Estadi Olímpic de Montjuïc, 18 de juliol a les 16h
|
Equip de bàsquet del Club Femení d'Esports. Font: Wikimedia Commons
|
Tampoc l’Exposició Internacional del 1929 havia deixat un bon regust de boca a les classes populars. Primer pel fet que Primo de Rivera es va apropiar de l’esdeveniment per als seus objectius: blanquejar la seva dictadura protofeixista i fer proselitisme espanyolista. I després per que la majoria d’aquells pavellons es van construir amb unes condicions de feina molt dures, mentre molts dels treballadors que els estaven aixecant vivien en barraques en situacions de misèria a la pròpia muntanya. Tot i que, ara que hi pensa, estadi a banda… ella si que ha acabat gaudint d’una de les coses que es va deixar l’Exposició.
Només calia veure cap a on apuntaven els canons del Castell per entendre de què anava tot plegat... Montjuïc havia sigut sinònim de repressió, de control i de por tant de temps que calia més d’una generació per canviar aquella sensació inexplicable. Però, tot i el pes de la memòria, ara semblava que s’encenia una espurna per donar motius a l’esperança. Potser el fet que tindria lloc l’endemà, l’acte d’obertura de l'Olimpíada Popular de Barcelona, seria un punt d’inflexió que permetés deixar enrere el fosc passat de la muntanya.
Serà bonic de veure com l’esport, com un element de transformació social, ajuda a netejar l’aura de Montjuïc, pensa la Clara. Ella sap del potencial que té l’esport popular i, segurament aquest pensament positiu, és el que l’ha mogut a apuntar-se com a voluntària en representació del seu club. I just per això es troba en aquella tarda de juliol a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, ja que en menys de 24 hores es produirà l’acte d’inauguració que de l'Olimpíada Popular de Barcelona.
El que va començar a forjar-se com un acte més modest, impulsat per ateneus i clubs de la ciutat ràpidament va començar a créixer. Els Jocs havien de durar quatre dies, però pel gran nombre d’adhesions que van rebre, finalment es va preparar una setmana sencera d’activitats: esportives, però també culturals. Sembla mentida que, des de les primeres reunions organitzatives a les que la Clara va assistir a l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, representant el Club Femení d’Esports de Barcelona, s’hagi arribat al punt on s’ha arribat.
Realment moltes coses estan canviant. Si en el temps en el que la seva mare tenia la seva edat algú els hi hagués explicat que les dones no només practicarien esports com la natació, la gimnàstica, l’atletisme, l’esgrima, el tenis, el bàsquet, el patinatge, l’excursionisme o el hoquei; sinó que, a més a més, ho farien crean el seu propi club, les haurien pres per boges. Bé, de fet, molts homes, fins i tot entre els que es consideren molt progressistes, encara no ho veien amb bons ulls. Problema d’ells! Que els bombin! -pensa la Clara. Fer esport és fer salut, tenir cura de si mateixes, una cosa que fins llavors semblava no importar a ningú; i fer esport també és fer-se un lloc a l’espai públic, sortir de les fàbriques i de les llars on les volien recloses.
El club el van crear l’any 1928 tres dones, les germanes Teresa i Josefina Torrens i l’Enriqueta Sèculi, convertint-se en el primer de tot l’estat en ser exclusiu per a dones. A Madrid, havien creat el Lyceum Club Femenino, però mentre que aquest tenia un caràcter més elitista el Club Femení d’Esports era una entitat popular, més assequible per a les dones treballadores. Un mes més tard, les socies ja eren cinc-centes i en quatre mesos ja superaven el miler. En els seus primers anys el club va anar canviant de seu, passant pel carrer de la Llibreteria i pel del Pas de l'Ensenyança, però l’any 1932 van arribar la seva gran oportunitat.
Quan es va construir l’Hotel de la Plaça d’Espanya, per donar servei a l’Exposició Internacional del 29, es va equipar amb unes termes municipals al subsòl, just a la cantonada entre la Gran Via i la Creu Coberta. Uns banys públics amb dutxes que també tenien dues piscines circulars. Unes instal·lacions no molt grans però si força luxoses, construïdes en una lògica d’esdeveniment internacional, malbaratant diners sense pensar gaire en l’ús que allò tindria l’endemà, i a més a més, just abans d’explotar l’enorme crisi del 29. Amb un manteniment molt costós, un cop va passar l’exposició, les termes es van anar degradant fins a quedar en desús, fins que l’any 1932 el Club Femení d’Esports s’hi va poder instal·lar, adaptant l’espai a la pràctica esportiva.
 |
| Interior de les termes l'any 1929. Fons: ANC. Foto: Gabriel Casas i Galobardes |
Gràcies a això la Clara, que és veïna d’Hostafrancs, va descobrir el club i, en aquelles piscines, va aprendre a nedar. El lema del club ja deixava clar que l’esport era només un dels elements de l’equació: Feminitat, esport, cultura. Sí, l’esport era important, però no tant una fi com un mitjà per fer més lliures a les dones. Amb aquestes premisses funcionaven cinc comissions: Cultura i educació; Esports; Turisme i excursionisme; Actuació social, propaganda i festes, i Educació física, sanitat i higiene. La Clara es va integrar a Actuació social, propaganda i festes i per això havia acabat implicada a l’acte d’inauguració del jocs.
Ella havia entrat al club l’any 1935 però la trajectòria de la comissió d’Actuació social, propaganda i festes, tot i que breu, en els anys precedents havia sigut intensa. El club havia participat a la campanya pro-amnistia del 1930 i al plebiscit per l’estatut del 1932. A l’agost del 1932 els catalans estaven convocats per votar en un referèndum sobre la creació de l’estatut, però el vot femení, encara no estava reconegut, amb lo qual les dones, per fer sentir la seva veu, van decidir organitzar una recollida de signatures. Les dones van aconseguir més de 400.000 signatures, una barbaritat tenint en compte que el total de la població catalana no arribava als tres milions de persones. La premsa també va ser un camp de batalla important. Dones com l’Enriqueta Sèculi es van fer un fart de publicar articles a diaris com La Nau, La Publicitat o La Rambla, on fins i tot va arribar a tenir una secció: “Dona i Esport”.
La feina de formiguetes de totes aquelles pioneres estava donant els seus resultats i a les Olimpiades Populars de Barcelona la participació femenina havia de ser molt alta, molt superior a la dels Jocs Olímpics oficials a Berlin. Només a la delegació catalana ja participaven més 200 dones. Però no només destacaria per la quantitat, també s’hi havien inscrit esportistes reconegudes internacionalment, com les campiones franceses de salt d’alçada i 800 metres, així com la canadenca Eva Dawes, qui havia guanyat el bronze olímpic de salt d’alçada l’any 1932, a Los Angeles. Tot i que la seva carrera era prometedora un fet la va truncar. I és que després de quedar tercera a les olimpiades va participar a una competició a l’URSS, un fet que va fer que els propis canadencs la deixessin fora. Eva va abandonar les competicions oficials, però per a la cita de Barcelona tornaria a saltar.
També participaria l’egarenca Margot Molers Piña, una esportista tot terreny. No només pel fet que competia a 4 esports tant diversos com: la natació; l’atletisme; l’esquí alpí o l’hoquei herba. Sinó perquè, a més, ho feia al més alt nivell. Tenia campionats i rècords d'Espanya de llançament de disc i de martell, tot i que aquesta no estava reconeguda com a disciplina femenina. I tot això ho feia mentre, en l’hoquei herba, on era la capitana del l'Athletic Club de Madrid, guanyava el campionat tres anys consecutius o es feia amb el campionat espanyol d’equí alpi o aconseguia ser tercera a unes olimpiades d’hivern.
Els pensaments de la Clara poc a poc van quedant ofegats per una remor. Són els milers d’esportistes i folkloristes que estan creuant la porta de Marató per entrar a l’estadi, sota la mirada del aurigues escolpits per Pau Gargallo. Per la tarda s’ha realitzat una multitudinària desfilada per la Rambla dels esportistes participants rera una pancarta on es podia llegir: “Visca l’Olimpiada Popular” i ara han vingut fins a l’estadi per fer l’assaig general per la inauguració que tindrà lloc l’endemà. Mentre la curiosa estampa de folkloristes i esportistes entra a l’estadi la Clara fa un repàs del programa pel dia següent.
Tot ha de començar amb la desfilada d’esportistes i folkloristes que tot just ara estan a punt d’assajar. La presencia d’esportistes és destacada, amb més de 5.000, però el que segurament cridarà més l’atenció és l’acte folklòric que acollirà l’estadi, no en va han de participar 3.000 persones vingudes de totes les colles i tradicions imaginables. La desfilada d’esportistes i folkloristes ha de deixar lloc als parlaments polítics. Han de donar la benvinguda Jaume Miravitlles, com a secretari del Comitè; Josep Antoni Trabal, com a president del Comitè; l’alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer i finalment el molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys.
Aquesta part més institucional es clourà amb un grup de 5 cobles acompanyades d’una massa coral, mil persones en total, dirigits pel mestre Morera, que han d’interpretar dos temes: Juny, tema de Juli Garreta i Arboix del 1920, que l’any 1931 va estar a punt d’esdevenir himne nacional de Catalunya, i és que quan la Santa Espina i els Segadors van ser prohibits la gent es va fer seu Juny com a tema de referencia; i per d’altra banda han d’interpretar els Segadors.
L’esport tindrà el seu espai, com no podria ser d’una altra manera tractant-se d’unes olimpiades, amb una cursa de relleus de 20x500 i l'exhibició de 1.000 gimnastes. I de l’esport de nou a les tradicions més nostrades, i és que de l’Alt Camp han vingut els Xiquets de Valls per aixecar castells al bell mig de l’Estadi de Montjuïc, però també han vingut dansaires de Folgueroles per fer els seus tradicionals Ballets. La cerca per trobar elements representatius de tot el territori ha sigut important.
La primera part de l’acte inaugural acabarà amb els parlaments de Ventura i Gassol, com a Comissari del Govern de la Generalitat i la interpretació de la Santa Espina per part de les cobles i la massa coral. Un final apoteòsic que… en realitat només serà el final de la part de tarda. Per la nit, a partir de les 22h, ha de continuar la festa a l’Estadi, que es trobarà il·luminat amb llums de colors i on es realitzarà, tal i com l’anuncien: “la major manifestació folklòrica realitzada mai a Catalunya”. I és que han aconseguit ajuntar a la capital catalana a les colles de cultura popular més destacades de tot el territori, amb algunes tradicions que mai s’havien vist fora dels seus pobles i ciutats d’origen.
La festa de la nit arrencarà, de nou amb els orfeons de Barcelona, actuant conjuntament amb les cinc cobles que ja havien coincidit per la tarda. A la segona part hi haurà balls de bastons i de cercolets; els Xiquets de Valls; moixigangues; nans, capgrossos i gegants. I la darrera part, preveu una autèntica descoberta per als barcelonins i tots els forasters que l’endemà es trobin a la ciutat, ja que han portat la Patum des de Berga fins al bell mig de Montjuïc, amb una veritable festa de foc que de ben segur deixarà als presents embadalits. De fet el passat 25 d’abril les comparses de la Patum ja van ser ben a prop, ja que van ser convidades al III Congrès de Musicologia que va tenir lloc al Poble Espanyol.
Hi serà tot: el ball de maces; amb els dimonis ballant fins a ser derrotats pels àngels; el de turcs i cavallers, com l’anterior una tradició que es remunta al segle XVII on la dansa simula un combat; el dels nans vells i també dels nous, figures que remunten al segle XIX; el de la guita, aquell estrany animal amb cos de mulassa, cua de cavall, coll de girafa i cap de drac que els berguedans coneixen des de fa 310 anys i també el de l’Àliga de Berga, la més solemne de les comparses de la Patum. Aquells dies el seguici festiu de Berga no es troba sol a Barcelona, són molts d’altres els personatges festius que han vingut a la capital, com per exemple el de Vilanova, amb els Gegants, la Mulassa i el Drac.
Quan acaba l’assaig és tard i la Clara està esgotada, no només pel fet de portar tota la tarda fent feina, sinó que també per l’emoció de la jornada que els espera l’endemà. Podria baixar de la muntanya, tampoc trigaria molt fins a Hostafrancs, però en quant una de les companyes li comenta que moltes de les voluntàries han decidit quedar-se a dormir a l’Estadi fins a l’endemà ho té clar, ellà també ho farà. La nit és clara i fa molt bon temps, així que no li fa res si ha de dormir al ras, al contrari, ho troba divertit. No estan soles, hi ha centenars de persones més dormint a l’estadi, són alguns dels atletes que havien arribat a Barcelona per participar de l’Olimpiada. Així entre comentaris sobre com ha de ser l’acte d’inauguració de l’endemà la Clara acaba caient rendida.
Unes hores més tard la Clara desperta del somni sense saber gaire bé que està passant, però en la llunyania creu sentir canonades i un soroll de sirenes.
Per saber-ne més:
FELIPÓ, Ramon. La darrera Patum republicana. Article publicat a Regio 7 (05/06/2021)
REAL MERCADAL, Neus. El Club Femení i d'Esports de Barcelona, plataforma d'acció cultural. Edicions de l'Abadia de Montserrat (1998)
Sobre el capítol 7
Sense saber molt sobre l’Olimpiada Popular, un esdeveniment que no es va arribar a celebrar i que després va ser esborrat, però tenint el bagatge d’unes quantes Olimpiades oficials consumides per televisió des del sofà de casa, ens podriem crear un prejudici del que podria haver estat l’Olimpiada Popular. Però a mesura que vas llegint coses aquest prejudici se’t va desmuntant. Per exemple, quan descobreixes que la presència de persones vinculades a colles de cultura popular era pràcticament la mateixa que la d’esportistes, te n’adones que aquesta era una olimpiada totalment diferent que les oficials.
De la mateixa manera que es van fer grans esforços en aconseguir que hi haguessin representacions de molts territoris, també se’n van dedicar molts a aconseguir que Barcelona acollís elements de cultura popular, tant dels llocs més diversos del territori català, com de la resta del món. Tal i com el folklorista Aureli Capmany Farrés va escriure a La Rambla, en un article titulat “El Folklore i l’Olimpíada Popular”, aquesta permetria: “comprendre i estimar, tant als naturals com als estrangers,” el patrimoni tradicional de casa nostra.
L’Estadi de Montjuïc havia d'acollir el seguici de la Patum, fora de Berga, així com la trobada entre besties de foc de tot el país, danses d’arreu i castellers i moixigangers, fets culturals que ara estem molt acostumats a trobar a qualsevol festa major del territori però que en aquells moments era estrany poder gaudir fora de les comarques d’on eren tradicions originàries. Malauradament, el que havia de ser la gran festa de la cultura popular catalana, per culpa del feixisme, va significar el final per a algunes d’aquestes figures, com per exemple l’antiga Mulassa i l’antic Drac de Vilanova.
Presents a Barcelona durant el 19 de juliol, el Drac i la Mulassa vilanovines, ja no van tornar mai més a la capital del Garraf. Amb l’esclat de la guerra les figures ja no van tornar a Vilanova i van restar a Barcelona, on a mitjans del 1937 se’ls va perdre la pista. La darrera actuació de les dues figures va ser el diumenge 25 de juliol de 1937 a Montjuïc, entre els palaus 1 i 2, al festival de cloenda de la primera Setmana d’Ajut Català, una organització femenina vinculada a Esquerra Republicana de Catalunya, que intentava recaptar fons per als combatents al front. Els Nans i Cavallets d’Olot i la Cucafera i Cucafera de Tortosa van ser algunes de les darreres bèsties amb que van compartir balls.
La trista desaparició del bestiari festiu de Vilanova no deixa de ser una representació gràfica del que el feixisme havia reservat al conjunt de la cultura catalana, fer-la fonedissa. Així, per exemple, la majoria dels gegants que van sobreviure al conflicte van ser ser resignificats com a representacions dels Reis Catòlics, Isabel i Ferran, convertits en símbol del nacionalcatolicisme i de la sacrosanta unitat d’Espanya.
Realment, poques hores abans que la ciutat es transformes de dalt abaix, molts dels voluntaris i voluntàries que estaven implicats en l’organització de l’Olimpiada Popular, així com molts dels atletes estrangers que no tenien altre lloc on dormir, van participar de l’assaig general de l’acte d’inauguració i, com es va allargar, van acabar fent nit a l’Estadi de Montjuïc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada