La guerra sota la sorra (13)

19 de juliol de 1936, 7h, Roger de Llúria amb Diputació

Quan encara era negra nit Manuel va sortir de casa seva al carrer de Galileu. Com molts altres grups de treballadors i treballadores havia quedat amb els companys a la cantonada de Roger de Llúria amb Diputació, amb la gent del sindicat d’estibadors del port de Barcelona. Les nits precedents havien previst possibles rutes i punts de resistència i un d’aquests era just allà, on al llarg d’aquella matinada, la majoria dels grups estan seguint fil per randa els acords dels dies anteriors.

El grup del Manuel, homes forts, estibadors com ell, ha estat fent front als revoltats a les illes situades entre Gran Via i Diputació, per una banda, i Pau Claris i Roger de Llúria per altra, des que els facciosos del regiment d’infanteria d’Alcàntara van sortir del seu aquarterament al carrer Sicília per prendre Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya. Escofet, comissari general d’Ordre Públic, ja ho esperava i havia situat forces d’ordre públic en el trajecte, com també feren els anarquistes. Així, just en aquell moment, després d’unes hores de combats, castigats per totes bandes, finalment, els militars prengueren la decisió de refugiar-se al Ritz.

No lluny d’allà, al carrer Pau Claris, una multitud d’obrers es llança a la captura de les dues peces d’artilleria que, en la fugida, han quedat abandonades al carrer. Es tracta de dos canons de campanya Schneider 75/28 del Model 1906, una producció que s’havia dissenyat específicament per a l’exèrcit espanyol i que el Manuel, que a banda de ser estibador, havia fet la mili al cos d’artillers de Girona, coneix perfectament. Encara no n’és conscient, però la seva vida i la d’una aquelles peces s’acaben d’entrellaçar i tots dos estan a punt de fer història. El Manuel Lecha Aparisi ja no serà mai més el Manuel sinó que està a punt de convertir-se en l’Artiller. 

Font: Barcelona, con el puño en alto

 

Si una cosa saben els estibadors del port de Barcelona és transportar andròmines pesades de gran volum d’una banda a una altra, així que, sense dubtar-ho s’abraonen sobre els canons i, sense necessitar donar gaires instruccions, ja que tothom ja té clar el que ha de fer, comencen a moure les peces en direcció al Ritz. Impressiona veure com aquell grup d'estibadors és capaç de moure peces que pesen una tona pel mig de l’Eixample. Un cop s’aturen a les portes del Ritz un dels milicians pren un cartutx, un projectil d’aproximadament 30 centímetres que pesa uns 8 quilos; l’empeny dins la recambra i tanca la culata. Un cop fet tot queda en mans del Manuel, que és qui dispara el canó. L’explosió causa el terror entre els soldats que es protegeixin dins de l’hotel. “Tenen un canó els anarquistes?” Només calen dos trets més per rendir el Ritz.

Aquell és l’inici d’una gira triomfal rendint els punts resistents a base de canonades. Del Ritz porten els canons a la plaça de Santa Anna, des d’on disparen sobre l’hotel Colon, rendint el grup de revoltats que s’hi havien fet forts disparant contra els obrers amb la seva metralladora; des d’allà es desplacen a la plaça del negrer Antonio López on arriben cap a les 17h i apunten a Capitania. Dins s’hi troba el general Goded, qui ha arribat de Mallorca amb l’encàrrec de prendre el control de la situació a Barcelona. Tot i veure els preparatius dels artillers Goded llença un farol. Truca a Josep Maria Espanya, qui és conseller de Governació, i li demana que es rendeixin. La resposta és que li donen mitja hora per rendir-se ells.

Els trets de les metralladores de Capitania queda silenciat, per moments, quan sona la primera canonada, però retorna després. Així amb la segona, la tercera, la quarta, la cinquena, la sisena, la setena, la vuitena, la novena, la desena… quan s’han disparat quaranta canonades i els assaltants són ja molt propers a l’edifici, per fi, en Manuel veu una bandera blanca onejar a Capitania. Un oficial lleial s’acosta a la porta per negociar, però just en aquell moment les metralladores de Capitania tornen a descarregar foc i els combats es reprenen. Amb la ràbia de sentir-se doblement traïts ara els lleials descarreguen tota la seva fúria contra les portes, que no triguen a donar senyals d’estar a punt de cedir.

La bandera blanca torna a onejar a Capitania, però ara ja ningú fa cas, els assaltants tomben les portes i, quan tot just són les sis de la tarda, entren a l’edifici. Capitania ha caigut i amb aquesta caiguda la peça clau del cop a Barcelona, Goded, però la resistència dels feixistes segueix a molts punts de la ciutat, així que, com encara hi ha algunes hores per davant per la nit en Manuel i els seus companys decideixen seguir la seva ruta.

Després de la caiguda de Capitania el grup del Manuel ha aconseguit fer-se amb diversos vehicles confiscats. Per una banda, amb un automòbil es tracta Ford, model 40 Fordor Sedan, una berlina de quatre portes i carrosseria voluminosa, amb formes arrodonides, parafangs marcats i una roda de recanvi muntada a la part posterior que el fan un cotxe molt característic que en els anys previs, a Estats Units, s’havia popularitzat entre públics tan diversos com els professionals liberals o els gàngsters de Chicago, convertint-se en l’emblema d’aquests.

També s’han fet amb una camioneta lleugera Ford model AA, en aquest cas una furgoneta que es feia servir per treball: repartiment, obres, a les feines del camp… el que és segur és que fins llavors les Ford AA mai havien transportat una quinzena de persones enfilades per tot arreu i, encara menys, mentre arrossegaven un canó pels carrers de Barcelona. Ell següent punt, l’Avinguda 14 d’abril, la que anteriorment s’havia conegut com a Avinguda Diagonal on, davant del convent del Pare Claret, resisteixen uns soldats i uns frares. En quant arriba el canó, la seva sola presència, sense disparar cap canonada, serà suficient per aconseguir la rendició. 

Amb la poca energia que els queda, després d’un dia de combats per tota la ciutat rendint un per un els punts on hi ha resistència, decideixen, seguint les instruccions del Manuel, tornar a lligar el canó a la camioneta. Entre la barreja de rumors i notícies que circulen al llarg de tota la jornada els arriba que un grup de carlins s’ha atrinxerat al capdamunt del campanar de Santa Maria. “Roda el món i torna al born…” -pensa en Manuel- “ha arribat el moment de tornar a casa”.

Per saber-ne més:

CARRASCO M. Alfonso, ¡Barcelona con el puño en alto! Estampas de la revolución. Una jornada de sangre libertaria como no se escribió otra. J. Sanxo Editor a Barcelona l'any 1936

 
RIGOLA, Oriol. Manuel Lecha Aparisi, el artillero. Al bloc Antiquari. (2026)

Sobre el capítol 13

És difícil reconstruir amb exactitud tot el que va succeir al voltant de la plaça Màlaga a partir del 19 de juliol de 1936, després de l’alçament i la posterior revolució social. Es poden trobar històries que no acaben d’encaixar i algunes que, fins i tot, resulten contradictòries entre si. Però està clar que, en un projecte com aquest, que vol ajudar a entendre millor la Guerra Civil gràcies als esdeveniments que van tenir lloc a Sants i als personatges del barri, la Màlaga, per una banda, i el Manuel Lecha Aparisi per d’altra havien d’esdevenir centrals, de manera que valia la pena seguir les seves pases en l'odissea que el va acabar portant a les portes de Santa Maria de Sants.

Tot l’episodi de la captura del canó va ser recollit per Solidaritat Obrera i publicat també a Barcelona, con el puño en alto, una publicació del poeta, periodista i revolucionari Alfonso Martínez Carrasco. Nascut al poble de La Carolina, Jaen, l’any 1912, aquest escriptor, a qui Machado va arribar a prologar un dels seus poemaris, va narrar les jornades del 19 i 20 de juliol des de la proximitat, convertint-se en un testimoni molt viu en un moment d’una enorme eufòria revolucionària que traspua al llibret. Un cop més l’Oriol Rigola, ha estat qui ha recuperat la història de l’Artiller, Manuel Lecha Aparisi, en un article que quasi m’hauria servit tal qual per encaixar-lo en aquest trencaclosques en que s’ha convertit La Guerra Sota la Sorra.

La història és tan apassionant que he preferit dividir-la en dues parts i així poder introduir un segon testimoni de tot el que va passar a la plaça Màlaga la matinada del 20 de juliol de 1936. I, com descobrireu, encara a dia d’avui als carrers i places, podem trobar ecos de fets que van succeir fa 90 anys.