Vídeo: El naixement d'Hostafrancs

Recupero aquesta peça que vàrem enregistrar ara fa uns anys per al programa de Betevé, Va passar aquí, parlant de l'origen del barri d'Hostafrancs.

 

El triomf d'Edison

L’any 1891 Edison patentava el kinetoscopi, una de les més de mil patents que sorgiren de la seva empresa. Una idea que va permetre que l’any 1894, per primera vegada a la història, es pogués veure un film en moviment. Però el giny tenia un defecte, i és que el visionat era individual. Per això, quan l’any 1895 els germans Lumière van inventar el cinematògraf, una sola màquina que permetia enregistrar, copiar i projectar pel·lícules, de manera que el film el podia veure molta gent a la vegada, més enllà del giny, es pot havien creat una cosa nova, un fenomen social, el cinema com acte col·lectiu i eminentment popular.

Des de la seva arribada a Barcelona, a la galeria dels Napoleon, al desembre de 1896, en molt poc temps a la ciutat el cinema va viure una extraordinària explosió. Només una dècada més tard, situant-nos al voltant dels 1910, es podien trobar a Barcelona al voltant d’un centenar de sales de cinema. Sense anar més lluny, per aquelles dates a Sants i Hostafrancs obrien les seves portes cinemes com el Gayarre (1910); el Montera (1910) dins del cafè-restaurant del mateix nom a la plaça d’Espanya; el Bohème (1911), a la Creu Coberta; el Salón Colón (1911), al carrer del Vallespir; o el Liceo (1914) a la Carretera de Sants.

Cinema Colon, 1936
Fons: AMDS-UEC

La Primera Guerra Mundial va significar un sotrac per a la creixent indústria cinematogràfica catalana. La manca de material i de distribucions va ocasionar la ruïna de molts dels pioners, com el propi Fructuós Gelabert, que en aquells anys havia creat amb Francesc Bech la productora Boreal Films amb estudis a la carretera de Sants (1914). Però el que ja no tindria marxa enrere seria el cinema com a principal fenomen cultural entre els barris obrers de Barcelona. Les dècades dels 20 i dels 30 van veure florir nous cinemes; com el Galileo (1928); l’Arenas (1928); el Manelic (1930) o el Vallespir (1934). 

Més enllà de les projeccions l’aparició de sales de cinema als barris va donar aixopluc a d’altres necessitats. Tot i la progressiva aparició d’ateneus i cooperatives, entitats a través de les quals els barris obrers s’organitzaven, seguien mancant espais per a la realització d’actes multitudinaris, com assemblees o mítings. El cinema Gayarre, per exemple, ja als inicis del segle XX va esdevenir un dels principals escenaris social i polític de Sants. En ell, per exemple, van tenir lloc alguns dels mítings de les teixidores i filadores durant la Vaga de la Constancia del 1913. Un altre moment fonamental del moviment obrer santsenc, com l’assemblea on els treballadors de l’Espanya Industrial van debatre la col·lectivització de la fàbrica, el 8 d’agost de 1936, va tenir lloc al Cinema Arenas, una sala que tenia més de 2.000 localitats. El Gayarre tornaria a ser escenari d’assemblees sis dècades més tard, quan la gent de Sants, es va organitzar per frenar el Pla Comarcal.

L’època daurada la dels cinemes santsencs va trobar el seu apogeu cap als anys 40, 50 i 60, amb entre 8 i 9 cinemes en actiu gairebé de forma continuada, però es va mantenir molt dignament fins ben entrats els 80. Al llarg dels 40 i dels 50 anar al cinema, per a la majoria de les famílies, formava una part fonamental de la quotidinitat setmanal, segurament una de les millors parts en temps de privacions i repressió. 

Eren temps en que l’esdeveniment anava molt més enllà de veure un film. S’anava al cinema en família, preparats amb entrepans o amb tot allò necessari per passar la tarda, ja que, no es tractava només de veure una pel·lícula. Generalment hi havia sessions dobles i a molts cinemes també varietés. Sense oblidar l’inefable No-Do, que des del 1943 i fins al 1976 de forma obligatòria va servir com a veu, la única possible, la que explicava com eren les coses, per al règim feixista. Durant la Postguerra, tot i les mancances; les prohibicions i la censura als films, tot i el missatge adoctrinador del No-Do, el cinema era una petita escletxa de llum, un espai on, més enllà de les pel·lícules, es feia comunitat.

Cinema Albeniz, 1967
Fotografia: Jaume Peris i Xancó. Fons: AMDS-UEC

I és que, tornant a l’inici, els germans Lumière no només havien inventat una forma de veure pel·lícules, havien inventat la forma de veure-les en grup i aquest probablement va ser el principal éxit que va eclipsar la idea d’Edison. Les estrelles del cinema, les històries que s’explicaven, les grans produccions eren motiu de conversa i per fidelitzar el públic es van popularitzar enormement els programes que publicitaven les properes estrenes de cadascun dels cinemes de la ciutat. 

Al llarg del segle XX les sales de cinema encara van veure l’aparició de noves formes de veure les pel·lícules. La primera de totes elles fou la televisió. Tot i que a finals dels anys 20 i principis dels 30 a Europa ja es va començar a experimentar amb aquest nou giny, a l’estat espanyol, l’endarreriment tecnològic causat pel feixisme i la guerra, va fer que la televisió no comences a ser una realitat fins a la creació de Televisión Española, l’any 1956. Una eina tant lligada pel règim com el propi No-Do. A l’estat espanyol els cinemes van aguantar l’embat de la televisió però, en els països on aquesta havia arribat abans, les sales de grans dimensions havien començat a notar una alertant disminució de públic. 

En aquest context, a A Kansas City, l’any 1963 Stanley Durwood, hereu d’una familia que des dels anys 20 havia anat creant un imperi gestionant sales de cinema, es va trobar amb un dilema que canviaria els cinemes durant les properes dècades. La sala que tenien a la ciutat, amb una capacitat per a 600 persones, s’omplia tant poc que necessitaven tancar espais per no haver de fer-se càrrec de les despeses dels acomodadors. Però… i si un mateix cinema projectès moltes pel·lícules? D’aquesta manera els acomodadors podrien estar treballant alhora en diverses pel·lícules. Naixia així el concepte de les multisales.

En el mateixos anys en que a Kansas City havien començat a aparèixer les multisales a Sants, una altra familia que havia creat el seu imperi centrant-se en el món dels espectacles, com eren els Balañá, inauguraven la joia de la corona del seu imperi, el Palacio Balañá. Pere Balañá Espinós, el santsenc que va ser iniciador de la nissaga, havia comprat un terreny al seu barri amb la intenció de fer el cinema més modern de la ciutat, una sala amb 1.610 localitats. Una idea que no va veure finalitzada ja que va morir el 26 de febrer de 1965 i les primeres projeccions del cinema van tenir lloc el 26 de febrer de 1965. El fet que, en els mateixos anys en que a Estats Units les grans sales comencessin a retrocedir, a Barcelona s’inaugurés una per a més de mil sis-centes persones, ens mostra com de diferents eren, encara, totes dues societats.

Palacio Balañá, 1966
Fotografia: Enric Ventura Calpe. Fons: AMDS_UEC

Poc després un nou invent es sumaria a la televisió, que ja havia començat el camí de convertir una activitat que es feia en comunitat en una activitat que es començava a fer en família, els reproductors de vídeo. Els anys setanta portarien la disputa entre el Betamax, de Sony, que tenia millor qualitat tant pel que feia a l’àudio com al vídeo; el VHS, que només millorava pel que feia a la capacitat i el Vídeo 2000, creat per Philips, que permetia enregistrar per les dues cares de la cinta, duplicant la capacitat. Tot i que probablement no era el millor format, les millors estratègies de comercialització van fer que el vencedor d’aquesta guerra dels formats fos VHS, convertint-se en l'estàndard durant més de vint anys i popularitzant-se de forma definitiva a l’estat espanyol ja a la dècada dels 80. 

Tot i la generalització de les cintes de vídeo i l’aparició dels videoclubs, durant la dècada dels 80, a Sants, encara van aconseguir seguir actives unes cinc sales de cinema. L’impacte real va ser als 90, dècada on l’únic supervivent va acabar sent el Palau Balañá. L’any 2002 el Balañá va ser reformat, passant d’1 sala única amb 1.610 localitats, a 7 sales entre 145 i 286 butaques. El tancament de la sala arribaria sobtadament l’any 2020, davant la incògnita del que acabaria passant amb l’enorme edifici. Una nova forma d’arribar a les pel·lícules i a la resta de continguts digitals s’obria pas a les societats del segle XXI, Internet i el sorgiment de les plataformes digitals. 

El rodar de la vida, o potser més aviat els guions marcats pel capitalisme, ha portat a què, 130 anys més tard de la derrota del kinetoscopi davant del cinematògraf, la derrota del cinema com a acte individual, davant del fet grupal, col·lectiu, es comenci a revertir. I així, com un fènix, la idea d’Edison ressorgeix i el cinema torna a ser un acte individual privat. Potser amb l’única diferència que l’enorme màquina d’Edison s’ha convertit en una petita màquina que podem portar a la mà i que, no només ens explica històries, sinó que també ens mira.

Per saber-ne més:

Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Temporae, 2013. Barcelona