Document: Estatuts Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant

Comparteixo amb vosaltres un document d'una de les entitats històriques de Sants que he pogut recuperar i digitalitzar, els Estatuts de l'Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant. Una entitat fonamental per entendre els Sants dels anys 30.

Festes que protegeixen

Ens trobem a Sants, al carrer Galileu, són les 6h del matí del 24 d’agost de 1935, un dissabte. De cop el silenci regnant d’aquelles primeres hores del dia es trenca pel so d’una corneta que desvetlla la son dels veïns i veïnes que encara no s’han llevat. Tot i l’ensurt d’alguns dels veïns, que encara tenen ben present la guerra al Marroc i que inevitablement evoquen les odiades guerres, aquesta tonada militar que toca la Banda del Regiment d’Artilleria de Muntanya número 1 no anuncia noves batalles, anuncia l’inici de la Festa Major de Sants.

Programa de la Festa Major de Sants de 1935
Fons: AMDS (UEC)

En aquest moment festiu ni els veïns ni les veïnes que comencen així la Festa Major, ni els soldats del Regiment d’Artilleria en són conscients, però el destí els té preparada una nova cita per al següent estiu, a banda i banda de les barricades, ja que aquell mateix regiment, que era aquarterat a la Nova Icària, el 19 de juliol de 1936 rebrà l’ordre de controlar la plaça d’Espanya. Un xoc però, que no es va arribar a produir, ja que aquest regiment no va arribar mai a la seva destinació. Segons sembla les peces d’artilleria van ser capturades pels milicians i alguns soldats, sentint-se enganyats pels seus oficials, van passar a engreixar les files d’aquests.

Detall de la programació del carrer Galileu de 1935
Fons: AMDS (UEC)

Però deixant a banda aquesta petita broma del destí, si tornem a aquest Sants de l’any 1935, podem descobrir que aquelles darreres festes abans del cop feixista eren unes festes ben vives on participaven 16 comissions. Com encara passa a dia d’avui, alguns carrers tenien més d’una comissió organitzadora. Així podíem trobar tres comissions diferents a Alcolea, on s’organitzava una festa en el tram de la Carretera al Pont del Tren, una segona entre Valladolid i Santa Cecilia i la darrera entre Santa Cecilia i Melcior de Palau; dos comissions a Santa Caterina, on s’organitzava una festa entre els números 13 i 29 i una segona entre els números del 31 al 6, dos comissions més al carrer del Vallespir, la primera entre Puiggarí i Melcior de Palau i la segona entre Melcior de Palau i la santsenca plaça d’Ernest Ventós, l’actual (esgarrada i dividida) plaça del Centre o dues comissions diferents al carrer de Premià, on es feia una festa al tram entre Sants i Autonomia i una segona al tram entre Autonomia i la desapareguda plaça del Carril. També feien festa carrers com Badalona, Robrenyo, Santa Caterina, Comtes de Bell-lloc, Gayarre, Miquel Àngel o el ja citat Galileu.

Guarnit del carrer de Valladolid amb temàtica al·legòrica a Les Autonomies, 1934
Fons: AMDS (UEC) 

Unes festes de carrer a les que caldria sumar entitats santsenques de tots els colors que participaven de la festa programant balls, concerts i d’altres activitats culturals. Aquell any 1935 es podia trobar programació a les seus de les que llavors eren les grans entitats de referència, com l’Orfeó, el Centre Catòlic o el Círcol de Sants, on es celebraven alguns dels balls més sonats, com el ball de deu, on les filles de les famílies benestants del barri cada any anaven a lluir vestits nous. Si no també es podia anar a la Sala Joventut on, entre d’altres actuava The Xirinola Band i Els Centaures, una sala que era al carrer Sant Medir. 

Les cooperatives i els ateneus també participaven fent programació especial per a la festa. Entre les primeres la Model del Segle XX, la Lleialtat Santsenca o la Fraternitat Republicana Radical Sansense, entre els segons l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, que, de fet, coincidint amb la Festa Major arribava al seu segon aniversari. El toc esportiu de la festa, venia de la mà de La Unió Esportiva de Sants i el més culte l’aportava la celebració dels Jocs Florals de Sants.

Si comparem les festes dels anys de la Segona República amb les festes que tindran lloc durant el Franquisme podem descobrir fets que ens ajuden a entendre millor les societats que van organitzar unes i les altres. Llegint amb atenció els programes de les festes dels anys 30 ens adonem que trasllueix un federalisme molt lligat al propi moment republicà. La festa eren els carrers els carrers organitzats. Per contra, amb la dictadura, tot i que els carrers seguiran presents i els guarnits seguiran sent el principal fet diferencial de la Festa Major de Sants, si fem el mateix exercici i llegim els programes sentim una ferum de control i de centralisme. 

Cursa al carrer de Galileu, 1934
Fons: AMDS (UEC)

La llibertat dels anys 30 es veuria coartada amb la creació d’un comitè organitzador format per industrials i comerciants afins al règim, eclesiàstics de Santa Maria de Sants, càrrecs de l’ajuntament i membres de Falange. Aquest comitè seria l’encarregat de programar els actes oficials. Si fins aquell moment la festa eren, quasi en exclusiva, grups de veïns autoorganitzats a partir d’aquell moment la festa major s’intentarà controlar i convertir en un element més d’adoctrinament al servei del règim. Un tema sobre el qual properament parlaré amb més detall.

Però tornant als anys trenta caldria dir que aquelles festes eren un element més, entre molts d’altres, dels que havien servit per anar construint la ciutat popular. I és que més enllà del fet d’engalanar els carrers, un fet que ja s’hauria de valorar com un element de la nostra cultura popular, o de crear cultura de base, potser el més important va ser la xarxa veïnal que la festa major va ajudar a crear. Una xarxa que seria fonamental durant la guerra.

Quan el 13 de febrer de 1937 el feixisme va atacar la ciutat de Barcelona des del creuer Eugenio di Savoia es donava inici a un dels episodis més durs de la història de la ciutat. El bombardeig marítim, al llarg dels següents mesos, continuaria amb multitud d’atacs aeris. La dificultat de protegir la ciutat mitjançant la defensa activa va fer que gran part del pes recaigués en la defensa passiva, la construcció de refugis. A Barcelona es van construir al voltant de 1400 refugis antiaeris, la majoria construïts directament pels veïns i veïnes. Només a Sants, Hostafrancs i la Bordeta es van arribar a fer més de 120 refugis, una quantitat molt elevada que no s’entendria sense tenir en compte la gran força de l’associacionisme santsenc, entre el qual les comissions de festa major, amb una vinculació molt  directa als propis carrers, segur que van tenir un pes important. Si fins l’any 1936 veïns i veïnes es bolcaven al carrer per engalanar-lo a partir del 36, moltes d’aquestes persones ho farien per foradar-lo.

Revisant els carrers que havien anat celebrant festes els darrers anys abans del cop feixista trobem uns quants on es van construir refugis, com per exemple Badalona, on es va fer el refugi 464; Alcolea, on consta el 1351; Comtes de Bell-lloc on podíem trobar els refugis 844 i 1221;  Gayarre, on hi havia el 239; Miquel Àngel on hi consten el 671 i el 771 o Vallespir on hi consten el refugi 76 i el 1307. Refugis als que encara caldria sumar els que creuaven aquests carrers o els que es van bastir a carrers paral·lels i en els que, segurament, van participar els mateixos veïns i veïnes organitzats. I es que, tal i com ens ha tornat a recordar la pandèmia, quan les coses van mal dades a un barri veritablement fort les xarxes veïnals preexistents esdevenen xarxes de solidaritat. 

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

Quan el carrer s'engalana

Tot i que avui ens podria semblar que engalanar els carrers només és una tradició de Gràcia, Sants o Poblenou, on encara hi ha carrers com el passatge Cantí o Marià Aguiló que es guarneixen per la Festa Major, el cert és que va arribar a ser una tradició estesa per molts dels antics pobles i dels barris de la ciutat, entre d’altres La Sagrera, el Clot, la Barceloneta, Sant Gervasi, Sarrià o el Poble-sec.

Engalanar l’espai urbà amb lluminàries o decorats ja era habitual durant grans esdeveniments a la ciutat, com l’arribada de personatges importants. També era molt comú fer enramades per decorar els temples en motiu de les festes litúrgiques. Però tal i com descriu l’historiador Agustí Duran i Sanpere: Les festes de carrer eren, el segle XVIII, una mena de desdoblament popular de les cerimònies litúrgiques amb les quals les parròquies i els convents celebraven les festivitats més destacades. Els carrers amb els seus ornaments i il·luminacions emulaven els temples.

Durant el segle XIX els canvis a les mentalitats i el pas dels pobles del pla de petits nuclis rurals a viles industrials, amb població abundant, va incidir en aquestes dinàmiques a les Festes Majors, que poc a poc van anar passant de ser estrictament religioses a esdevenir festes populars. Així uns veïns i veïnes que sobrevivien a condicions de vida i de treball duríssimes, durant la festa, s’apoderaven dels carrers per fer-los seus.

Sants l’any 1830, abans de l’arribada dels grans vapors, tenia 1.482 habitants. Si ho comparem amb la població del 1887, veiem que aquesta havia arribat als 19.105 habitants. En mig segle la població s’havia multiplicat per 12. Més que créixer hauríem de dir que havia sorgit un nou poble. Els milers de treballadors i treballadores que es van establir en aquest Sants nou van fer-se seves les tradicions de l’antic Sants, com la Festa Major. Però, més enllà de les celebracions religioses, la van convertir en una festa popular que els va ajudar a arrelar-se i fer xarxa entre ells. 

Festa Major a la plaça d'Iberia, 1925
Fons: AMDS

Si fins al moment s’engalanava l’església, poc a poc, es van començar a estendre pels carrers. I és que aquell era un poble, on els veïns i veïnes, més enllà de ser de Sants sobretot eren dels carrers on vivien. Així, aquesta enorme vinculació al carrer, un espai on es treballava, on es jugava i on es compartien estones amb els veïns i les veïnes que baixaven les seves cadires al carrer, es va reflectir en l’aparició de molts espais de festa. Si el principal escenari de la Festa Major havia sigut la plaça de l'Església, la que posteriorment va passar a anomenar-se plaça de Màlaga, amb el creixement del Sants obrer la festa va arrelar tan a l’entorn de la plaça d’Osca, com molt especialment als carrers de l’altra banda de les vies. La referència més antiga de la que es té constància d'un carrer engalanat a Sants ens port al carrer Colón, l'actual Vallespir, al 1905.

Guarnit al carrer Tenor Massini amb enramades, 1928

Amb elements vegetals, com branques de palmera, pi, murtra, boix o bruc, canyes i flors es van començar a fer enramades als carrer. Amb aquestes es feien portalades, garlandes per cobrir els sostres i es decoraven també façanes o balcons. Els avenços a la industria paperera va facilitar que aquest material fos cada cop més econòmic i assequible. La diversitat de textures i els colors va fer que el paper anés completant, o bé substituint els elements vegetals. Tot i això les enramades, als guarnits santsencs, van seguir sent omnipresents als anys vint.

Guarnit del carrer de Premià amb temàtica egípcia, 1934
Fons: AMDS (UEC)

La incorporació de tots aquests elements lligada a l’experiència professional d’un veïnat on, entre d’altres, proliferaven filadores, teixidores, fusters, paletes o guixaires va permetre que dels decorats geomètrics vegetals es passes a la creació d’escenaris de fantasia. A mitjans dels anys trenta, a Sants, les enramades van deixar lloc a decoracions d’inspiració oriental, com temples hindús i egipcis, o a d’altres referents romàntics, com per exemple els castells medievals. 

Guarnit del carrer Galileu, amb temàtica hindú, 1935
Fons: AMDS

Així doncs el primer gran moment dels guarnits dels carrers va arribar amb la Segona República, quan s’engalanaven entre 15 i 17 carrers diferents, entre els quals trobem ja alguns dels noms tradicionals, com: Badalona, Robrenyo, Premià, Alcolea, Premià, Massini, Santa Caterina, Eusebi Planes, Comtes de Bell-lloch, Santa Cecília, Vallespir, Victòria Republicana (l’actual Maria Victòria), Galileu, Gayarre, Miquel Angel o Valladolid. Una progressió que es va veure aturada pel cop d’estat feixista, però això és una altra història que narraré més endavant.

Guarnit del carrer de Robrenyo amt temàtica medieval, 1934
Fons: AMDS (UEC)

I aquí la reflexió final... L'any 2001 la UNESCO aprovava la Declaració Universal sobre la Diversitat Cultural, un document on s'afirma que aquesta era tan necessària per al gènere humà com la biodiversitat per als éssers vius. Dos anys més tard s'aprovava la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial. Un document que vol servir per aconseguir el reconeixement i la defensa del patrimoni viu. Quin patrimoni immaterial més viu als nostres barris que les Festes de Sants, una tradició popular d'autoorganització que es manté tot i totes les dificultats que presenta una ciutat que tot ho transforma en consum. No seria hora de, entre tots i totes, defensar-la i protegir-la com el que és? El nostre patrimoni immaterial.

Per saber-ne més:

Espai i festa, exposició realitzada per la coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, l’Institut Ramón Muntaner i els Grups de Recerca Local de Barcelona.

Un barri ben guarnit, article publicat a Festes.org

Si us ha agradat aquest article:

Podeu seguir els continguts de Memòria de Sants al canal de Telegram

Xerrada: Perill de bombardeig: els refugis a Sants, Hostafrancs i la Bordeta

L'any 2013, després de la publicació del llibre Del somni al silenci, conjuntament amb el Dani Cortijo vàrem fer una conferència a l'Ateneu Barcelonès parlant sobre la construcció dels refugis antiaeris a Sants, Hostafrancs i la Bordeta. Us el recupero per si el voleu escoltar.

Barcelona va ser la primera ciutat que va patir bombardeigs aeris sobre la població civil. Davant d'aquesta realitat i amb un Ajuntament i una Generalitat amb pocs recursos per garantir la seguretat ciutadana, veïns de tota la ciutat van haver d'unir esforços per construir els seus propis refugis. Això, especialment, fou més efectiu als barris obrers, amb una forta tradició d'assemblearisme de base, com és el cas de Sants, Hostafrancs i la Bordeta.

Document: La Contribución de sangre

Us comparteixo un document de gran valor històric, el dietari que Francesc Derch va fer narrant la Revolta de Quintes de l'any 1870. Un esdeveniment històric que va tenir un gran impacte tant als pobles i viles del pla de Barcelona, com als del Baix Llobregat. Un document que es va recuperar i reeditar gràcies a l'incansable tasca dels companys del Taller d'Història de Gràcia.

Passejada: El camí del foc

Dissabte 3 a les 11h a la Lleialtat Santsenca arrenquem les passejades del projecte Va començar amb l'aigua. 

Seran 3 rutes diferents a través de les quals descobrirem la historia que hi ha darrera de 10 localitzacions emblemàtiques de Sants i Les Corts a través del diàleg que estableixen les obres de 10 artistes. Trobareu tota la informació sobre les passejades en aquest enllaç.

Per començar seguirem el Camí del Foc de la mà d'Alexia Medici, responsable del projecte.

Us podeu inscriure en el següent enllaç.

Document: Defensa Pasiva Antiaérea

Des de fa anys la construcció de refugis antiaeris durant la Guerra d'Espanya és un dels temes que més m'ha cridat l'atenció. A dia d'avui és més fàcil tenir accés a la documentació que es va generar durant la construcció dels refugis i per sort comença a haver una conscienciació cada cop més gran sobre la importància d'estudiar, visualitzar i conservar els refugis. 

Malauradament s'ha anat tard per a molts refugis que han desaparegut a cops de pic i també per a la conservació de molts testimonis orals. Per tot això des d'aquest petit espai sempre procuro compartir recursos per tal que als que segueixin en aquesta tasca ho tinguin més fàcil.

Comparteixo amb vosaltres un document molt interessant que va publicar l'Ajuntament de Barcelona l'any 1937 donant instruccions elementals per a la protecció contra els atacs aeris amb bombes explosives i incendiàries. Un document on veiem la importantíssima tasca que va fer Manuel Muñoz Díez, paleta afiliat a la CNT que va ocupar el càrrec de president de la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona.

Podreu descarregar-lo clicant a la imatge.

Per saber-ne més:

La ciutat dels refugis