Petits tresors locals en perill?

Les obres que s'estan duent a terme al local del número 16 del carrer de Riego han fet saltar l'alarma. Hi ha el perill que que es perdi un element tant característic com és el cartell de l'antiga herboristeria, un comerç que encara és molt recordat pel veïnat del barri. 

El local també va acollir fins al juny del 2013 la que va ser segurament una de les teteries amb més encant de la ciutat, la Malea, un negoci que, encertadament, va mantenir aquest petit patrimoni dels Santsencs.

Patrimonis invisibles que es fan visibles

Refugi del carrer de Roses

En breu han de començar les obres del clavegueram al carrer de Roses. Unes obres que molt probablement deixaran al descobert un dels molts refugis antiaeris que es van edificar al nostre barri, el número 506. Aquest refugi va ser edificat al subsòl del carrer i del pati de la Casa Gran. 

A la imatge de dalt podeu veure un plano de l'Arxiu Administratiu de Barcelona que mostra per on passava el refugi i quines sortides tenia. Si mireu el plano, entre d'altres coses veureu com la Riera d'Escuder arribava fins a Roses, un fet que va canviar després que se'n privatitzes el terreny. 

Seguint aquesta referència, fins i tot pels que no entenen gaire d'obres públiques, seria molt fàcil ubicar un refugi com aquest. Des de fa anys, en centenars d'obres públiques, s'han destruït elements del nostre patrimoni, tot i que qui té totes aquestes referències és l'Arxiu Administratiu del propi ajuntament. A Barcelona es van construir uns 1.500 refugis i està clar que no es podrien mantenir tots, com també està clar que si un carrer necessita clavegueram aquest s'ha de construir, però davant d'aquestes obvietats caldria que existís algun tipus de criteri que ens indiqués quins refugis cal conservar. 

I en qualsevol cas, sabent que el refugi emergirà de l'oblit quan comencin les obres, no cal que les administracions facin l'habitual numeret del desconeixement. Els refugis eren documentats, tenien números de registre i es conserva aquesta documentació. Els veïns ho saben, els també historiadors ho sabem i a la imatge d'aquest bloc en teniu la prova. No soc jo qui puc decidir que fer-ne, però com a historiador si que em toca reclamar a les administracions que, estableixin algun criteri per saber que es conservarà i que no i, si no hi ha alternativa, que com a mínim documentin convenientment tots els refugis i facin el possible per explicar-ne la història al veïnat.

A l'enllaç trobareu el mapa amb tots els refugis que he pogut documentar.


Mostra Bombardejos i refugis en un mapa més gran

Sants 214, un Patrimoni Invisible del veïnat de Sants

Tots els que seguiu el bloc haureu pogut veure que aquest estiu he estat més aviat inactiu. Però això no vol dir que no hagi estat fent feina. Us presento el projecte #patrimonisinvisibles. 

Amb aquest projecte veïns i veïnes de Sants, coneixedors de la història local i el patrimoni arquitectònic i artístic volem reivindicar i posar en valor elements del barri que s'han perdut o que corren perill de desaparèixer. Per aquest motiu, i aprofitant la Festa Major de Sants, moment en el qual els carrers s'engalanen i treuen el millor de si mateixos, nosaltres hem volgut fer el mateix i compartir els fruits de la nostra recerca amb el veïnat.

Hem volgut començar per la casa de Mossèn Pere, un casa que va anar a terra ja fa més d'un any. Volem que aquest projecte ens ajudi a portar a la llum històries que passarien desapercebudes si no fos per accions com aquestes.

Us convido a seguir l'etiqueta #patrimonisinvisibles i a apropar-vos fins al 214 de carretera de Sants.

  

La cèntrica estació de Sans

Avui he volgut compartir amb vosaltres un fragment d'un article publicat al número 164, el 18 d'agost de 1930 a la publicació El Ressò. És un article sobre l'estació de Sants. L'any 1925 es va enderrocar l'antiga estació i les obres es van perpetuar. Un testimoni més de la història complicada que els veïns de Sants hem tingut amb el tren.

En fi, senyors, la companyia carrilera, encara que sembla que no s'hagi de preocupar de la nostra població, deu tenir en consideració totes aquestes remarcables condicions beneficioses, i per tal de no treure aquestes il·lusions va disminuint, cada dia més, l'activitat de les obres de la via amb el fi humà de que s'allarguin indefinidament, ja que no té cap importància que la població de vuitanta mil habitants del nostre ex-poble disposi d'una estació cèntrica.

Lluís Fildor.

CIUTADANS DE SANS

Ja fa prop de cinc anys que duren les obres de l'estació!

Se'ns va enderrocar l'estació del carrer del Riego. Ja fa cinc anys.

Cendres del Passat

No hi ha gaires novel·les que tinguin el nostre barri com a escenari: Seixanta Minuts, de Josep Miracle o Fred als peus, d'Àngel Casas potser són dos casos excepcionals. Per això sempre és una bona notícia que se'n publiqui una, i molt especialment quan aquesta és el fruit d'un esforç personal d'autoedició.

Divendres vinent a les 19h tindré el plaer de participar en la presentació de Cendres del Passat, una novel·la del company i veí Rafel Casas que es desenvolupa al llarg d'un temps i d'uns espais que em fascinen. 

Fa pocs dies, editant una de les entrevistes d'Enregistrem la Memòria, vaig descobrir que una hostafranquina il·lustre, la Núria Tubau, autora teatral i impulsora amb Martí Olaya, el seu home, dels Cicles de Teatre de Cavall Fort, aprofitava les estades estivals a Alp per escriure una obra de teatre per any.

I això em va confirmar, un cop més, l'existència de camins invisibles que sense que en siguem conscients uneixen paisatges i persones per lluny que estiguin. Em reservo per un altre dia, per no trencar aquesta imatge poètica, una història bastant surrealista i divertida de com una de les festes més sonades i esbojarrades de la Cerdanya, una d'aquelles que d'aqui a uns anys serà una tradició ceretana de tota la vida va ser forjada en una tarda a un bar de Sants.

Us espero divendres al Mercat!

SINOPSIS

La història d’una dona predestinada a ser anul·lada, però que respira llibertat per aixecar el cap i començar a nedar vigorosament a contracorrent. Un home que neix amb el camí triat i la por a sortir-se’n. Un arxiver incansable que té a les seves mans les regnes d’altres vides. 

La por a perdre, a compartir decisions vitals marca els trajectes dels protagonistes que uns cops convergeixen i d’altres marxen en sentits oposats. Una obstinació a desenterrar la memòria oblidada i caminar al caire de l’abisme.

Els protagonistes naveguen per una mar embravida de dubtes, sobre un rerefons ara rural, ara industrial, on l’esclat de llibertats no és més que una onada brutal que sacseja una fràgil embarcació.

Una història que neix sobre les cendres del nostre passat i es despentina amb la força del vent del nostre futur. Un present que dóna veu a una parla secular, la cerdana, que es resisteix a morir amb tota una manera específica d’entendre el món ni millor ni pitjor que la de les grans ciutats, només diferent.

Una història local de la Cerdanya, Sants i el Rosselló amb la pulsió universal de les passions humanes. Un escenari on el fum de les fàbriques i les cendres del passat omplen de flames el present.

Una història d’uns protagonistes, la Clara i en Jacques, que busquen la nit pels asmaris, és a dir, cerquen l’impossible a la república dels somnis.

El trobareu per internet en el bloc del Rafel i, de moment, a les llibreries: Abacus, Laie, La Ciutat Invisible. Vicky …

La Rosa de Foc 2014

Els dies 11, 12, i 13 de Juliol tindrà lloc la segona edició de les jornades històriques La Rosa de Foc. Aquest any tinc el plaer de participar fent una xerrada sobre les revoltes ludites a Catalunya. Us adjunto la informació de les jornades

L'agost de 1909, el periodista hispanouruguaià Antonio Loredo des del diari La Protesta batejà la ciutat de Barcelona amb el nom de La Rosa de Foc. El terme envoltat de romanticisme i d'ardor revolucionària, definia clarament el clima de combativitat en que s'hi vivia. Una Barcelona amb una història plena de revoltes populars causades per la fam i les males condicions de vida. Revoltes que feren a aquelles persones anònimes per un temps lliures.

Aquestes jornades, organitzades per segon any consecutiu, pretenen ser un repàs per la memòria d'aquests sense nom...

Programa

Divendres 11 de juliol, 19:30h

"La vaga de lloguers i el sindicat de la construcció de CNT entre abril i desembre de 1931" per Manel Aisa, llibreter i membre de l'Ateneu Enciclopèdic Popular.

Dissabte 12 de juliol, 19:30h

"La Negreta en la Barcelona del rebombori del pa" per Elsa Plaza, il·lustradora, redactora, escriptora i professora d'Història de l'Art a l'Universidad Autónoma de Barcelona.

Diumenge 13 de juliol, 19:30h

"Persones contra màquines, les revoltes luddites a Catalunya" per Agus Giralt, historiador i autor del llibre "Del somni al silenci. Segona República i Guerra Civil".

Les xerrades tindran lloc a l'Espai Obert, al carrer Violant d'Hungria 97.

Més que un espai, una escola de lluita

CSA Can Vies

Unes hores després de les eleccions europees, encara amb la ressaca electoral, va començar el desallotjament de Can Vies. La dita ressaca deuria ser d’un alcohol molt dolent per què els mitjans van silenciar el fet durant hores. De fet al Periódico de l'endemà, tot i l’estat de setge policial que encara vivia Sants, no es feia referència fins a la pàgina 39 i només parlant dels disturbis.

El primer i pitjor efecte de tot plegat? Doncs que només va caldre un dia de violència per tapar l’activitat que un centre social del barri ha tingut durant 17 anys. Fins uns dies més tard la premsa no es va començar a plantejar que era Can Vies i que feia que la resposta veïnal fos tant gran. Llavors es va parlar de la cultura associativa de Sants, dels orígens obrers, de la tradició de lluita, dels moviments socials... Però crec que hi ha algunes qüestions que no s’han esmentat prou sense les quals no es pot entendre l’origen del conflicte.

A Barcelona un dels temes que històricament l’administració no han sabut solucionar és el dels joves. Els gestors de la vida pública, tant els actuals com els anteriors, només han entès la joventut com una etapa de formació tècnica que hauria de permetre al jove, en un futur, ser útil a la societat, o el que ells entenen per societat: el capital.

Però segurament aquest model que els ha servit durant tants anys, amb l’actual situació de crisi, no serveix. El 50’7% de la població entre 16 i 24 anys es troba a l’atur, sense gaires més esperances que les de marxar a l’estranger a malvendre els seus coneixements i la seva mà d’obra. Joves i no tant joves amb molta formació i socialment conscients es troben resignats a oficis temporal i precaris. Encara que sigui per una excusa, no és aquest un motiu suficient per a un esclat social?

Per a molts la joventut no és més que una malaltia que dura fins que els individus es converteixen en pagadors d’impostos i consumidors de bens. Però només cal revisar la història més recent de Sants, Hostafrancs i La Bordeta per descobrir com els joves són més que tot això, i com de generació en generació hi ha hagut gent que s’ha mogut per ser escoltats i participar en la creació d’un barri més just.

Segons les estadístiques de l’Ajuntament a Sants hi viuen 41.057 persones, a Sants-Badal 24.351, a La Bordeta 18.577 i a Hostafrancs 10.313. És a dir que a un territori on hi viuen 94.298 persones no hi ha cap espai municipal pensat pels joves o on els joves puguin participar. Això contrasta si comparem amb barris veïns com per exemple Les Corts, que té 46.183 habitants i si disposa d’un Casal de Joves.

Quina és la raó d’aquest greuge? Potser és que els joves de Sants no tenen la necessitat de participar en la vida social del barri? Al contrari, a tall d’exemple només cal estudiar un sector com és el de l’educació en el lleure, per veure com als nostres barris hi ha un ampli teixit associatiu infantil i juvenil que inclou: l’Agrupament Escolta i Guia Montserrat Xavier, l’Agrupament Escolta i Guia Puig i Moliner, l’Agrupament Escolta Joan Maragall, l’Agrupament Escolta Skues, l’Esplai Espurna, l’Esplai La Lluna, l’Esplai Sant Medir, l’Esplai Turons, l’Esplai Xiroia i el Mijac Sant Medir. Esplais i caus que porten anys treballant en xarxa i organitzant activitats importants per al barri com ara l’AcampaSants.

AcampaSants al Parc de l'Espanya Industrial, fotografia de El3.cat

Deu entitats, que en total mouen més de 600 infants i joves, fent una tasca fonamental que està alliberant a l’ajuntament d’una de les seves obligacions de servei. I que tanmateix en alguns dels casos, tot i l’evident utilitat pública de la seva funció, no tenen assegurat ni tan sols un sostre. Com exemple l’esplai Turons que porta quasi deu anys canviant de seu com a conseqüència dels projectes especulatius de Caixa de Catalunya i de la manca de solucions definitives del Districte.

Potser és justament el fet que els joves de Sants han sigut sempre actius i han buscat alternatives l’excusa perfecta per la deixadesa municipal sobre aquest tema. Un altre episodi històric és l’engany que el districte, dirigit per Pere Alcober, va fer l’any 1999 a 20 entitats juvenils de Sants que fins llavors tenien el seu espai a la Casa del Mig. Amb l’excusa de fer obres de manteniment i amb la promesa que les entitats recuperarien l’espai original aquestes van abandonar un equipament que, reconvertit en despatxos municipals en la seva major part, ja no se’ls va retornar.

De poc va servir la mobilització de les entitats que es van organitzar en la plataforma La Nostra Casa del Mig, com de poc van servir les mobilitzacions que la Taula de Joves de Sants va organitzar els anys 2005 i 2006 reclamant espais pels joves del barri. I mentre ha durat aquest temps d’assemblees, de reunions amb districte, de manifestos, de jornades de debat i reflexió... dues generacions de joves s’han fet adults, sense que hagin pogut gaudir d’un local.

Acció de la Taula de Joves de Sants a la Casa del Mig l'any 2005

Però mentre el manà de l’Ajuntament no arribava molts joves del barri, moguts per la seva necessitat de canviar la realitat, van tirar pel dret, omplint de vida un espai que feia anys que era abandonat. El 10 de maig de 1997 naixia el Centre Social Autogestionat Can Vies. Un espai que ha acollit multitud de col·lectius i projectes al barri: grups de teatre que no trobaven lloc als centres cívics; grups de música que no es podien permetre llogar un local d’assaig; espais de debat i reflexió; espai per activitats culturals i pel lleure, que no tenien cabuda enlloc més del barri i fins i tot per un mitjà de comunicació com és La Burxa, un altaveu pel veïnat de Sants i per les seves lluites.

Però el que no han entès els polítics, o potser el que sí que han entès i molt bé, és que Can Vies en 17 anys de vida s’ha convertit en molt més que en un espai on van els joves a fer activitats, Can Vies ha esdevingut una escola de lluita on molts han descobert que només necessiten l’empatia i la solidaritat dels seus veïns per iniciar projectes, per canviar les coses. Personalment a Can Vies és on vaig sentir a parlar per primera vegada de la bombolla immobiliària, de l’especulació urbanística, del decreixement, del model cooperatiu o de la lluita dels immigrants per ser reconeguts com a ciutadans.

Vaga de Fam d'Immigrants per aconseguir papers a Can Vies

Potser el funcionament de Can Vies podria millorar, i segur que hauria d’aconseguir obrir-se més encara a tots aquells veïns i veïnes que aquests dies opinen sense ni tan sols haver-hi entrat mai. Però haver viscut 17 anys sota l’amenaça d’un desallotjament segur que no ha ajudat.

La llei no pot anar mai per davant de la justícia, i això és una cosa que saben molt bé tots els veïns de la ciutat que als anys setanta es van mobilitzar pels seus drets i per defensar els barris. Ho sabem a Sants on la lluita, per exemple, va aconseguir que tinguem un parc com el de L’Espanya Industrial on hi hauria hagut pisos; ho saben a l’Eixample on els veïns van salvar la Casa Golferichs de l’especulació de Núñez; ho saben a Nou Barris, on el veïnat va ocupar i enderrocar una planta asfàltica per convertir-la en un Ateneu que avui en dia és exemplar a la ciutat, i ho saben a la majoria dels barris de la ciutat.