dilluns, 16 de juny del 2014

Més que un espai, una escola de lluita

CSA Can Vies

Unes hores després de les eleccions europees, encara amb la ressaca electoral, va començar el desallotjament de Can Vies. La dita ressaca deuria ser d’un alcohol molt dolent per què els mitjans van silenciar el fet durant hores. De fet al Periódico de l'endemà, tot i l’estat de setge policial que encara vivia Sants, no es feia referència fins a la pàgina 39 i només parlant dels disturbis.

El primer i pitjor efecte de tot plegat? Doncs que només va caldre un dia de violència per tapar l’activitat que un centre social del barri ha tingut durant 17 anys. Fins uns dies més tard la premsa no es va començar a plantejar que era Can Vies i que feia que la resposta veïnal fos tant gran. Llavors es va parlar de la cultura associativa de Sants, dels orígens obrers, de la tradició de lluita, dels moviments socials... Però crec que hi ha algunes qüestions que no s’han esmentat prou sense les quals no es pot entendre l’origen del conflicte.

A Barcelona un dels temes que històricament l’administració no han sabut solucionar és el dels joves. Els gestors de la vida pública, tant els actuals com els anteriors, només han entès la joventut com una etapa de formació tècnica que hauria de permetre al jove, en un futur, ser útil a la societat, o el que ells entenen per societat: el capital.

Però segurament aquest model que els ha servit durant tants anys, amb l’actual situació de crisi, no serveix. El 50’7% de la població entre 16 i 24 anys es troba a l’atur, sense gaires més esperances que les de marxar a l’estranger a malvendre els seus coneixements i la seva mà d’obra. Joves i no tant joves amb molta formació i socialment conscients es troben resignats a oficis temporal i precaris. Encara que sigui per una excusa, no és aquest un motiu suficient per a un esclat social?

Per a molts la joventut no és més que una malaltia que dura fins que els individus es converteixen en pagadors d’impostos i consumidors de bens. Però només cal revisar la història més recent de Sants, Hostafrancs i La Bordeta per descobrir com els joves són més que tot això, i com de generació en generació hi ha hagut gent que s’ha mogut per ser escoltats i participar en la creació d’un barri més just.

Segons les estadístiques de l’Ajuntament a Sants hi viuen 41.057 persones, a Sants-Badal 24.351, a La Bordeta 18.577 i a Hostafrancs 10.313. És a dir que a un territori on hi viuen 94.298 persones no hi ha cap espai municipal pensat pels joves o on els joves puguin participar. Això contrasta si comparem amb barris veïns com per exemple Les Corts, que té 46.183 habitants i si disposa d’un Casal de Joves.

Quina és la raó d’aquest greuge? Potser és que els joves de Sants no tenen la necessitat de participar en la vida social del barri? Al contrari, a tall d’exemple només cal estudiar un sector com és el de l’educació en el lleure, per veure com als nostres barris hi ha un ampli teixit associatiu infantil i juvenil que inclou: l’Agrupament Escolta i Guia Montserrat Xavier, l’Agrupament Escolta i Guia Puig i Moliner, l’Agrupament Escolta Joan Maragall, l’Agrupament Escolta Skues, l’Esplai Espurna, l’Esplai La Lluna, l’Esplai Sant Medir, l’Esplai Turons, l’Esplai Xiroia i el Mijac Sant Medir. Esplais i caus que porten anys treballant en xarxa i organitzant activitats importants per al barri com ara l’AcampaSants.

AcampaSants al Parc de l'Espanya Industrial, fotografia de El3.cat

Deu entitats, que en total mouen més de 600 infants i joves, fent una tasca fonamental que està alliberant a l’ajuntament d’una de les seves obligacions de servei. I que tanmateix en alguns dels casos, tot i l’evident utilitat pública de la seva funció, no tenen assegurat ni tan sols un sostre. Com exemple l’esplai Turons que porta quasi deu anys canviant de seu com a conseqüència dels projectes especulatius de Caixa de Catalunya i de la manca de solucions definitives del Districte.

Potser és justament el fet que els joves de Sants han sigut sempre actius i han buscat alternatives l’excusa perfecta per la deixadesa municipal sobre aquest tema. Un altre episodi històric és l’engany que el districte, dirigit per Pere Alcober, va fer l’any 1999 a 20 entitats juvenils de Sants que fins llavors tenien el seu espai a la Casa del Mig. Amb l’excusa de fer obres de manteniment i amb la promesa que les entitats recuperarien l’espai original aquestes van abandonar un equipament que, reconvertit en despatxos municipals en la seva major part, ja no se’ls va retornar.

De poc va servir la mobilització de les entitats que es van organitzar en la plataforma La Nostra Casa del Mig, com de poc van servir les mobilitzacions que la Taula de Joves de Sants va organitzar els anys 2005 i 2006 reclamant espais pels joves del barri. I mentre ha durat aquest temps d’assemblees, de reunions amb districte, de manifestos, de jornades de debat i reflexió... dues generacions de joves s’han fet adults, sense que hagin pogut gaudir d’un local.

Acció de la Taula de Joves de Sants a la Casa del Mig l'any 2005

Però mentre el manà de l’Ajuntament no arribava molts joves del barri, moguts per la seva necessitat de canviar la realitat, van tirar pel dret, omplint de vida un espai que feia anys que era abandonat. El 10 de maig de 1997 naixia el Centre Social Autogestionat Can Vies. Un espai que ha acollit multitud de col·lectius i projectes al barri: grups de teatre que no trobaven lloc als centres cívics; grups de música que no es podien permetre llogar un local d’assaig; espais de debat i reflexió; espai per activitats culturals i pel lleure, que no tenien cabuda enlloc més del barri i fins i tot per un mitjà de comunicació com és La Burxa, un altaveu pel veïnat de Sants i per les seves lluites.

Però el que no han entès els polítics, o potser el que sí que han entès i molt bé, és que Can Vies en 17 anys de vida s’ha convertit en molt més que en un espai on van els joves a fer activitats, Can Vies ha esdevingut una escola de lluita on molts han descobert que només necessiten l’empatia i la solidaritat dels seus veïns per iniciar projectes, per canviar les coses. Personalment a Can Vies és on vaig sentir a parlar per primera vegada de la bombolla immobiliària, de l’especulació urbanística, del decreixement, del model cooperatiu o de la lluita dels immigrants per ser reconeguts com a ciutadans.

Vaga de Fam d'Immigrants per aconseguir papers a Can Vies

Potser el funcionament de Can Vies podria millorar, i segur que hauria d’aconseguir obrir-se més encara a tots aquells veïns i veïnes que aquests dies opinen sense ni tan sols haver-hi entrat mai. Però haver viscut 17 anys sota l’amenaça d’un desallotjament segur que no ha ajudat.

La llei no pot anar mai per davant de la justícia, i això és una cosa que saben molt bé tots els veïns de la ciutat que als anys setanta es van mobilitzar pels seus drets i per defensar els barris. Ho sabem a Sants on la lluita, per exemple, va aconseguir que tinguem un parc com el de L’Espanya Industrial on hi hauria hagut pisos; ho saben a l’Eixample on els veïns van salvar la Casa Golferichs de l’especulació de Núñez; ho saben a Nou Barris, on el veïnat va ocupar i enderrocar una planta asfàltica per convertir-la en un Ateneu que avui en dia és exemplar a la ciutat, i ho saben a la majoria dels barris de la ciutat.

dilluns, 12 de maig del 2014

Els refugis del carrer de Roses

Avui comparteixo amb tots vosaltres un dels planols on es poden veure els refugis del carrer de Roses, a l'alçada on hi ha la Casa Gran.

Refugis del carrer Roses

Si voleu buscar la resta de refugis de Sants, Hostafrancs i La Bordeta els trobareu en aquest mapa.


Mostra Bombardejos i refugis en un mapa més gran

Al següent enllaç també trobareu la informació sobre cadascun d'aquests refugis.

Tots els refugis de Sants, Hostafrancs i La Bordeta

Después de Dios, Muñoz


Magnífic documental de 30 minuts sobre la família Muñoz Ramonet, els propietaris de Can Batlló. Us l'enllaço.

"Después de Dios, Muñoz" és una de les frases amb què la Barcelona de la postguerra definia el poder de Julio Muñoz Ramonet, l'empresari que va acumular una immensa fortuna gràcies a l'estraperlo i als contactes amb el règim franquista.

Después de Dios, Muñoz

dilluns, 5 de maig del 2014

Donar veu a la memòria

Donar veu a la memòria és un projecte que pretén recuperar les veus dels adolescents del passat i difondre-les a través d’un espectacle teatral realitzat pels alumnes de l’Institut Lluis Vives de Barcelona. Oberta a tot tipus de públic, les obres susciten la reflexió i el record dels espectadors i enceten un diàleg on poder compartir, debatre i ampliar la memòria històrica dels fets representats.

dilluns, 28 d’abril del 2014

Sants, territori lliure per especular (segona part)

L'Alcalde Porcioles durant una visita de Franco a Barcelona

La política del desarrollismo, impulsada per l’alcalde Porcioles, va deixar arreu de Barcelona centenars de nyaps i Sants tampoc se’n va escapar. El pla que l’ajuntament va aprovar l’any 1963 afectava el nostre barri de ple amb obres com l’obertura de l’avinguda de Madrid, la plaça Cerdà, la Riera Blanca, la plaça Salvador Anglada (actual plaça de Sants) i els jardins de la plaça del Centre. 

Però si una d’aquestes obres va marcar definitivament el barri va ser la construcció del Cinturó. Per entendre aquesta obra cal que tornem molts anys enrrera quan es va aprovar el pla d’Eixample. El projecte de Cerdà tenia un defecte, no sol•lucionava bé les comunicacions entre els antics pobles. Per aquest motiu, l’any 1901, l’ajuntament va convocar un concurs per al “Plan de Enlaces de Barcelona y Municipios Circunvecinos”. Un l’arquitecte occità, Léon Jaussely, en va ser el guanyador. Jaussely va pensar un sistema de vies de circumvalació que no es van arribar a realitzar, però que va influir en tots els plans posteriors, com és el cas de la Ronda del Mig. 

Aquest projecte de principis del segle XX es va materialitzar als anys setanta. Però les avingudes monumentals de Jaussely es van reconvertir en una autopista metropolitana. Una ferida que des de la Zona Franca cap a Les Corts es va obrir aixecant un mur entre barris i destramant la xarxa urbana.

La ronda es va obrir pas pel mig de Sants sense respectar ni veïnat ni patrimoni. Una de les places que va desapareixer, la plaça de Victor Balaguer, era l’espai on hi havia hagut l’antic ajuntament de Sants. A Badal el carrer s’eixamplava passant de 30 a 50 metres d’amplada, afectant 800 habitatges.

Una prova factible de com funcionaven les coses en época de Porcioles la trobareu mirant en un mapa actual la Ronda del Mig. Aquesta segueix un traçat recte per Sants i per Les Corts però quan la Gran Via de Carles III es converteix en la Ronda del General Mitre la via fa un gir absurd. Un gir per esquivar la Clínica Corachan. A Sants la via podia esquarterar un barri però per sobre de la Diagonal aquesta s’havia d’adaptar.

La lluita del veïnat per salvar les vivendes es va concretar amb la creació de l’associació de Veïns de Badal, Brasil i la Bordeta, que aconseguiria salvar el tram entre Pavia i la Carretera de Sants i que als anys noranta seguiria lluitant fins aconseguir la cobertura del cinutró. 

L’any 1983 Maragall concedia la medalla d’or de la ciutat a Porcioles. Una decisió incomprensible si pensem que aquest alcalde va esguerrar Barcelona, però no hem d’oblidar que durant l'etapa Porcioles Maragall ja era alt funcionari de l’ajuntament.

divendres, 25 d’abril del 2014

Sants, territori lliure per especular (primera part)

Alfons XIII visita la España Industrial
L’any 1941, sense que existís cap pla previ, es va decretar mançana industrial el sector de la Riera de Magòria que vorejava la España Industrial. D’aquesta manera empresa va poder ampliar la fàbrica construïnt tres edificis per l’acabat de panes. Responent a la política paternalista dels Muntadas també van edificar un parc d’esports, el casinet, un teatre, uns billars, una biblioteca, un camp de futbol i una pista de tenis.

Segurament el franquisme premiava d’aquesta manera als Muntadas pel seu suport al llarg de la Guerra Civil. Tres anys més tard Josep Maria Albert i Despujol, el baró de Terrades, que era l’amo de la fàbrica, seria nomenat alcalde de Barcelona.

Durant el franquisme encara trobem més casos de corrupció a La España Industrial. L’any 1953 al Pla Comarcal de Barcelona l’illa de la fàbrica apareixia com tolerancia vivienda e industria y casco urbano una categoria que permetia edificar 1’75 m² construïts per cada m² de terreny, cosa que volia dir que en l’espai de la fàbrica hi podrien haver 2.472 habitants. L’any 1967 la qualificació que es demanava era la de ensanche intensivo, que augmentava l’edificabilitat fins als 3 m² per cada m² de terreny, que equivaldria a 5.618 habitants. Però quan finalment la fàbrica es va tancar el projecte del propietaris ja preveia habitatges per a 9.250 persones. 

Un projecte que els Muntadas començarien directament als terrenys de l’antic camp de futbol amb els grans blocs que encara avui podeu veure si camineu pel carrer del Rector Triador. Però per sort els veïns van aturar el projecte aconseguint guanyar el verd, si no tota la España Industrial seria igual. 

La corrupció durant el franquisme arribaria al màxim durant el mandat de Porcioles, alcalde de Barcelona des de l’any 1957 i fins al 1973. Un llarg mandat de setze anys que estaria marcat pel desarrollismo. El creixement descontrolat, les aberracions urbanístiques i la carta lliure per constructors i especuladors com Josep Maria Figueras, Josep Lluís Núñez, Joan Antoni Samaranch o Román Sanahuja i Bosch, marcarien per sempre la ciutat.

L’any 1963 l’ajuntament de Barcelona aprovava un pla que afectava profundament Sants. Entre moltes d’altres obres es preveia l’obertura de l’Avinguda de Madrid. Una via que inaugurarien Porcioles i Carlos Arias, l’alcalde de Madrid, l’any 1966. Aquesta nova via ample no només responia a les necessitats de comunicació, també permetia la reedificació en altura i obria una porta als especuladors i a la destrucció del territori i del patrimoni.