La guerra sota la sorra (7)

 Estadi Olímpic de Montjuïc, 18 de juliol a les 16h

Equip de bàsquet del Club Femení d'Esports. Font: Wikimedia Commons

 

Des de que tenia memòria d’aquella muntanya la Clara ha associat Montjuïc a fets tràgics. No tant pel que ella mateixa hi ha viscut, ja que tot just acabava de complir els 17 anys, però si per aquells traumes col·lectius que es transmeten de generació en generació, ja sigui en les històries que s’expliquen una vegada i una altra de sobretaula en sobretaula; ja en els gestos incontrolables que als familiars i amics se’ls hi escapen en sentir un nom evocador; a través de la lectura de les vinyetes de les revistes satíriques o interioritzant alguna cançó popular. Per la gent de classe obrera de Barcelona, com ho és la Clara, Montjuïc és la muntanya des d’on Espartero havia bombardejat Barcelona l’any 1842; la que donà nom al procés pel qual, a finals del segle XIX, milers de persones van patir presó i tortures i cinc d’elles van ser afusellades o la muntanya que va ser escenari de l’assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia el 13 d’octubre de 1909.

Tampoc l’Exposició Internacional del 1929 havia deixat un bon regust de boca a les classes populars. Primer pel fet que Primo de Rivera es va apropiar de l’esdeveniment per als seus objectius: blanquejar la seva dictadura protofeixista i fer proselitisme espanyolista. I després per que la majoria d’aquells pavellons es van construir amb unes condicions de feina molt dures, mentre molts dels treballadors que els estaven aixecant vivien en barraques en situacions de misèria a la pròpia muntanya. Tot i que, ara que hi pensa, estadi a banda… ella si que ha acabat gaudint d’una de les coses que es va deixar l’Exposició.

Només calia veure cap a on apuntaven els canons del Castell per entendre de què anava tot plegat... Montjuïc havia sigut sinònim de repressió, de control i de por tant de temps que calia més d’una generació per canviar aquella sensació inexplicable. Però, tot i el pes de la memòria, ara semblava que s’encenia una espurna per donar motius a l’esperança. Potser el fet que tindria lloc l’endemà, l’acte d’obertura de l'Olimpíada Popular de Barcelona, seria un punt d’inflexió que permetés deixar enrere el fosc passat de la muntanya.

Serà bonic de veure com l’esport, com un element de transformació social, ajuda a netejar l’aura de Montjuïc, pensa la Clara. Ella sap del potencial que té l’esport popular i, segurament aquest pensament positiu, és el que l’ha mogut a apuntar-se com a voluntària en representació del seu club. I just per això es troba en aquella tarda de juliol a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, ja que en menys de 24 hores es produirà l’acte d’inauguració que de l'Olimpíada Popular de Barcelona.

El que va començar a forjar-se com un acte més modest, impulsat per ateneus i clubs de la ciutat ràpidament va començar a créixer. Els Jocs havien de durar quatre dies, però pel gran nombre d’adhesions que van rebre, finalment es va preparar una setmana sencera d’activitats: esportives, però també culturals. Sembla mentida que, des de les primeres reunions organitzatives a les que la Clara va assistir a l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, representant el Club Femení d’Esports de Barcelona, s’hagi arribat al punt on s’ha arribat.

Realment moltes coses estan canviant. Si en el temps en el que la seva mare tenia la seva edat algú els hi hagués explicat que les dones no només practicarien esports com la natació, la gimnàstica, l’atletisme, l’esgrima, el tenis, el bàsquet, el patinatge, l’excursionisme o el hoquei; sinó que, a més a més, ho farien crean el seu propi club, les haurien pres per boges. Bé, de fet, molts homes, fins i tot entre els que es consideren molt progressistes, encara no ho veien amb bons ulls. Problema d’ells! Que els bombin! -pensa la Clara. Fer esport és fer salut, tenir cura de si mateixes, una cosa que fins llavors semblava no importar a ningú; i fer esport també és fer-se un lloc a l’espai públic, sortir de les fàbriques i de les llars on les volien recloses.

El club el van crear l’any 1928 tres dones, les germanes Teresa i Josefina Torrens i l’Enriqueta Sèculi, convertint-se en el primer de tot l’estat en ser exclusiu per a dones. A Madrid, havien creat el Lyceum Club Femenino, però mentre que aquest tenia un caràcter més elitista el Club Femení d’Esports era una entitat popular, més assequible per a les dones treballadores. Un mes més tard, les socies ja eren cinc-centes i en quatre mesos ja superaven el miler. En els seus primers anys el club va anar canviant de seu, passant pel carrer de la Llibreteria i pel del Pas de l'Ensenyança, però l’any 1932 van arribar la seva gran oportunitat.

Quan es va construir l’Hotel de la Plaça d’Espanya, per donar servei a l’Exposició Internacional del 29, es va equipar amb unes termes municipals al subsòl, just a la cantonada entre la Gran Via i la Creu Coberta. Uns banys públics amb dutxes que també tenien dues piscines circulars. Unes instal·lacions no molt grans però si força luxoses, construïdes en una lògica d’esdeveniment internacional, malbaratant diners sense pensar gaire en l’ús que allò tindria l’endemà,  i a més a més, just abans d’explotar l’enorme crisi del 29. Amb un manteniment molt costós, un cop va passar l’exposició, les termes es van anar degradant fins a quedar en desús, fins que l’any 1932 el Club Femení d’Esports s’hi va poder instal·lar, adaptant l’espai a la pràctica esportiva.

Interior de les termes l'any 1929. Fons: ANC. Foto: Gabriel Casas i Galobardes

Gràcies a això la Clara, que és veïna d’Hostafrancs, va descobrir el club i, en aquelles piscines, va aprendre a nedar. El lema del club ja deixava clar que l’esport era només un dels elements de l’equació: Feminitat, esport, cultura. Sí, l’esport era important, però no tant una fi com un mitjà per fer més lliures a les dones. Amb aquestes premisses funcionaven cinc comissions: Cultura i educació; Esports; Turisme i excursionisme; Actuació social, propaganda i festes, i Educació física, sanitat i higiene. La Clara es va integrar a Actuació social, propaganda i festes i per això havia acabat implicada a l’acte d’inauguració del jocs.

Ella havia entrat al club l’any 1935 però la trajectòria de la comissió d’Actuació social, propaganda i festes, tot i que breu, en els anys precedents havia sigut intensa. El club havia participat a la campanya pro-amnistia del 1930 i al plebiscit per l’estatut del 1932. A l’agost del 1932 els catalans estaven convocats per votar en un referèndum sobre la creació de l’estatut, però el vot femení, encara no estava reconegut, amb lo qual les dones, per fer sentir la seva veu, van decidir organitzar una recollida de signatures. Les dones van aconseguir més de 400.000 signatures, una barbaritat tenint en compte que el total de la població catalana no arribava als tres milions de persones. La premsa també va ser un camp de batalla important. Dones com l’Enriqueta Sèculi es van fer un fart de publicar articles a diaris com La Nau, La Publicitat o La Rambla, on fins i tot va arribar a tenir una secció: “Dona i Esport”.

La feina de formiguetes de totes aquelles pioneres estava donant els seus resultats i a les Olimpiades Populars de Barcelona la participació femenina havia de ser molt alta, molt superior a la dels Jocs Olímpics oficials a Berlin. Només a la delegació catalana ja participaven més 200 dones. Però no només destacaria per la quantitat, també s’hi havien inscrit esportistes reconegudes internacionalment, com les campiones franceses de salt d’alçada i 800 metres, així com la canadenca Eva Dawes, qui havia guanyat el bronze olímpic de salt d’alçada l’any 1932, a Los Angeles. Tot i que la seva carrera era prometedora un fet la va truncar. I és que després de quedar tercera a les olimpiades va participar a una competició a l’URSS, un fet que va fer que els propis canadencs la deixessin fora. Eva va abandonar les competicions oficials, però per a la cita de Barcelona tornaria a saltar.

També participaria l’egarenca Margot Molers Piña, una esportista tot terreny. No només pel fet que competia a 4 esports tant diversos com: la natació; l’atletisme; l’esquí alpí o l’hoquei herba. Sinó perquè, a més, ho feia al més alt nivell. Tenia campionats i rècords d'Espanya de llançament de disc i de martell, tot i que aquesta no estava reconeguda com a disciplina femenina. I tot això ho feia mentre, en l’hoquei herba, on era la capitana del l'Athletic Club de Madrid, guanyava el campionat tres anys consecutius o es feia amb el campionat espanyol d’equí alpi o aconseguia ser tercera a unes olimpiades d’hivern.

Els pensaments de la Clara poc a poc van quedant ofegats per una remor. Són els milers d’esportistes i folkloristes que estan creuant la porta de Marató per entrar a l’estadi, sota la mirada del aurigues escolpits per Pau Gargallo. Per la tarda s’ha realitzat una multitudinària desfilada per la Rambla dels esportistes participants rera una pancarta on es podia llegir: “Visca l’Olimpiada Popular” i ara han vingut fins a l’estadi per fer l’assaig general per la inauguració que tindrà lloc l’endemà. Mentre la curiosa estampa de folkloristes i esportistes entra a l’estadi la Clara fa un repàs del programa pel dia següent.

Tot ha de començar amb la desfilada d’esportistes i folkloristes que tot just ara estan a punt d’assajar. La presencia d’esportistes és destacada, amb més de 5.000, però el que segurament cridarà més l’atenció és l’acte folklòric que acollirà l’estadi, no en va han de participar 3.000 persones vingudes de totes les colles i tradicions imaginables. La desfilada d’esportistes i folkloristes ha de deixar lloc als parlaments polítics. Han de donar la benvinguda Jaume Miravitlles, com a secretari del Comitè; Josep Antoni Trabal, com a president del Comitè; l’alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer i finalment el molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys.

Aquesta part més institucional es clourà amb un grup de 5 cobles acompanyades d’una massa coral, mil persones en total, dirigits pel mestre Morera, que han d’interpretar dos temes: Juny, tema de Juli Garreta i Arboix del 1920, que l’any 1931 va estar a punt d’esdevenir himne nacional de Catalunya, i és que quan la Santa Espina i els Segadors van ser prohibits la gent es va fer seu Juny com a tema de referencia; i per d’altra banda han d’interpretar els Segadors.

L’esport tindrà el seu espai, com no podria ser d’una altra manera tractant-se d’unes olimpiades, amb una cursa de relleus de 20x500 i l'exhibició de 1.000 gimnastes. I de l’esport de nou a les tradicions més nostrades, i és que de l’Alt Camp han vingut els Xiquets de Valls per aixecar castells al bell mig de l’Estadi de Montjuïc, però també han vingut dansaires de Folgueroles per fer els seus tradicionals Ballets. La cerca per trobar elements representatius de tot el territori ha sigut important.

La primera part de l’acte inaugural acabarà amb els parlaments de Ventura i Gassol, com a Comissari del Govern de la Generalitat i la interpretació de la Santa Espina per part de les cobles i la massa coral. Un final apoteòsic que… en realitat només serà el final de la part de tarda. Per la nit, a partir de les 22h, ha de continuar la festa a l’Estadi, que es trobarà il·luminat amb llums de colors i on es realitzarà, tal i com l’anuncien: “la major manifestació folklòrica realitzada mai a Catalunya”. I és que han aconseguit ajuntar a la capital catalana a les colles de cultura popular més destacades de tot el territori, amb algunes tradicions que mai s’havien vist fora dels seus pobles i ciutats d’origen.

La festa de la nit arrencarà, de nou amb els orfeons de Barcelona, actuant conjuntament amb les cinc cobles que ja havien coincidit per la tarda. A la segona part hi haurà balls de bastons i de cercolets; els Xiquets de Valls; moixigangues; nans, capgrossos i gegants. I la darrera part, preveu una autèntica descoberta per als barcelonins i tots els forasters que l’endemà es trobin a la ciutat, ja que han portat la Patum des de Berga fins al bell mig de Montjuïc, amb una veritable festa de foc que de ben segur deixarà als presents embadalits. De fet el passat 25 d’abril les comparses de la Patum ja van ser ben a prop, ja que van ser convidades al III Congrès de Musicologia que va tenir lloc al Poble Espanyol.

Hi serà tot: el ball de maces; amb els dimonis ballant fins a ser derrotats pels àngels; el de turcs i cavallers, com l’anterior una tradició que es remunta al segle XVII on la dansa simula un combat; el dels nans vells i també dels nous, figures que remunten al segle XIX; el de la guita, aquell estrany animal amb cos de mulassa, cua de cavall, coll de girafa i cap de drac que els berguedans coneixen des de fa 310 anys i també el de l’Àliga de Berga, la més solemne de les comparses de la Patum. Aquells dies el seguici festiu de Berga no es troba sol a Barcelona, són molts d’altres els personatges festius que han vingut a la capital, com per exemple el de Vilanova, amb els Gegants, la Mulassa i el Drac.

Quan acaba l’assaig és tard i la Clara està esgotada, no només pel fet de portar tota la tarda fent feina, sinó que també per l’emoció de la jornada que els espera l’endemà. Podria baixar de la muntanya, tampoc trigaria molt fins a Hostafrancs, però en quant una de les companyes li comenta que moltes de les voluntàries han decidit quedar-se a dormir a l’Estadi fins a l’endemà ho té clar, ellà també ho farà. La nit és clara i fa molt bon temps, així que no li fa res si ha de dormir al ras, al contrari, ho troba divertit. No estan soles, hi ha centenars de persones més dormint a l’estadi, són alguns dels atletes que havien arribat a Barcelona per participar de l’Olimpiada. Així entre comentaris sobre com ha de ser l’acte d’inauguració de l’endemà la Clara acaba caient rendida.

Unes hores més tard la Clara desperta del somni sense saber gaire bé que està passant, però en la llunyania creu sentir canonades i un soroll de sirenes.

Per saber-ne més:

BARCEONAUTA, Miquel. Banys públics municipals de la Plaça d'Espanya (1929-1980's). Article publicat al bloc Barcelofilia (27/10/2019)

'Baños Populares de Barcelona, S.A.' (I). Dutxes i banys per els barris treballadors... Article publicat al bloc  Memòries del Montjuïc... i d'altres fets esportius 

FELIPÓ, Ramon. La darrera Patum republicana. Article publicat a Regio 7 (05/06/2021) 

GÜELL, Xavier.  Les darreres passes de l’antiga Mulassa i l’antic Drac de Vilanova. Article publicat al bloc de l'autor (09/05/2017)

Quan el Drac, la Mulassa i els Gegants de Vilanova no van tornar mai de Barcelona. Article publicat a la web de balls populars de Vilanova.

REAL MERCADAL, Neus. El Club Femení i d'Esports de Barcelona, plataforma d'acció cultural. Edicions de l'Abadia de Montserrat (1998)

Sobre el capítol 7

Sense saber molt sobre l’Olimpiada Popular, un esdeveniment que no es va arribar a celebrar i que després va ser esborrat, però tenint el bagatge d’unes quantes Olimpiades oficials consumides per televisió des del sofà de casa, ens podriem crear un prejudici del que podria haver estat l’Olimpiada Popular. Però a mesura que vas llegint coses aquest prejudici se’t va desmuntant. Per exemple, quan descobreixes que la presència de persones vinculades a colles de cultura popular era pràcticament la mateixa que la d’esportistes, te n’adones que aquesta era una olimpiada totalment diferent que les oficials.

De la mateixa manera que es van fer grans esforços en aconseguir que hi haguessin representacions de molts territoris, també se’n van dedicar molts a aconseguir que Barcelona acollís elements de cultura popular, tant dels llocs més diversos del territori català, com de la resta del món. Tal i com el folklorista Aureli Capmany Farrés va escriure a La Rambla, en un article titulat “El Folklore i l’Olimpíada Popular”, aquesta permetria: “comprendre i estimar, tant als naturals com als estrangers,” el patrimoni tradicional de casa nostra.

L’Estadi de Montjuïc havia d'acollir el seguici de la Patum, fora de Berga, així com la trobada entre besties de foc de tot el país, danses d’arreu i castellers i moixigangers, fets culturals que  ara estem molt acostumats a trobar a qualsevol festa major del territori però que en aquells moments era estrany poder gaudir fora de les comarques d’on eren tradicions originàries. Malauradament, el que havia de ser la gran festa de la cultura popular catalana, per culpa del feixisme, va significar el final per a algunes d’aquestes figures, com per exemple l’antiga Mulassa i l’antic Drac de Vilanova.

Presents a Barcelona durant el 19 de juliol, el Drac i la Mulassa vilanovines, ja no van tornar mai més a la capital del Garraf. Amb l’esclat de la guerra les figures ja no van tornar a Vilanova i van restar a Barcelona, on a mitjans del 1937 se’ls va perdre la pista. La darrera actuació de les dues figures va ser el diumenge 25 de juliol de 1937 a Montjuïc, entre els palaus 1 i 2, al festival de cloenda de la primera Setmana d’Ajut Català, una organització femenina vinculada a Esquerra Republicana de Catalunya, que intentava recaptar fons per als combatents al front. Els Nans i Cavallets d’Olot i la Cucafera i Cucafera de Tortosa van ser algunes de les darreres bèsties amb que van compartir balls.

La trista desaparició del bestiari festiu de Vilanova no deixa de ser una representació gràfica del que el feixisme havia reservat al conjunt de la cultura catalana, fer-la fonedissa. Així, per exemple, la majoria dels gegants que van sobreviure al conflicte van ser ser resignificats com a representacions dels Reis Catòlics, Isabel i Ferran, convertits en símbol del nacionalcatolicisme i de la sacrosanta unitat d’Espanya.

Realment, poques hores abans que la ciutat es transformes de dalt abaix, molts dels voluntaris i voluntàries que estaven implicats en l’organització de l’Olimpiada Popular, així com molts dels atletes estrangers que no tenien altre lloc on dormir, van participar de l’assaig general de l’acte d’inauguració i, com es va allargar, van acabar fent nit a l’Estadi de Montjuïc.

La guerra sota la sorra (6)

 

Membres del Clairon Cycling Club abans de sortir cap a Barcelona l'any 1936.

Montpeller, Occitània, 18 de juliol de 1936

El sol del migdia comença a apretar amb força quan Nat atura la seva bicicleta. La suor, des de les espatlles, circula espinada avall com si fos el flux del riu Erau. En Nat i els seus companys: en Sam i l’Alex que el segueixen uns metres enrere, han recorregut amb la bicicleta força més dels 148 quilòmetres que l’Erau fa entre les muntanyes de les Cévennes i la costa mediterrània, a tocar d’Agde. Han matinat molt per evitar les hores en que el sol és implacable i poder fer quilòmetres per arribar a Montpeller, a tocar del mar. De fet en la seva travessa en bicicleta la Mediterrània es va fer present moltes etapes abans d’arribar a veure el mar. Es va fer present quan els conreus d’olivera i vinya oliveres ho van anar ocupant tot.

Quin millor entrenament per les Olimpíades Populars de Barcelona que córrer pels camins d’aquelles terres occitanes creuant la garriga… Per a uns treballadors tèxtils anglesos del East End londinenc, com ells, trobar-se allà és un privilegi. Fins aquella jornada res a veure amb els fums de les fàbriques de Londres, ni amb el clima plujós… En els propers 30 quilòmetres, quan entrin a Montpeller però, tot canviarà, ja que aquesta és una ciutat amb un cinturó industrial important, i això ja és tota una altra cosa. Tot i això, aturats allà sobre les arcades del Pont del Diable, que fa més de mil anys que creua la gorja de l’Erau, després de fer quilòmetres i quilòmetres en bicicleta sota el sol i amb aquella humitat arrapada a la pell, com a mínim sentir la flaira de la Mediterrània ja és tota una compensació.

En Nat es treu la cambra que, com és costum, molts ciclistes porten al coll. Quantes històries ha viscut aquell pont? Quantes tropes deu haver vist creuar? Quanta gent fugint d’alguna cosa? En Nat, en Sam i l’Alex però no estan fugint, bé, o potser sí, però fugen de la monotonia, de l’explotació de les fàbriques i del no fer res per canviar les coses… “Barcelona, la ciutat de les barricades”, tal i com l’havia definit Engels, a ells que són militants del Partit Comunista de la Gran Bretanya, se’ls dibuixa com un objectiu, tot un símbol. I més quan la ciutat ha decidit muntar unes olimpiades populars per fer la contra a les olimpiades de Berlin, que els nazis han decidit convertir en una eïna de propaganda. Per ell, que és jueu i fill de migrants que fugien dels progroms tsaristes a Lituania, és doblement important.

Aquella no és la primera gran aventura de Nat. Enviat pel Partit Comunista, uns anys enrere, havia sortit del seu Stepney natal, un barri de Londres, per recórrer Amèrica llatina fent propaganda comunista i, sense voler-ho… posant-se en problemes. Per les seves activitats el van expulsar de Chile l’any 1927, quan tan sols tenia 19 anys; d’allà va passar a l’Argentina, on va ser empresonat i d’Argentina a l’Uruguay on ho va ser de nou. La seva activitat a Amèrica, i totes aquelles detencions, el van acabar convertint en una figura popular a Londres, així que quan va tornar al seu barri, Stepney, ho va fer com un autèntic heroi de la classe obrera.

Ja retornat, Nat Cohen es va implicar, jugant-se la pell, en aturar el creixement del feixisme a casa seva. Oswald Mosley, antic polític laborista, havia anat derivant cap a postures d’extrema dreta, arribant a fundar l’any 1932 la Unió Britànica de Feixistes, un partit que copiava el feixisme italià i que, com aquell, plantejava postures nacionalistes, proteccionistes i fortament antisemites. Els membres del partit, coneguts com els camises negres, en més d’una ocasió se les van haver de veure amb els comunistes dels barris obrers, com el propi Cohen, qui es sentia apel·lat a la lluita doblement, com a fill de la classe obrera i com a jueu. Cada cop que els feixistes anglesos organitzaven marxes per l’East End per provocar, els obrers antifeixistes s’encarregaven de fer-los fora i que les seves banderes amb el símbol The Flash and Circle, un llamp blanc creuant un cercle blau que anava superposat sobre un fons vermell, o com els antifeixistes l’anomenaven enfotent-se… the Flash in the Pan no poguessin onejar als seus barris.

El feixisme s’estava estenent com una taca d’oli per tota Europa i calia aturar-lo; combatent-lo allà on fos, indistintament del nom que se li dones a cada territori. El 1936 havia de ser any olímpic i Barcelona, després d’haver estrenat l’estadi a Montjuïc el 1929 durant l’Exposició Internacional, partia com una de les ciutat preferides per acollir l’esdeveniment. Semblava tan clar que Barcelona era la ciutat predilecta que, fins i tot, les sessions per escollir la nova seu, van tenir lloc al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona entre el 25 i el 26 d’abril del 1931. Els membres del Comitè Olímpic Internacional van votar i els seus vots es van enviar a Lausana on el resultat es faria públic el 13 de maig. Berlin també participava, però el fet que després de les sancions per la Primera Guerra Mundial, Alemanya no fos acceptada de nou al moviment olímpic fins al 1928, aparentment no la feia la primera opció.

Però la Barcelona de l’abril de 1931 era una ciutat que vivia un esclat republicà. Així que molts dels membres del COI no van arribar a assistir a la Ciutat Comtal i van acabar votant per correu. El COI era format per aristòcrates, sense anar més lluny, el representant espanyol, Santiago Güell i López baró de Güell, era fill d’Eusebi Güell i Bacigalupi i net de Joan Güell i Ferrer i d’Antonio López i López, marqués de Comillas; dues de les principals fortunes de l’estat, forjades a la Cuba de l’esclavitud i dos títols aristocràtics entregats per Alfons XIII i Alfons XII respectivament. Potser els aristòcrates es van espantar per la Barcelona republicana, o potser més aviat van decidir castigar-la i, finalment, la ciutat escollida va ser Berlín.

Sí, al maig del 1931 a Alemanya encara es trobava la República de Weimar, amb Paul von Hindenburg al càrrec de president i Heinrich Brüning en el de canciller, però el país es trobava enmig d’una terrible crisi econòmica i social. De debò això no va fer dubtar als aristòcrates? El 30 de gener de 1933 Hindenburg nomenava a Hitler canciller, entregant l’estat alemany al nacionalsocialisme i convertint les Olimpiades de Berlin en una operació de propaganda de les seves virtuts. Als aristòcrates del COI els hi podia molestar la Barcelona republicana però amb el Berlin nazionalsocialista no hi va haver cap problema.

Per això quan a Barcelona es va plantejar una alternativa popular i antifeixista a l’olimpiada de Berlín la proposta va tindre les simpaties de molts sectors i col·lectius d’arreu del món. Un d’aquests va ser el Clarion Cycling Club, un club ciclista que, realment, sí que era més que un club, el seu lema ho deixava clar: “Pedalar per la salut, la camaraderia i la consciència social.” Nascut a finals del segle XIX el club tenia la bicicleta com una excusa per generar espais de sociabilitat obrera, educació política i militància. Així, més que competir, organitzaven sortides en bicicleta, fins i tot tours internacionals; debats o actes polítics. Per a obrers tèxtils com Nat Cohen i els seus companys la bicicleta els permetia fugir de la ciutat industrial, fer esport, autoorganitzar-se…

Per tot això aquell petit grup d’amics: antifeixistes, comunistes, jueus i ciclistes havien decidit creuar França a cop de pedal per participar a l’Olimpiada Popular de Barcelona representant el Clarion Cycling Club. Per a la gent del club l’esport popular era una alternativa a l’esport burgès que tenia un component elitista i nacionalista i que, a més, era enormement masculinitzat. Apostar per l’esport popular era facilitar la creació de xarxes de suport mutu; tenir espais lliures del control patronal, que a l’interior de les fàbriques era ofegant i, tot això, facilitant la creació d’una identitat col·lectiva de classe. I és que l’Olimpiada Popular no era per res un esdeveniment menor, hi havien de participar més de 6.000 esportistes de 22 països, molts més que a les anteriors olimpiades oficials.

Quan els tres amics s’aturen al bell mig de l’arcada del pont fan un glop d’aigua i peten una mica la xerrada, comentant els darrers quilòmetres. Montpeller està allà mateix, en uns quants quilòmetres, després de vorejar la mina de bauxita del Lac de la boissière, amb les seves característiques terres vermelloses i l’anar i venir de combois per transportar-ne la bauxita a les fàbriques d'alumini, només els quedaria una hora i mitja per plantear-se a ple centre de Montpeller.

Arrenquen de nou i en Nat no pot parar de pensar en el que hauran de viure els propers dies a Barcelona. L’espectacle a la ciutat ha de ser una autèntica reafirmació de classe, amb milers de persones humils, treballadors i treballadores que, pels seus propis mitjans, s’han desplaçat centenars de quilòmetres pels seus propis mitjans, alguns dels quals, com ells mateixos, amb la seva pròpia energia, pedalant per creuar tota França i plantar-se a Barcelona a l’ombra de l’escultura dels aurigues de l’Estadi Olímpic. Ser-hi ja era una victòria, una de col·lectiva.

Amb aquesta motivació l’esforç final es fa sense que notin els cruiximents a les cames i, quan arriben al centre de la ciutat i, per fi, paren a la terrassa d’un cafè descobreixen que la noticia els està esperant. A la barra; de taula a taula; als passadissos no es parla de cap altra cosa. Per la tarda del dia anterior alguns generals de l’exèrcit espanyol es van aixecar a Melilla. Les informacions són confuses ja que sembla que es barregi el que és real amb els rumors, però diuen que al llarg del matí a algunes de les ciutats de la península es segueixen produint cops: Pamplona, Sevilla…

Els tres joves anglesos pregunten per Barcelona, la seva destinació, però pel que es comenta a la capital catalana, tot i viure una situació tensa, de moment encara no hi ha hagut cap intent de cop. Què fer? De Barcelona encara els separen 400 quilòmetres i ells ja porten una llarga jornada ja, però d’altra banda… Potser el moment clau és ara. Pregunten a la gent de la cafeteria i acaben arribant a la conclusió que, si no perden gaire el temps i retallen la ruta prevista, podrien arribar a Perpinyà en menys de 10 hores, just per fer nit. Sense discutir gaire ho tenen clar. Demanen uns cafés i una mica d’esmorzar i, mentre endrapen amb ànsia, discuteixen sobre els camins que han de seguir per arribar el més ràpid possible.

Carreguen aigua i, abans que hagi passat ni una hora des de que s’han aturat a la cafeteria, ja tornen a trobar-se en ruta. Arriben a la ciutat occitana de Seta; segueixen la llarguissima platja de la Balena; passen pel poble d’Agde, on s’acomiaden de l’Erau i tornen a prendre distàncies amb el mar; arriben a Besiers, on creuen el riu Orb per l’espectacular pont del Canal i s’encaminen cap a Narbona, on arriben cap a les 18h. Porten tot el dia sobre la bicicleta, així que, tot i que els cor els diu que han de seguir, fan cas al cap i s’aturen a sopar alguna cosa ràpid. Dues hores més tard, després de passar per un paratges naturals espectaculars, arriben a Salses, on entren a terres catalanes. I des d’allà ja directes Perpinyà on, quan arriben, ja fosqueja. Les notícies de Barcelona segueixen explicant que la ciutat viu a l'expectativa del que pugui passar. El dia que els espera serà llarg, així que els tres companys decideixen buscar un lloc on dormir. Com serà el dia de demà? Arribaran a un país que lluitarà contra el feixisme? S’haurà imposat una revolució social? O simplement seguirà tot en una calma tensa?

Per saber-ne més:

JACOBS, Joe. Out of the Ghetto: My Youth in the East End : Communism and Fascism, 1913-1939 (1978)

PEREDA, Marcos. Ciclistas británicos en la Guerra Civil: la historia del Clarion Cycling Club. Article publicat a Contexto y Acción. (03/04/2020)

 

Sobre el capítol 6

Les històries personals que hi ha darrera un episodi col·lectiu com fou la Guerra Civil han fet que, al llarg d’aquest seguit de relats, en més d’una ocasió, l’aparició d’un personatge aparentment secundari per a la trama, com si d’una sèrie televisiva es tractés, acabi reclamant el seu propi spin off. Així, a mesura que he pogut anar llegint sobre aquestes històries, he vist com aquests personatges han acabat apropiant-se de capítols que ni tan sols estaven previstos. Un d’aquests secundaris rebels és Nathan Cohen, un dels tres anglesos del East end londinenc; jueus i comunistes que, en representació del Clairon Cycling Club, van creuar França en bicicleta per arribar a la Barcelona olímpica. Només això ja seria una història interessant per explicar, però és que, d’aquells tres amics del club dos van acabar molt implicats en el conflicte armat que va canviar radicalment les seves vides.

Coneixent algunes dades del personatge original no és d’estranyar que el fictici també sigui rebel i reclami els seus propis drets. Nathan Cohen, o Nat, com li abreujaven, va lluitar contra el feixisme i per la causa comunista per tot el món, des de la seva Anglaterra natal, on ja s’havia destacat expulsant als feixistes anglesos que pretenien marxar pels barris obrers; al continent americà, on va ser represaliat a tots els països per on va anar passant; a Mallorca, on va combatre a l’operació del capità Bayo o al front d’Aragó.

El recorregut que deurien seguir els tres anglesos per França, així com les dates, són una especulació, ja que, després de buscar força, només he trobat que van creuar França per dirigir-se a Barcelona i que, quan van enterar-se de l’alçament feixista van canviar la seva ruta per anar-hi directament a implicar-se en la lluita. No em faig spoiler a mi mateix però si que us diré que aquests personatges tornaran a sortir més endavant, donant pas a una dona sobre la qual volia escriure.

Fer cas als personatges i deixar-te guiar per ells té les seves compensacions, com el fet de descobrir temes que desconeixies, com per exemple el Clairon Cycling Club, un club real que no només va existir, sino que encara segueix actiu. Fundat el 1894 a Anglaterra, el club va agafar el seu nom del setmanari socialista Clairon, que havia sigut fundat pel periodista Robert Blatchford. L’existència de clubs com el Clairon ens parla de la importància de l’esport popular i de com aquest presentava una alternativa radicalment oposada a l’esport burgés. Si l’esport burgés tenia un component fonamental exhibicionista, d’ostentació i competitiu; el popular buscaba la creació d’espais de socialització i, en gran mesura, una purificació de la societat industrial. No era tan important la competició en si com la pràctica de l’esport. Per això obrers de clubs com el Clairon recorrien Europa en bicicleta, i per això, en un temps rècord l’organització d’una olimpiada popular a Barcelona, va aconseguir mobilitzar a 6.000 esportistes d’arreu del món en un temps rècord, una xifra més gran que la majoria de les anteriors olimpiades.

La guerra sota la sorra (5)

Seu de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, 10 de juliol de 1936

Cartell de l'Olimpiada Popular de Barcelona

En Cervera aguanta l’auricular del telèfon a la seva mà dreta, amb cara de circumstàncies i sense obrir boca. Alguns dels presents esperen, conscients per l’expressió de’n Josep Cervera, de la transcendència de la trucada; d’altres s’han despistat amb el modern telèfon de disc que permet sentir la trucada i parlar amb el mateix aparell, i és que la modernitat del Sempre Avant sovint també es reflecteix en aquests petits detalls. Però quan penja el telèfon desperta fins i tot a aquells que estaven badant. Si el cop no ha aconseguit cridar l’atenció ho aconsegueixen les seves paraules.

-França no participarà del boicot…

La noticia cau com un gerro d’aigua freda a la sala de reunions del Sempre Avant, on s’ha citat el grup local del Comitè Organitzador de l'Olimpíada Popular.

-Ens ho acaba de comunicar en Trabal, el del CADCI… Tot i la intenció del secretari d’estat d’esport francès, Léo Grange, sembla ser que la dreta francesa va votar ahir en contra -a la sala es llença algun renec del qual gairebé només s'entén “gavatxos”- però el pitjor no és això… el pitjor és que tota l’esquerra, tret de Pierre Mendès France, un diputat del Partit Radical-Socialista, s’ha abstingut. No volen trencar els compromisos contrets en l’època del govern de Laval.

De cop molts dels presents senten un desencís envers el Front Popular Francès. Si no tenen ni la força per fer un boicot a un esdeveniment esportiu manipulat pel nazisme… quina oposició els podran fer?

-Però… -per un moment l’esperança torna- França ha confirmat que finançarà l’Olimpiada Popular amb 600.000 pessetes.

En un segon es passa del desànim a l’eufòria. 600.000 pessetes és una quantitat molt destacable. Allò supera les 400.000 pessetes que aporta el govern espanyol i les 100.000 que aporta la Generalitat. Tots els presents saben que allò és una compensació, una mena de solució salomònica però, en qualsevol cas, França serà qui sostindrà econòmicament l’Olimpiada Popular.

Després de comentar la notícia, els presents es centren en les tasques pendents. Es troben a 9 dies de la inauguració de l'Olimpíada Popular de Barcelona i els propers dies seran clau per al seu éxit. Centenars d’esportistes estan arribant a la ciutat provinents de mig món i caldran molts voluntaris per tal que tot funcioni. El 18 de juliol ja es preveu una desfilada multitudinària dels atletes que han de participar als Jocs Olímpics, calculen que seran al voltant dels 6.000. De fet Barcelona ja vull d’activitat, en pocs dies han arribat a la ciutat al voltant de 20.000 visitants.

La Clara, una noia jove d’Hostafrancs que ve en representació del Club Femení d’Esports es sent encuriosida per la inauguració de l’acte. La veritat és que cap dels presents recorda haver vist alguna cosa similar a la ciutat. Segurament ni els folkloristes més reputats hauran vist tots aquells balls i tradicions, bèsties de foc, gegants, capgrossos i d’altres figures que s’han de donar cita durant l’acte d’inauguració, on l’esport només és la meitat de l’acte. Així que quan demanen persones voluntàries per fer un cop de mà no té cap dubte i s’hi apunta. Es veu que, abans del 19, que és quan s’ha de realitzar la inauguració, el dia abans faran un assaig general quasi al complet de la mateixa. Així que hi haurà d’anar dues vegades. Alguns dels socis del Sempre Avant acorden participar també com a voluntaris i comencen a parlar sobre la possibilitat de trobar-se el 19 a la cantonada de Riego amb la Carretera per anar tots junts cap a l’Estadi. Com la Clara és d’Hostafrancs no li va gens bé tornar enrrera, així que els diu que, si de cas, ja es trobaran a l’estadi.

A continuació fan un repàs d’algunes de les principals seus per poder revisar on farà falta gent. La seu de l’atletisme tots la tenen clara, l’Estadi de Montjuïc, tot i que la Foixarda també servirà per a la disciplina; el futbol, que ha atret a equips de molts orígens, tindrà eliminatòries repartides per tota la ciutat a camps com el de l’Europa, el del Sants, el del Sant Andreu, el del Jupiter, l’Estadi de Montjuïc, Sarrià o Les Corts, on està previst que es disputin les semifinals i la final. Entre els presents alguns fan befa del que deuen pensar els feixistes de la Peña Ibèrica, cantera del Sindicat Lliure, sobre que es juguin partits al camp de l’Espanyol; d’altres diuen que si juguen al camp del Júpiter millor que no xutin molt fort les pilotes que potser exploten. Qui més qui menys ha sentit a dir que l’estadi del Júpiter s’ha fet servir com a magatzem d’armes per alguns grups d’afinitat anarquistes.

El rugbi també es disputarà al camp del Júpiter, al de Les Corts, a Montjuïc i tindrà la final a Sarrià; el beisbol a la Foixarda; el bàsquet al Palau de la Metal·lúrgia; el tennis al Laietà Sport Club, al Club Tennis Barcelona i a pistes annexes a la Foixarda; la gimnàstica a Montjuïc; la natació a Piscines i Esports, a Sarrià, i a la Piscina Municipal de Montjuïc, que disposa d’una pileta de 50 metres que va ser inaugurada el 1929 en el context de l’Exposició Internacional i el waterpolo a la Piscina de l’Escullera, del Club Natació Barcelona, una espectacular piscina d’estil art déco, obra de l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas, que quan es va inaugurar l’any 1924, amb la intenció de millorar el rendiment dels nedadors barcelonins, va ser la primera piscina de l’estat coberta i amb l’aigua climatitzada.

De ben segur que la final de la boxa serà un dels grans esdeveniments que generarà més expectació, ja que en aquells anys a Barcelona hi ha una autèntica febre. Segur que els cops ressonaran amb força a les Arenes, que l’acollirà, després dels combats previs al Gran Price, un dels escenaris clàssicss de les vetllades de boxa a Barcelona. Per a molts pensar en les Arenes és pensar la veu atronadora del Noi del Sucre durant l’assemblea en la que es va donar per finalitzada la Vaga de la Canadenca. A l’Iris Park, al carrer de València, es realitzarà el torneig de consolació de boxa. Aquesta sala ja acull combats de forma habitual, els dimarts i els dijous, quan es munta el ring sobre el que de normal és una pista de patinatge. La final de lluita també tindrà lloc a les Arenes, però en aquest cas les preliminiars es realitzaran al Poble Espanyol.

La pilota basca es disputarà al Frontó Principal Palace, l’equipament que es troba a la segona planta del Teatre Principal, al final de la Rambla. Des de finals del segle XIX havien anat arribant pelotaris a Barcelona per participar en exhibicions, en un moment en que, entre la burgesia es popularitzava gairebé esport nou. La pilota basca tenia una llarga tradició a Barcelona, però no tant com la dels escacs, que des del segle XIII van tenir a Barcelona com un dels punts d’irradiació. La competició d’escacs es realitzarà al Palau de la Metal·lúrgia, un dels palaus de l’Exposició Internacional del 29. De fet aquest pavelló té un pes fonamental a l’Olimpiada Popular ja que, a banda d’acollir d’altres competicions, com la de ping-pong, també s’hi troba la secretaria.

Però no només acolliran actes pistes esportives arreu de la ciutat, d’alguna forma la pròpia ciutat esdevindrà un escenari esportiu. Al port es celebraran les competicions de rem i de caiac, tal i com ja havia passat durant els Campionats Europeus de Rem l’any 1922; l’Aeròdrom de la Generalitat, al Prat, acollirà la competició de vol a vela; la plaça d’Espanya serà punt de sortida de proves d’atletisme i ciclisme i també hi haurà curses en bicicleta al Parc de la Ciutadella. La pista del Parc d’atraccions Maricel també acollirà competicions.

En aquest punt els que intervenen són els companys de la Unió Esportiva de Sants, de la secció ciclista. Pel que expliquen en aquells moments un grup de ciclistes anglesos estan creuant França en bicicleta amb la idea de participar a l’Olimpiada Popular. També hi haurà curses atlètiques amb sortida de la plaça d’Espanya i el Parc de la Ciutadella acollirà una competició. Des dels anys 20 el parc havia esdevingut un espai clàssic en la realització de campionats ciclistes.Moltes de les presents recorden perfectament aquell 27 de novembre de 1932 quan l’Sport Ciclista Català va organitzar la primera “cursa ciclista per a senyoretes” de l’estat. La recta davant del Castell dels Tres Dragons, el restaurant projectat per Lluís Domènech i Montaner per Exposició Universal de 1888, s’apinyava de gent per veure les proves: una de nenes fins als 12 anys; una de nens fins als 9 i, la de les dones. Les 12 dones participants van competir en un recorregut de 8 voltes en un circuit de 1.850 metres. Una prova guanyada per l’Antònia Yáñez, del Club Ciclista de Gràcia. Quan va arribar a la meta l’allau de gent sobre la guanyadora va ser tal que fins i tot se li va fer malbé la seva bicicleta i li van haver de deixar una amb que no havia competit per poder fer la foto.
Entre el moviment obrer el ciclisme genera autèntiques passions. Figures com Mariano Cañardo Lacasta, el ciclista barceloní d’origen navarrés, són ídols. No és per menys, en els darrers temps ha guanyat 7 Voltes ciclistes a Catalunya, pràcticament de forma consecutiva. És una figura popular, gràcies també, a haver esdevingut habitual a les vinyetes satíriques de revistes esportives com Xut. Els membres de la Unió Esportiva de Sants, entitat que des de fa uns anys organitza la Volta Ciclista a Catalunya, el coneixent bé. Cañardo és tan popular que, fins i tot, el seu cognom ha esdevigat un adjectiu per definir alguna cosa molt ràpida.

Tal és la passió per aquest esport que en uns quants dies arribaran a Barcelona els companys ciclistes anglesos del Clarion Cycling Club, que estan creuant França en bicicleta. Els membres de la secció ciclista de la Unió Esportiva de Sants i els del Centre Ciclista Santsenc han estat en contacte amb ells i en quant arribin han quedat en que els faran un cop de mà per ubicar-se. Quina llàstima que quatre anys enrere enderroquessin el Velòdrom de Sants al carrer Rolanda, a tocar de Can Mantega, haurien pogut tenir un escenari olímpic sense haver de sortir del barri. L’assemblea prossegueix amb d’altres punts, cada cop més precisos, petits detalls que mostren quin és el nivell d'organització i, a la vegada, que la data s’acosta.

Per saber-ne més:

AISA, Ferran. El Far: cultura i revolució. Comité Català Pro Esports populars, article al bloc Vaixell Blanc. (18/06/2012)

BERNAL, Mauricio. En el nom de la Mare, article a El Periòdico de Catalunya (10/11/2016)

GILABERT, Javier.  El Parc de la Ciutadella (Barcelona) acollí la primera cursa ciclista femenina a Espanya, article al bloc Tour de Gila (09/03/2021)

GIRALT ANALES, Agustí. L'esport popular a Sants, article al bloc Memòria de Sants (02/02/2010)

PERNAS, Juli.  L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1933-1935, article al bloc de la Fundació Barcelona Olímpica i del Centre d’Estudis Olímpics i de l'Esport Joan Antoni Samaranch (21/12/2026)

MARTÍNEZ HERRADA, David. Cent anys de la primera piscina de Barcelona, article al bloc Històries de Barcelona (16/04/2021)

SANTACANA, C; PUJADAS, X. : L'altra olimpiada, Barcelona ' 36. Badalona: Llibres de l'Índex. (1990)

VALENZUELA, Emilio. C.E. Jupiter, el balón como arma, article al portal Panenka (21/04/2023) 

El movimiento para boicotear las Olimpíadas de Berlín de 1936, article publicat a l'Enciclopedia del Holocausto 

Dossier de premsa de l'Homenatge a l'Olimpiada Popular de Barcelona 1936 

L’Olimpíada Popular, l’esport fent front al feixisme, article al portal La Realitat.

La Olimpiada Popular, rebeldía obrera contra los fascismos, podcast de Documentos de Rádio Nacional de España

Sobre els capítols 4 i 5

Tal i com s’anirà desenvolupant als diversos capítols que tracten la subtrama de l’Olimpiada Popular, la participació santsenca a la seva organització va ser fonamental. Algunes entitats hi van tenir un pes fonamental, com l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, però també santsencs i santsenques, així com escenaris dels nostres barris, com les Pistes de la Bordeta. Per això vaig creure interessant ubicar una de les reunions organitzatives a un espai com la seu del Sempre Avant. Es tracta d’una especulació però que podria tenir força verosimilitud si tenim en compte tots els precedents.

En qualsevol cas aquesta reunió podia servir com a excusa per explicar alguns dels temes organitzatius de l’Olimpiada Popular, com per exemple el seu finançament o les diverses seus, així com per també posar de relleu la participació de Sants als Jocs. Tot i això, per ser fidel a la realitat cal fer alguns advertiments. Algunes de les informacions són reconstruccions, ja que, malauradament, tot i que he pogut anar llegint molta documentació d’època com programes que recullen els diversos actes previstos, que recordem no van arribar a tenir lloc, en alguns casos les referències a premsa són més genèriques.

Un exemple serien els camps de fútbol que havien d’acollir partits. Si bé està molt documentat que es jugarien partits a camps com el del Jupiter, o el del Martinenc, Sarrià, Montjuïc, Les Corts, on estava previst que es disputés la final, a banda d’aquests es troben referències de l’estil “i a d’altres camps de la ciutat”. Quins eren aquests camps? És probable que es pugui trobar en algun lloc un llistat complet, però en qualsevol cas jo, després de fer cerca, no he aconseguit treure’n l’entrallat. Sent equips històrics i amb força vinculació dels barris al moviment obrer, és força probables que els camps de l’Europa, del sant Andreu i del Sants també hi fossin presents. De fet si que sabem que camps com el del Sants, just després dels combats per aixafar el cop a la ciutat, un cop ja suspesa l’Olimpiada Popular, van acollir partits benèfics amb alguns dels equips vinguts a Barcelona pels Jocs, com per exemple entre el Sants i una Selecció d’obrers aragonesos 

Un fet similar passava amb el tennis. Veure quines pistes estaven en funcionament l’any 36 permet especular, amb poc risc d’equivocar-se, però en qualsevol cas arriscant-se. Així les pistes del Laietà Sport Club, al carrer de Villarroel, les del Club Tennis Barcelona, a Pedralbes o bé les pistes de Montjuïc són especulacions, però amb una base sòlida. El mateix passa amb la natació i el waterpolo. Podria ser que les seus fossin d’altres, però realment en aquells anys no hi havia tantes piscines en bones condicions per acollir una Olimpiada, així doncs segur que hi ha molts números que aquestes hi fossin. D’esports com el ping-pong he trobat molt poques referències, així que la disputa al Palau de la Metal·lúrgia és una especulació

En qualsevol cas, més enllà de que les seus fossin unes o unes altres, el capítol també vol servir com excusa per fer un recorregut per alguns dels escenaris de l’esport a la Barcelona dels anys 30.

Passejades - Festa Major de Sants 2026

Un any més, des de Memòria en Moviment, en col·laboració amb d'altres projectes hem impulsat un cicle de passejades en motiu de la Festa Major de Sants. Us compartim tota la informació.

Passejada de Memòria en Moviment. Fons: El3.cat

Passejada de la Lleialtat Santsenca

La festa major de Sants

La Festa Major és un dels grans moments del nostre poble -els veïns i les veïnes prenen els carrers per omplir-los de cultura; un esdeveniment cohesionador que remunta molts anys enrere.

Recorrerem els carrers descobrint antics espais de la festa major i parlarem sobre els guarniments i moltes altres tradicions.

Inscripció: És gratuïta però cal inscripció prèvia a la web de la Lleialtat

Punt de sortida: La Lleialtat Santsenca

Dissabte 22 d'agost a les 18h

 

Passejades del Districte

Sants, un poble a les portes de Barcelona

Amb aquesta ruta farem un cop d’ull a la història de Sants, des dels seus orígens medievals com a petit poble als afores de Barcelona, fins a l’actualitat, descobrint moments tan importants com la revolució industrial. Passejarem per alguns dels principals punts patrimonials de Sants.

Inscripció: Són gratuïtes però cal inscripció prèvia als formularis. Aforament màxim 25 persones.

Punt de sortida: Seu del Districte de Sants-Montjuïc

Dimecres 26 a les 18h

Dijous 27 a les 18h, visita amb Llengua de Signes Catalana

Divendres 29 a les 18h

 

Passejada del Carrer de Papin

L'esport popular a Sants

Vine a descobrir la història de l'esport popular a Sants. Descobrirem els antics camps d'esport i alguns dels principals clubs que han marcat la seva història. També descobrirem la vinculació de Sants i les seves entitats amb l'Olimpiada Popular

Inscripció: Gratuïta, amb inscripció prèvia al formulari.

Punt de sortida: Carrer Papin, cantonada amb Miquel Àngel.

Dijous 27 a les 11'30h

La guerra sota la sorra (4)

8 de juny de 1936 -  Seu del CADCI

El Serafí camina per la Rambla de Santa Mònica. Quan mira al front, en la llunyania encara, distingeix la silueta de la Torre de Jaume I, la construcció que, amb els seus 107 metres serveix per al Transbordador aeri entre el Port i Montjuïc. Està arribant a la Seu del CADCI i és la fi d’una llarga caminada. En condicions normals hauria agafat el tramvia 33 des de Sants fins a la Rambla, però des del març la vaga del transport a Barcelona és molt forta, així que ha decidit anar caminant, ell, que és jove i atleta, s’ho ha pres com un entrenament, i només ha arribat cinc minuts tard.

No recorda gaire èpoques en que a Barcelona hi hagi calma: entre vagues, locauts i atemptats… la Rosa de Foc sembla haver-se guanyat el seu apel·latiu merescudament, però el cert és que en els darrers temps la tensió es palpa a l’ambient i pel carrer han començat a actuar grupuscles d’ultradreta. Després de la victòria del Front Popular l’estratègia dels grups feixistes s’ha centrat en buscar el conflicte. Bé, tot i que sí s’hi para a pensar… buscar el conflicte és l’únic que sap fer el feixisme. Davant del desordre alguna gent, els quatre que tenen alguna cosa a perdre, acaben veient amb bons ulls una resposta repressiva.

Però l’aposta del Sempre Avant, l’ateneu del qual el Serafí és soci, sempre ha sigut per la cultura. Bé, i en aquest cas, per l’esport. L’ateneu s’havia implicat en la celebració d’uns Jocs Olímpics Obrers a Barcelona a l’agost del 1935 però el context no era el propici per fer-ho. De totes formes van seguir treballant en la idea i ara, un any més tard, però amb un context polític totalment diferent, la cosa sembla tirar endavant.

La victòria del Front Popular, al febrer del 1936, havia servit com un revulsiu per posar fil a l’agulla a la idea. En aquell moment van confluir inercies diverses. Per una banda per la geopolítica internacional. A l’URSS es deixava de banda la confrontació amb els partits socialistes d’arreu del món per fomentar la creació de fronts populars que servissin de fre al feixisme. En l'àmbit esportiu això volia dir que de la competició entre la Confederació Esportiva Socialista i la Internacional Esportiva Roja quedava en un segon pla.

D’altra banda, a Catalunya, també es donava una confluència entre sectors catalanistes i forces obreristes. El catalanisme, des de feia temps, reivindicava el reconeixement nacional en l’àmbit esportiu. Així l’any 1913 ja es va crear un Comité Olímpic de Catalunya, una iniciativa que va tenir continuïtat amb la Confederació Esportiva de Catalunya, del 1922, i la Unió de Federacions Esportives, del 1933. Que les Olimpíades del 36 no fossin a Barcelona i recaiguessin en un país que havia caigut en les mans del feixisme facilitava que tots el que eren antifeixistes s’unissin en una mateixa idea.

Per tots aquests factors al març es va acabar creant el Comitè Català Pro Esport Popular, impulsat per l’Ateneu Enciclopèdic Popular, la Secció esportiva del CADCI, el Centre Gimnàstic Barcelonès i el Club Femení d’Esports (CFE), i a les quals ben aviat es van sumar una àmplia xarxa d’associacions, ateneus i clubs esportius, entitats entre les quals també hi figurava el Sempre Avant. L’objectiu d’aquest Comité va ser el de desenvolupar i fomentar l’esport entre els treballadors i com a gran acte va recuperar la feina feta per l’Olimpiada Obrera que, amb aquesta nova situació de govern del Front Popular, va canviar l’adjectiu Obrera pel de Popular.

Abans d’organitzar un esdeveniment de la magnitud d’unes Olimpiades, des del Comitè Català Pro Esport Popular, van decidir posar a prova la seva capacitat organitzativa. Per fer-ho van crear la Copa Thälmann, un festival esportiu que va tenir lloc durant el mes d’abril del 1936 i que, en paral·lel, va servir per homenatjar a Ernst Thälmann en el seu cinquantè aniversari, el dirigent comunista alemany que, després de cridar per enderrocar el règim de Hitler, havia sigut empresonat l’any 1933. La Copa Thälmann, que va contar amb competicions d’atletisme, futbol, natació, boxa, lluita i gimnàstica va ser tot un éxit i va acabar de convèncer als escèptics.

Si bé la situació política se’ls havia posat de cara i la capacitat organitzativa havia quedat confirmada, el temps els corria en contra, ja que l’inici de l’Olimpiada de Berlin tenia data, l’1 d’agost d’aquell mateix any. Així doncs, pocs dies enrere, es va constituir el Comité Organitzador de l'Olimpíada Popular.

El càrrec honorífic del comité es va donar al president Lluís Companys, però qui realment tenia pes era Josep Antoni Trabal i Sans, qui havia estat secretari del president i, des de 1933, a dues legislatures consecutives, havia estat escollit diputat a Corts representant a ERC. Des del seu càrrec va intentar evitar que el Govern espanyol subvencionés l'anada d'atletes als Jocs Olímpics de Berlín del 1936. Aquest periodista esportiu, a banda de militar a ERC, també estava vinculat al CADCI. Entre els seus mèrits esportius es trobaven haver impulsat una cursa com la Jean Bouin, un club com el Català Club Atlètic i arribar a ser president de la Federació Catalana d’Atletisme.

Estand de l'Olimpiada Popular instal·lat a la Plaça de Catalunya

Quan el Serafí arriba a la porta del CADCI s’impressiona. Només un parell d’anys enrere, durant l’octubre del 34, en aquell punt els militants del Partit Català Proletari: Jaume Compte i Manuel González Alba, i el militant del Partit Comunista de Catalunya, Amadeu Bardina van ser morts. Després que un grupet de d’uns 20 militants mal armats impedissin que l’exèrcit puges per la Rambla, els militars, per acabar amb la resistència, directament van canonejar la seu, que després van assaltar i clausurar. La façana encara guarda la memòria d’aquell atac.

El noi entra al CADCI on l’esperen un grup de representants de les diverses entitats que han integrat el Comitè Organitzador de l'Olimpíada Popular. Que el temps apreta es nota en el fet que la reunió ha començat puntual. El primer punt de l’ordre del dia són els suports internacionals a la idea. Just en aquell moment pren la paraula l’Aminda Valls i Sabaté, la primera dona en ser membre del Comitè Català pro Esport Popular. A les seves espatlles, aquella gimnasta de trenta-un anys porta el pes d’haver sigut una de les impulsores del Club Femení d’Esport de Barcelona i una de les introductores del Bàsquet femení a Catalunya. Tal i com expressa l’Aminda els presents són optimistes sobre la participació internacional. Cada dia són més els esportistes que s’hi sumen i els suports d’entitats i clubs de tot el món es multiplica.

Haurien volgut que els estats fossin més valents i optessin pel boicot a aquella olimpiada nazi, però tot i el rebombori internacional no se’n van ensortir. De fet als Estats Units, el país que més atletes aportava normalment als Jocs Olímpics, aquesta postura va estat a punt de tenir èxit, però finalment van triomfar els que afirmaven coses com que: “no s’ha de barrejar esport i política” o “els atletes estatunidencs no haurien d’involucrar-se a l’actual altercat jueu-nazi” fins i tot es van emetre comunicats per part del COI afirmant que els atletes jueus estaven ben tractats, en fi…

Tot i que la postura oficial va ser una altra sí que hi van haver esportistes reconeguts que van decidir no participar als Jocs, especialment entre els que eren jueus. Una decisió molt difícil ja que comportava sancions molt fortes. Als Estats Units alguns dels més destacats foren Milton Green i Norman Cahners, corredors universitaris de Harvard que es van classificar per a les proves de 110 metres tanques però que es van negar a participar, així com Herman Neugass, un corredor especialista en proves de velocitat que havia arribat a tenir el record mundial en sprint i que, per les seves marques, també podia entrar a la selecció però va decidir no fer-ho.

Especialment sonat havia sigut el cas de les nedadores austriaques. Tres d’elles, Judith Deutsch-Haspel, Ruth Langer i  Lucie Goldner pertanyien al Hakoah Vienna Swimming Club, un club que s’havia fundat el 1909 i, més enllà de l’esport, havia servit als jueus de Viena per reforçar els llaços de la comunitat i fer front a l’antisemitisme creixent. Totes tres nedadores, tot i ser les millors del país, van ser castigades per participar del boicot sense poder tornar a participar de competicions oficials i expulsades de la Federació austríaca. El càstig a Judith Deutsch-Haspel, qui sens dubte era la nedadora estrella d'Àustria, va voler ser exemplar. La nedadora vienesa, a banda dels diversos campionats austriacs, havia arribat a aconseguir fins a 12 records nacionals en estil lliure en distàncies com 100, 400 i 500 metres. Participar del boicot, a banda de no poder competir mai més, va significar que li retiressin els records aconseguits.

Un altre dels esportistes destacats en participar del boicot va ser Sammy Luftspring, boxejador en categoria welter que era el millor de Canadà. Luftspring va anunciar que no participaria i, a més a més, va fer pública una carta al Toronto Globe on deia coses com que: el govern alemany tracta els seus germans i germanes jueus pitjor que gossos o que exterminaria els jueus si en tingués l'oportunitat. Amb un altre boxejador canadenc, Norman “Baby” Yack s’havien decidit a participar a les Olimpiades de Barcelona.

Els boicots no foren majoritaris i sempre assumits pels esportistes directament, a risc de ser sancionats per les seves federacions. L’URSS no participaria als Jocs però, de fet, tampoc era cap novetat, ja que fins llavors no hi havia participat per considerar-los un esdeveniment burgès. No només havien de participar la majoria de països sinó que l’Olimpiada de Berlin semblava que havia de batre rècords de delegacions i d’esportistes. Les campanyes en pro del boicot es van donar a països com els Estats Units, Gran Bretanya, França, Suècia, Txecoslovàquia, Bèlgica o els Països Baixos, però sense gaire èxit.

A aquelles alçades del mes de juny l’esperança dels membres del Comitè es troba a la decisió que puguin prendre els governs espanyol i francès. A tots dos estats governen Fronts Populars, però és que, a més, en el cas de França, des de fa menys d’un mes és primer ministre Léon Blum, que és jueu. El secretari d'estat d'esport, Léo Lagrange, fortament compromès amb l’esport popular, ha defensat que les Olimpiades de Barcelona poden ser el contrapunt antifeixista perfecte a l’intent de manipulació nazi dels Jocs Olímpics, així que França, sembla ser que optarà per una participació oficial als jocs barcelonins. De fet ja han convocat dates per a les proves de qualificació, començaran el 4 de juliol al Pershing, l’estadi ubicat al bosc de Bois de Vincennes de Paris.

En l’aspecte econòmic, expliquen els companys que han estat treballant en aquesta comissió, sembla ser que França també està disposada a participar, però encara no s’ha concretat cap xifra. La Generalitat també hi participarà. ERC està al govern i molts dels implicats en el Comitè Organitzador de l'Olimpíada Popular tenen una doble militància, entre el partit i algunes de les altres entitats participants, entre les quals hi ha molts lligams: el CADCI, el Foment Republicà de Sants, el Centre d’Esquerra d'Hostafrancs… Pel que fa a l’estat, amb l’actual govern segur que també s’arribarà a un acord, tot i que encara s’està negociant.

Després de discutir sobre el tema econòmic el següent tema a tractar és el del programa. Tots tenen clar que les disciplines tradicionals dels Jocs Olímpics oficials han de ser-hi presents, si volen ser una alternativa a Berlin, això és important. Així doncs, com és habitual als Jocs, hi haurà competició d’atletisme, natació, waterpolo, futbol, bàsquet, boxa, lluita, esgrima, ciclisme en pista i en carretera, gimnàstica, rem, piragüisme, tennis, halterofilia, pilota basca o hoquei herba. Significativament queien algunes disciplines històriques de l’olimpisme que es practicaven entre les classes burgeses, com l’equitació o el tir.

D’altres disciplines, com el Handbol, s’estrenaven tant a Barcelona com a Berlin. Aquesta disciplina havia anat evolucionant a partir de jocs tradicionals de pilota de Txèquia i Alemanya fins que al 1917 se’n van definir unes regles formals. En aquells moments l’Handbol, era un esport poc conegut a gran part d’Europa i es practicava en camps oberts en equips d’11. També estava previst que hi hagués competició de Rugbi, una disciplina, que en modalitat de 15 jugadors, havia estat oficial en algunes olimpiades fins a París 1924 però que després havia caigut del programa. També hi haurà competició de Pilota Basca, una disciplina que, curiosament, no havia tornat a ser oficial en uns Jocs Olímpics des de Paris l’any 1900, quan l’estat espanyol va aconseguir un or.

Un esport que s’estrenava a uns Jocs Olímpics era el Béisbol. A Catalunya la seva pràctica havia arribat a principis de segle gràcies a mariners i residents nord-americans i en la dècada dels trenta ja havien anat apareixent clubs i seccions esportives. I una altra competició que tindria lloc a Barcelona i que no havia sigut olímpica era la dels escacs.

Per a la majoria dels presents és molt important que el caràcter popular de l’Olimpiada quedi reflectit en moltes altres pràctiques esportives potser no tant normativitzades i, no elitistes. En Serafí és dels que més fermament defensa aquestes postures, al Sempre Avant ho tenen molt clar. Poder incorporar curses populars, com ells mateixos tenen la seva, el Gran Premi de Sants, a un programa olímpic ha de facilitar que l’esport arribi a tothom i que, més enllà de la competició, la pràctica és l’important. Però també d’altres pràctiques o jocs populars com les bitlles catalanes, estirar la corda, les curses de sacs o proves de força hi seran presents.

L'avinentesa entre sectors obreristes i catalanistes d’esquerres fa que, l’Olimpiada Popular, sigui una oportunitat única per posar en valor els fets culturals de les diverses nacions que hi participen, així que la cultura popular també hi serà present al llarg dels molts actes paral·lels que s’han de produir: gegants, capgrossos, moixiganguers, castellers, balls tradicionals… No seran un complement, seran un dels eixos principals de l'Olimpíada, que no oblidem que porta per adjectiu Popular.

El federalisme i antifeixisme dels membres del comitè queda reflectit en el fet que nacions sense estat, regions i ciutat i fins i tot territoris controlats per les metròpolis europees com a colònies, també hi són presents, de manera que els Jocs seran un altaveu de la llibertat dels pobles i del dret a l’autodeterminació. Així, al costat de les delegacions que tradicionalment haurien participat d’uns Jocs Olímpics, com: França, Estats Units, Canadà, Gran Bretanya, Suïssa, Bèlgica, Països Baixos, Noruega, Dinamarca, Suecia, Txecoslovàquia, Hongria, Grècia o Portugal; també s’hi trobaran d’altres com: Catalunya, Euskadi, Galicia, Mallorca, el País Valencià, el Roselló, Aragó, Andalusia, Alsàcia i Lorena.

També està previst que hi participin delegacions que, només el fet que hi siguin presents ja implica una postura anticolonial important: Algèria, el Protectorat del Marroc, Palestina, una delegació formada per esportistes jueus antifeixistes o una delegació formada per jueus que havien estat desplaçats d’Europa. Per tancar la llista també hi participaran vinculades a regions o fins i tot ciutat, com: Bordeus, Tolosa de Llenguadoc, Orà, Alger, Badajoz o Tenerife.

El CADCI clausurat amb motiu de la vaga del 14 de novembre de 1933

Foto: Carlos Pérez de Rozas. Fons: AFB

Després d’estar parlant sobre les diverses delegacions, una de les dones demana la paraula per remarcar que cal reforçar la participació femenina a les Olimpiades, fins a aquell moment als Jocs oficials la participació femenina ha sigut més aviat anecdòtica. Han de fer una Olimpiada que sigui com el món al qual volen arribar. Qui parla és la Mercé Núñez Targa. Com moltes de les persones presents la Mercè té una trajectòria apassionant i  una militància múltiple. La Mercè, que treballa com a secretària del Consul xilè, un escriptor anomenat Pablo Neruda, és sòcia de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, on participa al grup Amics del Sol, entitat pionera del naturisme, a més a més, ella és la tresorera del Club Femení d’Esports. Sí, no només és que estigui implicada en l’organització de l’Olimpiada Popular, sinó que ella mateixa hi ha de participar, representant a l’equip de rem.

Acaba la reunió amb un entusiasme generalitzat però, a la vegada, tots surten a la Rambla amb una llarga llista de noves trobades, contactes per fer, decisions per validar als respectius espais…

Per saber-ne més:

MORAN, Neus. El CADCI en guerra. Article a la revista El Temps

PERNAS, Juli. La Copa Thaelmann. Article al bloc de la Fundació Barcelona Olímpica.

La guerra sota la sorra (3)

Bar l’Elèctric, a la carretera de Sants, 28 de febrer de 1936
 

El Lluís fa una profunda calada escurant la cigarreta que sosté amb la punta dels dits i el fum que exhala per la boca vola engreixant el ja dens ambient de l’Elèctric. A punt de cremar-se llença la cigarreta a terra per apagar-la amb el peu i, ja amb la mà dreta lliure, agafa la revista que fins aquell moment sostenia sota la seva aixella esquerra. Davant de la seva audiència, un grup de joves que seuen al voltant d’una de les taules del bar mentre escuren gots de barreja, comença a llegir.

-”Aviso ja als bombers? No; espera’t que cremi del tot!”. Heu vist? Santa Maria de Sants a la primera pàgina de l’Esquella de la Torratxa!-Doncs no és que s’assembli gaire -respon en Cesc, un dels tertulians, rebaixant l’eufòria del Lluís- qualsevol diria que el Tisner aquest no coneix Sants, i això que és de Sant Antoni.
 

Portada de l'Esquella de la Torratxa del 26 de febrer de 1936

 

-Home, ja s'entén l’acudit! Mentre es vegi que és una església, rai -respon el Lluís.

-Però vols dir que el rector…? Jo pel que tinc entès és de la corda dels Salvador Anglada i companyia -aporta en Rodríguez- són capaços de tot, però cremar el seu propi temple… Voleu dir?

-Després de la victòria del Front d’Esquerres ves a saber… aquesta gent si per les urnes no poden… busquen d’altres mètodes -afirma amb rotunditat en Lluís abans d’acabar el seu got de barreja.

-Llegint l’Esquella de la Torratxa… parlant de les eleccions… se’t veuen els colors Lluís! -li etziba burleta en Rodríguez- Fas honor al teu nom i cada cop ets més proper als d’Esquerra.

En Lluís fa mig somriure però no respon al comentari del Rodríguez. Tots són amics, però sap que, trobant-se a l’Elèctric no juga a casa. Ben segur que al seu voltant tots són anarquistes. Així que amaga el nas entre les pàgines de la revista centrant-se en les vinyetes, intentant passar desapercebut. Però com la pedra que cau al mig del llac, la portada de l’Esquella de la Torratxa ha generat una reacció en cadena, com onades que se succeeixen ja fora del seu control. Els companys de taula comencen un intens debat al qual, a poc a poc, es van afegint tan parroquians d’aquells que seuen enfront de la barra, com dels que seuen al voltant d’altres taules i fins i tot algun client d’aquells de pas i, aviat, aquest nou intent de crema de Santa Maria de Sants és el debat que fa bullir tot el bar.

-No sé… Quantes vegades abans ja s’ha intentat cremar la parròquia? Per quina raó en aquest cas l’haurien organitzat ells mateixos? Així ràpid, com a mínim… em venen 2 dies diferents en què va estar a punt de ser cendra -afegeix un home gran que comença a anar gat i es recolza a la barra- la darrera quan tot allò d’octubre, l’any 34, el dia aquell que l’Angeleta s’hi va quedar tancada dins, embarassada de vuit mesos.

-Però és que l’important aquí no és el que passi sinó l’efecte que s’aconsegueix. Potser no cal que cremin l'església, que ho sembli ja fa el mateix efecte. Qui pot dubtar que siguin la FAI quan portem un tou d’intents insurreccionalistes en els darrers cinc anys… -argumenta el Cesc. Amb l’espant ja n’hi ha prou!

-Ara ets tu el qui sona a trentista -es resargeix en Lluís, provocant una riallada general.

-A mi gent ben informada m’ha assegurat que es tracta d’una estratègia. Com més actes violents al carrer més fàcil els resultarà justificar un cop d’estat després. -aporta un home des de la taula del darrere que manté l’expressió de tenir una informació privilegiada.

-Però qui? -pregunta el Lluís.

-Qui? Ves a saber… des dels pistolers del Sindicat Únic del Salvador Anglada als periquitos de la Peña Ibèrica, falangistes... Els feixistes són pocs, però es mouen molt -respon el mateix home.

-Massa voltes li feu… Jo en conec uns quants que anirien de molt bona gana a cremar l'església ara mateix -comenta en Rodríguez mentre passa la mà dreta per sobre les taules, on un grapat d’homes esclaten a riure mentre aixequen la mà oferint-se voluntaris.

-I que me’n dieu de lo de les armes? -pregunta en Lluís.

-Què és això de les armes? -pregunta un dels cambrers des de darrere de la barra.

-Es veu que quan van cardar foc a les portes de Santa Maria la cosa no va passar d’aquí, ja que l’edifici era ben tancat, però tan bon punt va aparèixer la Guàrdia d’assalt a la plaça van escorcollar l’església i van trobar un petit arsenal.

-Goita, com se les gasta el rector! -crida algú d’entre la multitud.

-Però això ho sabeu del cert o pot ser que sigui un rumor? -pregunta el Cesc.

-Aquí també ho diu, a l’Esquella -respon el Lluís.

-Home, però que l’Esquella és una revista satírica, no és la Soli!

El debat segueix, cada cop més encès, a mesura que s’aporten noves opinions i més gots de vi i barreja. Probablement, entre els que callen hi ha gent que sap moltes més coses que les que s’estan comentant, mentre que els que parlen ho fan basant-se en intuïcions i rumors, però en poques certeses. Però el que està clar és que la situació és tan tensa que qualsevol opció pot arribar a ser versemblant.
 

Per saber-ne més: 

GIRALT ANALES, Agustí. Del somni al Silenci. República i Guerra Civil,  n 1 Riera de Magòria. (2012)

MOTA MUÑOZ, José Fernando. ¡Viva Cataluña Española! Historia de la extrema derecha en la Barcelona republicana (1931-1936). Publicacions de la Universitat de València. (2020)

Sobre el capítol 3

Com parlar d’un episodi com aquest sobre el qual encara hi ha múltiples ombres i coses per investigar i fer-ho sense especular? O com a mínim especulant però amb els peus ben sostinguts sobre alguna certesa? Doncs fent-li la volta i, aprofitant que aquests relats justament són això, una ficció, directament presentant una especulació al centre del relat, però no la meva, sinó d’alguns dels testimonis. I on millor que a un dels bars on les tertúlies eren tan habituals. L'Elèctric, a la Carretera, a tocar del carrer d’Alcolea era un d’aquells negocis privats vinculats a una ideologia, en aquest cas l’anarquisme. Tant és així que, fins i tot, el novel·lista santsenc Josep Miracle i Montserrat va convertir aquest bar en un dels escenaris literaris de la seva novel·la Seixanta Minuts.
 

L’especulació sobre si aquest fet hauria sigut obra de grups feixistes o carlistes, esdevenint un atemptat del que en diríem falsa bandera, no és una opinió aleatòria sinó que ha sigut estudiada per historiadors que han seguit les passes dels grups ultres a Barcelona durant els anys trenta. I la història de la dona embarassada dins de la parròquia durant l’intent de crema de l’octubre del 34 la recuperarem més endavant, ja que aquell nen que estava a punt de néixer, va ser qui em va explicar aquesta història i moltes d’altres, ara fa bastants anys. De tot això ja en tornarem a parlar.

La guerra sota la sorra (2)

Pistes de la Bordeta, al carrer de Badal, 15 de setembre de 1935

Les noies estan preparades a les seves marques, sentint la terra de la pista amb les puntes dels dits i amb la mirada cercant la meta. En els segons previs a la sortida de la cursa, enmig del silenci, els pensaments d’algunes d’elles ja han començat a córrer, especialment per a aquelles que debuten en una competició. Una de les més joves, la Marina, està competint per primera vegada en una prova com aquella. Al camp de la Bordeta hi ha expectació i, tot i no disposar d’unes grades com a tals, alguns espectadors s’acumulen rere les tanques de fusta que delimiten el camp. Davant d’ells la pista on les noies es preparen per disputar els 80 metres llisos; més enllà la tanca contraria, la filera de plataners del carrer de Badal i treient el cap per sobre d’arbres i tanques la silueta de la Balet i Vendrell i, per sobre de tot, la seva enorme xemeneia. A la Bordeta tot l’esport és obrer i popular i aquella imatge en si mateixa ho exemplifica a la perfecció.

 

Camp d'esports de la Bordeta (CADCI), l'any 1933

Fons: AMDS-UEC

És el 15 de setembre de 1935, un diumenge per la tarda. La vetllada, el Primer Festival Pro Olimpiada Popular, ha començat a les 15h en punt amb un partit de futbol entre una pre-selecció formada per diverses penyes i grups, entre els quals també socis del Sempre Avant, i el Cavall Blanc. A banda d’anar creant expectativa per l’Olimpiada Popular que s’ha començat a organitzar a Barcelona, aquesta jornada ha de servir com a selecció per decidir quins futbolistes i atletes representaran a Catalunya. I és que, en una competició internacional com aquella, gallecs, bascos i catalans participaran amb les seves respectives delegacions representant a les seves terres.

Pels futbolistes aquella primera selecció no és definitiva, ja que encara faltarà una segona criba, que tindrà lloc al mateix camp el diumenge vinent en un segon partit contra la Penya Decidits, però per als atletes, en la majoria de les disciplines sí, ja que el següent dia les proves que es disputaran seran d’altres, així que avui ja són com a finals. Al llarg d’aquesta tarda han tenir lloc les proves de 80 i 600 metres i el salt de llargada; i per al proper diumenge encara quedaran d’altres.

Així que algunes d’elles es troben a 80 metres d’arribar a Montjuïc. Tot i que la mirada de la Marina reflexa una plena confiança en les seves capacitats i la seva presència ja fa estona que ha derrotat a les seves rivals… la veritat és que ella mateixa no les té totes. Només té 17 anys i la majoria de les seves companyes tenen molta més experiència que ella. Ni tan sols està competint sota el paraigües d’un club. Quan va arribar al número 34 del carrer del Carme, el bar on s’estaven fent les inscripcions, i va haver d’omplir la fitxa no va saber que posar a la casella “club” i va escriure “Ponent” que no era altra cosa que el bar al qual anava amb el seu grup d’afinitat: comunistes, socialistes…

La Marina s’ajusta la cinta del cap que recull els seus curts cabells negres i es concentra. La fotografia d’un reporter la desconcerta quan està a les marques, però ràpidament torna tenir la ment a la pista de la Bordeta. No és la primera vegada que corre per aquesta pista. Molts dels que practiquen l’atletisme ja han estat practicant a l’ombra de la xemeneia de Balet i Vendrell, la “fàbrica nova” que en diuen popularment. Aquella pista, que de sempre han fet servir futbolistes i atletes, va començar sent la pista del Club Deportivo Bordeta, fins que l’any 1932 la va comprar la secció esportiva del CADCI, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria.

Però en qualsevol cas són molts els clubs que l’han fet servir, des dels atletes de la secció de Cultura Física de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, que al febrer d’aquell mateix any van arribar a un acord per poder entrenar atletisme i bàsquet tots els dies de 19 a 21h; fins als del Centre Gimnàstic Barcelonès. De fet, molt probablement, les primeres converses informals sobre la possibilitat de fer una Olimpiada Popular a Barcelona de ben segur que van tenir lloc en aquesta pista, ja que hi coincideixen esportistes de les seccions esportives de les entitats que estan al nucli impulsor de la proposta. No és casual que les proves de selecció tinguin lloc al camp del CADCI.

Quan donen el tret de sortida la noia comença a córrer amb tota la força que li permeten les seves cames. Córrer és una cosa que la seva familia ha hagut de fer sovint, tot i que no per esport. La Marina Ginestà ve d’una d’aquelles famílies de lluitadores i lluitadors. Neta de la Micaela Chalmeta, una de les pioneres del feminisme i del cooperativisme a Catalunya i filla dels sindicalistes Empar Coloma i Bruno Ginestà, ella, de fet, va néixer a Tolosa de Llenguadoc al gener del 1919 a causa de l’exili de la seva familia.  No feia tants anys que havien tornat a Catalunya, el 1930, però tan bon punt aquella periodista en potència va aterrar a la Rosa de Foc va acabar seguint la tradició familiar i es va acabar implicant a les joventuts comunistes.

 

Marina Ginestà i Coloma, com atleta a les pàgines de l'Humanitat del 17 de setembre de 1935

Arxiu: ARCA

La Marina avança amb grans gambades, suplint la manca de tècnica amb tota l’energia que té. Encara li queden proves aquella tarda en les quals ha de participar: 600 metres i salt de longitud, però no es pensa reservar. Ella, que és atleta i comunista i que, a més a més, també està implicada en l’organització de l’Olimpiada Popular, per res del món es vol perdre l’oportunitat de participar en un esdeveniment com aquell. La seva sortida no ha sigut la millor, com acostuma a passar en aquelles corredores que tenen menys tècnica, però que ho supleixen tirant de cor, així que poc a poc va deixant enrere a les rivals.

Des de les tanques la gent que mira el festival crida i anima a mesura que Marina s’acosta a la línia de meta. Quan ho fa el cronòmetre comptabilitza 12 segons, una marca excepcional per a una debutant que competeix sense club en una prova que és de selecció. Aquell mateix any l’Emilia Trepat i Riba, s’ha fet amb el Campionat de Catalunya amb una marca de 11,5 segons. La bona marca de la Marina li ha permès classificar-se primera. Així que sí, la Marina serà a l’Olimpiada Popular de Barcelona.

Allò serà l’inici d’una tarda d’èxit per a la Marina, que a banda d’impossar-se als 80 metres llisos també ho farà als 600, amb un temps de 2’15”02 i al salt de llargada, arribant als 3.85 metres, així que quan el fotògraf que treballa per la Humanitat li fa una instantània la noia fa un somriure que, tot i ser contingut, expressa tot el que sent. De ben segur que no serà el darrer fotògraf que aconseguirà captar el seu esperit amb una càmera.

 

Cursa al Camp d'Esports de la Bordeta, l'any 1930

 

Per saber-ne més:

 

JUSTRIBÓ, Daniel. Feminitat, Esport, Cultura (Pioneres de l'atletisme català 1921-1938). Barcelona: Autoeditat, 2014
 

Article de Viquipèdia sobre el Campionat de Catalunya d'Atletisme -100 metres llisos

 

Article de Viquipèdia sobre Emilia trepat i Riba

 

Sobre el capítol 2

Quan després d’escriure més de trenta relats i tenir-ho quasi tot lligat, de cop un dia, descobreixes que Marina Ginestà i Coloma, la famosa miliciana que va esdevenir icona de la Guerra Civil, era atleta i que havia de participar a l’Olimpiada Popular de Barcelona pots tenir dubtes sobre que fer… però quan llegeixes que la seva primera prova va ser a les conegudes com a “Pistes de la Bordeta” el 15 de setembre del 1935 saps que no tens gaires alternatives, has de fer un nou relat per poder-ho explicar. Realment és una història apassionant.

Tal i com recreo al relat Marina Ginestà i Coloma va participar a les proves de selecció que van tenir lloc a la pista de la Bordeta i es va classificar, de manera que hauria representat Catalunya en 80 metres, 600 metres i salt de llargada a l’Olimpiada Popular que havia de començar el 19 de juliol. L’alçament feixista va acabar amb el seu somni, però tanmateix, qui sap si per alguna desconeguda llei del karma, el mateix dia que la possibilitat de ser present a una olimpiada s’esfumava, li van acabar fent la foto que marcaria la seva existència.

Perdre l’oportunitat de parlar de tot això no era una opció. Però abans de res has d’aclarir temes diversos. Quin era aquest camp de La Bordeta i on est trobaba? Recordava haver sentit algun testimoni parlant sobre el camp del CADCI del carrer Badal, però no recordava on ho havia sentit sentir. Pot ser que les “pistes de la Bordeta” fossin aquell camp que em sonava a Badal? Fent cerca vaig trobar una ressenya sobre el Centre Gimnàstic Barcelonès en que, sota una foto de baixa qualitat on apareixia un grup de corredors desenfocats i al fons una tanca de maons, hi deia:

Pistes de La Bordeta molt emblemàtiques i d’entranyables records per els socis més antics del Barcelonès, on practicaven durant les dècades dels anys 1930s als 50s les seves activitats esportives i també algun Aniversari de l’Entitat.

Seguint la cerca vaig trobar referències al CD Bordeta, que vaig interpretar que deuria ser el Club Deportivo Bordeta, que tenia un camp al barri. Però poques referències més que fossin significatives sobre el Club. Va ser un projecte de curta durada? Ampliant la cerca i centrant el focus en el CADCI i en el carrer de Badal, vaig trobar dades significatives. Per una banda, al Diluvo del 9 d’octubre de 1932, s’explicava que el CADCI havia comprat el camp de la següent manera:

El anuncio de la adquisición del magnífico campo de la Bordeta por el Centre A. de Dependents del Comerç i de la Industria ha despertado gran entusiasmo entre sus elementos deportivos, especialmente entre aquellos que sienten afición al fútbol en su puro sentido amateur, que confían encontrar en el estadio del Centre las condiciones que están imposibilitadas de darles las entidades cultivadoras del profesionalismo (...)

I per últim la imatge que em feia quadrar totes les peces i que em confirmava el que feia temps algú m’havia explicat. Una fotografia a l’Arxiu Municipal de Barcelona titulada:

Camp d'esports del CADCI entre els carrer de Badal i la riera Blanca.

Mirar bé la foto també em donava més informació. Per una banda la xemeneia i la silueta de la fàbrica del fons que ja coneixia per les moltes vegades que l’havia vist des d’altres perspectives, era la Balet i Vendrell, la Fàbrica Nova, situada just per sota de les vies, a l’espai que avui en dia ocupa tot l’entorn de la plaça Súria. Per si això fos poc la línia d’arbres confirmava que es tractava del carrer de Badal, però és que, fins i tot el mur del final, ens regalava una pista. Només calia comparar-lo amb la foto borrosa del Centre Gimnàstic Barcelonès per adonar-se que es tractava del mateix mur a totes dues fotos. Per fi podia confirmar que les Pistes de la Bordeta, les que va comprar el CADCI, eren les del carrer Badal. És a dir, tota l’escena que he narrat de la competició de Marina Ginestà i Coloma va tenir lloc a l’espai que ocupa la nau de la Citroen.