La guerra sota la sorra (12)

19 de juliol de 1936, 5’30h, carretera de Sants amb el carrer de Riego.

Un silenci estrany envaeix la carretera de Sants. Això és el que pensen els socis i socies del Sempre Avant que a aquelles hores intempestives estan arribant al punt de trobada, la porta de la seu de l’Ateneu, al carrer de Riego número 2. Les converses salten entre els que segueixen parlant sobre els temes organitzatius de l’Olimpiada popular i aquells que especulen sobre el possible intent d’alçament de les tropes a Barcelona. Alguns n’estan convençuts, d’altres, els menys, fan cas a les paraules del govern republicà que,  de fet, el matí del dia 18 havia radiat un comunicat on afirmava coses com: 

Se ha frustrado un nuevo intento criminal contra la República. Una parte del Ejército que representa a España en Marruecos se ha levantado en armas contra la República, sublevándose contra su propia Patria, realizando actos vergonzosos contra el Poder nacional.

El Gobierno declara que el movimiento está circunscrito a determinadas ciudades de la zona del Protectorado y que nadie, absolutamente nadie, se ha sumado en la Península a tan absurdo intento. Por el contrario, los españoles han reaccionado unánimemente y con la más profunda indignación contra esta tentativa frustrada en su nacimiento.
 

Del que ja ningú parla és de la sortida que els ha congregat allà en aquell matí de diumenge, sense haver de parlar-ne tothom és conscient que estan passant coses importants. De fet tant hi ha d’altres sòcies i sòcies del Sempre Avant al Comitè organitzador de l'Olimpíada Popular que han fet nit a l’Estadi Olímpic, com d’altres que, implicats en el Comité de Barri de Sants, han passat la nit a les fàbriques fent guàrdia.

De cop al desconcert general, els rumors, les informacions creuades… s’hi sumen les sirenes de les fàbriques que han començat a sonar. La sensació és aterridora. La Carretera deu estar tallada, ja que no hi circula cap cotxe, només, de tant en tant algun grup d’homes armats. Arribarà l’autocar que els ha de venir a buscar? La majoria ho dubta. Un dels milicians d’aquests grups que corren en direcció a la plaça d’Espanya reconeix a un veï entre els socis de l’ateneu i s’acosta a explicar la situació, allò que els han explicat des del sindicat.

-Els militars estan sortint dels quarters! Diuen que un han començat a baixar per la Diagonal i que els nostres els esperen al Cinc d’Oros. Els de Sants estem muntant una barricada a la Creu Coberta per que si surten els del quarter de Numància… mala peça al teler -explica el jove abans que els seus companys li posin pressa- Més valdria que us uniu a nosaltres, que el dia serà llarg.

Els dos homes, conscients de la gravetat del moment, s’acomiaden amb una abraçada i un “Salut!” que sona a un desig real més que no pas al típic formalisme. Després el soci del Sempre Avant s’acosta als seus companys i companyes, que ben aviat munten una rotllana al seu voltant per assabentar-se de les novetats. L’home els informa del que li acaben d’explicar. De forma improvisada el grup d’excursionistes es transforma en una assemblea on tothom comparteix les seves idees. Que cal fer? No poden marxar com si res estigués passant a la ciutat, això ho comparteixen tots. Però… a partir d’aquí? Què han de fer?

-La nostra lluita és la lluita per la cultura, sempre ha sigut així -argumenta un dels presents.

-Quina cultura defensarem si els feixistes triomfen? No quedarà res! Ni ateneu ni res… -li respón un altre- hem d’acostar-nos fins a la Creu Coberta i afegir-nos en allò que poguem.

-Amb quines armes? Si serem més un incordi que un suport real! -respon el primer- segur que serem més útils si aconseguim mantenir-nos amb vida.

-Company… jo també sóc pacifista, però si no som nosaltres… qui els aturarà? Encara que sigui ajudant a construir les barricades.

D’altres companys intenten superar l’atzucac plantejant el següent debat. On poden aconseguir armes? Potser parlar amb els companys de la CNT? Potser anant a exigir-ne a les forces d’ordre que es troben a l’Alcaldia?

-Jo torno a casa, hi tinc la criatura que és molt petita encara… I si toca fugir? Prefereixo estar amb els meus.

Molts volen recriminar aquestes actituds, però a l’hora de la veritat a la majoria els costa. Realment pocs tenen clar que és el que han de fer, i si ja ni ells estan plenament segurs del tot… amb quina autoritat moral poden reprovar al que poden fer els altres?

Algun soci abandona la rotllana i marxa. Tampoc ho fa segur, marxen poc a poc arrossegant el pes del penediment, sentint-se uns covards i uns traïdors. Però si uns marxen d’altres s’afegeixen. Són veïns o socis del Sempre Avant que els han vist allà debatent i s’han atansat a preguntar.

-Ja s’està combatent a la Creu Coberta! -els crida un milicià que corre en la mateixa direcció que l’anterior- els militars han ocupat la plaça d’Espanya.

En aquell moment tots els presents tenen clar que, si no prenen una decisió ràpidament, el que passi a partir d’aquell moment ja no dependrà de les seves decisions. Mentre un parell de socis pugen corrent a la seu del Sempre Avant per veure que poden trobar que pugui ser d’utilitat la resta esperen en un silenci que, de cop, permet sentir de fons els trets que els esperen quan arribin a Consell de Cent. Tots s’esgarrifen

Efectivament els homes i dones del Sempre Avant, són lluitadors i el seu compromís amb la llibertat és enorme, però a la vegada són pacifistes, intel·lectuals… Molts d’ells han fet conferències sobre els temes més diversos per agitar les consciències, han organitzat classes nocturnes per als obrers i obreres, han muntat biblioteques populars per tal que tothom a Sants tingues accés als llibres… però la gran majoria d’ells no han empunyat mai una arma i als que els ha tocat fer-ho ho han fet obligats al servei militar. No són dels que s’han batut a les barricades als intents insurreccionalistes dels anys 30, ni han format part dels grups d’autodefensa que intentaven mantenir a ratlla als pistolers de la patronal, tampoc han format part dels grups d’acció que organitzaven atracaments per finançar la lluita. La violència per a ells és una cosa aliena que només han patit quan l’ha exercit la policia en alguna protesta.

Mentre regiren els armaris del Sempre Avant els dos socis que estan buscant coses que tampoc tenen molt clar que poden ser, creuen sentir una detonació llunyana, però en el breu temps en que alcen el cap l’explosió és allà mateix. La nit es fa dia mentre una pluja de vidres de les finestres de l’Ateneu s’escampen per tot. Els crits i plors són aterradors. Com poden, sords pel xiulet que després de l’explosió se’ls ha allotjat a l'oïda,  els dos homes miren pel balcó i el que veuen ja no ho podran oblidar per la resta de les seves vides.

 

Impacte de l'obus a l'edifici de l'Ateneu.

Foto de Vicenç Pinén Gil. Fons (Arxiu UEC)

Al cap del carrer de Riego un enorme sot és l'epicentre d’un infern dantesc, en el qual sembla no haver-hi cap mena de graduació tot el que es veu als cercles que es dibuixen al voltant és terrible: trossos de carn calcinada, sang, membres amputats, forats de metralla a les façanes com a la pell… A la catenària del tramvia penja el que semblarien un intestí humà. Si la imatge no els podrà marxar de la memòria, tampoc ho farà aquella olor, aquella barreja de pólvora i carn cremada. Al balcó el més jove seu enmig de l’escampall de vidres per no desplomar-se, està pàlid i quan aquella fortor li penetra pels narius no pot fer més que vomitar, una vegada i una altra.

Uns minuts separen la vida dels seus companys morts de la d’ells dos. Si no haguessin pujat ells ara serien morts, això està clar. Però què hauria passat si no haguessin trigat tant buscant? Haurien sobreviscut si no haguessin dubtat tant? Realment mai tindran una resposta però de totes formes mai podran deixar d’especular… Quan poden, i com poden, baixen a intentar ajudar als companys ferits. Estripen cortines per fer venes improvisades i agafen amb ells la farmaciola de l’ateneu, però tenen la sensació que no seran més que petits pedaços davant de la magnitud del que es trobaran al carrer. Per sort en breu arriba més gent per ajudar i, entre aquests, algun metge i alguna infermera. Com ha anat a parar una canonada fins allà, on no estava passant res? Aquesta serà la pregunta que la majoria dels socis i socies del Sempre Avant es faran quan surti del sol? Aquella canonada ha fet que molts despertin d’aquell somni de l’emancipació social per la via, només, de la cultura.

Tros de metralla procedent de l'obús que va esclatar a la carretera de Sants.

Fons: AMDS - UEC

Per saber-ne més:

GIRALT ANALES, Agustí. Del Somni al Silenci. n1. Riera de Magòria. (2012)
 
GUILLAMÓN, Agustí. Ocho días de julio. 1936. La situación revolucionaria en Barcelona. Descontrol (2026) 

RIGOLA DIAZ, Oriol. Explosió d’obús a La Reforma. Article al bloc Antiquari.cat

VILLARROYA FONT, Joan. Las víctimas del 19 de julio en Barcelona, Article publicat a Historia y Vida, núm 171. (1979)

VICENTE IZQUIERDO, Manuel. Barcelona ciutat roja, topografia de la revolució. Ajuntament de Barcelona (2025)

Sobre el capítol 12

Després d’haver entrevistat a molts dels santsencs i santsenques que van viure la Guerra Civil, encara que fos com a criatures, te n’adones que l’episodi descrit, el de la canonada que va matar a molts dels socis i socies del Sempre Avant a la carretera de Sants, quan es trobaven a tocar de la seva seu, va marcar profundament a aquella generació. No només això, si no que veus clar que en la memòria col·lectiva santsenca, gràcies a la suma de narracions, a base de repetir-se l’història una vegada i una altra, s’ha creat un relat força canònic sobre el tema. Un relat que, amb poques diferències, tothom explica de la mateixa manera.

Tothom recorda i tothom repeteix la imatge dels intestins penjats de la catenària del tramvia. Més enllà de la terrible escena, si pares atenció entre les paraules que et repeteixen quasi semblaria poder rescatar l’eco de les moltes vegades que els uns s’han explicat la història als altres. Als dinars familiars recordant als veïns i veïnes morts; en passar per la carretera de Sants just a tocar de la paret que, encara a dia d’avui, conserva la metralla; a les cadires que els veïns i veïnes baixaven a qualsevol dels estrets carrers i places del nostre poble…

I és aquí on sorgeix el dubte… Tothom recorda el fet en si o el que es recorda és el relat que col·lectivament s’ha creat sobre aquest fet? Segurament aquí hi trobem una d’aquelles subtils fronteres entre la memòria històrica i la història. La petjada no és el peu, però observant-la ens podem fer una idea de la seva forma, del pes de l’individu que la va deixar, de la seva forma de caminar… De la mateixa manera la memòria històrica també ens parla de més coses, com per exemple de com era la societat en que aquell relat es va formar. El relat del bombardeig que va matar als socis i sòcies del Sempre Avant es va començar a explicar durant la Guerra Civil, però segurament es va acabar assentant en l'inconscient  col·lectiu santsenc durant la Dictadura, un moment en que justament aquest relat va esdevenir clandestí, un record que es va haver d’explicar de forma discreta.

Va afectar això al relat? Probablement no ho sabrem mai, però alguns detalls poden resultar sospitosos. Us n’explico un i que la resposta quedi al criteri de cadascú. La història més repetida sobre: “Què feien tot de socis i sòcies del Sempre Avant a aquelles hores a la carretera?” És que esperaven l’arribada d’un bus que els havia de portar d’excursió. És possible? Sí. Però incorporem algunes consideracions al debat. El volum d’activitats impulsades pel Sempre Avant era molt gran. La seva organització estava pensada per seccions que deurien ser molt autònomes , així que no seria estrany que mentre la secció d’esports estava plenament entregada a l’organització de l’Olimpiada Popular, d’altres seccions poguessin fer les seves pròpies activitats de forma autònoma, així que sí, alguna secció podria haver organitzat una excursió.

Però si pensem en la data ja podem tenir més dubtes. Des del dia 17 ja planava el risc que l’alcament que ja havia começat a Melilla fes el salt a la Península, i de fet només un dia més tard, tot i els missatges tranquilitzadors del govern de la República ja ho havia fet a diverses ciutats. Evidentment gent com els socis i sòcies del Sempre Avant no eren aliens a aquesta preocupació. Podien haver mantingut una excursió enmig d’aquella situació de tanta tensió? O potser havien fet nit a la seu de l’ateneu com molts d’altres militants de sindicats o partits de la ciutat per fer guàrdia davant el risc de l’alçament? Segurament aquest història ens pot quadrar més amb els esdeveniments, però també cal tenir en compte que nosaltres juguem amb trampa, ja que sabem el que va passar després i ells no ho sabien. Si fos així… per quin motiu explicar que anaven d’excursió? Potser pel fet què aquest relat es va acabar conformant en un moment de repressió on es va preferir explicar la versió de l’excursió a la de milicians preparant-se per anar a les barricades? Potser algun dia descobrirem més sobre tot aquest episodi.