menor idea de quién era tan homenajeado personaje.
Salvador Anglada era hijo de Sants, químico industrial de profesión. Había fundado el Círculo Tradicionalista Obrero y había sido concejal del Ayuntamiento por el partido Dreta Catalana. Pero lo que le trae a estas páginas fue su vinculación a la patronal y su contribución a fundar el tristemente célebre Sindicato Libre. Por si no les suena este nombre, los del Libre formaban parte de las fuerzas paramilitares pagadas por los patronos, creadas con la intención de eliminar a líderes sindicales y a obreros contestatarios.
El pistolerismo barcelonés es un tema difícil y polémico, aunque los números son muy tozudos. Entre 1917 y 1923 se calcula que fueron asesinados unos 200 sindicalistas, alrededor de 100 obreros y un número indeterminado de sus abogados y políticos afines, como Francesc Layret. Entre los patronos hubo 50 víctimas, a las que hay que añadir unos 30 policías y 40 pistoleros del Libre. El fenómeno se inicia con la muerte del empresario Joan Tapias, a lo que respondió la patronal acabando con la vida de uno de los suyos: Avellí Trinxet, partidario de negociar con los trabajadores. En el contexto de la I Guerra Mundial el jefe de la policía era Bravo Portillo, a sueldo del espionaje alemán. A él le debemos la creación de los primeros grupos de pistoleros y la muerte del empresario Barret i Moner, que era aliadófilo y que fue el auténtico Savolta en el que se inspiró el escritor Eduardo Mendoza para su famosa novela.
Tras la huelga general de la Canadenca en 1919 se crea el Sindicato Libre, de origen carlista e integrado por hampones y esquiroles, a quienes dirigen hombres como Anglada o Ramón Sales. Tras la muerte del líder sindicalista Pau Sabater, Tero, estos grupos se ponen bajo el mando del siniestro barón de König, a quien debemos el sangriento atentado perpetrado en el teatro Pompeya del Paral•lel, considerado una respuesta tardía al atentado contra el Liceo. A partir de ese momento la espiral de violencia cada vez es mayor, con la implicación del somatén barcelonés dirigido por Bertrán y Musitu, mano derecha de Francesc Cambó (aún con monumento dedicado en la Via Laietana).
Durante los años 1920 y 1921 se suceden las huelgas obreras y los asesinatos del Libre. Lo cual lleva a muchos trabajadores a organizarse a fin de proteger la vida de sus representantes, surgiendo grupos de pistoleros como Los Justicieros o Los Solidarios, que intentan devolver golpe por golpe. Hasta que en 1923 se produce la muerte a tiros de Francesc Comes y de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, en la esquina entre las calles de la Cadena y de San Rafael. En aquel momento la urgencia la dicta el ruido de sables que se oye ya en los cuarteles de Barcelona, donde poco después el general Primo de Rivera da inicio a un golpe de Estado que será el funesto presagio de los protagonizados posteriormente por Sanjurjo y después por Franco.
El rígido control militar, la ilegalización de los sindicatos y la violencia policial acabaron con el pistolerismo obrero. Pero el Sindicato Libre todavía resistió en pie hasta la proclamación de la Segunda República, cuando ya resultó más difícil matar impunemente a los trabajadores. Desaparecía así la organización de los auténticos gánsteres de Barcelona.
Xavier Theros, El País, Barcelona 6 d’agost de 2012
El 17 de març de 1921 un grup d'afinitat va atemptar contra els carlistes de Sants Salvador Anglada i Josep Rafa. Un fet que La Vanguardia recull de la següent manera:
Según parece trabaja en unas obras de la montaña de Montjuich y tiene su domicilio en el mismo que habita el sindicalista Angel Pestaña.
El señor Anglada se encuentra muy mejorado de las graves heridas que recibió.
dimecres, 13 de març del 2013
1962 - La gran nevada a Sants-Montjuïc
Divendres per la tarda tots els amants de la història de Sants teniu activitats per triar i remenar. A les 19h presento el llibre Del Somni al Silenci a la Biblioteca del Vapor Vell, i a la mateixa hora els companys del programa MeteoSants de Sants 3 Ràdio presenten l'exposició 1962 - La gran nevada a Sants-Montjuïc al Casal Artesà d'Hostafrancs, al número 28 del carrer de Sant Ronc.
dimarts, 5 de març del 2013
Can Mantega
Avui comparteixo amb vosaltres un text de l'antiga casa de Can Mantega, recollit per Joan Pujades, del santsenc Josep Miracle en el seu llibre "Quatre coses del meu temps" on recorda la seva infantesa a la masia de Can Mantega i les activitats agrícoles.
 |
| Can Mantega l'any 1931 |
La casa de pagès de can Mantega era com el punt central d'una ratlla partionera: a la banda d'enllà -a la meva esquerra-, l'hort; a la banda d'ençà -a la meva dreta- el camp. Tot grandiós, d'unes proporcions enormes. Mitja dotzena d'homes hi feinejaven constantment, desplaçats d'una banda a l'altra segons les estacions i les necessitats agrícoles. El camp es pot dir que només reclamava els homes dos cops l'any: per la sembre i per la collita; l'hort era més cosa de cada dia, i encara que fos més lluny del meu observatori, no hi havia operació que no fos per mi atentament seguida. Així jo podria descriure amb una certa minuciositat els cicles alternats de les hortalisses, cicles que imprimien a tot l'hort un caleidoscòpic canviant de la geometria dels seus quadres, tant en disposició com en color. Jo hi he vist fer néixer i aterrar uns veritables campaments de mongetes i de tomaqueres, amb les seves priàmides a base d'uns puntals de canyes; i amb el verd canviant de la seva vegetació, jo hi he vist prosperar les cols i els bròquils, les carxofes i les faves, les carbasseres i els melonars.
Atenuada i tot per la llunyania, jo he sentit les exhaltacions de la mercaderia en els moments en que regavenamb bassa. Jo hi he vist la plantació i la collita en un ritme constant d'ininterrompuda continuïtat, sense moure'm assegut a terra, les cames despenjades galeria avall, les mans arrapades als barrots i la cara encastada entre els dos ferros.
Però jo hi he vist, sobretot, l'esforçada operació de llaurar aquell immens cap de la dreta, l'home seguint l'animal, els punys aferrats a l'esteva, la rella obrint l'entranya de la terra, fent camí enllà, de l'un cap a l'altre, anant i venint, l'un solc al costat de l'altre solc, i un altre encara i un altre, fins a quedar tot el camp somogut, com arrissat de tants de cavallons en ranglera. I jo hi he vist seguir l'estesa de solcs pas a pas, l'una mà aguantant la faldada, l'altra mà engrapant les llavors de la falda i espargint-les endavant i com a l'entorn. I hi he vist passar al darrerra l'aplanador desfent els cavallons i tapant els solcs, deixant la llavor enterrada. I després hi he vist desaparèixer els homes, el camp deixat a les mans de la naturalesa, el sol i la serena fent que amb les setmanes aquelles llavors apuntessin ran de terra, pintant-lo d'un verd molt fi. I he vist aquell verd molt fi tornar-se un verd molt fort, i l'herba de créixer, fins que amb els mesos el verd es tornava groc i l'herba es tornava tija. I totes les tiges feien com una mena de mar, brandat com onades al buf del més suau ventijol. I aleshores tornaven aquells homes. I el camp es tornava a clapar de l'amuntegament de les esquenes corbades que en tot l'any havia vist a l'hort.
Es posaven, com si diguéssim, en bateria, i en brandat la falç se les emprenien contra aquella mar de seda, i s'obrien camí abatent onada darrera onada. A seguit d'ells, uns altres homes recollien les tiges abatudes, i amb quatre cops de mà feien el manoll de les garbes. I les apilaven, i en feien garberes. I en dos o tres dies d'aquell camp de blat no en quedava ni una espiga dreta, totes agrupades en garberes i les garberes disperses en la immensitat del camp. Fins que venia l'hora de batre. Una hora que jo en diria gloriosa, i que les màquines d'avui han esborrat probablement per sempre. Aquells cavalls voltant l'era i el corro rodolant damunt un llit d'espiques; aquelles forques reagrupant les tiges disperses, els homes cofats amb aquells grans barrets de palla; i aquella polseguera d'or que posava com un tel de boirina a l'escenari, tot plegat compon una estampa bucòlica que els venidors -àdhuc els pagesos- ignoraran, i que els que hem tingut la sort de veure no oblidarem mai. Després venia el gran desinflament, el separar el gra de la palla, amb aquella operació d'escventar que tornava un núvol d'or aquella boirina àuria de l'operació del batre. I l'ensacar el blat -"no diguis blat que no sigui al sac i encara ben lligat"-, i en construïr els pallers, la palla tan ben acondicionada al voltant de la perxera, que en resultava la imatge d'una cabana de poc fons i molta alçada, perfectament rodona en el seu perímetre, perfectament conexa en la seva terminal, i la perxera capçada per la poesia de mantenir penjada de cap per avall una olla de terra cuita. De tot aquell gran escenari, d'aquella magnífica estampa bucòlica, ja fa anys que no en queda res. Ara hi passa, de llarg a llarg, tot un carrer, amb vases altes a banda i banda: el carrer Joan Güell.
Josep Miracle
dilluns, 4 de març del 2013
De Corbera d’Ebre a Sants passant per Normandia
Avui us adjunto una entrevista realitzada per Sants 3 Ràdio a Benito Panchamé, un veí de Sants, nascut a Corbera d’Ebre el 1922. Amb 14 anys es va allistar a l’exèrcit republicà i acabada la guerra civil es va exiliar a França i d’allà a Anglaterra. Va lluitar a en la II Guerra Mundial i va participar en el desembarcament de Normandia.
 |
| Benito Panchamé, fotografia de Sants 3 Ràdio |
Benito Panchamé és un veí del barri de Sants nascut a Corbera d’Ebre, un poble que va patir molt les conseqüències de la guerra civil espanyola, l’any 1922. Amb 14 anys es va allistar a l’exèrcit republicà i acabada la guerra civil es va exiliar a França i d’allà va anar a Anglaterra. Amb els dos països va lluitar a en la II Guerra Mundial i va participar en el desembarcament de Normandia. Al cap dels anys, va tenir la sort, sense saber-ho, de poder tornar a casa gràcies a una amnistia que hi havia hagut poc temps abans. Ara, ens explica la seva història.
Què impulsa a un nen de 14 anys allistar-se a la guerra?
Potser no s’ho creuran, però en aquells anys ja estimava Catalunya, potser massa. Jugar-me la vida per la terra és bastant. Era un nen però ara, després de pensar sobre el mateix assumpte, crec que potser era una mica precoç.
Potser hi ha alguna cosa de la inconsciència de la infància?
Si, també, tot una barreja: de l’aventura, estimar la terra...
Va pensar en algun moment que s’hi jugava la vida?
Si, i ho vaig acceptar. Això ningú m’ho podrà retreure.
Els francesos no es van portar gaire bé amb nosaltres, oi?
Quan vam fer retirada cap a França vam passar i de moment ens van posar en uns camps que tots vam dir que semblaven de concentració. Jo passava molta gana i crec que els francesos ho feien expressament perquè els homes i els joves s’allistessin a la legió estrangera de l’exèrcit francès. Això vam fer, ens van passar una llista. Vaig pensar que estaríem com a tot arreu fotuts, però almenys tindríem menjar. Una vegada allistats ens van portar a Argèlia i allà cap al desert del Sàhara.
Allà van formar una brigada i ens van embarcar cap a Anglaterra i d’allí vam anar cap a Noruega. Allí es va efectuar el primer desembarcament amb aquestes barcasses que es veuen a les pel·lícules. Nosaltres vam ser els que vam estrenar aquestes barques. Quan vam acabar aquesta campanya ens van tornar a Anglaterra.
Quan vam arribar a Anglaterra els espanyols vam dir que ja en teníem prou dels francesos, que el que podien fer si volien era fer-nos a una companyia de treball o a l’exèrcit. Ens vam allistar a l’exèrcit però al mateix temps vam ser la Companyia d’espanyols Nº1, treballadors. I treballàvem, eh! Amb el temps els anglesos van escollir 15 persones que ens van portar a part.
El tracte dels anglesos va ser millor?
Correcte. Ens feien treballar però ens pagaven; érem soldats anglesos, uniformats, i a mi em van fer cap.
I després?
Ens van cridar a part, ens van fer unes preguntes i vam quedar 12. Vam estar quatre anys a l’Escola Especial d'Entrenament.
Quan va acabar la guerra cap a on es va dirigir?
Després del desembarcament a Normandia, un cas em va portar cap a París. Allà vaig treballar una temporada i després vaig decidir tornar a casa. El 22 de gener, que feia un fred que pelava, me’n vaig anar a peu, perquè no podia demanar passaport, fins a Figueres passant pels Pirineus. A Figueres vaig agafar un autobús fins a Barcelona. Vaig tenir la sort que feia un mes que havien amnistiat la meva quinta. Vaig acabar a Corbera; jo vaig néixer a la part de dalt, amb una església fantàstica.
Fragment de l'entrevista d'Anna Antoñico a Sants 3 Ràdio, on la podreu escoltar sencera
Presentacions i activitats relacionades amb Del somni al silenci
Ha arribat el mes de març i ho fa carregat de presentacions del llibre i d'activitats relacionades amb el llibre Del somni al silenci. Del somni al silenci.República i guerra civil és el primer llibre de la col•lecció Riera de Magòria que conformarà un conjunt de monografies d'història local dels nostres barris. La col·lecció està coordinada pel Secretariat d’Entitats i vol convertir-se en una eina de difusió de la història dels nostres barris.
Si esteu interessats en descobrir com es va viure la República i la Guerra Civil a Sants em trobareu en els següents actes.
7 de març - Presentació a l'Abacus d'Hostafrancs - 19h
15 de març - Presentació a la Biblioteca del Vapor Vell dins dels Debats Oberts del Grup d’Opinió Àmfora -19h
19 de març - Presentació a la Biblioteca Francesc Boix dins les Xerrades Col·loqui del CERHISEC- 19.30h
23 d’abril - Signatura de llibres al matí a Cotxeres de Sants
29 d'abril - Conferència a Ateneu Barcelonès, sobre els refugis antiaeris a Sants, Hostafrancs i La Bordeta amb la participació de l'historiador Dani Cortijo - 19.30h
dissabte, 2 de març del 2013
El mil·liari d'Hostafrancs
L'any 1888 Vicent M. Triadó, rector de la parròquia d'Hostafrancs va localitzar un mil·liari a l'horta que hi havia a tocar de la Parròquia de l'Àngel Custodi. Un fet que confirmava l'origen romà d'una via com l'eix carretera de Sants Creu Coberta.
Us adjunto l'article publicat a la pàgina www.patmapa.gencat.cat
El mil·liari va aparèixer al nord de l'església consagrada a sant Àngel Custodi (al barri d'Hostafrancs en el districte de Sants-Montjuïc), entre el carrer de la Creu Coberta, carrer de Sio, carrer de Vilardell i carrer de sant Roc, on a finals del segle XIX estava ocupat per horts de l'església. L'any 1888, Vicent M. Triadó, rector de la parròquia d'Hostafrancs, va localitzar a l'horta adossada a l'església, o en construir-se l'església parroquial (segons les fonts), prop de la carretera de la Creu Coberta, un fragment de mil·liari cilíndric amb inscripció (Anònim: 1888). Des de llavors ha estat estudiat per diferents autors (Hubner: 1892 i posteriorment s'ocuparen Fita, Carreras Candi, Mariner, etc), donant sempre transcripcions, traduccions i datacions no sempre coincidents. Sembla que el mil·liari havia estat al Museu Arqueològic de Barcelona (número 7598) i durant molt de temps es va considerar perdut i il·localitzable (Mariner: 1973, pàg. 210 número 271 la dóna com possiblement desapareguda, trobada en la Creu Coberta on comença la Via Augusta). L'any 1974, el mil·liari es va localitzar novament en uns dipòsits de l'ajuntament (Garrut: 1975, pàg. 172), i a partir de llavors s'exposa al Museu d'Història de la Ciutat (número d'inventari 9397). Es tracta d'un fragment de la part inferior d'un mil·liari cilíndric de pedra sorrenca de Montjuïc. L'alçada del fragment és de 93 centímetres i la secció té un diàmetre de 40 a 47 centímetres. Per la part posterior, el fragment apareix destruït. Pel que fa a la inscripció, està realitzada amb lletres capitals quadrades, allargades, i profundament gravades. Reproduirem la transcripció i la traducció del darrer estudi publicat (Fabre et alii: 1984 a: 218, núm. 185, làm. LXVII): [M(arco) AVR(elio) ANTONINO PIO FEL(ici) AVG(usto)] [PART(hico) MAX(imo) BRIT(anico) MA] X(imo) GER(manico) M[ax(IMO)] [PONTIFICI MAXIM] O TRIB(unicia) PO [T(estate)] [XVII a XX IMP(eratori) II o III] CO(n)S(uli) III (quartum) PATRI [PATRIAE PRO] C[O]NSVLI [VIA] AVGVSTA "A Marc Aureli Antoni, piadós, feliç, august, treiomfador dels parts, dels bretons i dels germànics, pontífex màxim, revestit de la XVII (a la XX) tribunícia potestat, havent rebut la II (o III) salutació imperial, cònsol per IV vegada, pare de la pàtria, procònsol, Via Augusta". La cronologia que s'adjudica, per tant, al mil·liari d'Hostafrancs, entre els anys 213 i 217 dC., en època de l'emperador Caracal·la, i desmenteix, per tant les datacions anteriors, que havien establert la seva cronologia entorn de l'any 48 dC., en època de Claudi. Segons J. Serra i R. Casademunt (1993, pàg. 64) el mil·liari va trobar-se a la sortida de Barcelona cap al Llobregat, a Hostafrancs, prop de l'antic camí tradicional que passava per la Creu Coberta, o sigui pels volts de la plaça Espanya, i on, malgrat que aparegué molt esborrat, es pot llegir ...VGVSTA, que cal interpretar com Via Augusta. La Via Augusta sortia de Barcelona cap al Llobregat per la porta sud-oest de la muralla romana (carrer del Call) travessant Sant Pau del Camp i l'actual avinguda de Mistral fins a la cruïlla de camins coneguda en l'època medieval com dels Inforcats (l'actual plaça d'Espanya). En època medieval, d'aquest punt sortien dos camins: el camí de Sant Eulàlia de Provençana i el camí Ral que per Sants, L'Hospitalet, Esplugues i Sant Just Desvern es dirigia cap a Sant Feliu de Llobregat. Segons F. X. Menéndez (1988, 42-43) els dos camins ja existien en l'època romana i formarien part de la Via Augusta.
Si us interessa el tema us recomano que llegiu l'article que va publicar l’Associació Catalana d’Excursions i que es troba en el bloc: L'Estret de Roques
Subscriure's a:
Missatges (Atom)