Llibre: Desarmats i captius

 

Divendres 27 de juny a les 18h presentem a la Lleialtat Santsenca el llibre de Rolando d'Alessandro, Desarmats i captius.

Tot i ser en gran part resultat d'una feina col·lectiva, firma el llibre Rolando d'Alessandro.

Rolando d’Alessandro va néixer a mitjans del segle passat a la regió italiana de la Toscana. Al final de la seva joventut es va instal·lar a Barcelona, després d’una atzarosa peripècia vital que va narrar en el llibre Si te’n vas no tornis (2011).

Des que va tenir ús de raó, la lluita per la justícia social ha format part de la seva manera de viure i la força per no defallir. Com a persona lúcida i activista anys enrere va declarar la guerra al capitalisme, i continua actiu lluny dels cercles de poder i la promoció personal. En el seu dia a dia té present la màxima gramsciana que oposa l’optimisme de la voluntat al pessimisme nascut de la intel·ligència.

Des de la seva arribada a Barcelona va adoptar i defensar la cultura catalana, va escriure juntament amb Genoveva Gómez el llibre Llengua, Dialecte, Nació i Ètnia , La Magrana, 1991. Es va implicar en la lluita dels mitjans de comunicació alternatius, va participar en el moviment de les ràdios lliures i a partir d’aquesta experiència va escriure, amb pseudònim, el llibre Com és possible? Un tomb pels límits de la democràcia mediàtica (2007). També ha deixat constància de les reflexions generades per l’activisme que li ha tocat viure en textos com El dogma de la no violència (2014) o Lluites o protestes? (2015) i El fantasma de la islamofòbia (2019).

L’any 2007 va entrar a formar part del col·lectiu AltraMemoria, que agrupava italians residents a Barcelona units per l’exigència de reparar els crims de guerra que l’Estat italià havia comès a Catalunya durant la Guerra Civil. Aquest grup va ser l’impulsor d’un fet històric molt poc valorat: per primera vegada la justícia espanyola havia de jutjar els crims de guerra i de lesa humanitat comesos pel bàndol vencedor, l’aviació de la Itàlia feixista havia de seure al banc dels acusats. Més tard una nova campanya, «Bombes d’Impunitat», es va centrar en la interpel·lació a l’Estat italià més enllà de les fórmules buides del perdó i la reconciliació.

El llibre Bombes d’impunitat (2018) va deixar constància de les dilacions de l’Estat italià i la feblesa democràtica dels responsables municipals de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya, els quals s’haurien pogut emparar en la legislació internacional i van deixar passar l’ocasió de reclamar justícia i reparació per a la ciutadania.

El llibre que tens a les mans neix del testimoni d’en Rolando i parla d’aquesta oportunitat perduda i, també, de la por i l’estultícia dels governants més progressistes i «rupturistes» que ha tingut la Barcelona i la Catalunya postfranquista.

 

El cinema subtil

Resseguir les parets dels antics carrerons de vegades dona sorpreses. Unes lletres que resisteixen a esborrar-se poden ser el petit fil del qual, si es va estirant amb cura, et pot portar a una gran història. D’altres cops però el fil sembla embolicar-se cada cop més o, simplement, es talla.

En el número 75 del carrer de Sagunt, l’antic carrer de Sant Pere, sobre l’arc de la porta es pot llegir: Salida al cinematógrafo. Un missatge molt explícit que, d’altra banda, des de fa temps em té en un atzucac. Sembla clar que, en aquell local de Sagunt en algun moment va funcionar un cinematògraf, no cal ser un Holmes per pensar-ho. Però quan? En quines circumstàncies va funcionar? I qui el va impulsar? El cert és que no he aconseguit trobar cap més referència.

Restes de la pintada "Salida al Cinematógrafo" al carrer de Sagunt

Fent cerca  a les hemeroteques virtuals es pot trobar un anunci a El Diluvio del 17 de novembre del 1904 on es ven la botiga de comestibles que, en aquell moment hi havia en aquell mateix local, però res sobre cap cinematògraf. Tanmateix, tot i que la memòria d’aquest espai sembla haver-se difuminat, les lletres persisteixen, sent un petit paisatge que caldria protegir. Però sense més informació només queda especular per intentar trobar alguna teoria plausible. Us en llenço 3, sobre les quals intentaré apuntar pros i contras i cadascú que faci les seves teories.

La primera d’elles em va sorgir llegint el llibre de l’Abans de Sants, realitzat per l’Albert Torras a l’Editorial F2, en veure una espectacular fotografia dels anys trenta del fons de la Núria Feliu Mestres, on es pot veure posant als membres del Club Cinèfil Sants. Un club d’amics, aficionats al cinema, que es dedicaven a enregistrar pel·lícules amateurs, així com a fer projeccions, pel que sembla les primeres amb so al barri, a ateneus, cooperatives, envelats… Podrien ser ells qui en algun moment haguessin convertit aquell local en un cinematògraf? No ho sabem, el cert és que no he trobat gaire més informació sobre el Club que permetin afirmar-ho.

La segona teoria apunta a la gran figura del cinema santsenc i català, Fructuós Gelabert i Badiella, qui fou pioner del cinema a casa nostra. Gràcies a la memòria del propi cineasta, sabem que, en una data que balla, a finals del segle XIX, durant la Festa Major de Sants, Gelabert va muntar el seu cinematògraf amb el qual podia enregistrar i també projectar, per presentar alguns dels seus films.

Podria ser que aquesta pintada marqui el lloc exacte on fa més de 125 anys, es va poder veure una pel·lícula enregistrada a l’estat? Podria ser… però Gelabert, molts anys més tard, l’any 1940 al número 1 de la revista Primera Plana, en un article on ell mateix es volia reivindicar com a pioner, recordava que la projecció es va fer en un envelat a un pati d’unes cases ja desaparegudes. El carrer de Sagunt no està lluny de la plaça Màlaga, l’espai on tenien lloc gran part de les activitats de la Festa Major en aquells anys, però tampoc està a tocar i la referència és a unes cases ja desaparegudes, així que  podria ser que el pati on es va muntar l’envelat fos el de la casa Santomà, edifici que va ser incendiat durant la revolució social que va prosseguir el cop d’estat del 36.

Així doncs… Quina és la tercera opció? No deixem a Gelabert, però anem fins al 1902, quan el cineasta va enregistrar un altre film a Sants, actualment el més antic dels que es conserven. Es tracta de “La procesión de las hijas de Maria” una processó que, sortint de Santa Maria de Sants, justament baixava pel carrer de Sagunt. Una ubicació que fins fa poc havia estat mal identificada, confonent-la amb el carrer de Rossend Arús, fins que ens vàrem adonar que, quan es pot veure el vídeo en una qualitat alta, per a un santsenca l’enquadrament és molt clar, és el carrer de Sagunt. Per si existís algun dubte, buscant a les hemeroteques virtuals es pot trobar el recorregut que feia la processó de les filles de Maria: Olzinelles, Sagunt, Finlàndia, Fernández Duró, Sants, Plaça de Víctor Balaguer, Torredembarra, Cerdanyola, Rajolers, Galileu, Pare Gallifa (actual Melcior de Palau), Vallespir, Valladolid, Galileu, Olzinelles i Santa Maria de Sants de nou.

Sent així, i tenint en compte que Gelabert va enregistrar aproximadament des d’aquell punt, podria ser que muntessin el cinematògraf en algun local del mateix carrer després per tal que les nenes assistents a la processó es poguessin veure conjuntament amb la resta de familiars, veïns i veïnes? No seria estrany, de fet sabem que de la primera projecció, quan es va passar el film dels treballadors i treballadores de l’Espanya Industrial aquests pagaven una vegada i una altra el tiquet de la sessió per tornar-se a veure. Com a mínim és una coincidència important però tampoc hi podem posar la mà al foc. En fi, que hi farem, tenim una seqüència perfecta… però ens falta el fotograma clau.

En qualsevol cas aquesta pintada ens deixa una traça d’un moment històric, l’arrencada del cinema, de quan els Lumiere començaren a fer les seves projeccions a la ciutat i quan pioners com Gelabert van ser capaços de replicar l’aparell per fer-ne les seves, quan l’invent, encara més com un element de fira, omplia envelats, barraquetes o petits locals de botigues. Per tot això crec que bé valdria la pena que aquesta pintada fos inclosa al Catàleg de Petits Paisatges que elabora Paisatge Urbà i d’aquesta manera garantir-ne la seva protecció.

La llum que sobreviu

Sembla que fer coses en comunitat, en els temps que corren, és una cosa estranya. Cada cop més treballem en la soledat de casa i, en gran part, gaudim del lleure també en soledat, a casa, davant d’una pantalla, consumint continguts amb la compulsió que requereix una industria cultural que cada cop és més indústria i menys cultural. La decadència dels cinemes és un bon termòmetre de tot això.

Les grans sales tanquen deixant pas a aparcaments, supermercats o espais d’experiències sensitives tecnològiques, d’aquelles projeccions espectaculars que submergeixen fascinant i aportant material per a les nostres xarxes socials, però que sovint ens fan perdre el relat, tornant a l’origen de tot plegat, a les persones que fa milers d’anys es fascinaven a l’entorn d’un foc contemplant les flames. Amb l’única excepció que fins i tot allà, a l’entorn d’aquelles fogueres els nostres avantpassats es van començar a explicar les històries que van anar creant comunitat i ara, enmig d’aquests espectacles de llums i colors els relats o se’ns perden o no són els nostres, sinó un llistat d’experiències per fer check.

En fi, descarregada ja la dosi de melangia habitual al bloc, em puc centrar en una petita història que ens ha deixat rastre d’aquest món que s’apaga i que, tot i això, com si d’una metàfora es tractés, ens parla de la resiliència de la memòria i dels petits patrimonis de barri. A l’octubre de 1965 el Cinema Albeniz, situat entre el Mercat de Sants i les vies del tren, tancava les seves portes per esdevenir un aparcament a la planta baixa i un gimnàs, on s’entrenaven boxejadors, a la primera planta.

El Cinema Albèniz l'any 1967
Foto: Jaume Peris i Xanco Fons: AMDS-UEC

Els cotxes, entrant fins al moll de l’os del barri i un espectacle consistent en donar-se de bufetades són un bon exemple del que era el Sants del desarrollisme on, sense anar més lluny, només cinc anys més tard, el regidor franquista de la barriada acabaria sent, Vicenç Febrer, un exboxejador amb un negoci d'automòbils i, més important encara, amb un lleó, anomenat Vicentet, vingut d’Angola, que passejava amunt i avall pel carrer del Vallespir.

Poc temps després però, l’antic edifici del cinema va acabar anat a terra per veure’s substituït per un enorme bloc d'habitatges. Com va passar això a un terreny que hauria d’estar marcat com a “equipament”? El cert és que ho desconec, però sospito que a l’equació hi intervé una altra de les tradicions desarrollistes, l’especulació. En ple Porciolisme, quan qualsevol metre quadrat podia ser bo per especular, sense importar que allò impliqués o esguerrar un edifici o disparar la densitat de població d’alguns barris. Així doncs el cinema va desaparèixer.

Només va quedar el record de l'Albèniz, cinema que en realitat tots els santsencs i santsenques coneixien amb el nom de Manelic, ja que aquest va ser el nom original amb que el cinema es va crear l’any 1930 sobre el terreny on antigament hi havia hagut el velòdrom del Cubell, nom massa català pel Franquisme amb, a més a més, una referència a Angel Guimerà, així que l’any 1939 li van canviar el nom a Albeniz. Les pel·lícules d’aquesta sala es compartien amb d’altres sales del barri, com l’Arenas, l’Alborada o el Gayarre. Com totes aquestes sales el Manelic també va ser escenari polític als anys 30, quan mítings i assemblees omplien cinemes.

La sala, preparada per a 500 persones era, eminentment, un cinema popular, dels de sessió doble, de reestrena, i una audiencia que acudia amb entrepans, cacauets i ampolles de gasosa, que sovint rodolaven avall. Com a curiositat dir-vos que la memòria del Manelic no només és viva entre la gent que hi va a veure films, sovint intentant no donar molta importància a la coordinació entre els diàlegs i les imatge, sinó que el seu entorn, l’espai a tocar de les vies on durant les festes s’hi muntava l’envelat, també va esdevenir un dels inquietants escenaris de la novel·la l’assassí del Tirant, obra de Jordi Fernando Aloy.

Però realment la picota va acabar amb tota la memòria del cinema? Doncs com ens deia l’Albert Uderzo a cada inici de les Aventures d’Astèrix… Tota? No! Una petita llum resisteix ara i sempre al pas inexorable de l’apisonadora del progrés. Si resseguiu la paret del lloc on hi havia hagut el Manelic, a l’edifici contigu, just on hi hauria la mitgera, trobareu una peça metàl·lica.

Es dona la circumstància que per aquest punt passo cada dia unes quatre vegades, anant i venint de la feina i un d’aquests cops aquesta petita peça em va cridar l'atenció. Què era allò? Quina funció tenia? Era una campana? Fins que un dia vaig trobar la fotografia que va resoldre aquest petit misteri, donant l’explicació. Aquella peça metàl·lica era la darrera supervivent de la memòria de la memòria del cinema. Oblidada i descontextualitzada, sí, però mantenint la memòria d’una de les moltes sales de cinema que va tenir el nostre barri.

Detall de la darrera llum del cinema Manelic

Per saber-ne més:

Llibres

Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Temporae, 2013. Barcelona

Articles

Cinema Manelic (Barcelofília)

El cinemes a Sants, Hostafrancs i la Bordeta (Memòria de Sants)

El triomf d'Edison  (Memòria de Sants)

Llibre: Disputar i crear el barri

Us proposo un petit experiment. És probable que algun cop us hagin parlat de les Bases de Manresa, moment que s’ha pres com a constitutiu del catalanisme polític. Com a mínim si sou de la generació que va estudiar als anys 80 i 90 era un tema que es tractava dins del currículum acadèmic i també era una referència habitual a les produccions televisives de temàtica històrica de TV3, com per exemple a Història de Catalunya, la sèrie de dibuixos animats del Dragui, aquell drac de color rosa que anava resseguint els principals episodis de la nostra història nacional. Del que molt probablement no us van arribar a parlar mai, ni a l’escola ni per la tele, és del Congrés de Sants, i tanmateix va ser un fet fonamental que va marcar la nostra història recent.

El motiu? El relat històric que han fet hegemònic no és el nostre, el popular, el de les classes treballadores. I és que fer història no és una acció neutral, és un acte polític de primera magnitud. No només per com s’expliquen les coses, sinó per les coses que s’expliquen i les que no. Com per exemple la història política i sindical de les dones treballadores amb importants lluites on foren protagonistes en exclusiva, com la Vaga de la Constància de 1913 o la Revolta dels proveïments del 1918; o com la vida de les barriades obreres, en una dinàmica de construcció, lluita i resistència.

Per això sempre és una bona notícia quan es publiquen obres que ens recuperen aquesta història amb una trama que ens lliga amb l’actualitat. El darrer exemple Disputar i crear el barri. Lluites i poder popular als barris de Sants, un llibre realitzat pel col·lectiu de Recerca Autònoma i publicat per l’Impuls Cooperatiu de Sants i el Centre de Documentació dels Moviments Socials Mercè-Grenzner.