La guerra sota la sorra (11)

19 de juliol de 1936, a les 5h, carrer de la Creu Coberta.

Muntar una barricada per protegir els barris ha esdevingut una tasca tan quotidiana que molts veïns i veïnes la porten a terme sense la necessitat d’haver de parlar gaire, d’una forma pràcticament mecànica. Tothom sap quina és la seva funció i on s’ha d’aixecar la barricada per tancar l’accès al barri i protegir-se. Ho han fet moltes i moltes vegades, i abans que ells ho havien fet els seus pares i mares. De la mateixa manera que els veïns que participen de les comissions de festa major tenen clar on cal col·locar els ganxos per poder penjar bé el sostre, tots aquells que estan implicats en els comités de barri tenen clares les ubicacions, els angles que cal protegir, el lloc on és més fàcil començar a arrencar llambordes… Aquell matí de juliol no és una diferència. Bé, potser tret d’alguns detalls. Aquella matinada alguns dels anarquistes que es mobilitzaven s’han vist sorpressos quan han vist sortir un camió amb guàrdies d’assalt de l’Alcaldia, aquest cop semblaria que de la seva banda.

Barricada a la Creu Coberta el 19 de juliol de 1936

Ja fa moltes hores que tothom està alerta esperant que els feixistes intentin el cop també a Barcelona. La preparació ha sigut llarga. Els dies previs han intentat aconseguir armament, han anat emmagatzemant fustes i mobles vells i, ja aquell mateix dia, amb la primera senyal  d’alarma, en quant s’han llevat i s’han trobat al carrer, han començat el ja rutinari aixecament dels panots de la Carretera. I ara es troben allà rere aquell parapet a l’alçada del carrer Consell de Cent, esperant l’arribada de l’exèrcit. El José, que milita a la CNT, i participa activament del comité de barri, agafa els binocles i, amb cautela, aixeca el cap per sobre del parapet, per mirar en direcció cap a la plaça d’Espanya. L’acció no serveix de gaire, encara és negra nit no s’hi veu.

De totes formes, des del moment en que s’ha deixat de treballar en la construcció de la barricada el silenci és tan gran, per la tensió que s’acumula en les persones que es troben allà arraulides, que pensa que, segurament, si venen els militars per la Creu Coberta, sentiran la remor que faran abans de veure'ls. En qualsevol cas, per ara, ningú els amenaça. Tot i que això pot canviar en qualsevol moment. Les sirenes de les fàbriques han sonat, indicant que efectivament les tropes han sortit al carrer, així que saben que aquesta espera arribarà al seu final. De tant en tant el silenci es trenca amb el xiuxiueig d’algú que comparteix informacions: “Estan baixant per la Diagonal”. “De moment rai, a nosaltres els que ens han de preocupar són els de la Caserna de Numància.”

Una remor els alerta i el José, que torna a fer servir els prismàtics, mou un dit assenyalant en direcció a la plaça d’Espanya on està passant alguna cosa. Com havien sospitat el soroll és el de les tropes arribant. Tothom pren posicions, tant a la plaça com a la barricada de Creu Coberta. Els milicians saben bé per quin motiu es troben allà. Saben el que defensen. Tot el que estimen es troba a la seva esquena: la familia, els amics, els veïns, el barri i les seves formes de viure i organitzar-se… Molts dels soldats que es troben a l’altra banda, en canvi, són soldats de lleva que, en alguns casos no acaben d’entendre el que està passant. Abans de sortir, quan els han fet formar als patis dels quarters s’han sentit les excuses més peregrines, des de que els anarquistes tenien a punt una insurrecció a que es preparaven per fer una desfilada en honor dels esportistes que just en aquells dies arriben a al ciutat.

Des de la barricada de Creu Coberta senten trets a la plaça, sembla ser que ells no són els únics disposats a fer front a l'exèrcit, i és que a la plaça hi ha una caserna de la Guàrdia d’Assalt defensada per diverses companyies. A la barricada preparen les seves armes. A mà dreta el José veu al Pere i a la seva companya, l’Adela Cortés. Ells no són anarquistes, són comunistes, però es coneixen de fa molt, també són de Sants i han coincidit a molts espais abans. El Pere milita al POUM i l’Adela, tot i que no és militant com a tal, si que es sent molt propera als plantejaments del partit de Nin. El Pere carrega el seu mauser mentre l’Adela segueix col·locant sacs de sorra a la barricada. Després de totes les hores que porta arrencant panots a la Creu Coberta les seves mans estan plenes de butllofes.

Aconseguir armes i poder així combatre als feixistes no ha sigut fàcil per als anarquistes, la Generalitat s’ha negat a armar als milicians, així que les armes que tenen o les han aconseguit de forma clandestina, durant els darrers anys, o bé, com és el cas del fusell del Pere, ha sigut recuperat de les clavegueres després del l’octubre del 34. Quan a Barcelona van acabar els combats, davant l’inici de la repressió, molts dels participants van desempallegar-se de les seves armes com van poder. Veient a l’Adela a primera línia de combat a la barricada el José pensa que, vagin com vagin les coses, les seves vides ja no seran iguals.

Vaga de transports a la plaça d'Espanya 1933 

Fons Brangulí - ANC

Els militars intenten prendre posicions a la plaça d’Espanya, aixecant parapets o fent servir els vehicles per protegir-se dels civils que des de la Gran Via, a l’alçada de la Carretera de la Bordeta i des de la Creu Coberta, els fustiguen. Però no és gens fàcil. Des de la pròpia plaça la Guàrdia d’Assalt, que es troba ben resguardada a una comissaria que ha estat pensada i defensada per a l’ocasió els ataca.

L’exèrcit té més i millors armes que els milicians o els guàrdies d’assalt i a diferència dels militars que baixen per la Diagonal, que tenen línies d’abastiment més llunyanes, en el cas dels que arriben a la plaça d’Espanya tenen la Caserna de Numància relativament propera, però a la seva posició es troben, literalment envoltats, des de les barricades però també des d’alguns terrats elevats on els milicians han situat franctiradors. Uns tres-cents soldats s’acumulen a la Gran Via, a tocar de la plaça de braus de Les Arenes però sense poder entrar pel foc que els sobrevola. Formen part dels regiments 3 i 5 del Regiment de Cavalleria de Montesa, que tot i ser un cos de cavalleria, han arribat a la plaça a peu i acompanyats per alguns camions.

En aquell punt els revoltats es divideixen en dos. Un grup, comandat pel capità Santos Villalón, avança cap al Paral·lel, mentre que un segon, a càrrec del comandant Mejias, intenta prendre la plaça d’Espanya. Des de la Caserna de la Guàrdia d’Assalt alguns trets dissuasoris els intenten mantenir a ratlla. Allà es troben les companyies 45a, 46a, 47a i la 2a companyia d’especialitats.

El José, que amb els seus binocles veu les dificultats que els militars estan passant per entrar a la plaça, frueix del moment, sent conscient que pot ser que les tornes es canviin. Pere aixeca el cap per sobre de la barricada per veure millor l’escena ja que els militars amb prou feines poden respondre als atacs. El martelleig és constant. El bateig de foc de la majoria d’aquells soldats de lleva és doblement traumàtic, ja que, a banda de trobar-se en una situació complicada, entenen que alguna cosa no està funcionant quan els que els ataquen són guàrdies d’assalt. Quin paper jugarà la Guàrdia d’Assalt? Això és una de les qüestions que preocupa als cenetistes.

De cop els trets s’aturen. Què ha passat? Els milicians de la barricada de la Creu Coberta no donen crèdit al que veuen, o per ser més exactes… al  que no senten: cap descàrrega, les hostilitats s’han aturat. Tot i tenir una posició privilegiada, tot i tenir-los acorralats… Els rumors comencen a córrer per la barricada: “Han canviat de bàndol?”; “Els estan cedint la plaça!”; “No es pot confiar en aquesta gent!” i és que, aquella mateixa nit, abans que la sublevació a Barcelona fos un fet, però un secret a crits entre tots els que a aquelles hores eren desperts, s’havien dedicat a escorcollar als obrers que voltaven la plaça d’Espanya.

Davant l’estupor dels obrers, la treva de la Guàrdia d’Assalt dona el temps necessari als militars per, ràpidament, ocupar la plaça i situar-se als punts estratègics de la mateixa. Ara sí, la barricada de la Creu Coberta passa a ser la primera línia de contenció dels revoltats i ben aviat algunes bales comencen a sobrevolar per sobre de la barricada. El José s’ajup per acostar-se a la capsa on guarden els cartutxos dels fusells que tenen allà mateix. El Carbonell, un home que ja supera els quaranta li atansa un grapat i el José els guarda a les butxaques. Amb en Carbonell ja fa molt de temps que es coneixen. I és que, a banda de coincidir al comité de barri, en Carbonell és un d’aquells hostafranquins que no pot fer més de cinc metres per la plaça del Sol, sense trobar algú amb qui petar la xerrada. És gitano i, com ell, molts dels gitanos d’Hostafrancs han sortit els primers per aixecar les barricades i defensar el barri.

I és que, quan encara no era un barri de Barcelona, quan era una perifèria de Santa Maria de Sants on pràcticament no hi havia edificis construïts, a banda d’algunes barraquetes per donar servei als molts traginers que circulaven per la Carretera Reial, per aquell territori ja rondaven gitanos. No és només que defensin el que és el seu barri, sinó que molts d’ells militen a la CNT, fins i tot ocupant càrrecs de molta responsabilitat, com és el cas de Marià Rodríguez i Vàzquez, Marianet, qui és fill del barri i qui, des del 1934, és president del Gremi de la Construcció de la CNT, tasca que ha combinat amb l’acció directa. Aquell matí en Marianet no es troba a Hostafrancs però, de matinada ha recorregut les barricades de Ciutat Vella per intentar repartir el poc armament que el sindicat havia aconseguit.

Amb la tranquil·litat que la treva de la Guàrdia d’Assalt dona als militars, Mejías, qui comanda l’intent d’ocupació de la plaça, ordena muntar una metralladora Hotchkiss 1914 collant-la a la fusta d’un dels furgons que han portat fins a la plaça. Es tracta d’una vella coneguda dels milicians anarquistes. Sense anar més lluny, l’any 1934, durant la vaga del transport, una Hotchkiss 1914 s’havia muntat en el mateix punt, apuntat a la Creu Coberta. Els soldats, rere el parapet que els protegeix dels trets dels milicians, però no dels crits del comandant, s’afanyen a muntar la metralladora sobre el trípode, revisen els mecanismes, el canó… i quan han aconseguit que es mantingui estable, introdueixen una tira llarga, d’uns 30 cartutxos. Armen el mecanisme i s’asseguren que el forrellat està llest per disparar.

Tot i que a aquelles distàncies no ho fa amb tanta precisió… una metralladora com la Hotchkiss 1914 pot llançar bales fins als 5 quilòmetres de distància i aquells obrers que es troben atrinxerats rere mobles vells, sacs de sorra i panots, no es troben a més de 400 metres.Quantes vides segarà una d’aquelles ràfegues? En poc temps una trentena de bales recòrren el carrer per acabar impactant a la barricada. El José tanca els ulls i apreta les dents, pregant per que cap bala el toqui. Amb els ulls tancats sent crits de dolor, sense ser capaç de saber de qui són. Quan els torna a obrir descobreix al Carbonell a terra, l’han ferit en un braç, però sembla que la seva vida no hauria de córrer perill. Un crit col·lectiu encoratja la barricada, les defenses han resistit!. Com diuen… l’experiència és la mare de la ciència.

Les tornes semblen canviar de bàndol mentre els soldats reben una pluja de trets des de diversos terrats dels voltants de la plaça. Però just en aquell moment, quan són dos quarts de set, un crit de celebració dels soldats dona la senyal d’alarma a la barricada. I és que procedents del quartell del Docks a l’Avinguda Icària, arriba un grup d’artilleria de muntanya equipats amb dues peces que venen carregades, desmuntades, al camió. Tal i com preveia el pla original, les bateries havien de reforçar la situació de la cavalleria a la plaça. Però per sort per als obrers la seva arribada fins aquell punt no ha sigut fàcil. Les tropes havien sortit del quartell ben aviat, de fet els militars havien estat alertats dels moviments obrers, sabien on els esperaven per intentar tallar el pas, així que es van dirigir cap a una via menys previsible, seguint el Passeig Marítim.

La caserna del Docks acollia una de les unitats més potents de l’exèrcit a Barcelona i el capità López Varela havia rebut la consigna de fer arribar les bateries del quarter fins als principals punts estratègics de la ciutat: el port, l’estació de França, Governació, Sant Jaume... En uns enfrontaments de carrer poder disposar de canons podia, fàcilment, fer rendir la resistència a qualsevol edifici. Era una d’aquelles coses ja sabudes per tothom, militars i milicians, que tots havien pogut confirmar uns anys enrere amb l’experiència de l’octubre del 34. Així doncs tant milicians com guàrdies d’assalt estaven molt pendents de la sortida de les tropes d’aquest quarter. De matinada patrulles de cavalleria de la Guàrdia d’Assalt havien descobert els moviments de les tropes i amb grups de milicians, armats pel cos, ràpidament havien improvisat barricades per aturar els moviments insurrectes. Els guàrdies d’assalt i els milicians de la Barceloneta no només havien aturat a les tropes, sinó que havien aconseguit que la majoria d’elles es veiessin obligades a retornar al quarter.

Però, no totes les unitats havien seguit el mateix recorregut. Just la nit anterior en una conversa entre els dos capitans encarregats de fer l’enllaç entre la cavalleria de Montesa i l’artilleria de muntanya se’ls va ocórrer modificar el recorregut de les dues peces que, carregades en un camió, havien d’arribar a la plaça d’Espanya. Aquest canvi d’última hora els va permetre burlar aquell bloqueig.

Un cop arribats a la plaça els artillers s’afanyen a descarregar les peces per poder-les muntar. Es tracta d’armament lleuger, pensat per ser mòbil, però en qualsevol cas calen uns quants minuts per tal que els artillers puguin muntar les dues bateries i fer-les funcionar. Aprofitant aquest impàs, José, qui té les butxaques plenes de cartutxos, decideix donar una benvinguda com cal. Aixeca la maneta del forrellat del seu mauser i l’empeny enrere fins al límit, després alinea la pinta, l’eina que permet emmagatzemar diversos cartutxos i l’introdueix a la part superior. Després amb el polze empeny els cartutxos cap avall fins allotjar-los al dipòsit del fusell, cal fer-ho amb compte per evitar que algun quedi atascat. Un cop fet treu la pinta, ja buida, i torna a empènyer el forrellat endavant, baixant la maneta. El primer cartutx ha entrat a la recambra i el mauser està llest per disparar.

L’obertura i el tancament del forrellat comprimeix la molla que tensa el percutor. El José treu, lleugerament, el cap per sobre de la barricada, situa el mauser i acciona el gallet. Allò allibera el percutor que colpeja fort l’encebador, la peça situada a la base del cartutx que conté una barreja de fulminant de mercuri i clorat de potassi, que amb el cop s’inflama. Aquesta petita espurna encén la càrrega de pólvora de dins del cartutx, que crema generant gasos a alta pressió que empenyen la bala a través del canó.

La bala comença a córrer per dins del canó girant per l’efecte de les estries del seu interior, uns girs que en realitat estan estabilitzant el seu vol, i així la bala surt del canó tallant l’aire d’aquella matinada de juliol a la Creu Coberta. Per descriure amb detall la seva trajectòria caldria aturar el temps, ja que per recórrer els 400 metres que separen la barricada de les defenses militars no passa més de mig segon. El temps durant el qual el José aixeca i estira el forrellat, l’extractor arrossega la beina buida fora de la recambra i l’expulsor la deixa caure al terra. Just en aquell moment, a la plaça d’Espanya, el comandant Mejias, qui està dirigint l’ocupació de la plaça, de forma inconscient, es gira per indicar la posició a la bateria i la bala que ha disparat José li passa a tocar de la galta.

Mejias, per un segon, conscient de que li ha anat d’un pam… es queda pàl·lid. Però després el silenci es transforma en fúria. Crida, gesticula, arenga als homes, la seva boca s’omple de “cojones” i perles similars i, finalment, enmig d’altres referències al seu model d’home… Ple de colera el comandant ordena a un dels joves soldats de lleva que tot just acaben d’arribar disparar la batería contra la barricada. Amb l’ordre el jove es bloqueja. No és només el fet que cal acabar de calibrar la peça, sinó que la casualitat ha volgut que a l’altra banda es trobi el seu barri, veïns i veïnes, segurament gent que coneix. Els crits del comandant pugen de to però el jove no és capaç d’entendre les seves paraules, no sent més que un xiulet. Una suor freda li recorre l’espinada. Després, sense dir ase ni bèstia, tot es desencadena en un moment. El comandant es treu la pistola del cinto i li etziba un tret al cap al noi, que es desploma al terra enmig del terror dels soldats presents.

Aterrit, intentant no reflexionar en allò que acaba de passar, pensant només en la pròpia supervivència, un segon soldat agafa el lloc a la bateria, apunta a la barricada i acciona el disparador. Les preses en el muntatge han fet que la canonada no agafi l’angle parabòlic necessari i es projecti en línia recta Creu Coberta enllà. Una errada d’angle que porta l’impacte uns 400 metres més enllà. Una errada que pot no tenir més importància en combats a un front de guerra enmig del camp, però en una ciutat tan densament poblada com Barcelona… On haurà caigut la canonada? Els crits de Mejias segueixen mentre els artillers tornen a preparar una nova descàrrega.

Quan la segona canonada surt de la boca del canó José, que mira de nou els moviments dels revoltats amb els binocles, només té temps de tancar els ulls i apretar les dents. El següent que sent és una explosió tan propera que el propulsa enrere, un foc que els cau del cel. Quan de nou obre els ulls, al seu voltant regna el caos. José veu trossos de carn que ni tan sols pot arribar a identificar qui són. Mentre la majoria dels companys i companyes de barricada bramen pel dolor, d’altres s’acosten per poder-los socorrer i alguns aprofiten el desconcert per intentar abatre algun dels artillers. Potser motivats per les ganes de venjança, potser pel moment de contratemps inesperat, algun tret aconsegueix ferir als soldats.

Quan José mira millor l’escena se n’adona que un dels que es troba greument ferit és en Pere. Amb les mans al coll, intentant contenir la ferida causada per la metralla, l’home, que per moments empalideix, perd les forces i cau al terra mentre la seva companya es llença sobre d’ell. L’Adela crida al Pere que la mira per darrer cop i perd la consciencia mentre la ferida segueix rajant sense que la puguin aturar. El Pere es mor, l’Adela plora i crida de ràbia, s’abraça a ell fins que d’altres companys se l’enduen. Als seus 32 anys la vida d’aquell jove de Vilabella ha arribat al seu final, als carrers del barri que l’havien acollit. L’Adela pren el fusell del Pere i dispara contra els militars. Al José, que ha recuperat els seus binocles i mira les línies enemigues, li sembla que ha tocat a algú, però qui sap. De cop sembla que els trets es multipliquen. Els militars comencen a rebre trets des de totes bandes, també des de la Comissaria.

La gent que defensa la barricada de la Creu Coberta ha pagat molt car protegir els barris amb els propis cossos, però els militars també estan començant a tenir baixes importants, tantes que, fins i tot, es comencen a replegar Paral·lel enllà, per intentar enllaçar de nou amb el segon grup. El replegament dels soldats facilita que els milicians que no han estat ferits avencin cap a la plaça i que la gent que es trobava a una segona fila es pugui acostar per assistir als companys ferits i cobrir els cossos dels que han perdut la vida. Els esgarips de dolor es barregen amb els plors i els renecs i insults que es llencen contra els feixistes. Mentre els soldats es comencen a replegar alguns dels milicians, com el José salten la barricada per avançar per la Creu Coberta protegint-se als caps dels carrers. Entre aquests agosarats o valents en Carbonell i molts dels altres gitanos d’Hostafrancs. L’empenta del contraatac és tan forta que fins i tot, poc temps després de l’inici de la retirada dels soldats, la massa de guàrdies d’assalt i milicians es llença contra el quarter de Numància per assetjar-lo.

Quan els soldats ja no es veuen des de la barricada de la Creu Coberta l’Adela entrega el fussell a un dels companys i, de cop, s’ensorra. El Pere ja no hi és, els feixistes li han arrabatat el seu company. Els records de les petites coses, les mirades complices, aquelles bromes que només s’entenen entre dis, les paraules carinyoses, les esperances de futur o les contradiccions humanes han deixat lloc a l’heroi, el martir, la figura perfecta, impassible. Veient la barricada, el terrible sacrifici de tots els morts i ferits i els militars fugint l’Adela té la intuïció de que abans que acabi aquella jornada els barcelonins i barcelonines acabaran derrotant al feixisme, fins i tot qui sap si serà l’espurna de la tan esperada revolució social; però a la vegada també sent que serà l’inici d’un món terrible, una vida sense el Pere.

 

Per saber-ne més:

B. CULLA I CLARÀ, Joan. El 19 de Juliol del 1936, debat a RTVE (1981)

BENGOECHEA, Soledad. Retratos de mujeres militantes del POUM. Article publicat a la web de la Fundació Andreu Nin.

GIRALT ANALES, Agustí. Del Somni al Silenci. n1. Riera de Magòria. (2012)

GIRALT ANALES, Agustí. La barricada de la Creu Coberta. Article publicat al bloc Memòria de Sants (2016)

GIRALT ANALES, Agustí. La porta de la por. Article publicat al bloc Memòria de Sants (2016)
 
GUILLAMÓN, Agustí. Ocho días de julio. 1936. La situación revolucionaria en Barcelona. Descontrol (2026) 

RIUS, Josep i COLL, Carles.  Els Docks de l'Avinguda Icària. Article publicat al bloc Exploradors urbans. (2014)

VILLARROYA FONT, Joan. Las víctimas del 19 de julio en Barcelona, Article publicat a Historia y Vida, núm 171. (1979)

VICENTE IZQUIERDO, Manuel. Barcelona ciutat roja, topografia de la revolució. Ajuntament de Barcelona (2025)

 

Sobre el capítol 11

Sóc conscient que novel·lar els combats a la Creu Coberta era endinsar-se en aigües pantanoses. Se n’ha escrit força i hi ha fets molt coneguts, com els moviments de tropes o la seqüència dels esdeveniments, però d’altra banda aquelles històries més concretes, més personals, o són desconegudes o s’han conservat només en testimonis orals, sense gaires referències documentals directes, com per exemple l’assassinat del jove artiller que no va obrir foc contra la barricada, una història que em va arribar en una entrevista però no d’un testimoni directe. Va passar realment? Va ser una de les moltes llegendes urbanes que es van generar en aquell moment? Què fer? Explicar-ho? No?

Segurament el fet que això sigui un relat allibera en part d’aquesta responsabilitat i més amb aquests petits epilegs que em permeten contextualitzar i posar sobre alerta. Segurament, tractant-se d’un relat, no importa tant si aquest cas en concret va ser exactament així o no com el fet que aquest és el tipus de coses que realment passaven. Així doncs si heu llegit aquest relat, tot i que he fet la feina de documentació que hi ha darrera de cada capítol, no us ho heu de prendre com una història literal, sinó com una eina que em permetes explicar el context i els personatges que en van prendre part.

Un fet, per exemple, que m’ha obsessionat de fa temps és com els gitanos d’Hostafrancs han sigut ignorats en la lluita política i sindical. Fins i tot per a l’esquerra els gitanos han esdevingut figures invisibles. Però de la mateixa manera que no es pot entendre Hostafrancs sense la seva presència, tampoc es podria explicar la barricada de la Creu Coberta sense ells. Per quina raó els gitanos no haurien d’estar implicats en les lluites sindicals i socials o en la defensa del que era el seu barri? Segurament molts dels que n’han parlat s’han deixat emportar per les seves pròpies imatges prefigurades i carregades d’estereotips.

Per canviar els relats de vegades només cal estar atents a aquelles coses que, de fet, ja es van explicar en el seu moment. Tothom ha sentit a parlar de Durruti, de Garcia Oliver o dels germans Ascaso, però qui coneix Marià Rodríguez Vázquez, Marianet? Més enllà dels estudiosos del període segurament poca gent sap de qui parlo. Però aquest gitano d’Hostafrancs no va ser, per res, una figura menor dins de la CNT, ja que poc temps després va arribar a ser-ne el Secretari General. Una altra figura destacada, com el reconegut, artista gitano Helios Gómez, també va parlar de la participació dels gitanos d’Hostafrancs el 19 de Juliol.

Dos dels personatges que volia introduir són Pere Rabassó i la seva companya, l’Adela Cortés. Sobre el Pere la principal dada que es troba és l’intent de batejar el carrer Cros amb el seu nom en homenatge després de la seva mort durant els combats. El que ja ha resultat més complicat és ubicar el lloc exacte en el que Pere combatia i en el que va ser ferit de mort. Podria ser en un altre punt de la ciutat? Sí, efectivament, però, un cop més, les possibilitats que fos a la Creu Coberta són molt altes, tenint en compte la seva vinculació amb el barri i fent cas d’alguna referència indirecta. En qualsevol cas. que en el relat hi fos present, permetia parlar de moltes més coses i fer un homentatge a figures amb noms i cognoms. L’Adela Cortes serà una de les figures destacades del POUM a Barcelona i, més endavant, ens reapareixerà a capítols següents.

L’atac artiller a la barricada de la Creu Coberta va deixar 8 morts i 11 ferits, una mortalitat que causar un fort impacte entre la gent del barri, tant que fins i tot es va arribar a batejar l’actual Plaça de Sants amb el nom de Plaça dels Màrtirs de Sants. Aquests canvis de noms, més enllà dels homenatges de companys i companyes de militància, també visibilitzaven els canvis d’hegemonies a la ciutat, uns canvis que es faran efectius a partir de la revolució social i que seran narrats als propers capítols.

Escriure sobre un fet d’armes on cossos d’exèrcit, armament i d’altres temes lligats amb tot l’aspecte del que es considera “militària” m’obria una dificultat extra, ja que és d’aquells temes sobre els quals hi ha grans experts i molta gent interessada però que a mi, personalment, no és dels temes que més em motiven, però estar clar que dins del context d’una guerra és fonamental, així que he procurat llegir tot el que he pogut al respecte per explicar-ho el millor possible, però ja avanço les disculpes si, en aquest àmbit, trobeu alguna dada o explicació innexacta.

La barricada de la Creu Coberta

En més d’una ocasió he parlat sobre l’inici de la Guerra Civil als nostres barris i sobre els enfrontaments i destruccions que es van donar a la plaça Màlaga i els entorns, on van ser cremades la parròquia de Santa Maria de Sants, Can Santomà i l’escola dels Maristes i les també properes Can Catà, Ca l’Agell i el Centre Catòlic de Sants. Però avui vull parlar d’un altre episodi que es va donar entre la Plaça d’Espanya i la Creu Coberta, un espai que de fet ja havia sigut espai de confrontació en ocasions diverses. Un moment del que encara queda molt per descobrir però que gràcies al company Josep Maria Vilarrubia-Estrany puc compartir amb vosaltres una imatge poc coneguda.

És el 19 de juliol de 1936. Fa dos dies que el Terç de la Legió i els Regulars de la guarnició de Melilla s’han alçat contra la República. Tothom és conscient que no ha sigut un fet aïllat, sinó que forma part d’una conspiració molt més extensa. La mateixa nit del 17 Companys ja s’ha reunit amb les forces obreres i sindicals per informar sobre la situació. Els anarquistes, que són la força majoritària a la ciutat reclamen, sense èxit, armes a les autoritats. 

El dia 18 tothom es prepara pel més que previsible cop. Frederic Escofet, Comissari General d’Ordre Públic ordena l’aquarterament de la Guàrdia d’Assalt i es reuneix amb els màxims responsables de la Guardia Civil a Catalunya, el general Aranguren i els coronels Brotons i Escobar, per intentar que aquest cos no s’unís als rebels. Pel que fa a l’exercit el general Francisco Llano de la Encomienda, cap de la 4a Divisió Orgànica, també ordena l’aquarterament i consulta als seus generals per assegurar-se llur lleialtat.

Però el dia 19 el general republicà es veu traït. Els militars sediciosos fan formar les tropes als patis de les casernes i després de fer les pertinents arengues i de detenir als fidels a la república surten als carrers, on es van afegint grups de milicians de falange, carlins i d’altres grups d’extrema dreta. Uns grups molt menys nombrosos del que els revoltats preveien. A Sants un punt de trobada dels milicians feixistes serà el Canòdrom de Sol de Baix, actualment un espai del districte de Les Corts.

En quant es dona l’alarma feixistes i republicans es llencen al control de la ciutat. Als barris obrers les sirenes de les fàbriques sonen, és la senyal per sortir a combatre els revoltats. Com a punt neuràlgic de la ciutat els rebels intenten controlar la plaça Espanya, lloc on es desplaça l’esquadró 3 i 5 del Regiment de Cavalleria de Montesa. A la plaça hi ha una caserna de la Guàrdia d’Assalt que defensen les companyies 45a, 46a, 47a i la 2a companyia d’especialitats. 

Durant vint minuts la Guàrdia d’Assalt tiroteja als feixistes, però després d’aquests moments el foc s’atura i els militars de cavalleria prenen la plaça. Els milicians obrers no s’han quedat de braços creuats i a la Creu Coberta, a tocar de l’Alcaldia han començat a aixecar una barricada. Però els sollevats han rebut reforços, ja que un regiment del Regiment d’Artilleria de Muntanya ha aconseguit arribar des de la Caserna del Docks, a l’avinguda Icària. Un cop a la plaça d’Espanya situen els seus canons apuntant cap a Sants.

La memòria oral ha conservat una història tràgica que no he pogut contrastar encara. Una història segons la qual un jove militar es va negar a obrir foc i va ser executat per un dels seus superiors. En qualsevol cas el cert és que els militars, obren foc en direcció a Sants, matant a vuit persones i ferint a onze més dels que es troben a la barricada de la Creu Coberta. Segons sembla un dels santsencs que va morir en aquests primers combats va ser Pere Rabassó, un militant del POUM. En homenatge el carrer Sant Crist, popularment, va rebre el nom de Pere Rabassó. 

Barricada a la Creu Coberta el 19 de juliol de 1936

Un altre dels obusos cau a la carretera de Sants, a tocar del carrer Riego, on hi ha la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant. L’obus impacta al lloc on es troben un grup de socis de l’entitat que, aliens als moviment d’aquell matí, es preparaven per una excursió a la platja. Diversos testimonis orals recollits narren amb cruesa com, fins uns quants dies més tard, intestins humans penjaven de la catenària del tramvia.  

El nombre de civils presents en els combats a Hostafrancs va anar augmentant. Entre els presents hi va haver José Gil Batista, un membre de la CNT de Sants. Els guardies d’assalt tornen a obrir foc i a partir d’aquest moment els feixistes es van veure encerclats. Una participació de la guàrdia d’assalt que va ser fonamental per  forçar la rendició de la caserna de Númancia, del carrer Tarragona a les deu del matí. Els enfrontaments a la ciutat i a Sants, encara continuarien unes quantes hores.

Per saber-ne més:

Mapa del 19 de Juliol a Sants

Guia de Sants, Hostafrancs i la Bordeta durant la Guerra Civil

L'alçament feixista a Sants a Enregistrem la Memòria

"Barcelona és bona si la bomba no sona" La cronologia dels fets luctuosos a Sants

Any	Esdeveniment
1848	Segrest dels lladres del pou. Un grup de carlistes disfressats com a mossos d'esquadra segresten al Café Baldiri l'alcalde de Sants i alguns dels principals industrials.
1854	Sants és l'epicentre del conflicte de les Selfactines. Els obrers amotinats van intentar cremar el Vapor Vell i la España Industrial.
1855	Del 2 al 11 de juliol té lloc la primera vaga general a Catalunya El 2 de juliol Josep Sol i Padrís, director del Vapor Vell i president de l’Institut Industrial de Catalunya es assassinat a trets a la fàbrica de Sants. Mor en ple conflicte sindical Josep Sol i Padrís, director de l'Espanya Industrial. Domenec Ràmis, un dels propietaris, serà ferit per arma blanca.
1870	El 4 d’abril esclata la Revolta de quintes a Sants. Els revoltats fan barricades a carretera i s'enfronten a l'exèrcit. També assalten l'ajuntament per cremar els arxius i maten a Gabriel Carbonell, tinent d'alcalde.
1877	De març a agost hi haurà enfrontaments continus a La España Industrial per evitar una rebaixa de salari.
1886	El 1 de juliol es troba un cartutx de dinamita recobert de planxes de ferro lligat a un arbre i en direcció a les habitacions del director de la fàbrica.
1887	El 14 de desembre esclata un cartutx de dinamita davant de la casa de la familia Santomà, al carrer Vilardell número 60
1891	El 2 de maig dos petards exploten a l'Espanya Industrial. Un tercer es trobat al mateix indret sense esclatar.
1893	El 29 d'abril esclata un artefacte a la canonada d'aigua de la rectoria de la parròquia de Santa Maria de Sants. El 24 de setembre l’anarquista Paulí Pallàs i Latorre, veí del carrer Salou atempta contra el general Arsenio Martínez Campos, Capità General de Catalunya, llançant dues bombes durant una parada militar a la Gran Via. El 6 d’octubre Paulí Pallàs es executat al Castell de Montjuïc. El 16 d'octubre la guàrdia troba a la muntanya de Montjuïc dues orsini i altre material explosiu. El 17 d'octubre de 1893 es detingut un home a Sants. En un registre a una vinya propera es van troben dues bombes i d'altres materials explosius. El 23 de desembre es troba una cova a Montjuïc on es construïen bombes i es celebraven reunions clandestines.
1901	El 7 de maig diverses societats obreres inicien una vaga en solidaritat dels tramviaires, que estan en vaga des del 28 d’abril. A Sants s’assalta la fàbrica de sabons Bonnefoy, a l’actual Rambla de Brasil amb Avinguda Madrid, es crema el mobiliari i la documentació. També es cremen els burots.
1907	El 20 de gener, després d'un míting carlista a la plaça de les Arenes, es produeixen disturbis a Hostafrancs. El 19 d'abril Frances Cambó es tirotejat per un grup de radicals lerrouxistes a Consell de Cent amb carretera quan es dirigia a un míting al Círcol de Sants.
1908	El 8 d'agost es executat Juan Rull, el coix de Sants. Confident de la policia Rull es acusat d’organitzar atemptats i denunciar-los per cobrar rescat.
1909	Del 26 de juliol al 2 d’agost té lloc la Setmana Tràgica.
1916	De juny a agost es produeix una vaga general del tèxtil. Les empreses de la Asociación de Industriales Textiles de Sants-Hospitalet impulsaran la substitució de vaguistes per esquirols. La España Industrial contracta esquirols amb postures antisindicalistes Les tensions entre vaguistes i treballadors seran molt grans. Alejandro Miró Ferrer, contramestre esquirol de Can Batlló serà agredit. Els sindicalistes denuncien els actes violents dels esquirols a fàbriques santsenques. A Balet i Vendrell hi ha una baralla amb armes blanques i de foc
1917	Té força virulència la vaga general revolucionària. El 25 de febrer el cap dels esquirols, Epifani Casas es tirotejat. El 3 de març Federic Roigé dirigeix un grup d’esquirols que es dedica a intimidar vaguistes. Fereixen de gravetat Joan Bosch Hi ha protestes a la España Industrial i són ferits 2 esquirols. El 31 de maig Federic Roigé, qui sembla ser confident de la policia, es assassinat a la porta de la seva casa a Bogatell. A finals de Juliol es produeixen atemptats contra un contramestre de l’Espanya Industrial i contra el contramestre de Balet i Vendrell, Josep Ollé Oliveras. El 30 de novembre es produeix un atemptat al carrer Portugalete amb Aguila contra el fabricant Antonio Trinxet. Mor el seu cotxer, Miguel Esquirol. El 27 de desembre es assassinat al carrer d’Olzinelles Juan Llopis, treballador de la fàbrica Trinxet.
1918	Té lloc el motí de les dones pel preu de les subsistències. Al març s’intenta cremar la España Industrial enmig d'una forta tensió social.
1919	Entre febrer i març té lloc la Vaga de la Canadenca.
1921	En els enfrontaments que es produeixen entre sindicalistes del Sindicat Únic i els pistolers del Sindicat Lliure moren assassinats el subcap de filatures de La España Industrial, Joan Perramon i l'escrivent Salvador Miralles. El 17 de març l’'industrial i regidor carlista de l'ajuntament de Barcelona, Salvador Anglada, pateix un atemptat i queda ferit. Dos desconeguts li disparen dos cops a l'encreuament del Paral·lel amb Creu Coberta, on encara no s'ha urbanitzat la plaça d'Espanya. Anglada havia fundat el centre carlista de Sants i havia participat en la creació del Sindicat Lliure i en aquell moment tenia càrrec al Sometent dirigit per Josep Bertran i Musitu. Entre els sospitosos de cometre l'atemptat Ferran Sánchez Rojas, el Negre de Gràcia, i Joan Baptista Acher, el Poeta. El 3 de maig de 1921 esclata una bomba al carrer Toledo del barri de la Bordeta. En l'explosió moren 4 persones. Les investigacions policials descobreixen que a la botiga de roba on es produeix l'explosió era una tapadera on es fabricaven explosius on treballava el grup de Roser Benavent i Vicenç Sales.
1922	Atemptats diversos contra anarcosindicalistes. Els patiran entre d'altres, Simó Piera i Pagès i Joan Peiró.
1923	El 10 de març de 1923 els dirigents obrers Salvador Seguí, el Noi del Sucre, i Francesc Comas, el Paronas, van ser assassinats per pistolers de la patronal catalana a la confluència dels carrers de Sant Rafael i de la Cadena. Comas era veí del carrer d’Hartzemburg, a la Bordeta.
1933	El dissabte 14 de maig una bomba incendiària esclata a la sala de transformadors de la fàbrica Tints i Aprestos, S. A. Minguell, al carrer Melcior de Palau 36; l’artefacte, que anava carregat amb metralla, va produir una gran explosió a la fàbrica, on es va iniciar un incendi.
1934	Un tiroteig entre la policia i un grup d'anarquistes entre el Paral·lel i la Creu Coberta acaba amb la vida de l'anarquista italià Bruno Alpini, nou vianants més van ser ferits. El 3 d’agost ell propietari de l’empresa, Tints i Aprestos, S.A. Minguell, Joan Minguell Calix, i un obrer, Horacio Llansana Giralt son tirotejats quan es dirigeixen en cotxe a la fàbrica i eren al carrer Ternor Massini amb Miquel Àngel. El propietari morirà. Octubre 1934. Durant els fets d'octubre Sants i Hostafrancs també viuen moments violents. A plaça Espanya dues furgonetes es tirotejaran per error.
1936	El 19 Juliol de 1936 es produeix la sublevació contra la República. Els civils s'enfronten als militars sublevats a la Creu Coberta. es munta una barricada que serà atacada per una unitat del Regiment d'Artilleria de Muntanya. El 20 Juliol milicians armats cremen l'església de Santa Maria de Sants, Can Santomà, Can Catà, el Círcol de Sants i l'escola dels Maristes. També es veurà afectada l'església de la Mare de Déu dels Dolors, que no era acabada encara.
1937	El 3 de maig els militants anarquistes de Sants i Hostafrancs organitzen barricades protegint el barri. Es realitza un assalt al quarter de la Guardia Nacional Republicana i també a Les Arenes. El 4 maig són desarmats 300 guardes al carrer Lleida. Molts guardes seran detinguts per les forces proletàries a l'interior de l'Espanya Industrial.
1939	El 30 d’abril de 1939 el grup d'acció anarquista de Joaquim Pallarés assassina al comissari en cap del districte d'Hospitalet, José León Jimenez, al bar España de la plaça España.
1943	El 31 de març són garrotats a la presó Model 12 joves llibertaris dels barris de Sants, Hostafrancs i la Torrassa.
1975	El 27 de juny es produeix un atemptat feixista contra el Centre Social de Sants El 14 de setembre es produeix un atemptat feixista contra el Centre Social de Sants i l'escola bressol Gimbó
1976	El 20 d'abril de 1976 esclaten dos artefactes incendiaris a l'edifici de l'Ateneu Batllori, ocupat llavors per Falange Española Tradicionalista. La policia atribueix l'atemptat al GRAPO.
1986	El 14 d'octubre a les 22'13 esclata un cotxe bomba a la plaça Espanya, aprop del quarter de Belchite de la Policia Nacional, davant de la sortida del metro de Creu Coberta. L'atemptat, obra de ETA, acaba amb la vida del policía Angel Gonzalez Pozo. Es produeixen 12 ferits més i gran part dels vidres dels edificis propers es trenquen.
1988	El 3 de maig dues bombes esclaten a la seu del Banc Central a carretera de Sants. La primera bomba a les 2'05 de la matinada i la segona 15 minuts més tard, quan havia arribat la policia nacional i la guardia civil. L'acció va ser feta per Terra Lliure. Setze persones van resultar ferides.
1993	El 29 d'octubre a les 16'42 de la tarda esclata una bomba a l'aparcament de l'hotel Barcelona-Sants de l'estació de tren. L'atemptat no produeix víctimes, però si caos a l'estació. Els tedax intenten desactivar la bomba, però finalment explota abans del previst. L'atemptat es obra de ETA
1994	El 7 de febrer de 1994 l'organització ETA assassina al coronel de l'exèrcit Leopoldo García Campo. Aquest es tirotejat a les 14'50 quan entrava a casa seva, al número 106-108 del carrer Tenor Massini.
2000	El 10 d'octubre es produeix un atemptat contra el Centre Social de Sants. El 31 d'octubre tres individus prenen foc a la porta del Centre Social Autogestionat Can Vies.
2001	El 3 de març una cèl·lula neonazi intenta atemptar a Cotxeres de Sants, on havia de produir-se un concert antirepressiu. L'artefacte, una olla a pressió, va esclatar abans del previst i van resultar ferits dos dels que la manipulaven. Quatre joves d'ultradreta van ser detinguts, entre els quals Santiago Royuela, fill del lider ultradretà Alberto Royuela.

+info a:

La Barcelona de la dinamita, el plomo y el petróleo 1884-1909 llibre publicat pel Grupo de Afinidad Quico Rivas.

El procés de Montjuïc, Llibre d'Antoni Dalmau publicat per l'Editorial Base.

La guerra sota la sorra (introducció)

 

La Guerra Civil és un tema que m’interessa des de fa molts anys, tot i que no és fàcil acostar-s’hi, ja que, encara, som hereus de moltes ferides i dels traumes que ens va deixar un món somiat i del que els van fer despertar enmig d’un malson. Entendre aquest trauma, amb tota la connotació d’aquesta paraula que tant fem servir sense conèixer que el seu origen es troba en el traum alemany, que significa somni, ha sigut un motor en moltes de les coses que com a historiador local he fet.

La Guerra Civil, per sobre de tot, va ser una cruïlla on moltes de les destinacions eren possibles i en la qual, es prenguès la direcció que es prenguès, cadascuna d’elles hauria portat a una organització social, política i econòmica diferent. I a la vegada va ser un tauler de joc on es van dirimir qüestions locals però també d'altres globals, amb interessos molt allunyats dels del carrer, i on les circumstàncies van forçar a antics rivals a entendre’s o, com a mínim, a suportar-se, esperant un canvi de les primacies. 

Totes aquestes dinàmiques soterrades van aflorar en espais i moments concrets, de manera que, sense sortir del barri es pot arribar a entendre la complexitat d’un temps com aquest. I és que, com deia el conegut eslogan de les botigues de Sants: “Al barri hi ha de tot”.

M’hi vaig acostar per primera vegada fa molts anys, quan amb l’Oriol Rigola, imprescindible com amic i a les lluites del barri, vàrem començar a gratar l’oblit que durant anys ha soterrat els refugis antiaeris. Amb el llistat de refugis que va fer la Junta de Defensa Passiva Intentàvem trobar informació dels refugis santsencs en un moment en el que no hi havia arxius digitals i on els testimonis encara es resitien a parlar-ne.

M’hi vaig trobar de ple quan a Sants 3 Ràdio, amb Enregistrem la Memòria, a base de sentir testimonis parlant dels mateixos episodis, aportant fets viscuts, se’m va anar construint un passat viu cada cop més quotidià per a mi, un passat que se’m va dibuixar gràcies als mestres i als infants que al Grup Escolar Lluís Vives, van dibuixar la seva vida durant la Guerra al barri, i gràcies també a gent com el Joan Sanromà i d'altra gent del Vives que van recuperar i visibilitzar tot allò.

Arrel del treball per publicar Del somni al silenci, el primer llibre de la col·lecció Riera de Magòria, iniciativa del Secretariat de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, vaig començar a organitzar el relat sobre la guerra al barri, amb moltes troballes, però també amb moltes mancances. Però gràcies a la publicació del llibre es van agitar les memòries i van començar a aflorar testimonis, fotografies… Una d’elles, que vaig buscar durant molt de temps sense arribar a localitzar-ne cap, una fotografia de la barricada de la Creu Coberta, me la va facilitar el Josep M. Vilarrúbia-Estrany, la persona que durant anys i anys ha fet més per la recerca i la divulgació sobre la història dels nostres barris.

Una capbussada definitiva va ser el projecte Guerra Civil 2.0 amb el que, fent servir Twitter, vaig intentar explicar el conflicte a temps real, dia a dia i hora a hora, amb més de 3.000 piulades que, per alguna mena de rampell obsessiu compulsiu, vaig deixar programat en un estiu per tal que s’anessin publicant durant els següents 3 anys. Va ser un estiu llegint llibres que parlaven sobre els fets de la Guerra CIvil i llegint les Solis o d’altres publicacions dels anys 30 com si fossin la premsa del moment.

La penúltima d’aquestes topades amb la Guerra Civil, va ser descobrir que allò que un testimoni m’havia explicat sobre el refugi 819, que era sota la rectoria de Santa Maria de Sants i la seva entrada era tapiada per maons era cert. Una responsabilitat que vaig adquirir amb la gent que m’ho va explicar i que ja no hi és. Des de llavors fa uns 9 anys en que, amb la gent de Patrimonis Invisibles reivindiquem que l’espai es pugui recuperar i fer visitable.

Però entre tot això sempre han anat quedant fils penjant, històries interessants sobre les que aprofundir: com els combats a la barricada del 19 de juliol a la Creu Coberta, on els gitanos del barri hi jugaren un paper fonamental, tot i que fossin invisibilitzats posteriorment, els enfrontaments a la plaça Màlaga i la crema de l’església; la relació epistolar dels socis de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant amb els seus milicians al front; la participació de les dones al front i a la rereguarda, també invisibilitzades; les tensions entre els diversos blocs antifeixistes; la reconversió de l’F2; l’acció dels quintacolumnistes o la mobilització de les dones als mercats de Sants i Hostafrancs l’any 1937.

Com fer-ho per mostrar la complexitat del conflicte amb una visió caleidoscopica? Com no caure tampoc en articles erudits a l’abast de pocs? Com intentar fer-ho el més entretingut possible? I com incorporar també en un relat fonamentat en dades corroborades que inclouen textos originals i publicacions d’hemeroteca, tote les històries personals, les anècdotes, els records de les veïnes i veïns que al llarg d’aquests anys he tingut la sort de poder entrevistar? Com intentar fer tot això divertint-me jo mateix, sense que sigui una càrrega autoimposada? I sobretot… com no morir en l’intent?

Per apropar-me el màxim a tot això he preparat un seguit d’històries que són novel·lades però basades en fets reals on apareixen personatges inspirats en gent que va existir realment i sobre la qual tinc força informació, o fins i tot testimonis directes, i d’altres personatges inventats però probables que m’han servit per completar relats i facilitar la comprensió del context, del tipus de coses que passaven.

Cadascuna de les històries pot funcionar de forma independent, però a la vegada estan pensades per tal que s’entrelliguin en una trama que recorrerà tot el conflicte i alguns dels escenaris que aquest va tindre al barri. També podreu trobar històries que tracten un mateix moment històric però des de diferents òptiques. Per fer-ho he intentat que apareguin personatges que representin les diverses visions que van coincidir en un mateix moment, personatges amb una ideologia determinada i personatges una d’oposada.

He intentat respectar les visions de cadascun d’ells, així que no prengueu les veus dels personatges per la meva. Entrant en la seva forma de veure el món he intentat que les històries tinguin la complexitat real que va tindre el moment. Però per no perdre el rigor, en la majoria de capítols he incorpora dues seccions: “Per saber-ne més” on compartiré articles, llibres i d’altres continguts sobre els que he anat documentant cadascun dels capítols i que permetran ampliar aquesta visió caleidoscopica; i “Sobre el capítol” on, en format més d’article, intento aclarir els diversos punts que apareixen al relat. Quines històries són històries reals? Quines especulacions? I en que s’ha basat cadascuna d’elles.

Espero que, setmana a setmana, gaudiu d’aquests relats tant com jo he gaudit escrivint-los.

Llimar el percutor

Un grup d'homes avança rabent pels carrers de Sants. A llurs mans exhibeixen armes curtes, com la coneguda Star, la pistola sindicalista que havia permès a la fàbrica d'armes d'Eibar fer negoci amb la mort als carrers de Barcelona durant els anys del pistolerisme.

Dins la massa un home avança a cops i empentes, és l'Etéreo. El grup ve de casa seva, on l'han anat a cercar. En el pensament del detingut la seva dona i el seu fill que quan han aparegut el grup l'han volgut acompanyar. Però també ressona la resposta dels homes que el condueixen: Quedeu-vos a casa, per que el teu marit i el teu pare, viurà molt poques hores. Si voleu córrer la mateixa sort que ell, doncs endavant...

Arribar a carretera de Sants els porta a tots records ben recents. L'empedrat aixecat, les restes d'una barricada, els impactes de les canonades i el sutge dels incendis encara present a l'aire els recorda els vuit companys morts poques hores enrere quan els militars dels esquadrons 3 i 5 del Regiment de Cavalleria de Montesa van obrir foc en direcció a Sants. Corria el 19 de juliol.

Barricada a la Creu Coberta el 19 de juliol de 1936

Poques hores després d'enfrontar-se a l'exèrcit sublevat cremarien la parròquia de Santa Maria de Sants, Can Catà, Can Santomà, Ca l'Agell, el Centre Catòlic, el Círcol de Sants i l'escola dels Maristes. La parròquia de l'Àngel Custodi es va salvar de les flames per ser utilitzada com a magatzem i la parròquia dels Dolors per la seva proximitat a la destil·leria Pujol i Grau.

El grup arriba a la riera de Magòria, el punt que separa els barris de Sants i Hostafrancs, buscant un racó més amagat. Allà aparten a l'home i al crit de "Traïdor" li disparen. L'Etéreo cau al terra mentre la vida se li escapa en un bassal de sang. Però per entendre plenament aquesta història cal traslladar-se uns quants anys enrere, però no gaire lluny del lloc on l'home ha trobat el seu final.

Ens trobem a finals de l'any 1933, Jesús, un jove de 19 anys, camina pel carrer d'Ermengarda on viu amb la seva mare i la seva germana des de la mort del seu pare. Sota l'aixella porta la Soli. En portada es pot llegir un gran titular: "Trabajador, no votes" i en petit, a una cantonada "Hoy comienza la huelga de Tranvías, Metro y Autobuses". No fa molts anys que viuen a la ciutat. L'any 1929 el seu pare va venir de Calatayud a Barcelona buscant feina en un moment en què la ciutat bullia per l'Exposició Internacional. Gràcies als companys que va conèixer al Centre Aragonès l'home va trobar una feina com a escombriaire a l'exposició contractat per Fomento de Obras y Construcciones, una gran empresa que l'any 1900 havia engegat Antoni Piera Jané, el propietari de Cal Ros de Maiol, després de fer fortuna amb les pedreres de Montjuïc. Amb la seva nova feina el pare de Jesús va poder portar tota la família cap a Catalunya.

Jesús Martínez Maluenda, que pels seus orígens serà conegut pels seus companys com el Maño, enfila el carrer Ermengarda, ben a prop de l'Espanya Industrial, la gran fàbrica tèxtil del barri, i segueix pel carrer del Masnou fins a arribar a la plaça d'Osca, l'epicentre del Sants popular. Un espai que havia canviat molt d'ençà que l'any 1913 el mercat s'havia desplaçat al nou edifici projectat per Pere Falqués a l'antic Hort Nou, el que els paradistes del mercat coneixeran com la Catedral.

El Maño dirigeix les seves passes cap a un cafè de la plaça quan a pocs metres apareix l'Etéreo. El jove es porta les mans a les butxaques intentant dissimular els nervis. Tots dos homes es coneixen, no només pel fet que viuen pràcticament al mateix barri, sinó perquè tots dos treballen a la indústria del metall i tots dos militen al mateix sindicat, la CNT.

Poc després d'arribar de Calatayud, el Maño ja havia iniciat la seva militància a les Joventuts Llibertàries de Sants, que tenien la seva seu al número 6 del carrer Torre d'en Damians. Sap que l'Etéreo és delegat a un taller de metal·lúrgia que es troba a la plaça Letamendi, però també sap que en els temps que corren no es pot confiar en tothom. La Barcelona del 1933 tornava a ser una ciutat de forts conflictes socials on ressonava l'eco del crack del 29 i el final de la bombolla que havia sigut l'exposició.

El conflicte més fort havia començat a Tramvies de Barcelona, una empresa que era dirigida pel marquès de la Foronda, un empresari que havia sigut molt proper a Primo de Rivera, i que com a premi havia sigut escollit director de l'Exposició Internacional. Mariano de Foronda, que a principis de segle ja s'havia destacat per la seva política antisindical i paternalista, arribant a acomiadar als treballadors que eren sindicats per contractar treballadors vinguts del seu poble, Cazorla, veia ara amb por com, legalitzada la CNT, tot es preparava per a l'organització d'un gran organisme, el Sindicat Únic del Transport que aplegaria tot el ram.

Vaga de transports a la plaça d'Espanya (Fons Brangulí)

El model dels sindicats únics, que havia conferit un enorme poder a les reivindicacions obreres, havia sigut una de les decisions del Congrés de Sants, que havia tingut lloc a l'Ateneu Racionalista de Sants, al carrer del Vallespir, l'any 1918. S'havia creat així l'eina que permetria victòries obreres com la Vaga de la Canadenca, que paralitzà la ciutat de Barcelona durant 44 dies.

El 16 d'abril de 1933 el Govern Civil havia ordenat l'acomiadament de 16 treballadors, precipitant una vaga general del transport que arrencaria al novembre. Com a resposta, tal com havia passat durant la Vaga de la Canadenca, els serveis es van militaritzar i mariners de l'armada van substituir als treballadors en vaga. El conflicte es va enquistar, i els sabotatges i atacs als vehicles i als esquirols que conduïen els tramvies es van reproduir per tota la ciutat fins al punt que els tramvies hagueren de circular escortats. En aquest context el 19 de novembre s'havia de celebrar la primera volta a les eleccions al govern de la República, les primeres en què podrien votar les dones.

El Maño i l'Etéreo se saluden i un rere l'altre entren al cafè. Jesús saluda al propietari que eixuga uns gots. Quan es gira veu que l'Etéreo ha segut a una de les taules, dins les butxaques el Maño tanca el puny amb ràbia. Una barreja! -demana l'Etéreo. Mentre el cambrer barreja l'anis i el moscatell en un got de carajillo el Maño seu a una altra taula, propera. Jesús demana un xato de vi i mentre li porten llegeix el diari. "Los hombres no pueden conquistar el Estado. Es el Estado el que conquista a los hombres, corrompiendolos, bestializándolos. El ejercicio del poder, el empleo del burócrata fiscalizador, del policía rastrero y represivo, del guardia represor, del juez vengativo y del verdugo carnicero, endurece los sentimientos humanos del político y lo transforma en una bestia. Votar es aprobar el Estado humanicida."

L'Etéreo s'ha aixecat, deixa unes monedes a la barra i marxa. El Maño espera uns segons i quan comprova que l'home ha marxat cambia de taula. El cambrer corre a retirar el got de la barreja i es queda apostat a la porta del cafè, a l'esguard. Jesús aixeca uns centímetres la fusta de la taula, que amaga un doble fons on s'amaguen segells de cotització del sindicat.

Jesús és jove i no té a ningú a càrrec seu, per això és la persona ideal per moure's per les fàbriques de Sants, Hostafrancs i les Corts per trobar als delegats i cobrar les cotitzacions. 10 cèntims pel carnet del sindicat, 15 pels operaris i 25 cèntims, un real, pels obrers. Uns diners que eren fonamentals pel manteniment de l'organització en moments tan convulsos. Per tot això part d'aquests diners anaven a parar al Comité Pro Presos. Boicotejar l'entrada de diners és una de les estratègies de tots aquells que volen minvar les força de les vagues obreres, per això el Maño, i el propietari del cafè han de ser especialment curosos.

Mentre el Maño segueix amb la seva tasca l'Etéro marxa de la plaça d'Osca ràpid. També ell està neguitós. Prem les mans a les butxaques de la jaqueta. Amagades porta dos catxarros. Dues pistoles que en unes hores s'ha de treure de sobre per entregar-les a un grup d'acció dels molts que es mouen per la ciutat. Sense anar molt lluny a la Torrassa actuen Afinidad, que és el grup on participa Josep Peirats i d'altres companys seus, molts companys de l'antiga Escola Racionalista Luz, una iniciativa del mestre Joan Roigé.

A l'altre extrem del barri, a la Creu Coberta, arribant a la plaça d'Espanya hi ha un cafè restaurant que a les nits funciona com un petit niu d'art. Un espai on es troben els gitanos d'Hostafrancs, queixosos dels canvis que l'Exposició ha significat al seu barri; artistes novells que, acompanyats per les melodies que reprodueix una pianola marca Hupfeld, somien en fer el salt a la plaça per fer carrera al Paral·lel; vidriers rajolers de les bòbiles d'Hostafrancs.

El soroll que produeix tot aquest batibull, que de vegades acaba en baralla, fa que sigui el lloc ideal per les trobades d'un altre grup d'acció Los Solidarios, el grup que formen entre d'altres per Durruti, Ascaso o Aurelio Férnandez. De fet Garcia Oliver, qui encunyaria el concepte de la gimnàstica revolucionària, la pràctica d'anar conquerint espais de llibertat per desafiar l'autoritat, hi va treballar com a cambrer durant un temps des de les set de la tarda fins a la matinada. Com a bon veí d'Hostafrancs i anarquista el Maño també coneix el Tupinet, de fet és propietat d'una familiar del seu pare.

Lluny d'allà, l'Etéreo entrega les pistoles al responsable d'un altre grup d'acció que prepara una acció de sabotatge als tramvies. L'home agafa les armes, les amaga i marxa cap a Sant Andreu, on volen actuar. Però el que no sap és que aquelles armes tenen els percutors llimats, de manera que no poden disparar la bala. Una tasca de sabotatge fàcil per algú com l'Etéreo que treballa en un taller de metall. Sí, en efecte, es tracta d'un confident al servei del Sindicat Lliure.

Poques hores més tard els anarquistes descobriran el fet quan intentaran creuar foc amb les forces d'ordre. L'Etéreo els ha traïcionat i això ho retindran bé a la memòria fins al juliol de 1936. Detinguts i portats a la Model els anarquistes es retrobaran amb el Maño. El jove, que també ha sigut detingut durant les protestes, escolta amb atenció el relat del grup d'acció.

Al llarg del més la situació al pla de Barcelona s'anirà tensant, especialment quan els resultats a les eleccions portin al govern de la República a una coalició de la CEDA i els republicans de Lerroux. Com a resposta, arreu de l'estat, grups vinculats a la CNT es preparen per a un moviment insurreccional la nit del divendres 8 de desembre de 1933.

Jesús, el Maño, en l'època en que feia de guia.

Un dia més tard l'Hospitalet, la Bordeta i Sants seran de nou escenaris d'episodis revolucionaris, quan un grup de 200 persones armades s'enfrontarà a la Guàrdia Civil, aixecarà barricades i penjaran la bandera vermella, símbol del comunisme llibertari, a la Tinença d'Alcaldia de Santa Eulàlia. Entre els insurrectes hi ha anarquistes del grup Afinidad, format entre d'altres per militants com Josep Peirats, que de petits havien sigut alumnes del mestre Joan Roigé i que, ja a Hospitalet havien impulsat l'Ateneu Racionalista de la Torrasa.

Pel que fa a Jesús, el Maño, va ser detingut novament l'any 1936, anant a parar de nou a la Model, va participar en la Guerra Civil i va haver de marxar a l'exili patint els camps d'Argelers i Brams. El Mañó es va integrar a la Resistència i després de la Segona Guerra Mundial va seguir actuant com a guia al Maquis. Però tot això ja és una altra història.

Bibliografia

Aquest és un relat novel·lat inspirat en personatges i fets autèntics, redactat sobre informacions extretes dels següents llibres:

GARCÍA OLIVER, Juan: El Eco de los pasos. Ruedo Ibérico, 1978.

PEIRATS VALLS, Josep: De mi paso por la vida. Memoria. Ediciones Flor del Viento, 2009.

SERRA FONTELLES, Jesús: El duende del maquis, Jesús Martínez Maluenda. Colección Memoria. Editorial Virus, 2012.