Memòria de Sants

Últim taller per a definir els espais de La Lleialtat Santsenca

2012-01-25T15:47:00.000-08:00

Dimecres 1 de febrer de 2012

19:00h al Casal Independentista de Sants, carrer Muntadas 24

La Lleialtat, una mica més a propEn la darrera Comissió de Seguiment del 7 de novembre de 2011, el Districte de Sants-Montjuïc va decidir encarregar un redibuixat precís de l’estat actual de l’edifici, un reportatge fotogràfic i la redacció de diferents alternatives possibles per a la seva rehabilitació. La Plataforma La Lleialtat Santsenca va proposar als tècnics del col·lectiu d'arquitectes LaCol per a l’execució d’aquest projecte, l'encàrrec del qual es va fer efectiu el passat mes de desembre. Suposa el primer pas per obrir un concurs públic per elaborar el projecte arquitectònic de conversió de l'edifici de l'antiga cooperativa.

Ara és el moment de decidirEl document, que s'ha de lliurar a finals de febrer, serà el full de ruta que seguiran l'Ajuntament i els arquitectes que es presentin al concurs per dur a terme les obres de rehabilitació i adequació de l'històric edifici del carrer d'Olzinelles. És per aquest motiu que cal tenir molt ben definit com volem que siguin els diferents espais que es necessiten, ja que això condicionarà els futurs usos que allotjarà La Lleialtat Santsenca. Com més gran sigui el nivell de definició i concreció, més s'acostarà a allò que tots i totes somiem i desitgem.

Els tècnics ja fa gairebé dos anys que acompanyen el procés participatiu per definir els usos de La Lleialtat Santsenca, amb enquestes, tallers, xerrades i entrevistes a les entitats del barri i al veïnat en general. Treballarem sobre aquesta feina per acabar de consensuar quin és el projecte que vol el barri.

És important el màxim d'assistència a aquest taller que us proposem, per assegurar que tothom pugui dir-hi la seva i que cap iniciativa quedi fora d'aquest projecte col·lectiu. Els dies previs al taller us farem arribar documentació i els punts principals hi que tractarem.

Enregistrem la memòria, el treball

2012-01-01T09:47:00.000-08:00

Avui a Enregistrem la memòria parlem sobre el treball. Els nostres testimonis ens parlaran del treball a fàbriques com Can Batlló, però també del treball en comerços i als bars.

"Volem l'escola formosa"

2011-12-29T16:10:00.000-08:00

Manifestació demanant la construcció d'escoles.

Avui he volgut dedicar una actualització a l'escola on vaig aprendre algunes de les coses que més m'han servit en la vida fins ara, algunes evidents com l'ús de la llengua, tant del català com del castellà, i també un munt d'altres coneixements sobre temes molt diversos. Però també l'espai on, segurament sense adonar-me, vaig aprendre coses fins i tot més importants que les anteriors, com l'interès pel meu entorn o un dels primers llocs on vaig començar a socialitzar-me, un procés que crec que em va costar una mica, tot s'ha de reconèixer, estic parlant de la meva escola des de pàrvuls fins a COU, el Lluís Vives.

L'escola, coneguda popularment com l'Olivereta, es va inaugurar, juntament amb un munt d'altres escoles de Barcelona, el 29 de març de 1931 en plena campanya electoral de les eleccions municipals. Per trobar la seva història hauriem de allunyar-nos més en el temps, ja que una escola pública per als infants de Sants era una de les reivindicacions històriques dels veïns i veïnes del nostre barri. Les mancances a l'escola pública eren molt grans, fins al punt que es calcula que l'any 1930 encara feien falta el doble de places de les existents fins al moment.

A Sants els veïns es van mobilitzar organitzant una manifestació que va anar des del Círcol de Sants fins a la Plaça de Sant Jaume i en la que segons sembla van participar uns 2.000 manifestants que portaven pancartes amb missatges com: "Volem l'escola formosa" o "El poble té dret a la cultura. Vetllem per l'educació dels nostres fills". La Comissió de Cultura va acceptar la seva construcció l'any 1918 i el 1920 es va col·locar la primera pedra, però la Dictadura de Primo de Rivera va paralitzar la construcció de noves escoles, per això no es va inaugurar fins al 1931.

Si us interessa el tema de l'educació al nostre barri dir-vos que, justament, mestres de l'escola Lluís Vives estan treballant en un llibre sobre la història de les escoles a Sants, en el que, quan aparegui publicat, de segur podreu descobrir moltes més coses de les que jo us pugui explicar. De ben segur que tornaré a parlar, tant de l'escola com d'aquest projecte de llibre.

Enregistrem la memòria, el lleure

2011-12-25T13:37:00.000-08:00

Avui a Enregistrem la memòria descobrirem com es divertien els nostres avis i avies quan eren joves.

Enregistrem la memòria, viure sota el Franquisme

2011-12-18T17:34:00.000-08:00

Avui a Enregistrem la memòria parlarem sobre la manca de llibertats que es van viure sota el franquisme, sota la censura i sobre una societat controlada, però a la vegada també parlarem sobre les petites trampes que alguns dels nostres protagonistes van haver de fer per sobreviure al Franquisme.

Enregistrem la memòria, les entitats

2011-12-11T17:34:00.000-08:00

Avui a Enregistrem la memòria parlarem sobre les entitats dels nostre barris.

Enregistrem la memòria, les escoles

2011-12-04T17:34:00.000-08:00

I avui a Memòria de Sants descobrirem com eren les escoles de Sants durant la República i posteriorment durant el Franquisme.

Enregistrem la memòria, la vida quotidiana

2011-11-27T17:35:00.000-08:00

Avui a Enregistrem la memòria els nostres protagonistes ens parlaran sobre la vida quotidiana.

De Collblanc als camps d'extermini

2011-11-21T09:58:00.000-08:00

Molt sovint els nostres nomsresponen al criteri, podriem dir fonétic, dels nostres pares. Ens diem com ensdiem perquè a la nostra mare o al nostre pare els agradava aquest nom. Però devegades fins i tot els noms amaguen històries molt importants per a lesfamilies. Històries que es volen recordar però sobre les quals, de vegades,durant molt de temps no es va poder parlar.

El meu pare, de qui ja us heparlat en d’altres ocasions a causa de la seva militancia veïnal, es deiaEugeni, i com veureu, el seu nom no va respondre a cap casualitat.

La meva familia paterna semprehavien viscut al barri, entre Hostafrancs, on va neixer la meva àvia, iCollblanc, on va neixer el meu pare. Amb la guerra el germà petit de la mevaàvia, Eugeni Querol Puyo, que havia nascut el 1916 i tenia per tant vint anys,va marxar a lluitar al front com a voluntari. L’any 1938 va assolir el grau detinent com a recompensa per la sevadistingida actuació a la 224 Brigada Mixta de la 60a Divisió, unitat queentre d’altres campanyes va participar a la Batalla de l’Ebre.

Amb la derrota republicanal’Eugeni es va veure obligat a marxar a l’exili. La seva graduació i el fet deser voluntari l’haurien condemnat a mort de manera automàtica en cas de caureen mans feixistes. Però França, el país de la Llibertat, de la Igualtat i de laFraternitat, no va oferir gaires millors perspectives als republicans i elsrebé com a bestiar a camps de refugiats construits en molts casos sobre lasorra de les platges, en condicions inhumanes, separant a més homes i dones.Molts hi van morir.

Fins aquí la història que enshavia arribat, en boca de la meva àvia, quan jo era petit. Alguns anys més tardels van notificar la seva mort sense confirmar ni on ni quan ni de quina manerahavia mort. La meva àvia ho va acceptar i es va vestir de dol, però la sevamare li va prohibir dient-li que si no havia vist al seu fill mort ella no esvestiria de negre. La meva àvia va decidir que si no mantenia el dol pel seugermà no ho faria per ningú més, i així ho va fer. I aquesta història es vaquedar així fins que fa uns dies vaig descobrir, com sempre per casualitat, elseu final, o com a mínim una part d’aquest, un final que es va produir moltlluny de la Catalunya nord.

Camp de refugiats d'Argelers.

L’any 1939 França va crear lesCompanyies de Treballadors Estrangers com una alternativa al servei militarfrancès, a les quals es van apuntar, en un principi voluntariament 20.000milicians. Però amb l’inici de la Segona Guerra Mundial el govern francès vadecidir oferir tres opcions als refugiats: tornar a l’Estat espanyol de Franco,que en molts casos significaria la mort i en la resta anys de treballsforçosos; allistar-se a la Legió Estrangera, que significava convertir-se encarn de canó de l’avantguarda de l’exercit francès o bé anar a les companyiesde treballadors a reforçar la línia Maginot, l’obra defensiva que haviad’impedir l’invasió alemanya i que va ser un fracàs estrepitòs.

Eugeni Querol Puyo es vaintegrar en aquestes companyies i va estar treballant fins que el juny de 1940va ser capturat a Saint-Dié-des-Voges. Sols un més abans naixia el meu pare irebia el seu nom. Llavors va ser portat a l’StalagV-D, un camp de presoners de guerra a Estrasburg, al qual molts presonersarribaren caminant. Allà se li va assignar la matrícula 3.276, el primer delsmolts números que substituirien el seu nom.

L’onze de desembre de 1940 vasortir d’aquest camp en un comboi que transportava 846 republicans cap alscamps d’extermini de Mathausen, Gusen i Hartheim. De tots aquests en moririen499. Viatjaren durant tres dies en trens, generalment de bestiar, tancats senseaigua i quasi sense aire, separats de les seves families.

Van arribar a Mauthausen el 13 dedesembre a la una i mitja de la matinada enmig d’una forta nevada i foren tretsdels trens. Com a rebuda les mossegades dels gossos i els cops de culata delsSS, que remataven als que queien.

Eugeni Querol Puyo va sermatriculat a Mathausen amb el número 5166, però no va ser aquest l’escenarifinal de la seva vida. El 21 de novembre de 1941 va ser traslladat al campannex de Gusen, fent el camí a peu. Aquí la seva matrícula va ser la 14.657.

Gusen era considerat el campfinal, on els presoners feien les tasques més dures i on les condicions de vidaeren pitjors, era el lloc al que anaven a parar els presoners que els nazis jano consideraven productius, els malalts i els febles, per matar-los i fer lloca Mauthausen.

Treball al camp de Gusen

I a Gusen va ser on els nazisfinalment van acabar amb la seva vida el 24 de gener de 1942. L’Eugeni teniasols vint-i-sis anys, dels quals havia passat sis lluitant contra el feixismeprimer i després patint-lo. Els morts al camp eren incinerats o enterrats sensemés referència que el seu número de matrícula. A Sants però, el meu pare, ambel seu nom en va recordar la memòria.

Moltes gràcies a l'Amical de Mauthausen i al Centre d'Estudis de l'Hospitalet pel seu suport en aquesta cerca.

Us recomano el llibre L'hospitalet lloc de memòria. Exili, deportació, repressió i lluita antifranquista realitzat pel Centre d'Estudis de l'Hospitalet, gràcies al qual he descobert aquesta història que m'és tant propera.

Enregistrem la memòria, el barri

2011-11-20T17:35:00.000-08:00

Avui a Enregistrem la memòria, el programa de Sants 3 Ràdio, descobrirem com eren els nostres barris: Sants, Hostafrancs i La Bordeta.

Enregistrem la memòria, la Postguerra (2a part)

2011-11-13T16:02:00.000-08:00

Avui a Enregistrem la memòria la segona part del capítol sobre la Postguerra.

Jornades d'Homenatge al Maquis

2011-11-10T05:45:00.000-08:00

Com bé sabeu tots els que sou seguidors d'aquest bloc sempre intento publicitar tots els actes relacionats amb la història que tenen lloc al nostre barri. Al llarg d'aquesta setmana el Col·lectiu Negres Tempestes està organitzant unes jornades d'homenatge al Maquis a les quals es podran descobrir molts aspectes sobre aquesta guerrilla antifranquista. Us deixo amb l'explicació que el col·lectiu fa de les jornades.

Les Jornades d’Homenatge al Maquis es fan, dins del marc de la XIV Marxa en Homenatge als Maquis, per recordar la resistència llibertària antifranquista i revolucionària, que durant la llarga dictadura van causar grans problemes al règim totalitari de Francisco Franco, l’església catòlica i als poders empresarials i financers de torn, lluitant per la llibertat, la justícia i, en aquest cas, per l’anarquia.
El Maquis va ser una guerrilla anarquista, tant ofensiva com defensiva degut a la seva situació estratègica prop de la frontera amb França que feia que no haguessin de fugir simplement a la muntanya i que va estar donant suport durant molts anys a la dissidència espanyola.
Generalment actuaven allà d’on eren originaris, ja que els contactes, coneguts i companys els havien fet a escola, a la feina, allà on havien viscut. Això fa que també hi hagués guerrilla urbana dedicada a fer accions i expropiacions a les ciutats.
És per això que des de fa cinc anys s’organitzen activitats en homenatge a aquells que van lluitar contra un règim del que sembla que encara no ens haguem deslliurat del tot. I és per això que enguany us presentem un seguit d’activitats en la seva memòria:
Degut a la pluja del passat diumenge, la ruta es canvia de data: Diumenge 13 de novembre, 11h, plaça del Bonsuccés: Cinquena Ruta d’Homenatge als Maquis.
Dijous 10 de novembre, 20h, Ateneu Llibertari de Sants (c/Maria Victòria, 10): Frederic, el Bosquerol de Riuprimer, ens parlarà de les diferents àrees i èpoques d'actuacio del maquis a casa nostra, després de la guerra civil espanyola.
Dilluns 14 de novembre, 19h, Centre Social de Sants (c/ Olzinelles, 30): “Els Maquis a Catalunya 1939-1963”. (A càrrec de Ricard de Vargas Golarons) Presentació debat i projecció del documental.

Enregistrem la memòria, la Postguerra (1a part)

2011-11-06T15:42:00.000-08:00

Aquesta setmana a Enregistrem la memòria parlarem sobre uns temps molt durs de manca de llibertat, de fam, de cartilles de racionament i d'estraperlo, la Postguerra.

S'ha de fer cultura

2011-11-05T10:09:00.000-07:00

Els anys vint i trenta del segleXX van ser veritablement revolucionaris culturalment i trencadors en moltssentits. A Barcelona el Music-hall i els espectacles del conegut genere frívolvan triomfar entre un públic, majoritàriament obrer, que volia escapar de lesrutines diàries, però també entre una burgesia de nous rics que volien ostentarles seves fortunes.

Als barris, als ateneus iespecialment a moltes cooperatives, que eren llocs de trobada de la genttreballadora del barri, es van organitzar molt sovint espectacles de music-halli tardes ball que tenien molt èxit. Però com sempre passa les ments benpensantseren ccrítiques amb aquests espectacles que creien immorals. Us deixo acontinuació un document que crec no te preu i que ens pot ajudar a situar-nosen el pensament de l’època, un article d’opinió al diari El Ressò de Sants. Hedecidit transcriure el document tal com el vaig trobar sense fer cap correcció.

S’ha de fer cultura

Barcelona en el temps present, resta ben constatat, quepren un caire perisenc del qual en fa gran relleu.

Tenim per Montmatre el nostre tan habitual Paral·lel,centre de les diversions més frenètiques ensems paradoxals, i s’ha descobertque existeix per aquell Moulin de la Galette un lloc del proletari districte deSans.

Avui, aquest foc d’esbargiment anti-cultural ha pres tantincrement que ses pecaminoses flames han vingut a prendre la pulcritud queregnava en la nostra barriada.

És abastament inveterat el que en totes les societats,siguin del matís que es vulgui i en totes les cooperacions, hi hagi llurcomissió cultural, la qual ha de vetllar per tots els actes que puguindemostrar el més ínfim grau de cultura.

Però malauradament no és així i és vergonyósconstatar-ho.

Tenim com a exemple una cooperativa a la nostra barriada,casal de germanor on sempre s’havien representat actes de vertadera cultura quefeien més mereixedors els membres que la regien.

Però com sigui que en aquest món tot pren transformació,aquell casal de germanor, allí on la cultura era tan habitual, s’ha convertiten un dels centres dignes tan sols dels barris que abans he esmentat.

Allí es balla l’agafat per tota festa. Música grollera,poca-solta, xibarris escandalosos, el revés de la Lliga del bon mot... en unaparaula, és l’aculliment de tota crapuleria de Sans i Hostafrancs i d’altresdistrictes que ni ens interessa el sapiguer-los.

Més tard, aquell danzing es converteix en un Music-hall idona pas a la representació de quatre arreplegats i arreplegades que ballen icanten unes cançons de mal gust cobertes tantsols per un pam de robaescassament... i, la gent riu, gaudeix... i la Comissió fa cultura.

Jo crec sincerament que l’esmentada Comissió no hainterpretat com n’es mereixedor aquest mot tan sublim de: Cultura, sinó que hafet un anàlisi fals per no ésser prou entesos en aquests actes.

Ells saben que la Cultura s’ha de propagar, però benmirat, i sostenint-nos en la lògica dels fets, han dividit el mot sublim decultura en tres parts i el que verament fan és propagar la primera. Així és lacultura d’aquella cooperativa.

D.G

El Ressò, número 166

Barcelona-Sants, 27 de setembre de 1930

Enregistrem la memòria, la Guerra Civil (4a part)

2011-10-30T15:43:00.000-07:00

.

I avui la darrera part de l'especial sobre la Guerra Civil a Sants

Enregistrem la memòria, la Guerra Civil (3a part)

2011-10-23T15:45:00.000-07:00

Segueix l'especial sobre la Guerra Civil a Enreistrem la Memòria.

Enregistrem la memòria, la Guerra Civil (2a part)

2011-10-16T15:42:00.000-07:00

Avui a Enregistrem la memòria els nostres avis i avies ens parlaran sobre la Guerra Civil.

Memòria de Sants a "El Món a Rac 1"

2011-10-10T14:42:00.000-07:00

Avui volia donar les gràcies al Jordi Basté per mencionar el bloc al seu espai d'El món a Rac1, aprofitant l'entrevista a Núria Feliu, un dels personatges més reconeguts del nostre barri.

Us deixo l'enllaç a l'espai en que es menciona el bloc i també us recomano a tots que escolteu l'entrevista a la Núria Feliu que parla dels seus origens i de la seva trajectoria musical :

Memòria de Sants a el Món a Rac 1

Enregistrem la memòria, la Guerra civil (1a part)

2011-10-09T15:44:00.000-07:00

I aquesta setmana a Enregistrem la memòria els nostres protagonistes ens parlen sobre durs de les seves vides, la Guerra Civil

Enregistrem la memòria, la Festa Major

2011-10-08T18:51:00.000-07:00

Avui a Enregistrem la memòria parlem sobre la Festa Major.

Properes activitats a Sants

2011-10-05T13:59:00.000-07:00

Avui us enllaço un parell de convocatories que m'han arribat i que de ben segur poden ser interessants:

Jaume Compte i els fets del 6 d'octubre al Casal Independentista de Sants

Demà, dijous 6 d'octubre a dos quart de 8 del vespre al Casal Independentista de Sants (c/Muntadas, 24) tindrà lloc la conferència "Jaume Compte i els fets del 6 d'octubre", en la qual intervidràn Agustí Barrera (del grup d'historiadors Jaume Compte) i Joan Rocamora (professor i membre de la CUP).

Acabat l'acte, podrem disfrutar de l'espai de trobada i de bar que ofereix el CIS.

http://cis-jaumecompte.cat/

Homenatge a Joan Peiró a la Ciutat Invisible

El proper 13 de novembre a les 19h presentem el llibre Joan Peiró i Belis. El llibre és el darrer volum de la col·lecció “Cooperativistes Catalans” que coediten la Fundació Roca i Galés i Cossetània edicions.Joan Peiró i Belis va nèixer al barri d’Hostafrancs el 1887, i va ser vidrier i militant de la CNT. Va destacar com a organitzador de la Federació Nacional del Vidre en la seva joventut. Posteriorment, el 1922, i els anys 1928 i 1929, va arribar a ser secretari general de la CNT, i ministre d’Indústria durant la Segona República. Morí afusellat per les autoritats franquistes el 24 de juliol de 1942 a Paterna, tot cridant: «¡Soldados! ¡Esta es la justicia de Franco!».

Tanmateix, el llibre ens desvetlla que la seva militància va tenir un rostre molt menys conegut: la direcció de la cooperativa de producció Cristalleries de Mataró (Fundació Ros Serra) a finals de la dictadura de Primo de Rivera, des d’on va defensar el cooperativisme com a eina revolucionària complementària dels sindicats. Cristalleries de Mataró va néixer d’una doble tradició cooperativa: la de l’ofici dels vidriers i la de la ciutat de Mataró, i va esdevenir la cooperativa de vidre més potent de Catalunya durant la Segona República, i la més antiga en funcionament.Molt bon llibre d’en Miguel Garau sobre la vessant cooperativista de Peiró. El nostre petit homenatge a aquest lluitador santsenc. Us hi esperem!

http://www.laciutatinvisible.coop

Enregistrem la memòria, primer programa

2011-09-30T19:43:00.001-07:00

A partir d'avui i poc a poc aniré enllaçant tots els programes d'Enregistrem la memòria per tal que els pogueu escoltar des del bloc. però recordeu, si els voleu escoltar en primicia cada dissabte al matí els podeu escoltar a Sants 3 Ràdio, al 107.3En aquest primer programa podreu conéixer a tots els protagonistes que al llarg dels primers quinze programes ens explicaran com era Sants quan ells eren més joves.

Comença Enregistrem la memòria

2011-09-19T01:18:00.000-07:00

Per a tots els que estigueu interessats en la història local de Sants, Hostafrancs i La Bordeta us volia anunciar que el proper dissabte dia 24 a les 10h es començarà a emetre a Sants 3 Ràdio el programa Enregistem la memòria, en el que podreu escoltar als avis i a les avies dels nostres barris parlant sobre les seves vides i sobre com era el Sants del passat. El programa també es podrà escoltar els dimecres a les 20.30.

De Memòria de Sants

Solució a l'enigma número 9

2011-09-06T02:03:00.000-07:00

Retornat de les vacances i després del final de les festes de Sants per fi he pogut tornar a publicar, tot i que els errors de blogger no m'ho estan facilitant gaire la veritat. Abans de res donar-vos la resposta a l'enigma número 9, que vaig deixar pendent. Com molt bé va respondre el Xavi Silvestre el carrer sobre el que preguntava era el carrer Sant Crist i l'edifici al que feia referència és la capella del Sant Crist, una petita capella que es troba tancada a aquest carrer i que, com també comenta el Xavi poc li deu faltar per caure pel seu estat de ruïna.

Així doncs els guanyadors d'aquest estiu han sigut en Pep Gardeñes, el Didac Panyella (que n'ha guanyat dos) i el Xavi Silvestre. Recordeu que tinc un petit premi per a tots els que heu encertat algun enigma.

Aprofito aquesta actualització per donar les gràcies a tots aquells que seguiu aquest bloc i a tots els que em feu arribar missatges o noticies interessants. Recordeu que ho podeu seguir fent a memoriadesants@gmail.com

Espero que en breu, en pocs mesos, us pugui presentar dos projectes en els que porto molt de temps treballant el meu primer llibre en que parlo sobre història, sobre la Guerra Civil a Sants, i el programa de ràdio Enregistrem la memòria, a Sants 3 Ràdio.

La història més recent i combativa del barri

2011-08-24T04:40:00.000-07:00

Avui un video sobre la història més recent i combativa de Sants. Video realitzat per l'Assemblea de Barri de Sants.

El Cros contra la fam

2011-08-19T07:47:00.000-07:00

De Cros Popular de Sants

El Cros Popular de Sants és una competició atlètica amb una llarga tradició i molt arrelada al nostre barri. Però els que en formem part creiem que el Cros és molt més que això, tant per la nostra història, que ens enllaça amb el moviment ateneista dels anys trenta com pels lligams amb clubs esportius i entitats de tot tipus dels nostres barris (associacions de veïns, comissions de festes, esplais, mitjans de comunicació locals...) gràcies a la col·laboraciò dels quals podem organitzar el Cros cada any, sense ser un gran club.

El Cros és la cursa de 10 quilòmetres, però també la cursa dels més petits, el Petit Cros, la cursa de 3 quilòmetres, la Centpeus, la cursa adaptada per a discapacitats psíquics, la xocolatada, el certamen fotogràfic, FotoCros, i el passi del video, entre d'altres activitats.

Aquest any incorporem una nova acció a les moltes que ja formen el Cros Popular de Sants, una acció solidaria en coordinació amb una reconeguda ONG, Acció contra la Fam. Acció contra la Fam és una organizació humanitaria internacional i independient que lluita contra la desnutrició infantil i que a la vegada garanteix aigua i mitjans de vida segurs a les poblacions més vulnerables.

Aquesta Organització internacional treballa en diversos eixos: (Nutrició, Salut, Aigua i sanejament i Seguretat Alimentaria) en més de 40 països ajudant a cinc milions de persones. Amb l’objectiu d’aconseguir un món sense desnutrició; el seu primer objetiu, tornar la dignitat a aquells que avui viuen amb l’amenaça de la fam.

Per col·laborar amb aquesta causa hem creat aquesta iniciativa, el Cros contra la fam, a travès de la qual hem obert un compte a la web migranodearena on tothom pot fer donacions de manera molt fàcil. Mi grano de arena és una eina creada per la Fundació real dreams,que permet fer donatius de forma molt fàcil a institucions benèfiques de forma fàcil i segura. Amb els calers recaudats es podràn pagar tractaments contra la desnutrició infantil.

Ens hem proposat aconseguir 6.000 euros, amb la col·laboració de tots els que ens ajudeu a aconseguir-ho, i ens hem marcat com a termini per fer-ho el 6 de novembre, una setmana després de la celebració de la cursa. Ens podeu ajudar de diverses maneres.

-Visitant aquesta web Cros contra la fam i fent el vostre donatiu:
http://www.elmeugradesorra.org/agustingiralt1

-Ajudant-nos a fer correr aquest enllaç i aquest missatge per internet, als correus dels vostres contactes, als vostres blocs i a les xarxes socials, al Facebook, el Twitter...

-Si voleu implicar-vos personalment o implicar la vostra entitat més profundament amb aquest projecte des del Cros estarem encantats i ens agradaria molt treballar amb d’altres entitats del barri a aconseguir uns bons objectius.

Moltes gràcies per la vostra atenció i esperem que en aquesta cursa tots plegat aconseguim una gran marca, ens hi juguem molt.

Club Camins Esportius de Sants

Agustí Giralt - 666 96 93 22
crospopulardesants@gmail.com

Podeu trobar més informació sobre el projecte i la destinació dels calers recaptats a:

http://www.acciocontralafam.org/
http://www.crospopulardesants.cat/
http://www.crospopulardesants.blogspot.com/

De Cros Popular de Sants

Enigma número 9

2011-08-10T07:11:00.000-07:00

Resposta a l'enigma número 8:

Com ha dit molt bé el Dídac l'obra en qüestió és: Els Zin-Calós una obra de Juli Vallmitjana i Colomines, un dels dramaturgs del conegut teatre modernista català. Està inspirada en el barri d'Hostafrancs i més concretament en la comunitat gitana.

Enigma número 9:

L'any 1694 el noble Josep de Novell i Nadal establí a un pagès de Sants, Jacint Comas, una peça de terreny a Sants. Una peça de terreny que ja tenia el nom del carrer actual que circula per aquest espai. Dins d'aquesta peça, en un dels extrems hi havia un petit edifici, que tot i que modificat i reformat, (i actualment amagat) encara es conserva.

Pregunta: Quin és el carrer que comento? Quin és l'edifici que actualment no es pot visitar?

Doncs us deixo amb aquest darrer enigma d'estiu, aquest cop he intentat que sigui complicat per tal que us ocupi temps.

Marxo uns dies de vacances, però he deixat uns quants articles per tal que es vagin actualitzant automàticament. A la tornada us contesto a l'enigma i contacto amb els guanyadors dels premis.

Bon estiu a tothom i fins a festes de Sants.

Enigma número 8

2011-08-04T06:00:00.000-07:00

Resposta a l'enigma número 7: El còmic, com molts segur que ja sabieu, és Superlópez (Super Llopis en la versió catalana), una paròdia de Superman creada pel dibuixant Juan López Fernández, més conegut amb el nom de Jan. Les vinyetes que us vaig ensenyar són de l'aventura "Un Camello Subió Al Tranvía En Grenoble Y El Tranvía Le Está Mordiendo La Pierna", publicat l'any 1991. El guanyador d'aquest enigma ha sigut el Dídac, que fins i tot ens ha trobat el ISBN. Felicitats Dídac i gràcies a tots per participar!

Enigma número 8: Abans de llegir la pregunta cal llegir aquest text.

Veïna primera: Feu-li tres creus al pit!

Veïna segona: Fulles de llorer beneïdes!

Veïna primera: Aneu-les a buscar!

Veïna tercera: Porteu aigua beneita!

Dadatta (torna amb un Crist): Poseu-li el Crist al damunt.

Falaga: No cal que li feu res, perquè no li passarà fins que hagi purgat el mal. (A la Dadatta). A tu que la cara se t'arruga de tanta maldat; que et cauran les dents de tanta mentida; que talment sembla que t'hagis alimentat de bèsties verinoses (Amb tanta força com pot) Mala serpota!

Aquest fragment que heu llegit està relacionat amb un els nostres barris, però sabeu amb quin i quina és aquesta relació? Sabeu de quina obra forma part això que heu llegit? I el nom de l'autor d'aquesta obra?

Sort a tothom!

Enigma número 7

2011-08-03T20:00:00.000-07:00

Resposta a l'enigma número 6: L'artista urugauià que va pintar un paisatge del nostre barri va ser Rafael Barradas. Fill de pares catalans, Barradas va recrear molts paisatges urbans d'Hospitalet de Llobregat, però també una escena de Sants. Un quadre que casualment va ser escollit al seu país d'origen com a imatge per un segell. El quadre s'anomena "Paisaje de Sants".

Felicitats al Pep Gardeñes que ho ha encertat i gràcies per participar a tots.

Enigma número 7:

I de la pintura avui saltem al món del còmic. En aquestes vinyetes (i en les que segueixen) podem veure part d'una aventura que te com a escenari l'estació de Sants de fa uns quants anys, molt abans de l'arribava de l'AVE i de totes les reformes que va comportar.

Enigma: Per resoldre aquest enigma heu de dir el nom del còmic, l'autor, el títol en que apareixen aquestes vinyetes de l'Estació de Sants i l'any de publicació.

Imagino que dos de les respostes ja les coneixereu oi?

L'enigma de Sants, número 6

2011-08-03T05:31:00.000-07:00

Aquest estiu he preparat alguns nous enigmes per resoldre sobre la història del nostre barri. Aquest any, gràcies a la col·laboració de dos entitats de Sants, el Cros Popular de Sants i l'Esplai Xiroia, també hi haurà un petit premi per la primera persona que contesti correctament la pregunta.

Començo aquest enigma número 6 amb un quadre que va ser pintat al nostre barri. El seu autor és un pintor uruguaià

De Memòria de Sants

Pista: Aquesta imatge d'un Sants encara majoritariament de cases baixes, però on ja sobresurt una escala de diverses plantes ha sigut segell del país on va neixer l'autor de la pintura.

Pregunta: Sabrieu dir el nom de l'autor i el títol de l'obra?

El guanyador serà la primera persona que encerti el resultat i que l'escrigui com a post d'aquest bloc. Si podeu escriure un correu de contacte podrem trobar la manera de fer-vos arribar el petit premi.

El resultat el donaré al següent post.

Les barraques de Montjuïc

2011-07-31T04:49:00.000-07:00

A l’ombra de la Barcelona de postal, de la metropoli, de l’Eixample, de la ciutat dels grans esdeveniments : de l'Exposició Universal i l'Exposició Internacional, dels Jocs del Mediterrani, del Congrès Eucarístic, de les Olimpiades i del Fòrum ha existit una altra ciutat negada i amagada, la Barcelona de les barraques. Una Barcelona que ha crescut i ha viscut en paral·lel a aquests grans esdeveniments.

El fenomen del barraquisme es va iniciar a la década de 1880. La construcció de l’Eixample i l’exposició de 1888 requeria una gran extracció de pedra de Montjuïc, i les autoritats van decidir abolir els privilegis dels propietaris particulars sobre les extraccions a la muntanya.

Aquesta mesura va portar a centenars de families immigrants, vingudes de pagès, a construir barraques properes a les canteres. S’estalviaven així cars lloguers i recorrer llargues distancies. Cap a l’any 1914 ja s’hi contaven 5000 barraques a Montjuïc, on havien crescut barris sencers seguint carrers tortuosos i costeruts.

Sí l’Exposició del 1888 va potenciar l’aparició d’aquests nuclis la del 1929 va significar la primera ordenació urbanística de Montjuïc. Des de la decada anterior a Montjuïc ja havien començat les transformacions. La muntanya es convertia en un jardí segons la planificació de Nicolas Forestier i s’edificaven alguns dels espais que avui en dia encara perduren: el Parc Laribal, Miramar, la Font del Gat o el Teatre Grec. Pocs anys després es construien a Montjuïc els pavellons de l’Exposició, l’Estadi, la Font Màgica, el Far de Montjuïc i el Funicular.

Però a la vegada tota aquesta construcció va necessitar més mà d’obra, que vindria en gran part de Múrcia i Almeria. Molts d’aquests nous obrers es van ubicar a les pròpies barraques de Montjuïc, on van creixer barris com la Cadena, la Magòria o el Polvorí.

A punt de començar l’Exposició Universal de 1929 les institucions van voler amagar tota aquesta Barcelona que no els agradava, però que tanmateix seguia sent la que edificava la seva gran metrópoli. No es volia mostrar a la resta d’Europa l’important fenomen del barraquisme i van decidir enderrocar els campaments més propers al recinte firal. Els propietaris d’aquestes barraques enderrocades van ser enviats a d’altres espais com les Cases Barates del Bon Pastor, iniciant-se així una política repetida en diverses ocasions al llarg de la història de la ciutat, amagar el barraquisme movent les poblacions d’un lloc a un altre de Barcelona. Al voltant del recinte de l’Exposició es va edificar un llarg mur per separar de tots aquests nuclis.

Després de Guerra Civil la població barraquista de Montjuïc es va disparar amb les onades migratories, i la muntanya es va convertir en un suburbi. Els pocs pagesos que hi quedaven van acabar per desaparèixer, ja fos perquè havien venut les seves terres als barraquistes o perquè, simplement, les havien abandonat, sent l’origen de molts litigis entre els barraquistes i les autoritats.

El 1957 es va celebrar la “Semana del suburbio” i les autoritats van decidir fer un cens de les barraques. A Montjuïc es van contar 6090 barraques, on vivien gairebé 30.000 persones. En aquell moment ja hi havia uns barris establerts: la Fossa, Jesús i Maria, els Tres Pins, la part final del Poble Sec, Can Clos, Can Valero i Las Banderas. El més conegut era probablement Can Valero que s'estenia des de la part posterior de l'Estadi fins al castell. També hi havia barraquistes instal·lats als antics pavellons de l'Exposició Internacional, llavors mig derruïts.

En paral·lel a aquesta Barcelona oblidada Montjuïc seguia sent l’escenari dels grans esdeveniments de la ciutat, l’any 1955 es celebraven els Jocs del Mediterrani. Només dos anys més tard, el número de barraquistes superava ja els 50000.

Una barraca de 25 metres quadrats podia allotjar a una família sencera. Mancava la llum elèctrica i l’aigua corrent (a l'àrea de Can Valero l’any 1957 hi havia set fonts públiques per a una població de trenta mil persones); ni connexió amb el clavegueram. Un altre problema era la manca de comunicacions amb la resta de la ciutat, amb gran quantitat de carrers sense asfaltar i amb la parada d'autobús o de funicular molt allunyades.

Als anys seixanta a aquests barris degradats i oblidats només hi va actuar l'església, que va facilitar la construcció d’una escola i d’un dispensari a Can Valero.

Però l’any 1964 la situació encara és va agreujar més quan l’ajuntament va decidir utilitzar l'estadi per allotjar temporalment els veïns del Somorrostro que havien perdut la casa com a conseqüència d'un temporal. Dos anys més tard el Somorrostro desapareixia. quan Franco hi va fer unes maniobres navals i les institucions no van voler que es veies la degradació de la ciutat. A l’Estadi el que havia de ser temporal es va allargar fins al 1968. Fins llavors molts edificis de l’Exposició com el Palacio de las Naciones, el Palacio de las Misiones i el Pavelló de Bèlgica varen ser utilitzats per molts barraquistes per aixoplugar-se.

Fins als anys seixanta les barraques de Montjuïc compartien l’espai amb l'activitat de les pedreres, cosa que va generava freqüents accidents. Quan aquestes es van tancar es van fer servir com a abocadors de les escombraries de la ciutat. Mil quatre-centes tones diàries de deixalles anaven a parar diàriament a la muntanya, generant un risc pels seus residents. L'aigua de la pluja s'acumulava a l'interior dels abocadors i provocava riuades de fang i runa. El desembre del 1971, una tempesta molt intensa va trencar el dic d'una de les pedreres, permetent que una llengua de fang de mig metre d'alçada inundés Can Clos. Vint-i-vuit famílies van perdre la casa. L'abocador es va tancar aquell mateix any.

A la dècada dels seixanta, amb la construcció dels estudis de TVE de Miramar i el parc d’atraccions Maricel Park, l’Ajuntament de Barcelona va començar a prendre mesures per reubicar la població de la zona en habitatges més dignes. Els reallotjaments van començar l'any 1965. Les famílies van ser traslladades a polígons d'edificis de la perifèria com Sant Cosme, la Mina o La Pau. El procés de reallotjament va estar ple d'entrebancs i promeses incompletes, cosa que va propiciar els primers moviments veïnals entre els antics barraquistes

Coincidint amb el trasllat dels barraquistes, van aprovar-se algunes iniciatives per dinamitzar la muntanya. Així, als anys seixanta va inaugurar-se la línia d'autobús M, que connectava la Plaça d'Espanya amb les barraques de Can Valero. A principis dels anys setanta van inaugurar-se algunes instal·lacions esportives, jardins públics i la Fundació Miró. A més, durant quatre anys s'hi celebrarien carreres de Formula 1.

Abandonat durant el franquisme l’estadi presentava un aspecte tan desolador que fins i tot l'ajuntament s’havia plantejat enderrocar-lo. Però amb les olimpiades de Barcelona 92 es va pensar que remodelar l'estadi era l'alternativa més econòmica per tenir un recinte apte per a les proves olímpiques.

Un cop més les autoritats municipals van haver de decidir què fer amb els barraquistes que encara vivien a la muntanya. L'any 1983 es va intentar allotjar a unes quantes famílies de barraquistes al barri del Besòs però el projecte no va reeixir per la forta oposició veïnal.

El barraquisme a Montjuïc va acabar amb l’enderroc de les darreres 400 barraques al barri de Can Valero l’any 1987. A les portes de les Olimpiades l'any 1990 l'Ajuntament va anunciar la fi del barraquisme a Barcelona, però al llarg de tot aquest temps són molts els que han sobreviscut a la ciutat a barraques.

Si voleu més informació sobre aquest tema us recomano que consulteu aquest bloc, d'on he extret gran part de l'informació:

-Document Barcelona

I l'exposició que va realitzar el MUHBA:

-Barraques, la ciutat informal

Relacionat amb aquest tema us recomano que llegiu l'article d'aquest mateix bloc:

-"Els murcianos"

Els noms dels carrers de Sants

2011-07-24T09:49:00.000-07:00

Els carrers de Sants no han tingut sempre els mateixos noms, al llarg dels anys, en funció dels colors polítics dels governs els carrers del nostre barri han anat canviant de nom. Avui he volgut publicar aquest llistat que va realitzar Josep M. Vilarrúbia i Estrany per al seu llibre Història dels carrers de Sants.

Al nostre barri cal destacar diversos moments en els quals van canviar els noms de molts carrers. Primer el 1897, quan el poble de Santa Maria de Sants va ser annexionat a Barcelona. Fins al moment els noms dels carrers de Sants indicaven o bé la propietat de la finca o eren noms principalment relacionats amb la religió. El fet que, conjuntament amb Sants, Barcelona va annexionar la resta de pobles del pla, va fer que molts d'aquests noms es repetissin i per aquest motiu es van haver de canviar.

Els anys de la República, a banda de la desaparició dels noms molestos, va portar a una catalanització del Nomenclàtor de la ciutat. Però després de la derrota de la República trobem una nova i extensa neteja dels noms dels carrers, així com una nova castellanització. No va ser fins l'any 1980 que els noms dels carrers van tornar a ser, oficialment, en català, justament l'any en que l'historiador Vilarrúbia i Estrany va publicar el llibre que he utilitzat com a base. Per aquest motiu he afegit una nova columna amb els noms actuals dels carrers, amb la catalanització, els pocs canvis que s'han realitzat i els noms de les dues places que en aquell moment encara no tenien nom, Joan Peiró i Països Catalans.

Finalment només he de dir que el llistat que va realitzar Josep M. Vilarrúbia i Estrany i que he intentat completar i actualitzar inclou molts carrers que actualment pertanyen al Districte de Les Corts, però que fins l'any 1984 eren una part més de Sants. Per aquest motiu, seguint criteris històrics he cregut que era millor mantenir la llista tal i com va ser publicada l'any 1980.

A banda d'aquests petits canvis només he afegit alguna referencia més antiga que he trobat al la pàgina web del nomenclàtor de la ciutat, que us recomano que mireu si voleu descobrir a qui o que recorden els noms dels carrers.

Per les dificultats de penjar una taula extensa a blogger penjaré el document per tal que el pogueu descarregar.

Els noms dels carrers de Sants

Caminar Barcelona

2011-07-22T01:15:00.000-07:00

De Memòria de Sants

Aquest any he col·laborat en l'assignatura de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (UPC), Caminar Barcelona. Una assignatura que apropa el coneixement dels diversos barris de Barcelona als estudiants a través de rutes guiades per la ciutat. Jo vaig poder presentar el barri de Sants acompanyat també dels Castellers de Sants, que ens van parlar a tots del fenomen casteller a un nombrós número d'estudiants de procedencies molt diverses.

El cert és que trobo que aquesta és una manera molt bona de coneixer la ciutat, des del carrer. I de fet aquest projete, que dirigeix el professor Estanislau Roca i que te la col·laboració de Ferran Sagarra, Laia Alemany, Sílvia Compte i Leticia Soriano ha guanyat enguany el 14è Premi UPC a la qualitat en la docència.

Aquí podreu llegir algunes de les interessants reflexions que els estudiants, molts dels quals desconeixien el barri fins al moment, van fer al respecte.

La Guerra Civil

2011-07-19T07:37:00.000-07:00

De Memòria de Sants

Avui fa 75 anys que la Guerra Civil va esclatar a Barcelona. En tot aquest temps se n'ha parlat molt sobre aspectes diversos relacionats amb l'alçament feixista i el posterior combat, però encara queda molta feina per fer per recuperar la memòria. I gran part d'aquesta feina que queda per fer cal fer-la als barris, recuperant per exemple la vida quotidiana de la gent més propera a nosaltres.

Després de l'estiu, si tot va bé, podré presentar-vos dos projectes que en certa mesura giren al voltant d'aquesta idea, el programa "Enregistrem la memòria" a Sants3 Ràdio, on podreu escoltar el testimoni de molts dels nostres veïns i veïnes més grans parlar-nos sobre aspectes molt diversos i un llibre sobre la Guerra Civil a Sants en el qual podreu descobrir, entre moltes altres coses, els refugis a on anaven els nostres veïns o que, per exemple, un dels primers caiguts en la lluita contra els alçats va ser un veï del nostre barri.

Però encara queda moltes coses per poder estudiar i divulgar. Com exemple el refugi de sota l'esglesia de Santa Maria de Sants. Tot i que encara es pot veure la seva porta i fins i tot sabem qui i com el van construir, resta com un secret per a tots els veïns que creuen cada dia per davant.

No creieu que, com a mínim, caldria una placa recordant els seus constructors i que servís d'homenatge a tots els santsencs i santsenques que van patir els bombardejos?

Els "murcianos" (tercera part)

2011-07-19T02:51:00.000-07:00

De Memòria de Sants

(llegiu la primera part i la segona part)

Als anys vint la construcció del metro i l’Exposició Internacional de 1929 va fer que hi hagués molta feina per als nouvinguts provinents de Múrcia i Almeria feines mal pagades i molt dures, en clares condicions d’explotació laboral, però feines, al cap i a la fi, per una gent que arribava fugint de la sequera i de les males collites. Però passat aquest moment de gran creixement de la ciutat molts d’aquests treballadors van quedar-se sense cap ingrés.

Tot i això, conscients que Barcelona amb la seva potent industria oferia més possibilitats que l’horta murciana molts van decidir quedar-s’hi. Cal pensar que, a més, en molts casos aquesta gent que marxava de Llorca i d’altres poblacions es malvenia tot, terres i cases, per pagar els viatges.

Tots aquests nouvinguts a Catalunya necessitaven llocs per viure. Molts d’ells, que havien treballat aixecant el recinte de l’Exposició no van anar gaire lluny, les antigues pedreres de la muntanya de Montjuïc es van omplir de barraques. D’altres, com indica Sentís, es van instal·lar a La Bordeta, Collblanc i especialment a La Torrassa.

Molts terratinents de La Torrassa, grans i petits, van intentar fer negoci, construint gran quantitat de barraques en aquell barri de les afores de Barcelona que fins llavors era molt poc edificat. Van apareixer llavors els “callejones” que Carles Sentís descriuria de la següent manera. Cada callejón conté de deu a dotze habitacles, com a mínim. Els més luxosos estan senyalats amb lletres, doncs bé, hi ha edificació d’aquestes per a la qual no ha estat suficient l’abecedari sencer de la llengua castellana. A cada callejón correspón un –diguem-ne per entendre’ns- water i un safareig, perennement embussat.

En aquest context poc importava que aquests “murcianos” que era un terme que ja definia a qualsevol immigrant fos d’on fos, haguessin treballat en la construcció de la gran Barcelona de l’Exposició, la premsa afí als diversos partits, fins i tot la dels republicans i progressistes, com el diari l’Opinió, van encetar una campanya criminalitzant els immigrants i culpant-los de la delinqüència i de tots els mals, tot i que en molts casos havien votat ERC l’any 1931.

Descrits als diaris com “una plaga”, com un “exercit de pidolaires” o com una “inundació” ben aviat ERC va començar a estudiar mesures restrictives, com fer un “cordó sanitari” al voltant de la ciutat o aplicar un sistema de passaports. També es van intentar repatriacions en tren, primer voluntaries i més endavant forçades, repatriacions que van ser un fracàs. En una ocasió un acte de sabotatge va obligar a aturar un tren a la Bordeta i els immigrants van fugir.

Aquesta estigmatització, sumada a la miseria, va radicalitzar les posicions dels immigrants, que van començar a organitzar-se entre ells per aconseguir millores i que organitzaren marxes a la cambra de la Propietat de la Torrassa i vagues de llogaters.

La Torrassa, coneguda com “la petita Múrcia”, amb una població d’uns 20.000 murcians, del total de 22.000 habitants, quasi la mateixa que tenia Llorca en aquells moments, va esdevenir un feu de la FAI i de l’anarquisme més combatiu.

I els constants tòpics i rumors van generar tal rebuig entre els murcians que sembla ser que fins i tot es va col·locar un cartell a l’entrada al barri que hi deia “Catalunya termina aquí! Aquí empieza Múrcia!”

Però el cas és que la gran majoria d’aquests nouvinguts es van quedar a Catalunya, treballant a la seva terra d’acollida i lluitant contra el feixisme. Carles Sentís, l’eminent periodista catalanista i republicà que ens va deixar una crónica de tot aquest moment, estigmatitzant de pas als Murcians, va marxar a Italia. Sentís va acabar col·laborant amb el SIFNE ("Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España") les xarxes de confidents que des de l’estranger informaven als franquistes dels moviments dels exiliats i dels vaixells de la República, conjuntament amb Josep Pla i amb el finançament de Francesc Cambó. L'any 1986 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 1998 amb el Premi Nacional de Periodisme,

Però la memòria és feble, i tristament, 70 anys més tard molts fills i nets d’aquells murcians tornen a reproduir els mateixos tòpics que patien els seus pares i avis envers d’uns nous “murcianos”. Vinguts ara de llocs molt més allunyats que Llorca, però amb uns mitjans força similars, i un partit xenòfob ha fet forat a l’Hospitalet.

Si voleu més informació us recomano que mireu la pàgina web de l'exposició del MUHBA: Barraques, la ciutat informal on trobareu un planol amb algunes de les zones de barraques de Barcelona i molta més informació i imatges.

"Els murcianos" (segona part)

2011-07-03T09:00:00.000-07:00

De Memòria de Sants

(llegiu la primera part)

Als anys 30 la situació al camp espanyol era dramàtica. Durant els anys de la Primera Guerra Mundial l’estat espanyol s’havia beneficiat del fet que les grans potencies europees estaven totalment dedicades al manteniment de la guerra. Molts dels industrials es van enriquir dedicant-se a l’exportació dels seus productes, però aquesta prosperitat, sempre per a uns pocs, era un miratge. Quan la guerra va acabar va acabar l’exportació. A l’horta murciana, on havien pujat els preus dels fruits i els salaris tot es va esfondrar. A més a més tot es va agreujar per culpa de la sequera que patia el pantà de Puentes.

Molts murcians, enfonsats en la misèria, van optar per emigrar cap a Amèrica, marxant des del port d’Aguilas sense cap típus de documentació. Però aviat aquest corrent migratori va canviar dirigint-se cap a Barcelona, que creixia i preparava una nova exposició. Per arribar els murcians van utilitzar mitjans diversos. Molts van marxar en vaixell. En 35 hores de viatge i per 47 pessetes podien arribar a Barcelona. Els que viatjaven en tren pagaven més però podien arribar més ràpid.

Però se’ns dubte la gran majoria de murcians, molts dels quals procedents de Llorca, van arribar en automnibùs, que era més ràpid i més barat, tot i que els viatges eren molt durs. L’any 1927 uns germans murcians del poble d’Alcantarilla, que eren coneguts amb el malnom de Los Nanos, van iniciar aquesta línia, que tothom anomenava el transmiserià. En poc temps aquests germans, amb fama de negrers, van aconseguir tenir quinze vehicles a la línia i negociaven directament amb els contractistes de Barcelona, que buscaven mà d’obra barata.

El periodista Carles Sentís va realitzar diversos reportatges a la revista Mirador sobre la situació dels murcians que van tenir molta repercussió, i entre els que destaca “Vint-i-vuit hores en transmiserià”, on narra el viatge que va fer acompanyat dels murcians que venien cap a Catalunya. Però tot i fer una investigació en profunditat els reportatges de Sentís van ajudar per reforçar estereotips en contra de la població migrada, afirmant, per exemple, que tots tenien tracoma, una bacteria que encara avui és la principal causant de ceguera, o fent descripcions d’aquests com si es tractès d’una cultura primitiva.

Efectivament entre els murcians es podia trobar un nombre molt elevat d’analfabets, però l’explicació d’aquest fet l’hauriem de buscar en la pésima situació de l'escola a nivell estatal, a les desigualtats socials i a les dures condicions laborals i de vida a que es veien abocats aquests treballadors. Cal recordar que a Barcelona mateix en aquest moment, segons els estudis hi mancaven la meitat de les places necessaries a les escoles.

Si voleu llegir els articles de Carles Sentís a la revista mirador els podeu descarregar als següents enllaços:

Enregistrem la memòria

2011-06-30T07:06:00.000-07:00

Ara fa un parell d’any varen contactar amb mi des de Sants 3 Ràdio, emissora on, esporadicament, feia petites col·laboracions apropant als oients a algunes de les històries de Sants. Teneien una proposta que feia molt bona pinta i que era idea de la Pepita Galvez, una de les col·laboradores de la ràdio.

L’Oleguer, el director de l’emissora també havia parlat amb el Parisi, del Secretariat, i tots estaven molt engrescats. La idea era fer entrevistes a avis i avies dels nostres barris per recuperar la memòria oral i moltes històries que corrien el risc de ser oblidades. D’aquesta manera es podria tenir un arxiu d’audios explicatius de la nostra història més propera. La idea em va enganxar des del primer moment, ja que feia temps que jo també volia fer el mateix, però em mencaven els mitjans.

Amb la col·laboració del Secretariat de la Ràdio ben aviat varem aconseguir un bon grapat de testimonis i varem començar les entrevistes sense tenir gaire clar quin seria el format final del programa.

Després de 17 entrevistes a avies i avis de Sants, Hostafrancs i la Bordeta varem veure que el millor que es podia fer era monogràfics sobre els diversos temes tractats. Així doncs calia fer tota la feina d’edició, feina que he amb el Jordi Lozano, tècnic de so de l’emissora i amic meu des de petits.

Gràcies a tota aquesta feina i a les subvencions que ha rebut el projecte dintre de pocs mesos podreu aconseguir els cd amb tots els programes, que també seràn emessos per la ràdio, a Cotxeres de Sants i que finalment publicaré al bloc.

Podreu descobrir teme com la Guerra Civil, la Postguerra, la censura i la lluita per la llibertat, les escoles, el treball, el lleure, la vida quotidiana i la festa major al nostre barri.

Espero que us agradi.

Recordeu que si voleu col·laborar amb Memòria de Sants amb imatges o documents antics del barri podeu contactar amb mi a memoriadesants@gmail.com

Els "murcianos" (primera part)

2011-06-20T04:23:00.000-07:00

A les darreres eleccions municipals, molts ens hem sorprès per l’augment del vot basat en la xenofobia. Amb uns arguments barroers, demagogics i falsos uns antics feixistes, reconvertits a demòcrates, han instigat l’odi a l’altre, al diferent, buscant culpables propers a una crisi que s’ha generat en esferes més altes que els nostres carrers.

Podriem entrar en disquisicions de caire més aviat filosófic. Qui pot distingir entre un nosaltres i un ells? I segons quin criteri? Al meu entendre dividint a la gent es pot iniciar una espiral en la que al final la distinció no sigui entre nosaltres i ells, sinó entre jo i la resta del món. I dividir mai fa més forta a la gent, al contrari, l’afebleix,

Tots els que vivim a Sants som fruit de les migracions. O de les actuals, vingudes de tots els origens possibles, o de les dels anys 50, 60 o 70, d’Andalusia, Aragó, Galicia, Castella, Extremadura... o de les del final del segle XIX o de principis del segle XX, provinents primer Catalunya i de la Franja d’Aragó i posteriorment de Murcia. La prova més clara és constatar que la població de Sants fa dos-cents anys només la formaven 436 habitants.

L’arribada de les grans industries: El Vapor Vell (1846), la España Industrial (1849), Can Batlló (1878) i Serra i Balet (1912), entre d’altres, va fer que la població en pocs anys es multipliques amb els obrers que venien amb les fàbriques de l’interior de la ciutat i amb gent que vinguda de totes les comarques catalanes.

L’any 1897 Barcelona s’annexaria els pobles del pla i Sants es convertiria en un barri obrer de la periferia d’aquesta gran ciutat, però la influencia de la ciutat que creixia seguint les quadrícules de Cerdà, es va notar molt abans del Decret d’Agregació. Una fita important que cal destacar és l’Exposició Universal de 1888 amb que polítics i industrials van voler situar la capital catalana al mapa del món. A partir d’aquest moment Barcelona va iniciar un procès de creixement a batzegades, supeditat a grans projectes, el segón dels quals és el que serveix d’escenari a aquest relat, l’Exposició Universal de 1929.

La Barcelona de l’Eixample, que mutiplicava el terreny edificat de l’antiga ciutat, de les exposicions i del metro necessitava una ingent quantitat de mà d’obra, una gent que en gran part, a partir de les obres preparatories de l’Exposció de 1929 va arribar de Murcia. Molts dels obrers que construien aquesta ciutat anaven a viure a les barraques de Montjuïc i, entre els murcianos, molts van anar a la Collblanc i a la Torrassa, fins al punt que aquest darrer barri era conegut com “la petita Murcia”.

De Memòria de Sants

Gràfic realitzat amb les dades del llibre "Catalunya Contemporanea (1900-1936) de l'historiador Albert Balcells.

La fira romana a Creu Coberta

2011-06-14T07:32:00.000-07:00

Avui vull presentar-vos una nova iniciativa que neix al nostre barri i que pot ajudar a apropar alguns dels aspectes de la vida qüotidiana de l'época romana als ciutadans del nostres dies, la Fira Romana de la Creu Coberta, un projecte organitzat per la Fundació Cultural Hostafrancs, el Grup de Recreació i Reconstrucció Històrica Barcino-Oriens i l'Associació de Comerciants de la Creu Coberta. Aquestes jornades tindràn lloc al carrer Consell de Cent, ben aprop de la Creu Coberta que, de fet, és una de les reminiscencies que resten al nostre barri del pas dels romans.

Gràcies a aquestes jornades podreu gaudir de diverses activitats relacionades amb la història, la cultura i la gastronomia de Roma.

Us faig la descripció de les principals activitats i més abaix us podreu descarregar el programa:

De 14.30 h a 16.00 h

Thermopilum. Restaurant

Menjador de la fundació Cultural Hostafrancs (C/ Torre de'n Damians, 6)

A càrrec de ScolaRest sota la supervisió gastronòmica de Barcino Oriens.

Legio et Legionarii. Presentació de l'exèrcit romà i els seus soldats.

A càrrec de Tallaferro, dissabte: 13.30 h i 20 h i diumenge 13.15 h i 17.30

Munera gladiatoria. La Gladiatura i el combat de gladiadors

A càrrec de Tallaferro, dissabte: 18 h i diumenge: 13.45 h i 19.45 h

Conuinium romanum. Un banquet romà

A càrrec de Barcino Oriens i la col·laboració del Museu d'Arqueologia de Catalunya, dissabte: 19.15 h

Música i ball d'inspiració romana

A càrrec de l'Escola de ball La fàbrica de somnis de Sònia Alonso, diumenge 11 h

Màgia

Espectacle que no és reconstrucció ni recreació històrica a càrrc de Escuela de Magia.net, diumenge 20.15 h

Conferències, cinema i teatre a la Sala d'Actes de la Fundació Cultural Hostafrancs (c/Torre de'n Damians 6)

Dimarts 14 de juny

19 h Conferència

Més que menjar: significats i protocols dels àpats en el món grecoromà

A càrrec del Dr. Jordi Principal, investigador del Museu d'Arqueologia de Catalunya

20 h Cinema. Centurión

Dimecres 15 de juny

19 h Conferència

Ungüents i perfums. La ruta de les olors

A càrrec de la Sra. Teresa Carreras, conservadora del Museu d'Arqueologia de Catalunya

20 h Cinema. La vida de Brian

Dijous 16 de juny

19 h Conferència

El cinema "Peplum"

A càrrec del Sr. Joan Banús, arxiver, historiador i expert en cinema

22 h Cinema. Ágora

Diumenge 19 de juny

18.30 Teatre.

Aulularia o la comèdia de l'olla de Plaute

A càrrec del Grup de Teatre "No sabem on anem" Sala d'Actes de la Fundació Cultural Hostafrancs

Programa d'actes al carrer, dissabte 18 i diumenge 19 de juny

11 - 20 h

Mercat d'inspiracció romana

Al carrer Consell de Cent

Expositio tabernarum

Botigues i oficis de l'antiguitat als nostres dies al c/ Rector Triadó

11 - 14 h i 17 - 20 h al c/ Torre de'n Damians

Officia et Tabernae romanorum

A càrrec de l'Associació de Reconstrucció Històrica de Badalona

Armillum

A càrrec de Jordi Mambrilla

Punt de divulgació cultural

Punt d'Atenció i Informació de les Jornades. Botiga de productes

Taller de vidre bufat

A càrrec de Robert Celades, Enginyer Químic i Dr. Per la Universitat de París.

Al carrer Torre de'n Damians, dissabte 18 - 20 h i diumenge de 12 - 14 h

Jocs romans per a nens

A càrrec del Museu d'Arqueologia de Catalunya-Barcelona

Al c/ Callao, diumenge 12 - 14 h

Programes d'actes a l'escenari, dissabte 18 i diumenge 19 de juny

11.30 Presentació de les Jornades Romanes i el Mercat

Sacra Privata. Els Rituals de la llar,

Dissabte 12 h i 17 h i diumenge 12.15 h

A càrrec de Thaleia, Grup de Reconstrucció Històrica, provinent de Tarragona.

Carmina Canere. La música a Roma

A càrrec de Thaleia, Grup de Reconstrucció Històrica.

Servi ancillaeque vendutur. Venda d'esclaus,

Dissabte 13 h i 18.30 i diumenge 11.30 i 18.15 h

A càrrec de Tallaferro

Clicant aquí podreu descarregar el programa d'activitats

Can Batlló, una realitat

2011-06-02T03:25:00.000-07:00

Can Batlló, una Realitat from Natxo Medina on Vimeo.

Bibliografia sobre Sants

2011-05-30T12:00:00.000-07:00

Sovint després d'alguns dels articles he rebut preguntes per part de molta gent interessada en coneixer llibres que parlin sobre els temes que tracto. Per aquest motiu m'he decidit a realitzar una bibliografia sobre Sants, Hostafrancs i La Bordeta, en la que he fet figurar alguns dels llibres que he utilitzat en els meus articles i alguns altres que he trobat referenciats i he cregut que poden ser interessants.

Llibres sobre la Història de Sants, Hostafrancs i La Bordeta

CARRERAS, C. (1980): Sants: Anàlisi del procés de producció de l'espai urbà de Barcelona. Barcelona: Serpa

DALMAU TORVÀ, Marc i ACEDO, Ivan, Les cooperatives obreres de Sants, Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939). La Ciutat Invisible, 2010

DDAA. Els vapors a Sants. Quaderns de l'Arxiu, Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïch, 1997

ENRECH, Carles (2004): Entre Sans i Sants. Història social i política d'una població industrial a les portes de Barcelona (1839-1897). Ajuntament de Barcelona

FABRE, J, HUERTAS, JM. (1976): Tots els barris de Barcelona. Vol 1. Barcelona: Edicions 62

MARTÍ GÓMEZ, Josep i MARCÈ I FORT, Josep. Centre Social de Sants, una experiència associativa. Liberduplex, 1996.

MORAL BARRIO, Joan J. Maristes 1907-2007, cent anys a Sants. Germans Maristes Catalunya

OLIVER i MIRET, Manuel. El carrer d'Olzinelles, memòries d'un veí. Ed. Montflorit, 2001

ORTEGA ROBERT, Jordi. Passejades per la història dels barris de Sants-Montjuïc, el teatre mecànic. Ajuntament de Barcelona, 2008

PRADES, R.; FABRE, J. (1992): Sants-Montjuïc. Barcelona: Ajuntament de Barcelona

SEGURA SORIANO, Isabel. Dones de Sants, itineraris històrics. Ajuntament de Barcelona 2001

TORRAS, Albert. La Floresta, 130 anys de música. SC La Floresta, 2008

TORRAS, ALbert. La Festa Major de Sants, dels origens a l'agregació. Ed. privada, 2009

TORRAS, Albert. Del Nadal d'antuvi. Fires, rifes i pessebres de Sants Montjuïc. AC Creu Coberta, 2009

TORRAS, Albert. Misteris, llegendes i crònica negra de Sants, Hostafrancs i la Bordeta. FAECH, 2009. 2a edició 2010

TORRAS, Albert. Dites i personatges populars de Sants, Hostafrancs i la Bordeta. La Casa Gran, 2010

Llibres amb referències a Sants utilitzats en els articles del bloc

AISA PAMPOLS, Ferran. (2006) La cultura anarquista a Catalunya. Edicions de 1984.

ALBERTÍ, Jordi. (2007). El silenci de les campanes, la persecució religiosa durant la Guerra Civil. Proa.

AMADES, Joan. Excursió fantàstica pel pla de Barcelona. Biblioteca de tradicions populars

AMADES, Joan. Origen i sentit d’alguns provervis. Biblioteca de tradicions populars

BENGOECHEA, Soledad. Els secrets del Poble Espanyol, 1929-2004. Poble Espanyol, 2004

CABALLERO, Jose Luis. Els secrets dels carrers de Barcelona. Ma non tropo, 2010

CAMBÓ, Francesc. Memòries (1876-1936). Editorial Alpha, 1981.

CASTELLS DURAN, Antoni. Les col·lectivitzacions a Barcelona 1936-1939. Editorial Hacer, 1993.

DDAA (1986): Zona Franca. 1900-1986. Barcelona: Ajuntament de Barcelona

DDAA (1983): Passat i present de Barcelona (1). Materials per a l'estudi del medi urbà. Barcelona: ICE. Publicacions de la UB

DDAA (1992): Conèixer Barcelona, estimar Catalunya. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

DDAA. Atles de la Guerra Civil a Catalunya, Dau, 2010

DDAA. Atles dels Refugis de la Guerra Civil a Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2002

DDAA. El predomini anarquista, Catalunya durant la Guerra Civil dia a dia. Edicions 62, 2006

DDAA. El refugi 307 i el Poble Sec 1936-1939, Ajuntament de Barcelona, 2002

DDAA. L'economia revolucionària, Catalunya durant la Guerra Civil dia a dia. Edicions 62, 2006

DDAA. Una societat en guerra, Catalunya durant la Guerra Civil dia a dia. Ediccions 62

DDAA. Milicies al front, Catalunya durant la Guerra Civil dia a dia. Edicions 62, 2006

FABRE, Jaume, Els que van quedar 1939, Barcelona ciutat ocupada. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003

GALERA, M. (1982): Atlas de Barcelona. Barcelona: Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya.

HERNANDEZ, Francesc Xavier i IÑIGUEZ, David. La Columna Macià-Companys. Fundació Irla, 2008

LAGARDA-MATA, Sylvia, Fantasmes de Barcelona, recull històric de fets sobrenaturals. Angle Editorial 2009

MARTÍ BONET, Josep M. El martiri dels temples a la diocesi de Barcelona (1936-1939). Arxiu Diocesà de Barcelona, 2008

MARTINEZ DE SAS, Maria Teresa. Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. Edicions de la Universitat de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2000

PUJADÓ, Judit. Oblits de reraguarda, els refugis antiaeris a Barcelona (1936-1939). Abadia de Montserrat

SMITH, Angel. Anarchism, Revolution and Reaction. Catalan Labour and the crisis of the spanish state, 1893-1923. Berghamn Bookks, 2007

TERMES, Josep i Consul, Arnau. La Guerra Civil a Catalunya. Portic, 2008

TORRES, Estanislau. La Batalla de l'Ebre i la caiguda de Barcelona. Pagès Editors, 1999

VILLAR, Paco. La ciutat dels cafès, Barcelona 1750-1880. La Campana, 2008

VILLAROYA, Joan. Els bombardejos a Barcelona, 1936-1939. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1981

VILLAROYA, Joan. Violència i repressió a la reraguarda catalana (1936-1939), 2 vol. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1989-1990

VOLTES, P. (1960): Historia de Montjuich y su Castillo. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

Itineraris

VILARÚBIA-ESTRANY, Josep M. (1998): Sants, Hostafrancs, La Bordeta. Itinerari per tres barris de Barcelona. Barcelona: La Busca edicions

Nomenclator

VILARÚBIA-ESTRANY, Josep M. Història dels carrers de Sants. (1981) Barcelona

VILARÚBIA-ESTRANY, Josep M. Història dels carrers de La Bordeta

VILARÚBIA-ESTRANY, Josep M. Història dels carrers d'Hostafrancs

Esport

DDAA (1991): La Barcelona del '93. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

SANTACANA, C; PUJADAS, X. (1990): L'altra olimpiada, Barcelona ' 36. Badalona: Llibres de l'Índex.

TORRA I BADIA, Enric. UE de Sants, 75 anys. Editorial Jaume Rius, 1998

Coneixer el Districte de Sants-Montjuïc - Dossiers de l'Arxiu Municipal del Districte

1- El creixement urbà

2- La industrialització

3- Pagesos i menestrals

4- L'esport

5- Els jardins i els parcs

6- El Poble Sec

7- La Zona Franca

8- Sants fa cent anys

9- Magòria, font de la Guatlla i la Bordeta

10- Hostafrancs

11- Els mercats

12- L'arxiu

13- Els transports

14- El tren

Fotografies antigues de Sants

MARYNIOK Martín, Luis (2009), Barcelona en el recuerdo, el barrio de Sants y su gente: Amberley

Sants a la literatura

CASAS, Angel, Fred als peus, Quaderns Crema, 2002.

MIRACLE I MONTSERRAT, Josep, Seixanta Minuts. (1942)

De passeig per la Bordeta

2011-05-24T16:12:00.000-07:00

Ara fa uns dies, llegint al Linia Sants les propostes dels diversos partits polítics per a Sants-Montjuïc vaig constatar un sentencia que, tot i que tots hem escoltat repetida fins a la sacietat, de vegades els que col·laborem o treballem a les diverses entitats de Sants (sovint amb la sensació que fem una feina fosca i de vegades no prou reconeguda) no apreciem del tot. Sants és un barri amb una força associativa imparable.

Als programes electorals de les diferents forces parlamentaries, de la dreta a l'esquerra i de l'espanyolisme al catalanisme apareixien algunes de les lluites més emblemàtiques que fa molt de temps que mantenen els veïns i veïnes de Sants, Hostafrancs i La Bordeta, com per exemple la recuperació de la Lleialtat Santsenca com a espai per al barri i les seves entitats o la transformació de Can Batlló en equipaments.

Sincerament la sensació que vaig tenir és que un cop més, com a mínim al nostre barri, la societat civil va un pas per davant dels partits, que s'han de limitar a assumir (esperem que de forma íntegra) aquells projectes sorgits de les persones que formem aquest barri. Tan de bó tot vagi endavant i en un periode curt de temps la Bordeta obtingui els equipaments que mereix la seva gent.

Però les lluites dels santsencs no es limiten a aquests espais, sense anar més lluny aquests dies el nostre barri també s'està convertint en un dels molts escenaris de les protestes dels que han anomenat "indignats", amb una acampada que s'ha establert a plaça de Sants on es multipliquen, assembleas i actes diversos i una sorollossa cassolada que dia a dia a les 21h s'estèn pel barri. Per no parlar de la tercera victoria judicial del CSA Can Vies davant de TMB.

Avui, seguint amb la història de Can Batlló, torno a penjar un article que no és meu i que he trobat al bloc de la Plataforma per recuperar Can Batlló.

Abans però us recordo que des de la Plataforma per recuperar Can Batlló s'ha anunciat l'entrada a la fàbrica el proper 11 de juny i que al llarg de tot aquell cap de setmana s'hi celebraran un munt d'activitats.

De passeig per la Bordeta

Com que els dies d’aquest hivern encara no són gaire freds, conviden a seure, tot fent un petit parèntesi a les passejades, en qualsevol banc assolellat, i aprofitar per obrir un llibre dels que últimament m’han regalat.

Casualment estic assegut en un banc de la plaça de la Pelleria i a les meves mans tinc la biografia i memòries dels germans Muñoz-Ramonet “MUÑOZ-RAMONET, SOCIETAT IL·LIMITADA”, de Xavier Muñoz (l’autor no té res que veure amb els biografiats) editat per Edicions 62. Bé, no és casual que em trobi en aquest indret i amb aquest llibre a les mans: l’ombra de Julio Muñoz-Ramonet encara sura pel damunt de les instal·lacions de Can Batlló i he volgut comprovar si evocant els tripijocs d’aquest personatge puc ajudar a conjurar el fantasma de l’espectulació urbanística que com a tot arreu afecta també la reurbanització de Can Batlló.

No voldria fer cap crítica literària de la publicació en qüestió, ni una sinopsi del seu contigut, només un breu resum del capítol que parla de Can Batlló “…els faltava la joia de la corona. En van pagar vint-i-vuit milions de l’any 1943, una quantitat molt elevada per aqueslls dies (…) En un mes Can Batlló va ser d’ells (…) La fàbrica estava situada en un terreny de propietat de 26.000 metres quadrats, a la Bordeta (…) Avui, aquests terrensy són en bona part edificables. Són un conjunt que val una immensa fortuna, i encara en el moment de redactar aquestes línies Can Batlló està ple d’activitats: hi treballen més de dues mil persones en més de dos-cents tallers i tallerets, i tots ells paguen lloguers als hereus de Julio Muñoz. La zona està afectada per un gran projecte urbanístic que ha de destinar un total de 17.000 metres quadrats a pisos, zones verdes i equipaments …”

No puc deixar de transcriure la perla que va significar el discurs de Julio Muñoz-Ramonet en la primera visita a Can Batlló, ja de la seva propietat. Va explicar que havia telefonat al Caudillo per invitar-lo a visitar la fàbrica i que Franco havia estat molt content “Ya me ha felicitado por la inversión. Yo naturalmente, se la he brindado por Espanya, que es madre de naciones, y por su revolución nacionalsindicalista y de las JONS… que nosostros hemos enaltecido con nuestra red industrial de la que ya se habla en todo el mundo y en parte del extrajero… y para que Dios quiera seguir protegiéndome a través de la Virgen de la Merced y del Cristo de Lepanto (no sé por qué esta fijación de los catalanes por los negros)” En aquell moment el capellà de l’empresa li va dir a l’orella: “Don Julio, la Virgen de la Merced es blanca”. “¡Ah, esto nos salva!”

Josep Maria Domingo

MUÑOZ, X. Muñoz-Ramonet, societat il·limitada. Barcelona: Edicions 62. (Biografies i Memòries; 54)

Evolució del recinte (estudi realitzat pel col·lectiu d'arquitectes La Col)

De Memòria de Sants

Can Batlló, petit recull històric

2011-05-23T02:57:00.000-07:00

Avui he volgut compartir amb vosaltres un article que no he fet jo, sinó que és obra de'n Josep Domingo, en el que se'ns parla sobre la història d'una de les grans fàbriques que van marcar els nostres barris, i més concretament la Bordeta, Can Batlló.

Un espai pel qual molts veïns, veïnes i entitats del nostre barri estan lluitant per aconseguir recuperar-lo per a usos ciutadans i tenir espai per als molts equipaments que fan falta a la Bordeta. Per aquest motiu s'ha creat la Plataforma de Can Batlló que ja ha anunciat que el proper 11 de juny entrarà al recinte de l'antiga fàbrica.

De Memòria de Sants

Can Batlló, petit recull històric

El 1868 s’instal·là, a l’aleshores terme municipal de les Corts de Sarrià, una fàbrica tèxtil dels germans Fèlix, Joan i Jacint Batlló d’origen olotí, a la qual s’atorgaren quatre mansanes de l’eixample de Cerdà. El 1876 canvià la raó social, que des d’aleshores es digué Batlló i Batlló, ben possiblement perquè Joan l’abandonà per a crear la fàbrica de la Bordeta. Aquesta fàbrica de les Corts funcionà fins el 1895. Posteriorment l’edifici fou venut a la Diputació Provincial que el convertí en Escola Industrial el 1908.

La fàbrica de la Bordeta s’instal·là en els terrenys de Can Mangala, unes terres agrícoles situades a tocar amb el Canal de la Infanta. Els propietaris veïns es resistiren un temps a deixar construir les clavegueres que havien d’evacuar les aigües de la fàbrica; fins al desembre de 1877 no s’arribà a un acord provisional per tal de començar la construcció de la fàbrica. Finalment el 1880 entrà en funcionament sota la raó social “sobrinos de Juan Batlló S.A.”. Ja a l’any 1888 la fàbrica comptava amb 30.000 fusos i 700 telers mecànics i ocupava més de 900 treballadors. A la matrícula industrial de Sants del 1912 hi figura amb 73 KW de potencia instal·lada que movien 2716 fusos, una perxa, 720 telers, tres cilindres d’estampar, un bloqueig, vint-i-una màquines d’aprest i un tint; la contribució que pagava era de 51.455 pessetes.

La historia de la família Batlló, les seves vicissituds i dificultats, separacions i fusions, crisis i problemes laborals, mereixerien un llarg relat que depassa la intenció d’aquest recull. En tot cas, cal fer esment que en diferents ocasions havien recorregut a importants acomiadaments a la fàbrica. En un cas van ser vuit-cents treballadors que anaren al carrer, fet pel quan van sofrir terribles represàlies: des de l’assassinat del director de la secció de teixits Ermengol Porta el 1882, fins un atemptat amb bomba contra la seu de la direcció de l’empresa a la Ronda Universitat, que no va ferir a cap Batlló, però va matar al conserge de l’edifici. A causa de la impunitat fiscal que gaudien els grans empresaris d’aquells temps, permetia als Batlló fer inversions profitoses pels seus negocis fins i tot en moments d’atur i fam entre els treballadors. Aquest va ser el cas de la forta inversió econòmica que representà l’any 1904 la reforma de la casa del passeig de Gràcia, la cèlebre Casa Batlló obra de Gaudí o de les adquisicions fetes pels germans Enric, Àngel i Pia (els nebots d’en Joan Batlló) de cases al carrer Mallorca i a la Rambla de Catalunya.

Josep Maria Domingo – novembre 2004

Escoles a Sants, exposició

2011-05-06T02:50:00.000-07:00

Aquests dies podeu veure l'exposició "Escoles a Sants" al vestibul de l'escola Barrufet. Gràcies a aquesta exposició itinerant, que ha organitzat Avismon, podreu descobrir molts aspectes sobre la història de les escoles al nostre barri. Entre moltes altres coses podreu veure alguns dels dibuixos que els alumnes del grup escolar Lluís Vives van fer durant la guerra, entre els anys 1936 i 1939 i que, gràcies al treball del professorat i de l'alumnat de l'Institut en els darrers anys per investigar i divulgar la història del barri s'han pogut recuperar.

Els alcaldes de Sants (1715-1834)

2011-05-04T11:01:00.000-07:00

Sovint algunes de les persones que segueixen aquest bloc m'han preguntat sobre els alcaldes de Sants, les persones que regien, com a mínim en part, el destí d'aquest petit poble que encara no formava part de Barcelona. Avui he decidit fer una aproximació a aquests personatges, i a les seves families, ja que, com veureu si mireu atentament la llista de batlles i regidors, molts dels cognoms es repeteixen al llarg dels anys. No, no és casualitat, la majoria d'aquests personatges formaven part de les grans families de terratinents de Sants.

L'any 1714 Barcelona va ser derrotada per les tropes de Felip V. El país va ser durament castigat i les institucions històriques catalanes desapareixerien amb l'aplicació dels Decrets de Nova Planta. La vegueria de Barcelona desapareixia substituida per una institució d'origen castellà, el corregimiento. La jurisdicció judicial, que anteriorment era a mans del veguer, va passar a mans d'un batlle de nomenament governamental. Així doncs podriam dir que, curiosament, hauriem de buscar l'origen de la independencia municipal de Santa Maria de Sants a la derrota catalana.

El primer Ajuntament de Sants, l'any 1715, era molt reduït, com també ho era la població, on només vivien un total de 92 adults. L'ajuntament era format només per un batlle i dos regidors, entre els que segurament es trobarien alguns dels personatges més poderosos del poble. Començo aquesta llista l'any 1732 amb els primers noms coneguts. La llista que publico a continuació va apareixer publicada a la revista Sans el setembre de 1970 i posteriorment ha sigut recollida al magnífic llibre de Carles Enrech Entre Sans i Sants, Història social i política d'una població industrial a les portes de Barcelona (1839-1897).

De Memòria de Sants

De Fuente Palmera a Sants

2011-04-27T04:47:00.000-07:00

Avui llegia al diari que Berlusconi i Sarkozy volen replantejar-se l'acord de Schengen, l'acord que permet, entre alguns estats de la UE, la lliure circulació de béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers. Segurament aquest replantejament no afectarà als béns i als capitals, i Europa seguirà esperant la lliure circulació de les grans fortunes de països tan poc democràtics com Arabia Saudita o la Xina. Però, bé, crec que tot això escapa a l'àmbit d'aquest bloc.

Les migracions han marcat fortament la nostra cultura i, centrant-nos més ara si en Sants, hauriem de dir que també han definit el barri actual. Sants, fa 200 anys, poc abans que es convertís en un poble obrer, no tenia més de 436 habitants, així que podeu imaginar facilment que la gran majoria dels que som santsencs i santsenques hauriem de buscar les nostres arrels a d'altres indrets.

De totes formes em reservo el tema de les migracions que han canviat la fessomia del barri, per parlar-ne més endavant amb deteniment. Avui torno a presentar-vos un article que m'afecta directament, un testimoni personal, el de la meva mare. Si fa un temps us vaig parlar sobre el meu pare, que tant va treballar en moltes de les entitats del barri avui he volgut recollir el testimoni de la meva mare, sense la qual tota aquesta feina tampoc hauria estat possible i que des de que va arribar a Sants també ha estat plenament implicada amb l'entorn més proper. Us adjunto l'article que va fer per a la Columna de l'Immigrant de la Burxa ara fa bastant de temps.

L’any 1963, quan jo encara no tenia vint anys, el meu pare va decidir abandonar el poble i venir cap a Barcelona. Viviem a Fuente Palmera, aprop de Córdoba, i treballavem de jornalers, movent-nos per les finques dels “senyoritos”.

Però als darrers temps, amb l’introducció de les primeres màquines de batollar, cada cop calia menys gent per recollir les olives. Al poble el futur es veia negre i la gent va començar a marxar masivament. Alguns anaven cap a Madrid, però majoritariament la gent marxava cap a Barcelona, on es deia que hi havia molta feina. Cada setmana, durant molt de temps, sortia una furgoneta DKV carregada amb deu emigrants en direcció a Sant Andreu, on la gent del poble es va començar a instal·lar.

Així, al març del 63, el meu pare i jo varem agafar la DKV. Voliem arribar a Barcelona i començar a treballar per tal de portar a tota la familia el més aviat possible. Del viatge només recordo anar vomitant desde desde Córdoba fins a Valencia, després imagino que deuria dormir. Arribats a Barcelona, després de passar una nit a un hostal de mala mort, varem anar a viure amb alguns dels coneguts del poble que estaven instal·lats a Santa Coloma de Gramenet. Pocs dies després el meu pare i jo ja treballavem. Al cap d’uns mesos vaig coneixer al que seria el meu home, ens varem casar i vaig anar a viure a casa seva, a Sants.

Al barri encara hi havia molt poca immigració i quan anaves pel carrer s’escoltava parlar en català més que no pas ara. Però la sensació que tenies quan t’intentaves apropar a aquesta nova llengua era que la gent se la volia guardar per a ells mateixos, doncs quan l’intentaves parlar o se te’n fotien o fins i tot, de vegades, havies d’aguantar comentaris com “vete a tu pueblo”. Quaranta anys més tard em queda molt poc del poble i em sento el barri tant meu com si hi haguès nascut.

Conchi Anales Hens

Una riera desapareguda, la privatització del sol a Sants

2011-04-19T11:00:00.000-07:00

Els espais, en certa mesura, són com les persones: canvien, es modifiquen, desapareixen... De vegades canvia el paissatge humà, el tipus de gent que es mou per aquells escenaris que ja han vist interpretar milers d'històries, d'altres vegades, en canvi, es modifica l'escenari. Es fan edificis nous, es rehabiliten espais antics o de vegades el que canvia és l'ús pel que han estat concebuts aquells edificis. Sobre aquest darrer tipus de modificació al barri tenim molts exemples que han fet millorar les vides dels veïns i veïnes de Sants, la majoria dels quals aconseguits per les lluites dels veïnat.

Actualment podem veure com unes antigues Cotxeres dels tramvies es van convertir en un centre cívic, com la gran fàbrica de la familia Muntadas, la España Industrial ha esdevingut el gran parc central de Sants, com el Vapor Vell ha canviat la seva funció industrial per la de escola i biblioteca, com la fàbrica Serra i Balet és la seu d'un poliesportiu i com Can Batlló i tots els veïns esperen el moment en que la fàbrica esdevingui un espai útil per al veïnat. Avui la història que ens ocupa és un pas invers, com un espai públic s'ha convertit en un espai privat, tancat a la gent i en part, fins i tot, edificat. Estic parlant de la Riera d'Escuder.

Segur que molts veïns i veïnes coneixen la part d'aquest carrer més propera a carretera, la que arriba fins al carrer Socors. I segur que uns quants fins i tot hauran ballat a la festa major, ja desapareguda, que organitzava la Comissió de festes del Triangle d'Escuder, però potser no tants deuen saber que aquest carrer seguia més enllà del carrer Miquel Angel i fins i tot més enllà del carrer Roses.

De fet, en origen, aquest carrer era una una de les moltes rieres que creuaven el pla de Barcelona baixant des de Collserola. Al terme municipal de Santa Maria de Sants en podriem destacar algunes, com la Riera Blanca, que era i és el límit amb Hospitalet o la Riera de Magoria, l'actual carrer Joanot Martorell, el límit de Sants amb Hostafrancs.

Què ha passat per que actualment aquest carrer estigui construit en part i abandonat en la resta de l'espai quan és segur que en origen era una via pública i quan avui en dia podria ser un espai perfecte per a convertir-lo en una zona verda gens envejable a les de les illes de l'Eixample?

La resposta no la sabem, però si mirem planols dels anys 30 i dels anys 50, com aquests que adjunto a continuació es pot identificar encara aquesta via que creuava i pel mig del que avui és una finca. Alguns veïns de la Casa Gran, la finca del carrer Roses, encara recorden haver transitat per la riera i veure el punt en que hi havia l'entrada de l'aigua cap a la claveguera. Com dic aquesta història encara em resulta tot un misteri, però segurament estigui relacionada amb alguna fosca requalificació en els anys 70 aprofitant les obres de construcció del cinturó.

De Memòria de Sants

De fet a Sants també podem trobar una altra riera, la de Magoria, que en el seu pas al costat de la fàbrica de l'Espanya Industrial, en ple franquisme, l'any 1941, va ser reconvertida en sol industrial de la fàbrica. Uns anys després el director de la fàbrica seria nomenat alcalde de Barcelona.

Seria desitjable descobrir com una riera, un espai públic va ser privatitzat, no només per simple curiositat, sinó per un fet encara més important, per descobrir quins són els sistemes foscos que permetien, i encara permeten, que aquestes coses segueixin passant, per estar una mica millor immunitzats contra aquests tipus i aquestes accions corruptes.

Però encara seria més important poder recuperar un espai abandonat per a la gent del barri, reconvertint-lo en un petit pulmó al cor de Sants. De moment, però, una porta metàlica al carrer Roses, rera un dels grans blocs de la rambla Brasil ens segueix privant del que hauria de ser de tots.

Ver mapa más grande

El patrimoni arquitectònic de Sants a debat

2011-04-19T01:09:00.000-07:00

De Memòria de Sants

El col·lectiu d'arquitectes LaCol i les plataformes "Can Batlló és pel barri" i "La Lleialtat Santsenca" han preparat una jornada d'activitats i debats amb experts sobre el patrimoni arquitectònic de Sants, que tindrà lloc el dissabte 30 d'abril de 2011.

10:00 a 19:00h exposició fotogràfica "Can Batlló: adéu a la ciutat dels oficis" de Xavier Corbella i David Roman
eltecnigraf.wordpress.com

10:00 a 11:00h - visites a Can Batlló i La Lleialtat Santsenca
(punt de trobada 10:00h Plaça de la Pelleria)

11:00 a 14:00h Debat Patrimoni
Modera: Josep Maria Montaner
Ponents:
José Luís Oyón
Fernando Álvarez
Isabel Segura
Antoni Vilanova
Quim Rosell

14:00 a 16:00h "Dóna la cara per La Lleialtat", acció artística del col·lectiu R-Publik a la façana de La Lleialtat Santsenca

14:00 a 16:00h dinar popular a la plaça Bonet i Muxí

16:00 a 19:00h Debat Ciutat
Modera: Zaida Muxí
Ponents:
Jordi Bonet
Maria Rubert
Jordi Borja
altres per confirmar

Entrada lliure
Cotxeres de Sants, sala d'actes (4t pis)
Carrer de Sants, 79 (entrada per la plaça Bonet i Muxí)
Metro L1 i L5 Plaça de Sants

Més informació a patrimoni.lacol.org
Contacte: info@lacol.org

Els refugis a Sants, Hostafrancs i La Bordeta

2011-04-18T02:01:00.000-07:00

Durant la Guerra Civil a Sants, Hostafrancs i la Bordeta es van edificar més de 120 refugis, la majoria dels quals fets totalment per l'acció dels veïns i veïnes, si bé és cert que alguns van rebre subvenció per part de les administracions.

Aquest esforç per organitzar la defensa pasiva de la ciutat hauria de servir d'exemple posteriorment a moltes ciutats en la Segona Guerra Mundial, tot i que, malauradament, en casos com el de Londres no es va aprofitar del tot.

Avui coneixerem alguns dels refugis dels nostres barris, acompanyats per un equip de BTV, per en Joan Fabregues, que va veure com el seu pare dirigia les obres de construcció del refugi de la plaça Màlaga i per la gent de la Casa Gran, que van descobrir un dels 3 refugis que es van edificar al seu carrer en les obres de pavimentació del seu pati.

Si voleu coneixer la resta de refugis que es van edificar a Sants, Hostafrancs i la Bordeta podeu consultar el següent llistat.

80 anys de la proclamació de la República

2011-04-14T02:12:00.000-07:00

De Memòria de Sants

Avui fa 80 anys de la proclamació de la Segona República i a Memòria de Sants també ho hem volgut commemorar. El 14 d'abril de 1931, a Hostafrancs, una munió de republicans van marxar cap a l'Alcaldia amb banderes republicanes i imatges dels primers martirs dels moviment republica celebrant aquest fet. El text que trobareu aquí a sota és la narració que van fer els lerrouxistes del barri, un grup força nombrós, a la seva revista El Lerrouxista, el organo de los radicales de Hostafrancs.

De totes formes caldria matitzar algunes de les afirmacions, totalment partidistes que fan, com per exemple dient que aquest acte es va fer "sin ayuda ajena". És cert que els lerrouxistes d'Hostafrancs tenien molta importancia, però al barri hi havia molts altres grups contraris a la monarquia i republicans i seria molt estrany que tota aquesta gent no hagués celebrat la fugida del rei.

Llegó el 14 de abril i un grupo entusiasta, apasionado de republicanos radicales de nuestro Ateneo, sin ayuda ajena alguna, procedió a colocar la bandera republicana en el balcón de la Alcaldía de Hostafrancs y, como tributo de reconocimiento, a cada lado de la bandera tricolor colocó el retrato de aquellos héroes de Jaca, los que con su sangre generosa hicieron fructificar rápidamente la semilla sembrada años ha por el Apostol de la República.

El lerrouxista, número 1, Hostafrancs, setembre de 1934

El dia en que el Sants va derrotar al Barça

2011-04-12T01:36:00.000-07:00

De Memòria de Sants

Si en una conversa futbolistica apareix el nom Inter, avui en dia tots pensariem en el club de Milà que juga amb samarreta negra i blava. L'Inter de Milà va ser fundat el 1908 amb disidents de l'altre gran equip de la ciutat, el Milan. Però aquest nom ja era utilitzat molt abans per un altre club més proper a nosaltres, l'Internacional FC, un dels clubs de futbol històrics de Sants, fundat l'any 1901, dos anys després de la fundació del Barça i un any després de la fundació de l'Espanyol. Per a la fundació del Madrid per part del barceloní Juan Padrós encara faltava un any.

Aquest club de seguida es va convertir en un dels principals clubs de la ciutat i va arribar a ser sotscampió de Catalunya les temporades 1903-04 i 1905-06. L'any 1917 debutava amb el club de Sants un noi de 15 anys, format a les categories inferiors, que es convertiria en una de les figures més destacades del futbol a l'estat, Josep Samitier. Ben aviat Samitier va ser fitxat per un dels grans rivals de l'Inter, el Barça, i Samitier feia les primeres passes per convertir-se en llegenda. Any més endavant un altre santsenc seguiria les passes de Samitier, Escola.

L'any 1922 l'Inter, que jugava amb samarreta blanca i amb una estrella blava de cinc puntes a l'alçada del cor, simbol emprat llavors per l'esperantisme, es va fusionar amb un altre club de Sants més modest, el Centre d'Esports una entitat que a la vegada era fruit de la fusió l'any 1917 de dos equips, el FC Gladiator (1908) i el Sporting Club de Sants (1909). La samarreta del nou club, la Unió Esportiva de Sants portaria el blanc del Inter i el verd del Centre d'Esports.

La mateixa temporada en que va neixer la Unió Esportiva de Sants el Barça s'havia proclamat campió de Catalunya i d'Espanya, derrotant entre d'altres equips a la competició catalana a l'Inter per 5 a 2 i per 9 a 0, però encara no havia jugat mai contra el nou club. En motiu de la Festa Major de Palafrugell i per estrenar el nou camp del Palafrugell, el 24 de juliol, UE Sants i FC Barcelona es van veure les cares per primer cop, com va recollir el Múndo Deportivo.

El Barça va jugar amb Bruguera, Conrado, Surroca, Torralba, Blanco, Rodríguez, Piera, Gràcia, Samitier, Mallorquí i Cella i la UE Sants amb Pedret, Solà, Moltó, Helvig, Sancho, Carulla, Rini, Costa, Feliu, Vidl i Oliveres; amb l'arbitratge de Joan Rius. El resultat del partit va ser un 1 a 0 faborable a la UE de Sants, amb gol de Costa. La Unió va poder resistir als atacs dels barcelonistes i mantenir la porteria a 0 en el seu primer enfrontament oficial amb els blaugranes.

Un resultat, i fins i tot un partit, que avui en dia ens sembla inimaginable, amb un Barça omnipotent que ha aconseguit ser un dels clubs més importants del món, potser fins i tot el primer i que ens està acostumant a celebrar títols any rere any. Però potser, de forma col·lateral, aquest èxit rotund també ha comportat que el futbol catala sigui menys ric en clubs d'alt nivell.

En record de'n Joan Castells, un gran santenc que ens va deixar massa jove.

Si voleu més informació sobre la història de la Unió Esportiva de Sants us recomano que llegiu el llibre en el qual he trobat quasi tota la informació d'aquesta actualització

Torra i Badia, Enric. UE de Sants, 75 anys. Editorial Jaume Rius, 1998

Entrevista a Sants Magazine

2011-04-08T01:03:00.000-07:00

Avui penjo una entrevista que m'han realitzat recentment per al programa Sants Magazin de l'Ona de Sants on parlem sobre els diferents projectes que tinc a internet: Memòria de Sants, Histotube i Alliberant Poemes, sobre la història i el barri en general.

De Memòria de Sants

http://www.santsmagazin.com/2011/04/entrevista-agus-giralt-historiador.html

La Plataforma de La Lleialtat Santsenca presenta el seu projecte de remodelació

2011-04-04T07:21:00.000-07:00

De Memòria de Sants

Dimecres 6 d'abril a les 19:00 h a la sala de conferències de les Cotxeres de Sants la Plataforma de la Lleialtat Santsenca presentarà el seu projecte de remodelació de l'edifici de la històrica cooperativa santsenca.

La Burxa, 150 números

2011-03-31T10:15:00.000-07:00

Ara que s'apropen els 150 números de la Burxa he volgut recuperar un video que es va editar en motiu del número 100. Tots aquest anys de feina no remunerada ha permès que La Burxa s'hagi convertit en una de les revistes amb una trajectoria més llarga de les moltes que s'han editat al nostre barri.

Breu història dels caus i esplais a Sants, Hostafrancs i la Bordeta

2011-03-29T03:37:00.000-07:00

De Memòria de Sants

Els esplais, caus i agrupaments de Sants tenen una llarga trajectoria històrica. En ple franquisme, un moment en que la societat civil catalana havia estat plenament derrotada, aquests moviments van trobar l’aixopluc de l’esglesia, l’únic espai que va quedar per a l’associacionisme, al marge de la clandestinitat. A Catalunya l’escoltisme que te molta tradició. Des de els anys 20 s’havien creat grups inspirats en els Boys Scouts, segons els principis de Robert Baden- Powell. De fet a Hostafrancs encara funciona un dels més antics dels creats a Catalunya, l'Agrupament escolta Montserrat-Xavier, creat als anys 30, entre d'altres, per Joan Pelegrí amb el nom de Follets de Sant Jordi.

Cap als anys 60 van començar a apareixer al barri la majoria dels altres grups, per exemple agrupaments com el Puig i Moliner (entitat que enguany ha celebrat els cinquanta anys), el Joan Maragall o el Cassià Maria Just, que posteriorment agrupament que posteriorment es convertirà en els Skues. Aquests grups es van anar completant amb els esplais que, amb uns objectius molt similars als agrupaments tot i que de vegades amb metodes diferents, es van anar multiplicant. L’any 1967 es va crear l’esplai Sant Medir i uns quants anys després apareixia a la Parròquia dels Dolors un dels esplais històrics de Sants, l’esplai Picarol. Posteriorment van apareixer d’altres esplais tan importants com l’Espurna, l’any 1975, l'esplai Turons, l'any 1981 (que enguany celebra el seu 30 aniversari) o el Xiroia, el 1983. Però aquests són només alguns dels molts esplais i caus que han funcionat a Sants, també podriem destacar d’altres entitats com el MIJAC Sant Medir o l’esplai la Lluna. En tots aquests anys els esplais i agrupaments han treballat educant en el temps de lleure i convertint-se en un model proper d’autogestió per als més joves. A Sants des de fa uns anys totes les entitats treballen conjuntament a la plataforma Esplais i Caus de Sants per promocionar les seves activitats, compartir experiencies i recursos. I d’aquest treball en conjunt han aparegut experiencies tan enriquidores com l’AcampaSants. Però cal dir que no és una feina fàcil, tenint en compte que la duen a terme grups de gent molt jove i que periodicament es van renovant. Al llarg del temps han desaparegut diversos grups a Sants, com el Picarol o el MIJAC Sant Medir. A més molts també han patit la especulació immobiliaria, com és el cas de l’Esplai Turons, que avui en dia, per sort, i després de molts anys de mobilitzacions i de la solidaritat de les altres entitats de Sants, han trobat una nova seu.

Cronologia de l'Espanya Industrial

2011-03-21T04:11:00.000-07:00

Avui he volgut publicar un Cronologia que ens recull alguns dels moments destacats de la España Industrial i que van realitzar Jaume Fabre i Josep Maria Huertas per al dossier La penúltima mort de la España Industrial. Un assaig d'història oral, que va apareixer al gener de 1931 a la revista l'Avenç.

M'he permés completar breument aquest excelent treball amb alguns dels esdeveniments més propers.

1812 - Matias Muntadas i Font treballa com a paraire - fabricant de draps- a Igualada.

1828 - Els Muntadas tenen una fàbrica a Barcelona, concretament al carrer de Tàpies (és una filatura de cotó)

1839 - Es constitueix la firma Pau Muntadas i fills, que un any després serà Muntadas Germans, néts del Matias Muntadas d'Igualada. La fàbrica és instal·lada al carrer Riereta, també al Raval de Barcelona.

1842 - Compren el solar a Sants

1843 - Durant els aldarulls de la Jamància traslladen 80 dies a Gràcia les oficines de la fàbrica.

1847 - El 25 de gener es constitueis a Madrid La España Industrial. En la primera junta de govern hi figuren Pascual Madoz i Bonaventura Carles Aribau. Tenen una fàbrica al carrer Riereta, una altra a Sants i dues a Sabadell.

1851 - Traslladen el domicili social de Madrid a Barcelona. La idea de crear fàbriques arreu d'Espanya romandrà somorta.

1854 - El 15 de juliol, en ple conflicte social per causa de les selfactines, mor a trets el contramestre del carrer de la Riereta, Bartomeu Miserachs.

1855 - Un any més tard, durant la vaga general, es produeixen diverses detencions. Al desembre s'arriba a parlar de tancar la fàbrica.

1860 - Visita la factoria de la reina Isabel II. Detenció d'alguns obrers acusats de fer "política", per reclamar drets socials.

1865 - Còlera al pla de Barcelona. S'instal·len dos hospitals dins l'empresa. Inici de la política "social" o paternalista de la direcció.

1873 - Visiten La España els presidents de la I República Emilio Castelar i Estanislau Figueras.

1877 - Ara és el jove rei Alfons XII qui visita La España i perdona tres obrers condemnats per qüestions socials a petició de la direcció.

1877 - De marçç a agost, enfrontaments continus per evitar una rebaixa de salari. Es viu ja la forta crisi econòmica que durarà més de vint anys.

1888 - Es reforma la maquinària.

1889 - Gran premi per a La España en l'Exposició de París pels seus estampats.

1890 - Primer primer de maig. La fàbrica roman una setmana en atur.

1897 - Festes del cinqüentenari. Es dóna un premi de 1.500 pessetes per a l'obrer que porti de 40 a 50 anys a l'empresa i li toca a un que ja s'ha mort. Li donen a la filla, que també hi treballa. Comença la secció de teles per relligar llibres.

1902 - La crisi derivada de la pèrdua del mercat colonial porta a crear la secció de panes, que donarà justa fama a La España Industrial.

1908 - Ara és Alfonso XIII qui visita la fàbrica.

1909 - Matias Muntadas i Rovira, actual director, és nomenat comte de Santa Maria de Sants.

1918 - Al març intenten cremar la fàbrica, enmig d'una forta tensió social.

1921 - Moren assassinats el subcap de filatures Joan Perramon i l'escrivent Salvador Miralles, el fill del qual estudiarà per capellà amb l'ajut dels Muntadas.

1924 - S'abandona l'edifici del carrer de la Riereta, avui dia caserna de la guàrdia civil. Les oficines passen a la plaça d'Urquinaona.

1927 - El gendre de Matias Muntadas, que mor aquest any, assumeix la direcció. És Esteve Albert, baró de Terradas.

1929 - S'inaugura l'Obra Social: la Cassa-Bressol, el menjador, el dispensari i el servei mèdic i qurùrgic per a obrers.

1931 - Absorbeix Filatures Mohair, de Sabadell.

1936 - Col·lectivització amb motiu de la Guerra Civil. La fàbrica no s'aturarà mai i una bona direcció assegurarà que al final, en 1939, la fàbrica estigui millor que abans.

1940 - Comandes fortes de banderes espanyoles per part del Ministeri de governació.

1941 - L'Ajuntament declara mançana industrial la fàbrica. S'hi celebren exhibicions esportives de l'Alemanya Nazi.

1945 - El baró de Terrades, alcalde de Barcelona.

1946 - S'inaugura el camp de futbol i el casinet.

1947 - Centenari de l'empresa. Hi ha 1892 obrers.

1962 - Primera reestructuració de les set hagudes. Les altres tindran llocen 1965, 1969, 1972, 1972, 1977 i 1979. El 1980 s'ha demanat la setena, quan queden uns 150 obrers.

1972 - Trasllat a Mollet de l'empresa.

1973 - S'ensorra la nova factoria per deficiències de construcció.

1974 - El Pla Comarcal torna a assenyalar el sector com edificable.

1976 - El Pla Comarcal manté la qualificació, malgrat l'oposició de les associacions de veïns.

1978 - El ministeri congela l'aprovació del Pla Comarcal pel que respecta a La España.

1979 - El mes de març, l'Ajuntament compra els terrenys de La España Industrial. Resten en peu algunes naus, el casinet, la casa-bresol i la històrica Casa del Mig, on visqueren els Muntadas.

1980 - El darrer expedient presentat per La España proposa la liquidació honrosa de l'empresa.

1981 - Es tramita l'expedient de cancel·lació com a empresa de la històrica España Industrial, un cop fracassats els intents per salvar-la a la factoria de Mollet, on es va traslladar l'any 1972, en abandonar els terrenys de Sants.

1984 - Comença la construcció del Parc de l'Espanya Industrial pels arquitectes Luis Peña Ganchegui, Antón Pagola y Monserrat Ruiz. El Parc contindrà equipaments, zona de gespa, zona esportiva i un llac.

1984 - S'instal·la l'escultura del drac, obra de l'escultor basc d'Andrés Nagel

1985 - Després de les reivindicacions veïnals s'inaugura el parc.

1992 - Durant els Jocs Olímpics al Poliesportiu de l'Espanya Industrial es celebren proves de Halterofilia

1999 - Es reforma de la Casa del Mig i desapareix la Ludoteca i els grups que l'utilitzaven es queden sense espai. Es crea el Punt Multimedia.

2008 - Els Esplais i Caus de Sants demanen el parc per organitzar l'AcampaSants però no reben el permís per acampar.

2009 - L'Assamblea de Barri de Sants demana l'Espanya Industrial per celebrar la Festa Major alternativa però finalment no obté els permisos. Finalment els concerts es realitzaran a Carretera de Sants en senyal de protesta.

2010 - Reinaugurat el Parc de l'Espanya Industrial després de les obres de reforma. Finalment els esplais i caus poden fer l'Acampasants 2010 i acampar a l'Espanya Industrial. Finalment la Festa Major Alternativa es celebra al Parc.

Eugeni Giralt Querol

2011-03-19T08:00:00.000-07:00

De Memòria de Sants

Avui, que se celebra el dia del pare, he volgut fer una excepció al tipus d’actualitzacions que escric habitualment i publicar una història que, tot i que com la resta està absolutament vinculada amb Sants, parla, per sobre de tot, del que m’és més proper i personal.

Estic segur que molts heu participat algun cop al Cros Popular de Sants, cursa que des de l’any 1996 va acompanyada d’un emotiu annex: memorial Eugeni Giralt. Però imagino que la majoria, especialment els que sigueu més joves, no sabeu a qui fa referencia aquesta dedicatoria. Eugeni Giralt Querol, abans que res, va ser el nostre pare. Meu i dels meus germans.

Hi ha families que hereden calers o possessions. En el nostre cas, quan va morir el nostre pare, que havia treballat tota la seva vida fent feines de paleta com autònom, no ens va poder deixar res d’això, però des de fa molt de temps penso que, a canvi, ens va deixar d’altres coses fonamentals: la implicació en la societat que ens envolta i la lluita pel que ens és més proper, el nostre barri.

Entre les coses que recordo més clarament de quan era molt petit hauria de citar els diumenges amb el meu pare. La veritat és que entre setmana no ens veiem gaire, ja que el meu pare treballava fins a altes hores. Arribava a casa tard, es dutxava per netejar-se del guix i del ciment de les obres, sopava i marxava a l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i La Bordeta. El diumenge en canvi es reservava els matins per estar amb la familia i molts dies em portava al Mercat de Sant Antoni, a buscar cromos, tebeos, pedres, segells, monedes o allò que toqués col·leccionar en cada
moment.

Segurament era un dels millors moments de la setmana, tot i que he de reconeixer que , de vegades, em desesperava creient que no arribariem mai o que ja haurien tancat les parades. Jo no entenia com es podia fer tant llarg el camí de casa meva a Mercat Nou. Sempre ens trobavem veïns, familiars, companys de l’Associació, del Cros, del Foment de la Parròquia dels Dolors, gent que li volia encarregar una feina o treballadors de les diverses feines que havia realitzat: lampistes, guixaires, fusters, peons, o d’altres paletes que el convidaven a fer un vermut al bar la Vinya (quan encara no s’havia convertit en un antre habitual de les redades policials) o al bar Vicenç. Però és que encara caldria afegir les papereres caigudes que calia encaixar al seu lloc, les tapes de la llum i de l’aigua que s’havien sortit i calia resituar, o els fanals espatllats i que, de no poder arreglar-los directament, calia trucar a l’Ajuntament per tal que en tinguéssin constancia. Després de tot això, si quedava temps, ja podiem agafar el metro cap a Urgell.

Com dic, de petit, això em desesperava. Ara penso que aquesta manera de ser i de fer era admirable i que tant de bó aquestes actituts fossin més habituals. El meu pare es va implicar molt intensament amb Sants, el seu barri, especialment a partir dels anys 70, quan els projectes urbanístics de l’alcalde Porcioles van fer perillar 800 habitatges, entre els quals el nostre.

Al cor de Sants s’obria una enorme rassa per fer entrar el cinturó de ronda. La ferida anava acompanyada de l’enderroc de diversos edificis, entre els quals l’antic ajuntament del municipi, i de la desaparició d’alguns carrer i places, com la plaça Victor Balaguer. Segons contemplava el projecte el carrer Badal passava de fer 30 metres d’amplada a fer-ne 50. Amb el que una gran quantitat de gent veia perillar les seves cases, però a més a més amb un afegit igualment tràgic. La majoria d’aquests veïns i veïnes no eren propietaris de les seves vivendes, amb el que es complicava el fet de rebre possibles compensacions. Calia organitzar-se per salvar els habitatges i va ser en aquest moment quan diversos veïns, entre els quals el meu pare, es van organitzar a l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i La Bordeta.

De Memòria de Sants

La lluita dels veïns va aconseguir modificar alguns dels punts d’aquest pla urbanistic i, tot i que un cinturó obert va dividir Sants en dos, castigant a tothom amb uns volums de pol·lució i de soroll inacceptables, els veïns van poder salvar les seves cases. La tasca feta per l’Associació de Veïns tot just començava i a partir d’aquells moments van treballar en projecte molt diversos, com la creació d’un casal per a la gent gran, l’organització de la festa major al carrer Badal l’any 1981 o la reclamació d’espais verds per als veïns i veïnes com la plaça de l’Olivereta a l’espai on hi havia hagut una fàbrica, entre molts d’altres. Però la feina no era només relacionada amb grans projectes urbanístics, l’associació també treballava per ajudar a veïns amb problemes personals greus. A casa meva, per exemple, sempre hem recordat la festa que es va celebrar a l’antic local del carrer Badal, avui enderrocat, per recaudar calers per portar el fill d’una veïna des de Guinea. La seva avia havia mort i el nen s’havia quedat sol alla. Alguns anys més tard aquell nen seria un dels meus amics de l’esplai

De Memòria de Sants

Una altra lluita destacada i, que també ha tingut repercusions molt positives per al veïnat de Sants, va ser la reclamació de la construcció d’un Casal Esportiu de Sants al solar de la fàbrica Serra i Balet. Per aconseguir l’éxit d’aquest projecte, que volia aconseguir la creació d’un poliesportiu municipal, els membres de l’Associació van haver de negociar a multiples bandes i avançar-se a les immobiliaries que volien enderrocar la fàbrica per edificar al solar. Finalment, gràcies al fet que molts dels veïns del barri, entre els quals tota la meva familia, es van fer socis del Club Esportiu Mediterrani, que llavors tenia les seves úniques instal·lacions a Regent Mendieta, aquesta entitat es va poder embarcar en el gran projecte de convertir una fàbrica en una poliesportiu.

De Memòria de Sants

A banda de la participació a l’Associació de Veïns el meu pare també va dedicar molt del seu temps a la Parròquia dels Dolors i a les entitats que existeixen al voltant d’aquesta comunitat. Alguns diumenges, després de missa, encara calia recomptar les donacions amb que la gent col·laborava amb Càrites i de vegades fins i tot participavem la meva germana i jo, encara molt petits, fent paquets de pessetes, duros i monedes de vint-i-cinc.

Però sí hi ha una activitat en la que va treballar el meu pare i que ens ha acabat marcant a tota la familia aquesta és sens dubte el Cros Popular de Sants. L’any 1981 l’associació de veïns, representada per el meu pare, va contactar amb el Foment Català d’Ajut i Serveis, representat per Carles Manzano i Xavier Miró per tal d’engegar la Festa Major del carrer Badal. Ràpidament es van començar a pensar activitats: concerts dels grups que assajaven als locals de l’associació, un espectacle de titelles, una xocolatada, un trofeu ciclista...

De Memòria de Sants

En aquells moments l’Ateneu Popular de Sants es preparava per organitzar una cursa atlética. La comissió de la festa major de Badal va contactar amb l’ateneu per tal de sumar esforços i incloure la prova dins dels actes. La prova es va realitzar amb una participació de 80 corredors i a un circuit de 5 quilòmetres. Acabada la festa major, i veient els grans esforços que havia significat, el Carles, el Xavier i el meu pare van decidir mantenir únicament les curses, l’atlética i la ciclista. L’Ateneu Popular de Sants cedia d’aquesta manera l’organització del Cros.

Però per buscar els inicis del Cros hauriem de tornar molts anys endarrera, ja que l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant va organitzar als anys trenta com a mínim un parell d’edicions d’aquesta cursa, coneguda llavors com a “Gran Premi de Sants” i aquestes dues edicions van quedar com un referent històric que en l’organització del Cros en l’época moderna van seguir presents i contant com la resta.

De fet no va ser fins al actes de celebració del 25é Cros Popular de Sants quan varem descobrir que per ser realment fidels a l’història del barri hauriem de comptabilitzar dues edicions més, ja que l’any 1979 i 1980 l’ateneu va organitzar dues curses previes que en aquell moment els nous organitzadors de la prova no van tenir constancia. Hem interpretat que aquest desconeixement es va produir pels problemes interns de l’entitat que fins llavors l’havia organitzat es va dividir en dos, l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant i l’Ateneu Popular de Sants. Es a dir, que quan aquest any es corri el 33é Cros podriem dir que és el 33 de la era moderna, però que realment seria la 35a prova.

De Memòria de Sants

Sigui com sigui, per a nosaltres, aquell 1981 va començar l’organització, absolutament artesanal, d’una cursa que amb ells anys s’ha converit en un clàssic de les curses populars catalanes. En els primers anys tot ho feien entre les persones que es van implicar: el meu pare, el Carles, la Mireia i el Xavier amb la col·laboració de les seves families i els seus coneguts. Es feien els pitralls, pintant més de mil números un a un amb tinta, vigilant de no tacar res; es pensaven i fins i tot es van arribar a fer els records per als corredors aprofitant el forn del Foment; es marcava el recorregut reseguint amb un vehicle, i fins i tot a peu, els seus deu o dotze quilòmetres carregats de pots de pintura; feiem les inscripcions, aprofitant els dies o les hores que teniem de festa de l’escola els meus germans i jo; feiem els controls de temps equipats amb llibretes, boligrafs i paraigües els dies de pluja; els controls als carrers per mantenir el carril dels corredors segur; la venta de loteria per finançar la cursa o les pancartes per publicitar l’esdeveniment. Tot el que s’havia de fer per tal que els santsencs i les santsenques sortissin a corre un diumenge al matí. A casa meva encara recordem l’any en que se’ns va omplir la casa amb 1.200 donuts per posar-los en bosses i com la Maria, molt petita, ens ajudava.

De Memòria de Sants

L’any 1996 el meu pare, l’Eugeni Giralt i Querol, va morir i els amics del Cros van dedicir dedicar-li la cursa a la que havia dedicat tots els seus esforços, afegint així aquest Memorial Eugeni Giralt que comentava al principi. Des de l’any 2003, en motiu del XXV Cros la meva germana i jo, que de fet haviem col·laborat des de sempre a la cursa, ens varem afegir al grup organitzador: el Carles Carles Manzano, la Mireia Grafià, el Xavier Miró, el Lluis Miró i el Carles Julve, seguint així la tasca que el meu pare va iniciar l’any 1981.

La destil•leria, l’esglesia i la fotografia

2011-03-09T01:38:00.000-08:00

De Memòria de Sants

Les històries més sucoses quasi sempre m’arriben per casualitat. Preparant un llibre sobre la Guerra Civil al barri em vaig dedicar a fer un buidatge d’informació sobre aquest periode a Sants, Hostafrancs i La Bordeta. A molts llocs es parlava sobre la destrucció de Santa Maria de Sants, però trobar més referencies resultava dificil.

Casualment vaig descobrir que en Josep Grogues, que havia sigut monitor de l’esplai Xiroia molts anys abans que jo mateix ho siguès, havia realitzat un estudi sobre la parròrquia de la Mare de Déu dels Dolors. Un estudi on quedaven al descobert aquests episodis que jo desconeixia.

L’any 1931 Mossen Puig i Moliner, rector de la parròquia de Santa Maria de Sants tenia una preocupació més administrativa que no pas espiritual. Sants havia vist creixer la seva població i a la demarcació de la parròquia hi vivien 60.000 persones, i per aquesta gran quantitat d’ànimes el bisbat havia decidit seccionar part de la jurisdicció per crear una nova parròquia, la Mare de Déu dels Dolors.

Mossen Puig i Moliner veia com, amb aquesta nova parròquia perdia el control del territori que anava del carrer Sant Medir a la Riera Blanca, i del carrer París (l’actual Avinguda Madrid) fins a les vies del tren. Així doncs el principal opositor a la construcció va ser el rector, que afirmava que amb la nova parròquia perdria fidels i especialment el que ell va denominar l’eixample de Sants.

No era la primera vegada que la demarcació de la parròquia es fracturava i el mossen perdia feligresos. Ja havia perdut 8.000 en la construcció de la parròquia de Nostra Senyora del Port, 22.000 en la construcció de la parròquia de Sant Ramón a Collblanc i uns 10.000 amb la construcció de la parròquia del Remei a Les Corts. Però l’oposició del mossen no va poder aturar la decisió del bisbe Manuel Irutia i de la comissió creada per estudiar la creació de la nova parròquia.

Per construir l’esglesia el bisbat va comprar, al carrer Begur, un solar i el magatzem de la destil•leria Pujol i Grau, a tocar del convent i l’escola de la Divina Pastora, i l’any 1934, sense que l’edifici estiguès acabat, l’esglesia va ser consagrada.

L’episodi clau en aquesta història, però, es va produir dos anys més endavant, en ple juliol de 1936. Sense ser-ne conscients i també per obra de la casualitat el futur de molts santsencs i santsenques estava apunt de veure’s estroncat.

El 18 de juliol de 1936 els militars sediciosos que, acompanyats per grups de voluntaris feixistes i carlistes, a Barcelona s’havien aixecat contra la República, van intentar controlar la ciutat. Però l’acció del poble armat, juntament amb les forces fidels al govern republicà, va aconseguir esclafar l’aixecament feixista.

Després de la derrota del feixisme la situació a la ciutat havia canviat radicalment. L’exercit havia quedat dissolt i les forces proletaries tenien el control dels carrers. Això va significar l’inici d’una revolució llargament sommiada pels obrers.

En aquests moments van començar a actuar grups de milicians que, moguts per una venjança de classe, van perseguir, de vegades de forma arbitraria a molts d’aquells que creien sospitosos de ser contrarevolucionaris. A Sants van tenir molta importancia els grups de milicians que havien arribat des de la Torrassa, on per les dures condicions de vida havia arrelat un anarquisme molt combatiu.

La ira dels obrers es va desfermar contra l’Esglesia, que veien com un simbol de control i de repressió i contra els terratinents. A Sants, entre d’altres edificis es van cremar Can Catà i Can Santomà, dues cases senyorials, però també l’escola dels Maristes, el Centre Catòlic i el Circol de Sants. Santa Maria de Sants també va ser atacada i tot i que va ser defensada per un grup de requetes, aquests no van poder impedir la seva destrucció.

La nova parròquia del barri, la Mare de Déu dels Dolors, en canvi, no va ser cremada, tot i que aquesta va ser la primera intenció dels milicians que van arribar fins al carrer Begur. La proximitat a les destil•leries Pujol i Grau, que eren els antics propietaris del terreny, va fer que els obrers que, en un principi, volien cremar l’esglesia, tement una gran explosió decidissin simplement assaltarla. Les figures van ser retirades i portades al carrer Badal, on es va fer una gran foguera. El Sant Crist es va utilitzar a mode d’ariet per obrir la porta del convent i escola de la Divina Pastora, l’actual escola Josep Tous.

Sembla ser que en aquest moment alguns dels milicians van obligar, a punta de pistola, a participar en l’assalt als curiosos que observaven l’escena. Sense saber-ho estaven marcant la resta de les seves vides, perque en aquells moments algun veï de dretes es va dedicar a fotrografiar tot aquest fet. Acabada la guerra les fotografies van ser entregades a la policia franquista que va buscar, un per un, a tots els que hi apareixien, enviant-los a camps de treball. Sobre aquestes imatges no se n’ha sabut res més que el testimoni dels que les van patir, però molt probablement es trobin dins d’alguna carpeta a algun llunyà arxiu estatal.

Si teniu documents o fotos antigues de Sants i voleu col·laborar amb aquest bloc podeu contactar amb mi a memoriadesants@gmail.com

Recuperem el passat, construïm el present

2011-03-02T02:06:00.000-08:00

De Memòria de Sants

Al Poble Sec s'ha preparat una jornada sobre la recuperació de la memòria històrica del barri que inclourà dues presentacions de llibres i una ruta històrica pel barri. Us adjunto els actes que es faran per si són del vostre interès.

Recuperem el passat, construïm el present...

Divendres 4 de març:

19h Presentació del llibre: "Les Cooperatives obreres de Sants".

La ciutat invisible. Amb els seus autors.

Lloc: Cooperativa Germinal Poble Sec. c/ Radas 27.

Dissabte 12 de març:

12h Ruta històrica: La lluita obrera al Poble Sec dels anys 30

Lloc d'inici: Plaça del Molino.

14h Dinar popular.

Lloc: Ateneu Rebel. C/ Fonthonrada, 30-32.

17h: Presentació del llibre: "Montjuic i el seu entorn: 1936-1939: Xerrades i itineraris."

Centre d'Estudis de Montjuic. Amb els seus autors.

Lloc: Ateneu Rebel. C/ Fonthonrada, 30-32.

El míting de Montjuïc, any 1977

2011-02-20T19:43:00.000-08:00

El 2 de juliol de 1977 el Comité de Catalunya de la CNT va convocar un míting en el qual van participar importants figures de l'anarquisme ibéric, entre els quals molts dels que, acabada la guerra, havien marxat a l'exili. En aquest míting, que es va celebrar a Montjuïc es calcula que van participar més de 150.000 persones.

A continuació podreu escoltar algunes de les paraules que esvan pronunciar aquell dia.

Mitin de la CNT celebrado en Montjuic el 2 de julio de 1977. from Colectivo Roig i Negre on Vimeo.

Ruta per la història de l'okupació a Sants

2011-02-16T01:52:00.000-08:00

Aquest diumenge 20 de febrer, dins dels actes del Febrer Llibertari i organitzat per Negres Tempestes, tindrà lloc a Sants una ruta que aproparà a tots els assistents a una part de la nostra història més recent, una ruta per la història de l'okupació a Sants on podreu coneixer els diversos col·lectius i projectes que s'han desenvolupat a Sants.

De Memòria de Sants

Can Vies, 1878

2011-02-01T01:31:00.001-08:00

De Memòria de Sants

Avui he volgut inaugurar una secció a Memòria de Sants dedicada als edificis singulars i amb història del nostre barri. El primer edifici que us he volgut presentar és la casa que hi ha al número 40 del carrer Jocs Florals, la que des de fa 13 anys molta gent de Sants coneixem com a Can Vies.

Aquest edifici, segons sembla, va ser construit l'any 1878 probablement com a magatzem per a les obres del tren. Posteriorment l'edifici va passar a ser propietat dels treballadors del metro fins als anys 90, quan va ser abandonat.

L'any 1997 l'edifici va ser obert de nou per persones i col·lectius de Sants, reconvertit en el Centre Social Autogestionat Can Vies. El 10 de Maig de 1997 es va realitzar una cercavila que finalitzà amb l’ocupació de l’edifici. En aquell moment, TMB va iniciar un procés judicial que va ser arxivat degut a la pressió social de les veïnes l’any 1998.

Aprofitant l’arribada de l’AVE a Barcelona, l’Ajuntament aprovà un “Pla de reordenació urbanística” que afecta l’espai i altres edificis de la zona per a convertir-los en habitatges privats.
El Centre Social s’enfronta entre el 2006 i el 2008 a una demanda de desnonament per precari interposada per l’empresa TMB que el portà a judici després de diversos ajornaments. La sentència fou favorable a Can Vies ja que el tribunal va considerar que la demanda tenia un “defecte de forma”. Ara, dos anys més tard, una nova demanda judicial interposada per TMB torna a posar en perill l’existència de Can Vies.

Al llarg d'aquests anys Can Vies ha sigut un espai que ha aixoplugat col·lectius i activitats molt diverses al barri de Sants, com per exemple la Burxa o Barrisants, dos dels mitjans de comunicació popular gràcies als quals vaig començar a recuperar i difondre la història dels nostres barris, però també d'altres molt diversos com els tallers de teatre o el local d'assaig

1r Cicle de Conferencies Altres Barcelones

2011-01-31T07:40:00.000-08:00

Avui us vull presentar una interessant iniciativa de Dani Cortijo, el creador del bloc Altres Barcelones i un dels altres historiadors amb qui treballo en el projecte Histotube, el Primer Cicle de Conferencies Altres Barcelones.

Aquest dimecres 2 de febrer s’inicia el primer Cicle de Xerrades Altres Barcelones sobre aspectes curiosos i desconeguts de la ciutat.

L’objectiu d’aquestes xerrades és apropar la història a la gent i redescobrir la ciutat amb una altra mirada, ja sigui a través d’episodis històrics poc explorats, mitjançant llegendes o desmentint falses creences, com és el cas de la primera xerrada, que duu per títol “La invenció del barri Gòtic”.

Així doncs, cada dimecres de febrer a les 21:30 h. la Sala d’estudi de la Biblioteca Vapor Vell (Passatge Vapor Vell, s/n. 08028 Barcelona) obre les seves portes perquè els ciutadans puguin conèixer una mica més la història de la Barcelona.

El lloc on es realitzaran les xerrades té el valor afegit de ser l'edifici del que antigament fou la fàbrica textil del Vapor Vell, una indústria de la família Güell que arribà a ser una de les més importants del país en el seu moment àlgid.

Aquestes xerrades són obertes a tothom i de caràcter gratuït:

• Dimecres 2 de febrer: LA INVENCIÓ DEL BARRI GÒTIC
Molts turistes visiten el “Barri Gòtic” sense saber que aquest va ser creat entre els segles XIX i XX i que gran part dels seus elements són simples recreacions. Sense anar més lluny, la façana de la catedral és contemporània i el pont del Carrer del Bisbe és del 1928.

• Dimecres 9 de febrer: LA BARCELONA BRUTA
Malgrat els serveis de neteja s’esforcen per mantenir la ciutat neta, el centre de Barcelona continua estant encara especialment brut. Aquest problema ve de lluny. La descripció de les pèssimes condicions higièniques de la ciutat en el passat i els costums escatològics dels seus ciutadans són l’eix d’aquesta xerrada.

• Dimecres 16 febrer: LLEGENDES DE LA BARCELONA VELLA
Molts pensen que les llegendes només poden ambientar-se a pobles recòndits, però Barcelona té un ric patrimoni llegendari des de l’edat antiga fins l’actualitat.
Aquestes narracions, tot i no ser fets històrics reals, ens ajuden a entendre la mentalitat de la societat barcelonina que les va crear en diferents moments històrics.

• Dimecres 23 de febrer: BARCELONA AL SEGLE XIX. LA CIUTAT INSURRECTA
Segons Friedrich Engels, Barcelona fou la ciutat amb més lluites de barricades durant el segle XIX. Moltes de les seves revoltes a més, presenten anècdotes ben curioses com ara cavalls abatuts per armaris, avalots iniciats per borratxos o conspiracions gestades a les xocolateries.

Per a més informació podeu consultar el calendari d'activitats.

Esteu tots convidats! No hi podeu faltar!

El cementiri de Sants a Biutiful

2011-01-21T02:08:00.000-08:00

De Memòria de Sants

De vegades tinc la sensació que els políics, les persones a les que hem delegat la gestió de les postres vides, es pensen que Barcelona, la nostra ciutat, és un escenari espectacular i vistós, una joia per lluir-la a l’estranger, però s’obliden que en aquest bonic pla, per on passegen milions de turistes fotografiant cada racó hi viuen dos milions de ciutadans, camuflats darrera de Forums i películes dolentes de Woody Allen.

Aquesta afirmació, que segurament podria semblar una exageració malauradament de vegades queda confirmada per les noticies dels diaris o per les decesions del consistori. Ara fa uns dies llegia a les planes del Periódico una noticia que afecta el nostre barri. Per rodar una película de Bardem, Biutiful, van utilitzar el cementiri de Sants com a escenari. Fins aquí tot normal, està bé que s’utilitzin els nostres carrers , places i espais per a la creació i el cementiri no hauria de ser una excepció.

El problema ve pel fet que el dit cementiri, que de fet ja està en un estat de conservació deplorable i que subsisteix sota un macroprojecte urbanístic que fins i tot ha fet que quedi inutilitzat el seu accès principal, no els va semblar prou abandonat per al film, així que van decidir trencar vidres dels nixols, embrutar sepultures i escultures, i abandonar tauts d’attrezzo i bosses d’escombraries amb les flors portades pels familiars als seus difunts enmig del cementiri. I ho van deixar d’aquesta manera per a espant de la gent que va anar a visitar als seus difunts que van creure que havien profanat les tombes. Vandalisme en 35mm.

Un cementiri pot ser un plató de cinema per un dia, però no hem d’oblidar que és un cementiri i que els que en fan us per a d’altres funcions haurien de tenir respecte pel lloc on molts tenim els nostres pares o avis.

Barcelona es pot vendre a l’estranger i es pot convertir en un plató o una postal. Però els primers hem de ser els seus ciutadans, els que en formen part o els que en formaven part quan eren vius.

Trobades les restes del fortí de la muntanya de Montjuïc del 1640

2011-01-03T06:30:00.000-08:00

Avui he volgut compartir amb vosaltres un video aparegut a BTV notícies on es parla sobre la descoberta del primer fortí construit a la muntanya de Montjuïc l'any 1640, tema sobre el que properament ja tenia previst parlar al bloc.

Les restes arqueològiques del primer fortí que es va construir a la muntanya de Montjuïc, ja són visibles. La construcció es va edificar l'any 1640, molt abans que el Castell, i va ser l'escenari de la batalla de Montjuïc durant la Guerra dels Segadors. Ara l'objectiu és conservar les restes i mostrar-les al públic: serà a partir de la primavera.

Les restes arqueològiques es van descobrir aquesta tardor en el marc del projecte de restauració del Castell de Montjuïc.

Des del fortí es va defensar la ciutat durant la Guerra dels Segadors, en la revolta contra les tropes castellanes de Felip IV. La construcció es va enderrocar l’any 1753 seguint les ordres de l’enginyer militar Juan Martín Cermeño, arquitecte del Castell de Montjuïc. El fortí va desaparèixer i el castell que va ocupar tota la part elevada del cim, a finals del segle XVIII.

www.btvnoticies.cat

Histotube a BTV

2010-12-23T01:09:00.001-08:00

www.btvnoticies.cat

Es publica "Les cooperatives obreres de Sants"

2010-12-20T05:46:00.000-08:00

La llibreria santsenca La Ciutat Invisible presentarà el proper 22 de desembre el llibre Les cooperatives obreres de Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939). A continuació adjunto la presentació que ha fet la llibreria.

Disponible a la nostra botiga a partir del 22 de desembre."Les cooperatives obreres de Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939)" és una recerca sobre les comunitats obreres autoorganitzades que, com a resposta global a l'explotació capitalista que patien, posaren en pràctica unes altres relacions econòmiques basades en la cooperació, la solidaritat i el recolzament mutu. Les cooperatives obreres, sobretot de consum però també de producció, significaren l'aposta per a organitzar materialment les condicions d'existència de les que, produint-ho tot, no tenien res. Arrencant de les societats de resistència de mitjan segle XIX, poblaren tots els barris proletaris de Barcelona, i el seu camí ascendent fou tallat de soca-rel amb la victòria feixista de 1939. Amb aquest treball, des de La Ciutat Invisible volem redescobrir la memòria política que duem a dintre, promoure el cooperativisme avui i promoure el reconeixement del bagatge emancipador que ha configurat un barri popular com Sants.

"Brindis Cooperatista!"Dimarts 28 de desembre del 2010, 20.00h al Casal Independentista de Sants, carrer Muntadas, 24. Sants, davant de l'Espanya Industrial.

Ámb motiu de la publicació del nostre llibre Les cooperatives obreres de Sants, des de La Ciutat Invisible volem celebrar amb tots vosaltres, amics i amigues, aquesta iniciativa que ens fa tantíssima il·lusió. Per tant, us convidem a fer un brindis cooperatista amb unes copes de cava, i donar-nos mútuament escalforeta, força i alegria per a tancar junts l'any 2010 i afrontar el 2011 amb renovades energies.

Processó de les filles de Maria, Rossend Arús - 1902

2010-12-14T17:17:00.000-08:00

En aquest video, que he trobat a la web Antiquari podreu veure la Processó de les filles de Maria de l'esglesia parroquial de Santa Maria de Sants.

Aquesta és una pel·lícula rodada al carrer Rossend d’Arús de Sants el 1902. La filmació està feta per Fructuós Gelabert i Badiella (Gràcia, 1874 – Sants, 1955), pioner en rodar pel·lícules a Catalunya, de les que en fou director, guionista, operador de càmera i productor. I és un dels documents audiovisuals més antics conservats dels rodats a Barcelona.

Histotube ja és una realitat

2010-12-14T16:35:00.000-08:00

Avui ha començat a funcionar Histotube, un portal amb una acurada selecció de videos sobre història i patrimoni en català a Internet. Aquesta web està pensada per tal que sigui útil a docents, alumnes i a totes aquelles persones interessades en la història.

De Memòria de Sants

Histotube no és un projecte aïllat, ja que els historiadors que l'hem creat i que estem intentant anar ampliant els seus contingut: Dani Cortijo, Jordi Bonvehí i Lorién Casasús, ja fa temps que treballem en paral·lel amb els nostres blocs, Altres Barcelones, Un Mataró no tan llunyà, Històries Manresanes, Memòria de Sants i Memòria del Poblenou. Uns espais a la xarxa que van sorgir per poder fer coneixer a tothom la història local de cadascún dels nostres territoris però que al llarg de tot aquest temps s'han anat consolidant.

I que han donat fruits molt diversos, en forma d'articles a diverses revistes i portals d'internet (Manresainfo.cat, Regió7, La Burxa, Barrisants.org i el3.org entre d'altres); programes de ràdio (Com Ràdio, Ràdio Gràcia o Sants 3 Ràdio) i fins i tot en forma de llibres (Històries de la història de Barcelona, de Dani Cortijo, o el que jo mateix estic acabant sobre la Guerra Civil a Sants).

Esperem que Histotube també funcioni molt bé i especialment que sigui molt útil a tots aquells que el vulguin utilitzar.

Pàgina: http://histotube.blogspot.com
Twitter: http://twitter.com/histotube
Facebook: http://www.facebook.com/pages/HistoTube/165484750156165

Carrer de Sants, 200 anys d'història

2010-12-14T06:02:00.000-08:00

Avui he volgut compartir amb vosaltres un video realitzat per Sants Establiments Units on s'explica la història del nostre barri tot centrant-se en el la carretera de Sants, l'eix comercial més llarg d'Europa.

També aprofito per recordar a tots aquells que estigueu interessants en els videos documentals sobre història que, en breu, inaugurarem el Histotube, l'espai a Internet on podreu trobar els millors videos sobre història en català.

Engega Histotube

2010-12-09T06:43:00.000-08:00

En els propers dies engegarà el Histotube, un projecte on estem participant uns quants historiadors i que té com a objectiu posar a l'abast de docents, alumnes i interessats per la història i el patrimoni una sel·lecció dels vídeos sobre aquesta temàtica que es poden trobar a la xarxa.

Podreu trobar l'Histotube actiu en pocs dies a la web:

http://histotube.blogspot.com/

També podeu consultar les novetats de l'Histotube i fer propostes als espais de Histotube a la xarxa, a Twitter i a Facebook

http://twitter.com/histotube

Pirates a la Marina de Sants

2010-11-25T08:44:00.000-08:00

De Memòria de Sants

L’inici del segle XVI a Sants, i en general a Catalunya, va ser un moment crític, com ens constata clarament el descens de població que va patir la nostra vila. Dels 25 focs o cases que hi havien, segons el fogatjament general de Catalunya a finals del segle XV, l’any 1553 només en constaven 12 focs. Entre els diversos factors que van motivar aquest descens caldria apuntar-ne un que potser avui en dia ens podria sobtar, la pirateria. Al llarg del segle XVI la presencia de pirates, principalment tunisencs, a tota la costa Barcelonina fou constant. Aquesta amenaça va fer, fins i tot, que la capital catalana es fortifiquès, tancant la muralla per la banda de mar. Pel que sembla un dels espai on era habitual trobar pirates era al delta del Llobregat, un espai no defensat on es podien aprovisionar d’aigua. Aquesta presencia habitual va impedir que el terreny es poguès conrrear. Segons l’historiador Carreras Candi aquest pas dels pirates, majoritariament d’origen tunisenc va fer que una de les platjes on paraven es coneguès com a Can Tunis. Per impedir aquestes incursions tan perilloses l’any 1566 el Virrei comte de Melito va decidir que s’havia de construir una torre fortificada. Però ni tan sols aquesta fortificació es va escapar de les accions dels pirates, ja que el 1567, durant les obres de construcció la torre va ser atacada. Tot i això la torre es va acabar el mateix any i amb una guarnició de 6 homes i 3 peces d’artilleria ja va entrar en acció. Aquesta construcció va ser utilitzada posteriorment en les diverses guerres i revoltes que va patir la ciutat, des de la Guerra dels Segadors, quan va ser volada, fins a la Guerra de Successió, quan el 1713 Felip V la va convetir en un baluard amb dues baterie per poder atacar el port de la ciutat de Barcelona, que es trobava assetjada. Poques referencies han quedat als nostres barris d’aquest passat relacionat amb la pirateria. Tot i que un dels carrers del nostre barri si que ha conservat el nom d’un corsari, Béthencourt, però en aquest cas no era un pirata que preocupes als monarques, al contrari, ja que Béthencourt va treballar per a la corona i en nom seu va conquerir les Canàries, masacrant i evangelitzant a la població autoctona, els guanxes.

"Barcelona és bona si la bomba no sona" La cronologia dels fets luctuosos a Sants

2010-11-17T07:01:00.000-08:00

Des del moment en que es van construir les grans industries als nostres barris: Sants, Hostafrancs i La Bordeta s'han viscut grans conflictes socials. Conflictes que en molts casos han generat atemptats i fets luctuosos. Sovint s'han relacionat els atemptats exclusivament amb l'anarquisme, però el cert és que resseguint els diversos actes que han tingut lloc als nostres barris també podem descobrir l'acció de carlistes, pistolers de la patronal, de lerrouxistes, d'independestistes vascos i catalans i fins i tot de la policia.

Aquesta llista no te més objectiu que poder oferir una eina a tots aquells que estiguin interessats en tots i cadascun dels actes violents que han tingut lloc al Sants, Hostafrancs i La Bordeta dels segles XIX i XX, sense entrar en detalls, ja que les temàtiques de molts d'aquests són molt variades i responen a moments diferents. La següent llista és una llista oberta en la qual segurament encara hi manquen accions diverses, que probablement desconec, o sobre les quals estic buscant informació, com la vaga dels tramvies de l'any 51. Si coneixeu o teniu documents on apareguin accions no descrites podeu contactar amb mi a memoriadesants@gmail.com

Avui us he volgut apropar una cronologia amb els principals fets ocorreguts als nostres barris.

1848. Segrest dels lladres del pou. Un grup de carlistes disfressats com a mossos d'esquadra segresten al Café Baldiri l'alcalde de Sants i alguns dels principals industrials.

1854. Sants és l'epicentre de la vaga general. Els obrers amotinats van intentar cremar el Vapor Vell i la España Industrial.

1855. Mor en ple conflicte sindical Josep Sol i Padrís, director de l'Espanya Industrial.

4 d'abril de 1870. Revolta de quintes a Sants. Els revoltats fan barricades a carretera i s'enfronten a l'exercit. També assalten l'ajuntament per cremar els arxius i maten a Gabriel Carbonell, tinent d'alcalde.

1 de juliol de 1886. Aquest dia es va trobar un cartutxo de dinamita recobert de planxes de ferro lligat a un arbre i en direcció a les habitacions del director de la fàbrica.

14 de desembre de 1887. Aquest dia va esclatar un cartutxu de dinamitadavant de la casa de la familia Santomà, al carrer Vilardell número 60

2 de maig de 1891. Dos petards van explotar a l'Espanya Industrial. Un tercer va ser trobat al mateix indret sense esclatar.

29 d'abril de 1893. Va esclatar un artefacte a la canonada d'aigua de la rectoria de la parroquia de Santa Maria de Sants.

17 d'octubre de 1893. Va ser detingut un individu a Sants. En un registre a una vinya propera es van trobar dues bombes i d'altres materials explosius.

23 de desembre de 1893. Es va trobar una cova a Montjuïc on es construien bombes i es celebraven reunions secretes.

20 de gener de 1907. Després d'un míting carlista a la plaça de les Arenes es van produir disturbis a Hostafrancs.

19 d'abril de 1907. Frances Cambó es tirotejat per un grup de radicals lerrouxistes a Consell de Cent amb carretera quan es dirigia a un míting al Circol de Sants.

8 d'agost de 1908. Es executat Juan Rull.

1917. Té força virulencia la vaga general revolucionaria.

1921. En els enfrontaments que es produeixen entre sindicalistes del Sindicat Únic i els pistolers del Sindicat Lliure moren un majordom i un escrivent de la secció de filats de la España Industrial.

3 de maig de 1921. Esclata una bomba al carrer Toledo del barri de la Bordeta. En l'explosió van morir 4 persones. Les investigacions policials descobreixen que a la botiga de roba on es produeix l'explosió era una tapadera d'una fàbrica d'explosius on treballava el grup de Roser Benavent i Vicenç Sales.

1922. Atemptats diversos contra anarcosindicalistes. Els patiràn, entre d'altres, Simó Piera i Pagès i Joan Peiró.

1934. Un tiroteig entre la policia i un grup d'anarquistes entre el Paral·lel i la Creu Coberta acaba amb la vida de l'anarquista italià Bruno Alpini, nou vianants més van ser ferits.

Octubre 1934. Durant els fets d'octubre Sants i Hostafrancs també viuen moments violents. A plaça Espanya dues furgonetes es tirotejaran per error.

19 Juliol de 1936. Sublevació contra la República. Els civils s'enfronten als militars sublevats a la Creu Coberta. es munta una barricada que serà atacada per una unitat del Regiment d'Artilleria de Muntanya.

20 Juliol 1936. Milicians armats provinents de la Torrassa cremen l'esglesia de Santa Maria de Sants, Can Santomà, Can Catà, el Círcol de Sants i l'escola dels Maristes. També es veurà afectada l'esglesia de la Mare de Deu dels Dolors, que no era acabada encara.
3 Maig de 1937. Els militants anarquistes de Sants i Hostafrancs organitzen barricades protegint el barri. Es reaita un assalt al quarter de la Guardia Nacional Republicana i també a Les Arenes.

4 Maig de 1934. Son desarmats 300 guardes al carrer Lleida. Molts guardes seràn detinguts per les forces proletaries a l'interior de l'Espanya Industrial

30 abril de 1939. El grup d'acció anarquista de Joaquim Pallarés assassina al comissari en cap del districte d'Hospitalet, José León Jimenez, al bar España de la plaça España.
27 de juny de 1975. Atemptat feixista contra el Centre Social de Sants

14 de setembre de 1975. Atemptat feixista contra el Centre Social de Sants i l'escola bressol Gimbó.

14 d'octubre de 1986. A les 22'13 va esclatar un cotxe bomba a la plaça Espanya, aprop del quarter de Belchite de la Policia Nacional, davant de la sortida del metro de Creu Coberta. L'atemptat, obra de ETA, va acabar amb la vida del policia Angel Gonzalez Pozo. Es van produir 12 ferits més i gran part dels vidres dels edificis propers es van trencar.

3 de maig de 1988. Dues bombes van esclatar a la seu del Banc Central a carretera de Sants. La primera bomba va esclatar a les 2'05 de la matinada i la segona 15 minuts més tard, quan havia arribat la policia nacional i la guardia civil. L'acció va ser feta per Terra Lliure. Setze persones van resultar ferides.

29 d'octubre de 1993. A les 16'42 de la tarda va esclatar una bomba a l'aparcament de l'hotel Barcelona-Sants de l'estació de tren. L'atemptat no va produir víctimes, però si que va generar caos a l'estació. Els tedax van intentar desactivar la bomba, però finalment va explotar abans del previst. L'atemptat va ser obra de ETA

7 de febrer de 1994. L'organització ETA va assassinar al coronel de l'exèrcit Leopoldo García Campo. Aquest va ser tirotejat a les 14'50 quan intentava entrar a casa seva, al número 106-108 del carrer Tenor Massini.

10 d'octubre de 2000. Atemptat contra el Centre Social de Sants.

31 d'octubre de 2000. Tres individus prenen foc a la porta del Centre Social Autogestionat Can Vies.

3 de març de 2001. Una cèl·lula neonazi va intentar atemptar a Cotxeres de Sants, havia de produir-se un concert antirepressiu. L'artefacte, una olla a pressió, va esclatar abans del previst i van resultar ferits dos dels que la manipulaven. Quatre joves d'ultradreta van ser detinguts, entre els quals Santiago Royuela, fill del lider ultradretà Alberto Royuela.

+info a: La Barcelona de la dinamita, el plomo y el petróleo 1884-1909 llibre publicat pel Grupo de Afinidad Quico Rivas

Entrevista al programa "Gent del Barri" de Sants 3 Ràdio

2010-11-08T05:20:00.000-08:00

Avui he volgut compartir amb vosaltres una entrevista que em van fer al programa "Gent del Barri" de Sant 3 Ràdio, on parlo sobre alguns aspectes de la meva vida, de la història de Sants i de les entitats on participo o he participat: la Burxa, l'Esplai Xiroia i el Cros Popular de Sants.

També trobareu cançons de Rabia Positiva, Nous Espectres, Els Pets i Bob Marley.

Si voleu escoltar l'entrevista podeu entrar en aquest enllaç.

La història del barri amb l’Agus Giralt

Recuperem detalls esborrats, amagats o obligats del vell poble de Sants

A mans d’una de les persones amb més coneixements sobre la història del Sants-montjuïc parlem precisament del barri. Aquest és el jove Agus Giralt, historiador i actualment treballador del Museu d’Història de la Ciutat. Els refugis antiaeris, el barri obrer dels anys 30, els Vapors Vells, el cooperativisme i l’herència associacionista del barri són temes en els quals aprofundim. A més, és també col·laborador de Sants3ràdio i durant molts anys responsable de l’Esplai Xiroia.

Més sobre el barri a Gent del barri.

Cartes d'amor i de dol

2010-10-27T10:43:00.000-07:00

L'Aula de Formació Josep Guinovart i Grau presentarà el proper dijous 4 de novembre a les 19h a Cotxeres de Sants un llibre que per a tots aquells als que us agrada la història pot ser interessant, "Cartes d'amor i de dol" d'Encarnació Martorell i Salvador Domènech.

A la presentació, a càrrec de l'advocada Magda Oranich, tractarà el periode de la postguerra espanyola.

Tercer aniversari de l'Associació de Veïns de Joan Güell i rodalies

2010-10-22T06:07:00.000-07:00

Aquest proper dissabte 23 d'octubre tindrà lloc als jardins de Can Mantega la tercera festa de l'Associació de Veïns de Joan Güell i rodalies. L'acte, que entre d'altres coses, vol servir per reclamar la reforma dels jardins, comptarà amb una gran quantitat d'activitats pensades per a tots els públics.

10:00 a 11:30 – Activitats infantils a càrrec de UDOLS

11:30 a 12:00 – Taller de Tai-txi

12:00 a 13:00 – Concurs de gossos, fures i conills

13:00 a 13:30 – Desfilada d'animals en adopció

13:35 a 13:50 – Entrega premis del concurs

14:00 a 14:30 – Batucada

14:30 a 16:30 – Botifarrada popular
17:00 a 17:30 – Tabalada i batucada a càrrec dels Guspires de Sants

17:30 a 18:00 – Corre-globus

18:00 a 19:00 – Acte reivindicatiu

19:00 a 20:00 – Taller de defensa personal

Memòria de Sants també participarà d'aquesta festa amb una petita exposició de fotografies i vinyetes sobre el barri de Sants.

Marxa homenatge al Maquis 2010

2010-09-28T04:53:00.000-07:00

Per a tots aquells que estigueu interessats en la història contemporanea us passo la següent informació. El proper cap de setmana tindrà lloc a Barcelona la "Marxa d'Homenatge al Maquis" un acte en el que es realitzaran activitats molt diverses: xerrades, passis de documentals i una ruta resegunit algunes de les accions del maquis llibertari a Barcelona. Moltes de les activitats es realitzaran a espais de Sants.

Marxa d'Homenatge als Maquis * Barcelona * 2010

Divendres 1 d'octubre, 20:30

"Goig a Sant Pancraç"Teatre-Musical - Drama històric a càrrec de la companyia El Gall Roig. Un Maqui a punt de morir, explica en primera persona tot el que van viure els maquis. Un relat cru on la màgia del so del acordió diatònic en directe farà tornar a aquells temps a tot el públic. Un història d'històries, on Massana, Sabaté, Caracremada, Faceries i tants d'altres, prendran el protagonisme.

On? Espai Obert - c/ Violant d'Hongria, 71

http://ves.cat/akst

Dissabte 2 d'octubre, 19:00

"Els oblidats de la memòria històrica"Xerrada a càrrec de Joan Busquets (ex-maqui autor d'"El Senzill. Guerrilla i presó d'un maqui")

On? Ateneu Llibertari de Sants - c/ Maria Victòria, 10

http://ves.cat/aksu

Diumenge 3 d'octubre, 10:00

"L'activitat del maquis llibertari a Barcelona"Ruta històrica per alguns dels escenaris de la lluita guerrillera a Barcelona

On? Plaça del Bonsuccés http://ves.cat/akss

Diumenge 3 d'octubre, 19:00

Passi de documentals sobre Quico Sabaté"Quico Sabaté" (Col·lectiu Penta, 1980)"Els Maquis a Catalunya" Episodi dedicat a Quico Sabaté (J. Serra i Ricard de Vargas, 1989)

On? Ateneu Llibertari de Sants - c/ Maria Victòria, 10

http://ves.cat/aksu

Organitzen:Ateneu Llibertari de Sants http://ateneullibertari.info

Marxa d'Homenatge als Maquis http://sindominio.net/marxa-maquis

Negres Tempestes http://negrestempestes.org

Xerrada: El cooperativisme històric

2010-09-22T02:31:00.000-07:00

En el marc de la Segona Jornada de les cooperatives a Sants es realitzarà el proper 23 de setembre una xerrada sobre els setanta anys de moviment cooperatista al barri. I del 23 al 25 de setembre també podreu veure l'exposició Memòria Cooperativa "El Somni viscut de la cooperació viscut"

PROGRAMA

23 de setembre, a les 19:30h. Cotxeres de Sants
Xerrada:
El cooperativisme històric. Dels antecedents internacionals fins als nostres barris

Des del 23 fins al 25 de setembre podeu visitar l’exposició:
MEMÒRIA COOPERATIVA: “El somni viscut de la cooperació social”

25 de setembre:

10:00h. Presentació del balanç anual del Projecte Sants Cooperatiu
Mapa conceptual “Què és una cooperativa?”
Portal de les cooperatives a Sants “http://www.sants.coop/”

11:00h. Xerrada: Les cooperatives de consum avui

Ponents:
Ferran Berenguer (Ecoconsum)
Esther Vivas (Xarxa de Consum Solidari)

12:00h. Taller obert: Com funciona una cooperativa de consum? Com crear-ne una?
Ponents:
Miquel Vallmitjana (Ecoconsum)

12:00h. Punt de trobada dels grups de consum de Sants i altres barris. Com crear una xarxa d’intercooperació al barri?

14:00h. Presentació del projecte Recuperem La Lleialtat Santsenca. Campanya per aconseguir uns usos veïnals, cooperatius i de cultura popular d’aquest edifici, que originalment va ser una cooperativa obrera de consum. L’explicació anirà acompanyada d’un vermut a càrrec de Mel de Romer.

Mostra de projectes amb taules informatives durant tot el matí

Milicies del Foment Republicà de Sants, any 1936

2010-09-21T00:48:00.000-07:00

L'any 1936, després de l'alçament feixista, un cop aquest havia estat vençut a Barcelona, moltes entitats de Sants van organitzar les seves propies milicies per anar a lluitar al Front d'Aragó. En aquesta imatge podeu veure les milicies del Foment Republicà de Sants, que era al carrer Cros 5. El lloc on es va fundar ERC.

Si conserveu més imatges relacionades amb la història de Sants les podeu enviar a memoriadesants@gmail.com Amb les imatges que vaig recopilant estic intentant realitzar un petit arxiu digital sobre la història del nostre barri.

Buscant les arrels

2010-09-17T02:46:00.000-07:00

Que la gent i les entitats de Sants es preocupen pel present i pel futur del barri sense oblidar la seva història crec que és una afirmació inqüestionable. Si parem atenció al teixit associatiu actual i a la vida social de Sants podriem trobar exemples ben clars de com els santsencs i les santsenques actuals han tractat de cercar les seves arrels en moltes de les coses que van fer els santsencs que ens van precedir.

Un exemple ben clar, i que em resulta molt proper, és la creació del Cros Popular de Sants l’any 1978 per part de gent que havia participat a l’Ateneu enciclopèdic Sempre Avant i amb la incorpocació posterior de gent del Foment Català d’Ajut i Serveis i de l’Associació de Veïns de Badal, Brasil i La Bordeta, entre els quals hi havia el meu pare, l’Eugeni Giralt.

D’aquesta manera es recuperava el Gran Premi de Sants, trofeu Zacarias Oliveres, que s’havia corregut al barri els anys 1934 i 1935 organitzat per l’Ateneu enciclopèdic Sempre Avant i que s’havia perdut des de la guerra.

Un altre exemple, l’organització de les Jornades cooperatives al barri, que busquen les seves arrels al fort cooperativisme santsenc de principis del segle XX i a jornades similars organitzades per les cooperatives del barri, que es cordinaven al conegut com a Grup de Sants.

Fins i tot lligant iniciatives similars, tot i que no relacionades de forma directa, podriem parlar de la Universitat Lliure de Sants creada per col·lectius i entitats com Negres Tempestes, l’Ateneu Llibertari, l’Espai Obert, Can Vies, Hackekcah, Teatraviesas o el Col·lectiu Gay de Barcelona. Als anys trenta els ateneus de la ciutat, entre els quals l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, es van unir per intentar crear la Universitat Popular.

El darrer exemple, el més recent de tots, la recuperació dels Jocs Florals de Sants, Hostafrancs i La Bordeta. Aquest certamen literari va ser instaurat per Jacint Laporta l’any 1877. El celebre autor santsenc, que llavors només era un jove redactor de l’Eco de Sants, imbuit perl corrent de la Renaixença va pensar que aquesta seria una bona manera de donar continguts culturals a la Festa Major del barri. Aquests Jocs Florals es van celebrar fins al 1923, sota la dictadura de Primo de Rivera, quan van ser prohibits, i van ser recuperats l’any 1933. Però amb la guerra civil la celebració dels Jocs Florals de Sants va desapareixer definitivament. Però aquest any, per iniciativa d’Albert Torres i amb la participació de les federacions de festes majors de Sants, Hostafrancs i la Bordeta i la col·laboració dels comerciants de Sants i Creu Coberta, s’han pogut recuperar

La Rambla de Badal

2010-08-31T00:47:00.000-07:00

Avui, un cop finalitzat l'estiu, torno al format habitual d'aquest bloc, tot i que vist l'èxit que han tingut els enigmes no descarto anar afegint algun de tant en tant. Abans de res per això em toca resoldre el darrer misteri.

Aquest cop he de dir que teniu tots raó, la llengua que es va popularitzar a Catalunya i a tota Europa a finals dels segle XIX i principis del segle XX va ser l'esperanto, la llengua que Lluís Llàtzer Zamenhof va crear a finals de la dècada de 1870. El nostre barri no va ser alié a aquest éxit i també va ser llengua que molta gent va aprendre. De totes formes aquest enigma també te una segona resposta correcta segurament més dificil de descobrir i que si algu l'haguès dit ja ho podriem considerar com a matrícula d'honor. A principis del segle XX a Sants també es va popularitzar l'Ido, una versió reformada del propi Esperanto. que va neixer l’any 1907. Al carrer Premià número 35 es va instal·lar la Sociedad Idista Española que oferia cursos presencials i també per correspondencia. També algunes cooperatives oferien cursos per aprendre aquesta llengua o conferencies per divulgar-ne l’us, com va fer l’Empar Obrer.

La Rambla Badal

El carrer que avui en dia coneixem com a rambla Badal, i que durant molts anys va ser simplement carrer Badal. El carrer rep aquest nom per la familia Badal, que pel que sembla, eren els antics propietaris del molí de la Bordeta, que era aproximadament a l'encreuament de Badal amb Constitució.

Al segle XV les terres que envoltaven l'espai on ara hi ha el carrer Badal eren de Joan Llull, conseller en cap de Barcelona. Aquest tenia una gran propietat que incloia disset mujades (83240,5 m2) i una torre, la Torre de'n Llull. El terreny va anar passant de mans per herencia entre els membres de la mateixa familia i posteriorment als marquesos de Barberà i de la Manresana fins que al 1829 el va adquirir el ric comerciant Rafael Sabadell. Els germans Badal van ser els seus hereus i succesor d'aquest ric comerciant. I van ser també els que van decidir urbanitzar part de les antigues propietats dels Llull. Per aquest motius van obrir el carrer l'any 1885 fins a les vies del tren. L'any 1914 l'ajuntament de Barcelona va promoure la continuació del carrer fins a la carretera.

El carrer Badal, que es prometia com la rambla de Sants ha sigut un dels carrers més castigats pels succesius projectes urbanistics de la ciutat i un dels espais pels que els veïns han hagut de lluitar més al llarg del temps. La primera ferida en aquest terreny es va fer amb l'arribada del tren a Sants l'any 1855. Una ferida que amb el temps va anar creixent amb la construcció de noves vies i que encara divideix el barri en dos, una ferida que es prodia haver tancat amb el seu soterrament. Amb aquest motiu va neixer la Plataforma pel soterramen de les vies.

Als anys 70 una nova obra va afectar al carrer, la construcció del cinturó de ronda. Aquesta construcció va produir l'eixamplament de Badal, que havia de passar de 30 metres d'amplada a 50. Per aquest motiu molts veïns (uns 800 habitatges), que veien perillar les seves cases, es van unir en una nova lluita que algún dia explicaré més detalladament. Els veïns veien amb estupor com la mateixa via que produia expropiacions a Sants en canvi arribava a Sarrià salvant els obstacles. Per aquest motiu va neixer la Asociación de Badal, Brasil i Adyacentes l'any 1970. Als noranta la lluita es va completar amb la cobeetura del cinturó.

A la foto podeu veure l'antic pont de Badal, un espai molt estret que resultava molt perillós, especialment per als carreters.

L'enigma de Sants, número 5

2010-08-15T13:27:00.000-07:00

Un cop més heu tornat a encertar la resposta. Als finals del segle XIX i principis del XX a Sants, i en general a la societat catalana, l'espiritisme va tenir una gran difussió. A la nostra vila fins i tot es va construir un temple al carrer Sant Joan, l'actual Miquel Àngel. Si en voleu saber més i descobrir la història del curandero de Sants podeu fer clic al següent enllaç.

A principis del segle XX es va popularitzar una llengua a Catalunya i a tot Europa. Al nostre fins i tot es barri es va instal·lar una entitat que volia difondre el seu coneixement, i al llarg d'aquests anys van ser moltes les entitats i cooperatives que van fer cursos. Sabeu quina va ser aquesta llengua tan popular a Sants?

L'enigma de Sants, número 4

2010-08-06T03:26:00.000-07:00

Aquest cop no heu encertat la resposta, però he de dir que era bastant més dificil.

L'any 1889 l'Ajuntament santsenc va encarregar unes fotografies molt importants. Concretament va demanar unes fotografies dels seus límits municipals per demostrar que no hi havia continuitat urbanística amb Barcelona, és a dir, que els espais construits de Sants i Barcelona quedaven ben separats. D'aquesta manera es volia rebatre un dels arguments dels partidaris de l'agregació de Sants a Barcelona.

Cap al 1870 es va edificar un temple a Sants, concretament al carrer Sant Joan (actual Miquel Àngel) que va generar moltes polémiques. Sabeu amb quina creença era relacionat aquest temple?

Avui també he volgut afegir un enllaç al bloc de Recuperem la Lleialtat Santsenca ja que estan fent una feina important per recuperar aquest edifici per al barri i a la vegada una tasca de recuperació de la memòria històrica.

L'enigma de Sants, número 3

2010-08-04T15:16:00.000-07:00

Felicitats a tots un cop més, i gràcies per la participació. He rebut respostes pel bloc, pel facebook i fins i tot en persona. I tothom l'ha encertat, el personatge enigmàtic era Rossend Arús, el periodista i dramaturg català que va treballar en coneguts diaris com La Tramontana, el Diari Català, La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa. En morir va deixar part del seu llegat per a fins educatius, entre els quals la fundació de la Biblioteca Pública Arús.

El 3 de gener de 1889 l'Ajuntament de Sants va encarregar unes importants fotografies del poble. Què volien demostrar amb aquelles fotografies?

Espero les vostres respostes.

I ja us puc anunciar que estic preparant un concurs una mica més complert que vull fer coincidir amb la Festa Major i en el que si puc si que oferiré algun premi.

L'enigma de Sants, número 2

2010-08-03T15:29:00.000-07:00

Com ja heu encertat els que heu jugat amb el primer enigma la casa del carrer Roses de la que parlava, obra de Modest Feu, és la Casa Gran, també coneguda amb el nom de la Casa del Barco.

Aquest any a la Festa Major de Sants si visiteu el carrer Roses el podreu trobar decorat com una taberna santsenca del segle XVIII i podreu veure imatges diverses de l'antic Sants.

La solució al segón enigma és el nom d'un periodista i dramaturg català. Aquest autor ha donat nom a un dels carrers de Sants. Tot i ser maçó, catalanista, republicà i laic el nom d'aquest carrer es va mantenir fins i tot durant el franquisme per desconeixement sobre el personatge. Sabeu qui és?

L'enigma, número 1

2010-08-01T08:27:00.000-07:00

Arriba l'agost i la feina, enlloc de disminuir creix, ja que dedicaré gran part d'aquest mes a enllestir un llibre sobre la Guerra Civil a Sants que, si tot va bé, hauria de sortir publicat el Sant Jordi proper.

Però Memòria de Sants no fa vacances. Al llarg d'aquest mes plantejaré diversos enigmes per solucionar. Si creieu que sabeu les respostes les podeu escriure com a comentari i a la següent actualització publicaré la solució. De moment no puc oferir cap premi als que encertin la resposta, però espero poder canviar això en breu.

El primer Enigma estiuenc de Memòria de Sants està relacionat amb una casa obra de Modest Feu. L'any 1899 el propietari del terreny, Antoni Pi de la Serra va demanar els permisos per edificar aquesta casa al costat de la seva fàbrica. Sabeu de quin edifici estem parlant?

Els arbres de la carretera

2010-07-24T09:24:00.001-07:00

Les obres que es fan a carretera de Sants per tal de renovar les voreres han fet desapareixer tots els arbres. De fa uns dies que volia comentar aquesta bestiesa que ens ha deixat una carretera sense cap element verd i sense cap ombra, només amb uns forats a terra plens de ciment, però volia trobar la millor forma per tal que una noticia actual encaixes en aquest bloc que basicament està dedicat a la història. Casualment, llegint premsa antiga vaig trobar un article que s'adiu perfectament. Aquest article, que porta per titol "Els arbres de la carretera" va apareixer a un dels diaris publicats als nostres barris, El Ressó, Setmanari independent del Districte VII, concretament al número 44, del 13 de febrer de 1925. També us adjunto un article que parla sobre l'actual tala, escrit per Rafael Casas, on trobareu molta més informació.

Els arbres de la carretera

He vist uns homes que amb unes destrals anaven tallant branquetes dels arbres de la nostra carretera. No; no em proposso criticar-los, ho faria malament, ja que els meus coneixements abricultors són molt escassos, comprenc que en una época determinada de l'any, els arbres deuen esporgar-se per a que, al venir maig treguin nova florida... si no han mort.

Lo que vull criticar està a l'abast de tots els coneixements, tothom davant d'un arbre coneixerà de seguida si és dret o tort, veritat? Doncs d'això volem ocupar-nos. Com que encara no tenim señoras concejalas hom creu que l'encarregat de donar les ordres oportunes per a esporgar els arbres, deu ésser un senyor concejal jurado o concejal a seques, que sap un hom?

Supossem que aquest senyor deu tenir atribucions per a fer el canvi dels arbres que es moren, com també les deu tenir per a substituir els que han rebut una trompada de camió, posso per cas, i els ha torçat amb forma que fins en veurem alguns que els seus brancatges creixen dins un balcó, i m'ha sorprés veure aquells homes com a n'aquests arbres els esporgaven al igual que els altres quan crec que lo més lògic seria arrancar-los i possar-n'hi de nous,

Arbres nous? Ara hi corro.

Mirem les voreres i en cançarem de comptar quadrets buits, arbre que s'ha mort, arbre que no s'ha substituit per un altre, arbre que d'una trompada l'han torçat, arbre que segueix tort i creixent i encara l'esporguen perque creixi més; seguint aquest camí, dintre de pocs anys la Carretera farà goig de debò.

Sans és una barriada mancada de jardins i places d'esbarjo, i una sola via que tenim, la qual no costaria gaire arranjar-la bé, l'hem de veure bruta, mal empedrada i amb els seus arbres raquítics i abandonats a la seva sort.

Quin dia acabarà tanta deixadesa?

Tenim dret a demanar a l'Ajuntament més cura per les coses de Sans, ja que com els altres ciutadans de Barcelona paguem cèdules, impostos sobre els lloguers, contribucions, etc, etc.

Volem doncs un millor tractament.

Un català d'Eivissa.

Ruta: El Poble Sec de la Revolució Social del 1936

2010-07-13T05:48:00.000-07:00

El proper 17 de juliol, coincidint amb la Festa Major del Poble Sec, es realitzarà una ruta històrica parlant sobre la Revolució Social al barri. La ruta començarà al carrer Nou de la Rambla 169 a les 19h.

Un desgavell urbanistic de fa cent anys

2010-07-01T05:15:00.000-07:00

Avui he volgut recollir un article integre que parla sobre el Sants de fa més de cent anys. Aquest article va ser escrit per al diari Sans Nou i es va publicar el 15 de setembre de 1901. És molt curiós veure que, si no fos pel català prefabrià que utilitzen per escriure aquest article, el tema ens podria resultar absolutament actual. Quasi cent deu anys després encara seguim pagant els desgavells urbanistics que ens expliquen al diari Sans Nou. I sense afegir res més us deixo amb aquest article:

SANS NOU, 15 de setembre de 1901, número 9

Quatre mots sobre urbanisació

D'uns quants anys á aquesta banda ha crescut bona cosa la població d'aquesta barriada. Ab l'implantació de novas industrias que donan feyna á numerosos trevalladors, y especialment ab b l'establiment d'algunes fábricas, obertas aquí algunas per primer cop y trasladadas altras á Sans desde l'interior de la ciutat ó de localitats vehinas, s'ha sentit la necessitat d'edificar casas per habitcions, y ab la fundada esperansa de colocar regularment lo capital, s'han anant urbanisant carrers avans poch menos que deserts y obrint y edificant novellas vias que extenen lo perímetro urbá considerablement.

Empero, la urbanisació se fá d'una manera poch ficsa en moltas ocasions, principalment per la falta d'un pla general al que's deguin sometre ls propietaris qu'edifican. Carrers hi ha com Olzinellas, per exemple en que haventse aixecat casas en los solars dels seus extrems, resulta que las del un y las del altre están en diferenta rasant, y en lloch de ermetre unas aceras á igual nivell, fan uns alts y baixos que semblan conspirar contra la integritat de las camas dels traseunts.

Lo carrer d'Abadal, destinat a ser una especie de rambla del barri no es prou alt ni prou baix, perque'l pont del carril que'l parteix no li sigui un destorb del trásnsit rodat y un empantano de mal gust; y altres carrers que ara per ara no cal precisar tampoch se veuhen lliures de desventatjas per l'istil de las apuntadas.

La culpa no és pas dels propietaris, sino de l'Ajuntament, y tal vegada dels concejals que hi representan la nostra barriada, a quins sembla que tocava mirar per l'embelliment de Sans y pels interessos dels propietaris.

Aquestos volguent edificar per no tenir improductius sos diners y en vaga sos terrenos, han tingut de construir segons la rasant que bonament los ha semblat, perque no se'ls ha donat oficialment, per mancar un pla general d'urbanisació; y vejam si algún dia haurán de pagar la dessidia de l'Ajuntament, trovant-se obligats per aquest á aixecar o abaixar las aceras de sas casas, ab perill de quedarse ab los portals massa baixos ó de pujar per una escala de ma per entrar á las botigas segons los casos.

Sembla que ja es hora de pensarhi en establir un criteri per la urbanisació, y de péndres á la barriada de Sans en serio bon xich més que fins ara: perque, la veritat sigui dita que'ls concejals del barri vajin á ofici per la festa major a ferse veure, y tot l'any se fassin dir si senyor pels municipals, es cosa que al públich no li fa ni mal ni be, pero que no's recordin de lo que convé als propietaris y als demés vehins, que's tinguin oblidats los interessos generals, y que's préngui al vehinat com á un zero a l'esquerra, son figas d'un altre paner, que diu el ditxo.

Vaig bé per anar a Sants?

2010-06-21T06:23:00.000-07:00

Els nostres barris apareixen a citats a molts proverbis i frases fetes. De vegades, quan entrem en tot aquest món de la paremiologia fins i tot ens podem arribar a sorprendre, ja que molts d’ells en l’actualitat s’han perdut. D’altres en canvi, tot i que potser desconeixem els motius que van generar aquella dita, s’han mantingut i molts de nosaltres encara els hem escoltat de boca de les nostres avies i avis.

Gràcies a la tasca que molts folcloristes i estudiosos de la cultura popular van fer des de finals del segle XIX recuperant i catalogant totes aquestes dites de vegades en podem arribar a coneixer l’origen.

Cal dir també que, d’altres vegades, tot llegint les explicacions que s’han buscat a certes frases fetes podem descobrir històries fantàstiques segurament fruit de la imaginació popular que potser no tenen gaire a veure amb l’autentica explicació de la frase. Però personalment crec que, en qualsevol cas, val la pena coneixer aquestes històries que són les que els antics santsencs i santsenques s’explicaven.

Joan Amades, el folclorista més conegut a casa nostra, va recollir al llarg de la seva vida centenars de provervis, refranys i dites, algunes de les quals relacionades amb els nostres barris, com Esguerrats cap a Sants, Sants és Andorra, A Sants pobres, marxants i esgarrapacristos, Sembla la geganta de Sants o Per pinxos la Bordeta, per gitanos Hostafrancs i per noies maques a Sants, de les quals ja he parlat en alguna ocasió, o d’altres, de les quals ja en parlaré més endavant com son Ja som a Sants, Sembla el tísic de Sants o Sembla el billar de Sants.

Una d’aquestes frases fetes relacionades amb el nostre barri, segurament de les més conegudes és Vaig bé per anar a Sants? Una formula que s’usa quan es vol expressar que se segueix un camí errat. Amades va recollir el supossat origen d’aquesta història a una entrevista que va realitzar a La Matarranya, una captaire i recollidora de papers que vivia a Sants l’any 1917.

Segons la història recollida pel folclorista, en una ocasió, quan Sants encara era un petit poble quasi desconegut de les rodalies de Barcelona, un ric senyor que sortia de la ciutat pel Portal de Sant Antoni vestit de vint-i-un botons va aturar a un obrer que anava vestit humilment. El ric es va adreçar a l’obrer preguntant-li: Vaig bé per anar a Sants? i l’obrer li va respondre: Ja ho crec que va bé! Jo porto brussa i espardenyes i en vinc!

"Sembla la geganta de Sants"

2010-06-14T04:52:00.000-07:00

Avui he volgut recuperar una frase feta que recollia Joan Amades a un dels molts llibrets que va publicar, Refranyer Barceloní, però que actualment s'ha perdut totalment, Semblar la geganta de Sants. Aquesta frase feta, que es feia servir per indicar la gran alçada d'una dona, escoltada avui en dia, potser seria fàcil relacionar-la amb els gegants, aquests coneguts personatges de la nostra cultura popular. Però pel que sembla aquesta frase feia referencia a una santsenca de carn i ossos.

Segons recull Amades la frase al·ludeix a la minyona d'una família de semigegants que vivien a Sants i que es dedicaven al comerç de latrines. I justament per aquest motiu la mateixa família també va donar origen a una altra frase feta: Més ben plantat que el merdissaire.

Pel que fa a les gegantes de cartró a Sants en tenim dues, la Maria, construïda l'any 1946 per acompanyar les processons de Corpus de Santa Maria de Sants juntament amb el Bartomeu, i la Xinxa, la treballadora del tèxtil que acompanya el Xava, tots dos gegants construits l'any 1986 pel Col·lectiu d'Artistes de Sants.

Carrer Béthencourt

2010-06-08T05:59:00.000-07:00

Avui vull parlar sobre l'origen del nom d'un petit carrer de Sants, el carrer Béthencourt, un carrer que va Santa Caterina a Vallespir.

Aquest és un dels exemples peculiars de la toponimia santsenca, ja que és un nom que res te a veure amb l’història de Sants (ni tan sols amb la de Catalunya). Un carrer que ens recorda un personatge que segons crec no es mereix aquest honor.

Jean de Bethencour fou un noble i corsari d’origen Normand que va conquerir les illes Canàries per al regne de Castellà. Recordem que la progressiva conquesta i colonització de l’illa va supossar el genocidi de la població autoctona, els guanches. Després de la conquesta i evangelització, de la minça població que va sobreviure, molts dels habitants de la illa, així com molts moriscos foren batejats amb el nom del corsari, de manera que encara avui és un cognom habitual a Canàries. Enric III de Castella li atorgà el títol de rei de Canàries i senyor de Lanzarote

Però tornant al carrer cal comentar que curiosament, abans aquest era conegut amb el nom de Canàries. Tot i que popularment tothom el coneixia com el carrer dels Safareigs, ja que era un dels espai on es trobaven els safareigs del barri.

Campanya per recuperar la Lleialtat Santsenca

2010-05-27T06:14:00.000-07:00

Avui he volgut comunicar-vos una de les darreres iniciatives que han sorgit al barri, la campanya per recuperar l'edifici de la Lleialtat Santsenca, una de les cooperatives de consum històriques de Sants. Us adjunto el manifest que s'ha elaborat.

Trobareu més informació sobre la campanya i sobre com, si sou d'alguna entitat del barri, us podeu afegir a aquest manifest a la web:

http://lleialtat.wordpress.com/

RECUPEREM LA LLEIALTAT SANTSENCA

Manifest inicial per un nou equipament autogestionat al barri
Per uns usos veïnals, cooperatius i de cultura popular

NECESSITEM ESPAIS PER A LES ENTITATS DEL BARRI!

A Sants, les entitats que dinamitzem el teixit social del barri ens trobem amb un
problema endèmic pel que fa a la qüestió dels espais. Tant per a seus socials pròpies,
com per a realitzar activitats quotidianes, les associacions de veïns i veïnes, els grups de
cultura popular, els ateneus, els esplais, els grups de joves, les cooperatives de consum,
etc, sovint ens trobem en precari a causa dels preus del mercat immobiliari i pel poc
recolzament rebut des de l’Administració. Aquestes mancances han estat pal·liades –fins
ara- amb grans esforços associatius fets per cada entitat, però pensem que avui ha
arribat l’hora de sumar forces i disposar, junts, d’un gran equipament col·lectiu per a
les entitats de Sants. Un projecte necessari per a les entitats i necessari pel barri, que
requereix d’estructures estables on cohesionar els llaços socials a nivell local.

RECUPEREM LA LLEIALTAT SANTSENCA!

Un dels edificis emblemàtics del barri, l’antiga cooperativa obrera La Lleialtat
Santsenca del carrer Olzinelles, és buida, és de propietat municipal, està catalogada
com a equipament i està protegida. És, per aquestes característiques, una oportunitat
per a fer-hi l’equipament que necessitem. La pròpia història de l’edifici, aixecat als anys
20 pel veïnat treballador del barri per a realitzar-hi una cooperativa de consum, justifica
plenament els usos socials i autogestionats que proposem. Volem recuperar la
memòria cooperativa del nostre barri impulsant projectes actuals de vida cooperativa,
volem que el llegat històric de Sants tingui projecció per als dies d’avui. Volem
realitzar, a l’antiga Lleialtat Santsenca, un nou centre de recursos veïnals,
cooperatius i de cultura popular.

ENTRE TOTES I TOTS, GUANYAREM LA LLEIALTAT!

Ens aquests darrers mesos, a instància de diferents entitats, s’ha constituït al barri un
Grup de Treball per engegar un procés col·lectiu de reivindicació de l’espai, així com
un motor per a generar propostes per a la futura gestió de l’equipament. Poc a poc, hem
anat definint els usos que requerim, el model de gestió que desitgem, així com les
propostes arquitectòniques de rehabilitació que possibilitin tornar a donar vida a l’antiga
cooperativa, i que aquesta vida sigui útil i gestionada directament per les entitats i
pel barri. Ara proposem donar a conéixer aquest procés, ampliar la participació a les
entitats i persones interessades en el projecte, i iniciar el camí per a guanyar un nou
somni per als barris de Sants. Tal i com ens ensenya el passat (Cotxeres, Vapor Vell,
l’Espanya Industrial), cal que tot el veïnat s’impliqui amb aquesta nova aposta
col·lectiva. Doncs entre totes i tots, guanyarem la Lleialtat.
L’Entitat sotasignant recolza la campanya “Recuperem La Lleialtat Santsenca”:

La Creu Coberta

2010-05-14T05:57:00.001-07:00

Poques vegades em remunto en el temps més enllà de l'edat mitjana per parlar d'algun espai dels nostres barris, però avui si que ho faré. Anirem fins a l'època romana, moment en el qual el plà de Barcelona ja es trobava centuriat però només era ocupat per una petita ciutat de 10 hectàreas i per algunes viles que la rodejaven.

Aquesta ciutat, a mig camí entre Empúries i Tàrraco, es trobava perfectament enllaçada per un vial que anava per la costa en paral·lel a la Via Augusta i que comunicava amb aquesta.

La via Augusta comunicava Roma, la capital de l'imperi amb Gades, actual Cadis. Si ens movem encara per molts carrers de la ciutat actual, podrem seguir el trajecte d'aquest vial. Podriem caminar per l'eix que formaven els carrers Corders, Carders i Bòria fins a la Plaça de l'Àngel, on hauriem trobat les portes de la ciutat romana i per on hauriem entrat cap al Cardo Maximus. Des d'allà podriem seguir pel carrer Llibreteria, la plaça de Sant Jaume i el carrer del Call fins sortir de la ciutat. Un cop fora aquest camí seguia pels actuals carrers Boqueria i Hospital cap a l'avinguda Mistral, la Creu Coberta i la carretera de Sants.

De fet tot aquest darrer tram durant molt de temps es va anomenar el camí de Sants. Arribats a aquest punt, a la Creu Coberta avançarem en el temps. A l'espai on actualment trobem la Plaça de braus de Les Arenes es podia trobar un petit turó anomenat el Coll dels Inforcats. Aquest nom, que prové del llatí, inforcatos vol dir cruïlla de camins.

En aquest coll l'any 1344 es va aixecar una creu de terme municipal que posteriorment va ser coberta per un templet. Aquesta creu, destruïda el 1823 pels liberals va ser novament aixecada el 1866 en un moment en que es va reparar la carretera Reial que anava de Barcelona a Madrid.

En aquest camí que s'apropava a la ciutat, des del segle XV i fins l'any 1715 es van situar les forques amb els executats, de forma que servís d'escarment als que s'apropaven a Barcelona. Aquest paisatge esgarrifós va compartir espai, entre el 1584 i el 1785 amb molins de vent que servien per moldre el blat que alimentava la ciutat i amb les freqüents batalles, operacions militars i campaments de setge que va patir Barcelona. Fins i tot a la Creu Coberta es va edificar un punt fortificat del Castell de Montjuïc, la Torre de'n Damians.

Des d'aquest punt es podien seguir camins cap a Martorell, Sant Boi i el delta del Llobregat. Si seguiem per on passava l'antiga carretera es podia arribar a Sants, un petit poblet pagès, que envoltava l'església de Santa Maria.

Tornant a la Creu Coberta podem indicar que, durant molt de temps, va ser la fita que ens marcava l'entrada al municipi de Sants. Aquest espai, amb les forques i el petit carner que hi havia a sota es va anar convertint en un lloc misterios i al que molta gent tenia por. Com narra Joan Amades "Era costum, en passar per davant de la creu, resar una oració per l'ànima de l'infeliç que penjava de la forca (...) al peu de la forca hi havia un carner on queien les despulles que es desprenien dels pobrets penjats. Era tingut com un lloc esgarrifós i ningú no s'hi acostava" El mateix Joan Amades també ens recull diverses llegendes molt sucoses sobre la Creu Coberta, llegendes que en una altra ocasió, més detingudament, ja narraré.

Durant el regnat de Carles III de Borbó, es van iniciar moltes obres per modernitzar el país. Obres en les quals fins i tot es va mobilitzar l'exercit i els enginyers militars. L'any 1764 es va iniciar la construcció d'una carretera que sortia del Portal de Sant Antoni, que avançava per l'avinguda Mistral fins la Creu Coberta i que des de aquí seguia en línia recta fins a Esplugues.

Aquesta carretera, d'entrada a Barcelona, ben aviat es va anar omplint d'hostals pensats per als viatgers i carreters, un dels quals, va donar nom a tot el barri que hi hauria al voltant d'aquesta via, Hostafrancs. Però d'això ja en parlarem un altre dia.

Plaça de Victor Balaguer

2010-05-10T06:11:00.000-07:00

Aquesta plaça, que era on actualment podem trobar l'encreuament de Sants amb Brasil, va ser coneguda per tothom com la plaça del niño per ser el lloc on hi havia la coneguda font que veieu a la fotografia. Però en realitat va tenir tres noms: plaça de la Vila, plaça de la Constitució i finalment plaça de Victor Balaguer.

Sants, com molts dels altres pobles agregats a partir del 1897 es va trobar amb un problema de noms als carrers, ja que molts d'aquests pobles compartien noms a places i carrers. Podem imaginar que gairebé cada poble tindria una plaça de la Vila o una plaça de l'Església, per exemple.

Això va fer que molts carrers, a partir de l'agregació canviesin els seus noms.

Efectivament, com ens indica l'antic nom d'aquesta plaça, ja desapareguda, aquí es on es podia trobar l'ajuntament de Sants, l'edifici que va ser assaltat durant la revolta de quintes del 1870 i on també treballaria l'alcalde segrestat el 1848 en el conegut com el segrest dels lladres del pou. En aquesta mateixa plaça era on els capellans acomiadaven el dol que anava amb el difunt fins al cementiri. Així ho indicaven les Rajoles de les Ànimes, que es podien veure aquí, i així també ens ho indica el nom d'uns dels carrerons propers, el carreró de les Ànimes.

Aquesta plaça va desapareixer amb la construcció del cinturó, unes obres que seccionaven el barri per la meitat i que feien perillar les vivendes de molts veïns de Sants, i sobre les que algun dia caldria parlar detingudament.

Carrer Olzinelles

2010-05-07T06:03:00.000-07:00

Avui, en la nostra ruta per la història i l'origen dels noms dels carrers de Sants, ens aturarem al carrer Olzinelles. Pel que sembla, segons recull l'historiador santsenc Josep M. Vilarrúbia Estrany aquest carrer en el seu origen va ser conegut com el carrer de l'Església. Més endavant es va convertir en el carrer de la Mina, ja que es va dedicar al Marquès de la Mina, i posteriorment es va dedicar al Canonge Pibernat.

Finalment el carrer va rebre el nom de Olzinelles, nom que ja tenia la part baixa d'aquest mateix carrer.

De fet, la configuració actual del carrer no la trobariem si ens remuntem molt en el temps, ja que l'edifici on actualment hi ha l'Escola Perú era propietat de la familia Piera. Una casa pairal anomenada Ros de Mayol, finca que arribava més enllà d'Olzinelles.

Part del terreny que ocupa el carrer era la finca de la Marquesa d'Olzinelles, que ha donat origen al seu nom. Si consulteu el nomenclator de la ciutat trobareu la següent referencia: Ramon d'Olzinelles i de Romero succeí sa muller Josepa de Fos i de Ravella en la propietat dels terrenys situats en el "camp de la Plaça", abans "camp de Cal Tet". En fou hereu el seu fill Hermenegil d'Olzinelles Fos i Ravella, comte d'Olzinelles.

Al carrer Olzinelles, al llarg de la Guerra Civil, els veïns es van organitzar per construir, com a mínim, un parell de refugis antiaeris, el número 15 i el 487. Al mateix carrer, al número 30 podreu trobar la seu del Centre Social de Sants, l'associació de veïns del nostre barri, entitat a la que debem, gràcies a les múltiples lluites que ha mantingut des de l'any 1971, moltes de les victories ciutadanes que Sants ha assolit sobre projectes urbanistics i sobre aquells que tenen formes de veure la ciutat que no són gaire humanes. Una entitat que un dia d'aquest es mereixeria una actualització per parlar-ne.

A la fotografia podeu veure un tramvia entrant pel carrer Olzinelles l'any 1965

La ciutat subterrània, un refugi sota el carrer Juan de Sada

2010-04-29T15:27:00.000-07:00

Sants no va ser un dels barris més bombardejats al llarg de la Guerra Civil, però el fet que fos un barri amb teixit associatiu important amb ateneus, sindicats, cooperatives, comissions de festes... va possibilitar que fos un dels barris de Barcelona on es van construir més refugis.

En l’actualitat molts d’aquests refugis han estat destruits o es troben en un perill imminent.

El cas més recent el trobem al voltant del carrer Juan de Sada, on un projecte urbanistic, al que s’oposen molts veïns del carrer, en fa perillar alguns dels refugis que hi ha sota aquells carrers.

Com alguns veïns comenten, tot aquest espai resultaria tota una ciutat subterrània. Efectivament, sota aquests carrers es van edificar alguns dels primers refugis antiaeris de la ciutat.

Amb l’amenaça dels bombardejos l’Ajuntament va encarregar uns 25 refugis a l’empresa Material y Obras S.A. que van servir com a proves pilot. Pel que sembla els refugis que trobem al subsol de tot aquest espai serien alguns d’aquests.

Segons els testimonis aquests refugis estarien pensats en xarxa, de forma que es comunicarien els uns amb els altres. De moment, a falta de poder confirmar aquest aspecte parlaré sobre dos d’aquests refugis.

-Refugi al carrer Roger entre Portbou i la Rambla Brasil

Aquest refugi sembla ser que fou el segón construit a tota Barcelona i fa uns 300 metres amb un túnel d’una amplada de 1’80 m i una alçada de 3 metres. El refugi tenia 5 accesos.

-Refugi del carrer Juan de Sada, entre París i Iolanda

Aquest refugi, que va pel subsol del carrer Juan de Sada, del carrer París (actual Avinguda Madrid) fins al carrer Iolanda (actual Violant d’Hongria) feia 140 metres lineals i és un espai de 3 metres d’alçada i 2’40 metres d’amplada que podia allotjar 1200 persones. S’hi podia accedir l’Avinguda Madrid amb dues entrades al carrer Violant d’Hongria i pel carrer Roger. Aquest refugi, catalogat amb el número 3 de registre es va construir pensant en reconvertir-lo en una futura claveguera.

-Refugi al carrer Fisas

Alguns veïns també afirmen que sota el carrer Fisas es va construir un altre refugi amb dues entrades, una al carrer Violant d’Hongria i una al carrer Roger.

Si teniu dades, imatges, planols o testimonis sobre algun d’aquests refugis o qualsevol altre dels construits a Sants, Hostafrancs i La Bordeta recordeu que podeu contactar amb mi al correu: memoriadesants@gmail.com i amb totes les informacions recollides seguiré investigant i publicant articles sobre el tema.

Per als que teniu Facebook també podeu trobar un grup especificament fet per demanar que s’aturi la destrucció del patrimoni santsenc.

El Mercat de Sants

2010-04-27T05:34:00.000-07:00

Durant molts anys, abans que Sants tinguès un mercat fixe, els venedors del barri es podien trobar al llarg del carrer Sant Crist, que era una de les principals vies del municipi, el camí reial. Però aquest petit mercat improvisat es va quedar petit quan, fruit de l’arribada de les fàbriques, Sants va multiplicar la seva població.

Pocs anys després de la posada en funcionament del Vapor Vell i de l’Espanya Industrial Sants va tenir el seu primer mercat. Aquest primer mercat es va situar a la plaça Osca, que tot just començava a urbanitzar-se per acollir la primera immigració de Sants.

L’any 1864 al mercat de la plaça Osca es va inaugurar un cobert metàl·lic permanent. El mercat creixia, arribant a la xifra de 543 parades als primers anys del segle XX. En aquell moment el Mercat de Sants era un dels mercats més grans de la ciutat de Barcelona, superat tan sols pels grans mercats del centre de la ciutat.

Aviat el mercat es va quedar petit i la seva activitat, que s’estenia per tots els carrers dels voltants, va començar a resultar molt molesta. Així l’any 1892 seixanta-cinc veïns van demanar a l’Ajuntament de Sants que comprés uns terrenys a l’Hort Nou, on hi havia un mas i uns safarejos. Finalment l’ajuntament santsenc va comprar els terrenys i va encarregar un projecte a l’arquitecte municipal, Jaume Gustà i Bondia, autor d’alguns dels edificis municipals de Sants, com l’Alcaldia o el Cementiri.

Però l’any 1897 Sants va ser agregat a Barcelona i els plans de l’antic ajuntament santsenc, que de fet estaven aturats, no es van realitzar mai. El consistori barceloní va encarregar un nou projecte, en aquest cas a Pere Falqués i Urpí. Tot aquest canvi de projectes i els tramits administratius posteriors van fer endarrerir l’inici de les obres.

Durant un llarg periode de temps els veins del barri van seguir patint els inconvenients del mercat de la Plaça Osca, fins que finalment l’any 1913 l’alcalde de Barcelona va inaugurar el nou mercat.

Els santsencs que van assistir a la inauguració van descobrir un edifici d’inspiració modernista, rectangular, d’estructura metàl·lica i tancament d’obra vista, amb la teulada i façana de ceràmica i maó. A les portes del mercat també es van incorporar uns grans escuts de la ciutat que recordaven a tothom que ja no eren un poble independent, sinó un barri més de Barcelona.

Avui, noranta-sis anys després de la inauguració el Mercat haurà d’afrontar noves etapes de provisionalitat a la Rambla de Badal amb la incertessa de saber com serà quan es tornin a obrir les seves portes. De moment, potser el millor sigui recordar-lo tal i com era fins ara.

Sant Jordi, 1936

2010-04-19T03:05:00.000-07:00

Avui, que queden pocs dies per Sant Jordi, he volgut compartir aquesta imatge amb tots vosaltres. És una foto que podreu trobar a l'Arxiu Històric de Sants i que prové del fons de la UEC de Sants. A la imatge podeu veure una parada de la Biblioteca Popular de Sants a la porta de Cotxeres, el 23 d'abril del 1936.

Al llarg dels anys 30 foren moltes les entitats, ateneus i cooperatives que treballaren per apropar la cultura, i l'esport, al poble. Una gran part de la població havia restat marginada fins aleshores de necessitats fonamentals com l'educació.

Al barri un ateneu molt important en aquells anys de la Segona República va ser l'Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, que entre moltes altres tasques de difussió cultural, va crear una biblioteca recollint donacions particulars o comprant aquells llibres que es creien interessants. Gràcies a iniciatives com aquesta els treballadors i les treballadores de Sants van poder teni accés a autors com Tolstoi, Dickens, Marx o Eugeni d'Ors, entre molts d'altres que apareixen al catàleg.

Aquesta tasca no es va aturar ni amb el començament de la guerra i la secció de Biblioteca de l'Ateneu va ajudar a nodrir de llibres les biblioteques que es van instal·lar al front, on també hi havia milicians de l'Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant.

Com molts podeu imaginar, tota aquesta feina va quedar aturada amb la caiguda de Catalunya. L'Ateneu va ser un dels molts punts de la ciutat on els vencedors van realitzar incautacions de documents, molts dels quals van acabar a l'Arxiu de Salamanca.

El carrer Jocs Florals

2010-04-14T10:54:00.000-07:00

Avui parlarem breument del carrer Jocs Florals, l'antic carrer de Sant Josep. En époques més antigues, segons sembla per les escriptures d'una masia que era situada en aquest indret, aquest carrer era conegut com el Camí de la Cadena.

Aquest carrer, que actualment es troba tallat per les vies del tren, és encara avui en dia el lloc on tenen la seu algunes de les entitats santsenques més conegudes, com la Unió Excursionista de Catalunya de Sants, o el Centre Catòlic.

Al mateix carrer també podeu trobar el Centre Social Autogestionat Can Vies, l'espai on, entre moltes altres activitats, es realitza el periòdic La Burxa.

En aquest carrer també va viure el metge i historiador Jacint Laporta i Mercader, que curiosament va ser un dels instauradors dels Jocs Florals al barri.

L'any 1877, a iniciativa del diari "El Eco de Sants" Jacint Laporta i Mercader i Pere Riera i Riquer van instaurar els Jocs Florals santsencs. El repartiment de premis es va fer el dia de sant Bartomeu, patró de Sants, a la societat "La Familiar Obrera".

Posteriorment aquest certamen va ser organitzat per la Lliga de Contribuents i pel Casino de Sants fins l'any 1923 en que varen ser prohibits.

Al mateix carrer Jocs Florals també hi va viure un temps Enriqueta Martí, la vampira de Barcelona, o com la coneixien a la Bordeta, la Mala Dona

La imatge és de les festes majors de l'any 1952.