dilluns, 22 de febrer de 2010

De qui són els carrers?


Avui he volgut recuperar un dels primers artícles que vaig escriure a La Burxa parlant sobre la història del nostre barri, en aquest cas reflexionant sobre per què es diuen els nostres carrers com es diuen.

"Heu pensat algún cop el Per qué dels noms dels carrers del barri? Qué o a qui ens recorden? Per qué Badal es diu així? Qui era Joan Güell? Per qué a la mateixa plaça uns en diuen Màlaga i d’altres Bonet i Muixí? Per qué alguns avis encara n’hi diuen Salvador Anglada a la Plaça de Sants?

Les paraules i els noms, fins i tot els dels carrers, no ho acostumen a ser mai de neutres. Ens pretenen destacar certes coses o persones que algun personatge de l’ajuntament de torn (segurament amb nom a algun carrer) ha cregut que eren remarcables, dignes del nostre record.

Així, depenent d’on bufesin els vents polítics, molts noms de carrers han anat canviant. Alguns d’aquests canvis son especialment simptomàtics, com és el cas de l’actual carrer Autonomia. Aquest carrer, conegut en origen com Llibertat, fou anomenat Autonomia a partir de la guerra de Cuba. Posteriorment, durant el franquisme, com que el terme resultava molest va ser batejat com a Unidad. L’actual nom no el va recuperar fins a la mort del dictador.

En d’altres casos foren noms de personatges els que s’anaren substituint els uns als altres. Un exemple clar és el del carrer Riego; Isabel II pels monàrquics i Zumalacárregui pels franquistes. Tot i que durant molt de temps la gent el conegué amb el nom de Carrer del Riego, associant-lo a unes mànegues que hi havien al propi carrer. Són diversos els casos trobem. Salvador Anglada, sense anar més lluny era un dels homes de Martinez de Anido, responsable de la mort de sindicalistes o Bonet i Moixí, un eclesiastic que va participar al Concili Vaticà II.

Però hi ha uns quants carrers al barri que, tot i aquests canvis polítics, han mantingut els seus noms. I no pas perque fossin noms populars, d’aquells que es trasmeten de pares a fills a banda del que diguin les plaques de marbre de les cantonades, aquests els ajuntaments no els acostumen a tindre en compte. Em refereixo a carrers com Serra i Arola, Joan Güell, Muntadas, Cros, Dalmau, Bartomeu Pi o Badal. Tots aquests no són altre cosa que els noms dels amos de les fàbriques i dels grans terratinents del barri.

Al segle XIX alguns propietaris del sol cediren terrenys per urbanitzar els carrers, amb la condició que el seus cognoms quedesin perpetuats als noms del carrers. Així, per exemple, Joan Güell, que molts  unicament relacionen amb la familia mecenes de Gaudí, fou un important industrial tèxtil, propietari del Vapor Vell, que va fer fortuna amb el trafic d’esclaus. Muntadas ens remet al nom de la nissaga que va controlar l’Espanya Industrial i d’altres indústries com Lamparas Eléctricas Z. Entre els Muntadas, hi podem contar quatre alcaldes de Barcelona i també d’Hospitalet.

A banda d’aquest casos, de les nissagues més influents de Catalunya, també en tenim d’altres com: Bartomeu Pi, que ens remet a un fabricant de curtits; Serra i Arola que era un altre industrial tèxtil o Cros, nom degut a Emili Cros, alcalde de Sants al 1884 (i com no, de familia industrial).

Doncs ja veieu, davant una pregunta com la del principi De qui són els carrers? Un no pot respondre: Dels veins, com seria de dessitjar. Els carrers eren i són dels industrials i burgesos que es van enriquir a costa del treball dels santsencs. Es recorden els amos i els terratinents, però qui recorda el nom dels qui van fer moure aquests vapors? Qui recorda els ateneus que van donar vida al barri? Qui realment ha fet història al nostre barri resta a l’anonimat. No es recorden els treballadors, com tampoc els liders sindicals o veinals, ni els lluitadors per la llibertat, alguns dels quals deixaren la vida a les trinxeres o als camps de concentració (nazis i francesos).

Com deia al principi ni els noms als carrers són neutres. Amb aquestes plaques, en el fons, els Güell, els Muntadas i companyia no només van voler perpetuar els seus noms, sino que no oblidessim mai de qui eren aquells carrers, de qui era aquell barri."

Temps després d'esciure aquest article es va iniciar una campanya reclamant el canvi d'alguns d'aquests carrers.

divendres, 12 de febrer de 2010

La ruta del cooperativisme en video



Crónica de la Xarxa de Televisions Locals de la ruta per les antigues cooperatives del barri, realitzada dins el Projecte Barri Cooperatiu i del Febrer Llibertari

dilluns, 8 de febrer de 2010

El Xato a la seva ubicació original



Mirant el llibre La Ciutat dels cafès, Barcelona 1750 - 1880 de Paco Villar, vaig trobar la fotografia que publico en l'actualització d'avui. Si mireu el llibre a peu de pàgina, sota la foto, podreu trobar la següent descripció:

La Font del Vell. Fotografia de Martí publicada a Belleza de Barcelona, Barcelona 1874. Biblioteca de Catalunya. A la part dreta es pot veure l'antic edifici de la Fonda del Falcón, enderrocat l'any 1878.

Com molts haureu descobert es tracta de l'estatua que actualment coneixem com el Xato a la seva ubicació original, a la Plaça del Teatre, a tocar de la Rambla. Aquesta font es va enderrocar l'any 1877 i l'estatua va començar el seu periple que va portar-la a Sants. Si voleu llegir la història sencera podeu fer clic al següent enllaç:


dimarts, 2 de febrer de 2010

L'esport popular a Sants


Si volem parlar de l’inici de l’esport a Sants hauriem de parlar de la primera instal·lació que es va edificar per aquest us, l’Hipodrom de Can Tunis, inaugurat l’any 1883. Però si del que volem parlar és d’esport popular, hem d’avançar uns quants anys, ja que en aquells primers moments, l’esport encara era patrimoni exclusiu de la burgessia, que fruia especialment de disciplines elitistes com l’hípica o les regates. Efectivament l’Hipodrom era al terme de Sants, però no eren pas santsencs els que hi anaven, sino burgessos de la gran ciutat.


El fútbol i el ciclisme varen ser els dos principals esports que van començar a popularitzar-se entre els obrers. Al primers anys del segle XX Sants va veure neixer clubs com l’Internacional FC, el Gladiator FC o el Sporting Club de Sants. Per la seva banda l’història del ciclisme feia les seves primeres pedalades pel barri l’any 1908 arran de l’inauguració d’un primer velòdrom a la Farga i posteriorment del seu substitut al costat del Mercat Nou. Però tot i que l’esport començava a despertar les primeres passions entre els obrers encara faltava molta feina per fer, i no serien els conservadors de la Lliga desde la Mancomunitat els que la farien, preocupats únicament per l’esport burgès i de competició.

No fou fins als anys 20 en els que es va començar a desenvolupar aquest concepte d’esport popular. Enfront de l’esport de la burgessia, preocupat quasi en exclusiva per la competició i per l’esport espectacle, l’esport popular supossava una democratització. Tothom tenia dret a practicar esport, sense cap distinció. Així desde els ateneus obrers es van habilitar instalacions i seccions esportives, fent la feina que les institucions no habien fet als barris obrers. També trobem en aquest moment el naixement de l’esport femení, gracies a clubs com el Club Femení d’Esports.

A Sants en especial cal esmentar l’important feina feta per l’Ateneu Enciclopedic Sempre Avant. Aquest ateneu, com molts d’altres, va servir per arrencar esport i cultura de les mans de la burgessia i fer que tothom en podes gaudir. Entre les moltes activitats que aquest Ateneu va organitzar cal destacar el primer Gran Premi de Sants, llavor de l’actual Cros Popular de Sants.
Al llarg dels anys 30 aquesta tasca es va anar consolidant fins al 1936, moment en que tots aquests ateneus, associacions esportives de base, centres d’esbarjo i associacions culturals i polítiques, Ateneu Sempre Avant inclós, impulsaren la creació del Comité Català pro Esport Popular, peça bàsica de l’Olimpiada Popular que l’any 1936 s’havia de celebrar a Barcelona.


Als anys 30 l’esport popular tenia molta força al barri. En aquesta decada neixia el Club Esportiu Mediterrani, originalment al Poble Sec, i també es consolidaren clubs de bàsquet com el BIM i el BAM. Però si es va produir un fet significatiu fou la preparació de l’Olimpiada Popular.

L’any 36 es preparaven simultaneament dues Olimpiades. Les primeres, les que l’història ha consagrat com les oficials a Berlin. Aquestes foren pensades com un gran espot publicitari del nacionalsocialisme i de la supremacia de la raça aria, truncat en part per les victories de l’atleta negre Jesse Owens. Però fins i tot el COI es va rendir a la gran organització técnica del régim alemany afirmant que aquestes havien estat les millors olimpiades mai celebrades. Les segones, amb una intenció ben diferent, pretenent recuperar els valors olímpics desvirtuats pel nazisme i centrades en l’esport obrer s’havien de celebrar a Barcelona.

Anys abans, quan s’havia de decidir quina ciutat acolliria els Jocs del 36, les ciutats millor situades eren Barcelona i Berlín, però el canvi republicà de l’Estat Espanyol va espantar als conservadors membres del COI, que optaren per l’opció alemanya. Aquesta elecció va crear polémica, especialment quan el régim de Hitler va mostrar al món el seu vertitable rostre, perseguint a jueus i dissidents polítics. Estats Units, França, Txecoslovaquia o Espanya es debatien sobre si calia boicotejar a Berlín 36.

L’idea del boicot però no era pas l’única que circulava. Desde l’any 1921 a Europa s’havien celebrat quatre olimpiades obreres, o com en dirien més endavant espartaquiades, organitzades algunes d’elles per l’Internacional de l’Esport Roig. Praga, Frankfurt, Moscou i Viena n’havien estat les seus. Així doncs desde molts àmbits va sorgir aquesta idea, organitzar unes olimpiades alternatives. L’Olimpiada Popular, però, tenia un caire diferent, doncs va sorgir desde la base, desde les propies associacions populars, sense la guia d’estats, institucions o partits.

En aquells moments va apareixer el Comité Català pro Esport Popular, aglutinant unes 30 associacions catalanes. L’idea de l’Olimpiada Popular en contrapartida a l’oficial, impregnada de nacionalsocialisme va començar a sorgir. Els primers contactes es van produir a Catalunya durant la Copa Thaelmann, esdeveniment esportiu fet en honor de Ernst Thaelmann, Secretari del Partit Comunista Alemany empressonat per Hitler. L’esdeveniment va resultar un éxit.

Els debats eren intensos. Depenent de l’afinitat política dels diaris es podien llegir articles d’opinió i vinyetes a fabor o en contra de l’Olimpiada de Barcelona, però tot feia preveure un éxit de participació i d’afluencia de públic. Calia esperar la data d’inauguració dels Jocs per veure si aquests serien un éxit o un fracàs, el 19 de juliol. Malauradament aquest dia la noticia no la va donar l’esport sino el feixisme.


El primer pas de l’Olimpiada del 36 a Barcelona va ser la creació del Comité Organitzador de l’Olimpiada Popular. L’idea va engrescar a molta gent, tot i l’oposició i la campanya contraria de la Lliga. Com a mostra podem veure la quantitat d’entitats d’ambits diversos que només a Sants hi van participar: Ateneu Enciclopedic Sempre Avant, Foment Republicà de Sants, Ateneu Marxista, Acció Catalana Republicana, USC, Joventut Unificada, PCC, Centre d’Esquerra d’Hostafranchs, Unió Esportiva de Sants, Centre Ciclista Santsenc, Centre Excursionista Atlant, Avenç Republicà, Xics Futbol Club, Partit Esquerra de l’Eixample.

Montjuïc hauria d’esdevenir el Poble de l’Olimpiada i l’hotel de Plaça Espanya l’allotjament per a molts dels atletes que participaven. Catalunya, Galiza i Euskadi es veien representades per primer cop a un esdeveniment internacional. Les delegacions començaven a arribar desde molts llocs. L’espectació però, es va veure frustrada quan el propi dia de l’inauguració es va produir l’aixecament feixista.

Les olimpiades es van suspendre i gran part dels atletes van tornar als seus països el 23 de Juliol enmig d’actes de comiat. D’altres però, ja fos per conviccions polítiques o pel fet de esser exiliats, es van veure obligats a quedar-se al país. Molts italians i alemanys marxaren cap al front d’Aragó, aquests últims formant l’unitat Ernst Thaelmann. Però no foren unicament esportistes foranis els que participaren a les milicies. El setembre del 36 la Unió Esportiva de Sants va formar una columna anomenada “Els Esportius” que va marxar cap al front, i molts socis de la UEC-Sants es van unir a les Milícies Pirinenques.

La guerra però no va aconseguir aturar l’esport del tot, i un any després de l’aixecament feixista es va celebrar a Anvers una Olimpiada Obrera. Per tal de poder enviar una delegació representant a la República es va fer una selecció d’esportistes celebrant un acte a l’estadi de Montjuïc. Seleccions de Sants, Gràcia, Poblenou i del FC Barcelona Amateur s’enfrontaren el 3 de Juliol amb aquest motiu.

Amb la derrota l’esport popular va rebre un fort cop. Els ateneus van desapareixer i les entitats esportives van veure com queien a un llarg periode fosc. Es van canviar noms, escuts i banderes per no deixar enlloc reminiscencies d’aquell potent esport popular dels anys 30 o de la catalanitat dels clubs. La Unió Esportiva de Sants va veure desapareixer l’estrella de cinc puntes del seu escut; el Club Esportiu Mediterrani va ser obligat a canviar la forma del seu escut, triangular, doncs allò tenia connotacions maçoniques i el color de les quatre barres pel verd i blanc; el club de basquet Renaixement BB no pogué jugar amb aquest nom, per la qual cosa ho féu amb el nom i la indumentaria de la UE de Sants, abans d’esdevenir el Basquet Institució Montserrat.

Evidentment eren molt més del gust del dictador festivals gimnàstics com el que el 1941 les joventuts hitlerianes van celebrar a una Espanya Industrial engalanada de dalt a baix amb esvastiques que no pas les activitats que empraven l’adjectiu popular.