dilluns, 27 de maig de 2013

Perill de bombardeig


El 13 de febrer de 1937 el creuer italià Eugenio de Savoia va commoure la ciutat amb les seves canonades i les primeres víctimes mortals. Barcelona ja no era una plaça segura allunyada del front de guerra, davant d’ella hi havia el front de l’est, que la separava de Mallorca, un emplaçament que els feixistes italians farien servir com a portaavions.

La ciutat no era una plaça de fàcil defensa. Oberta al mar, amb pocs espais lliures i propera a Mallorca, des de on els pilots italians realitzaven aproximacions volant en zig zag per despistar els limitats sistemes de guaita. Cal recordar que els radars no es desenvoluparien fins a la segona Guerra Mundial.

La Defensa Especial Contra Aeronaus va organitzar la defensa activa de la ciutat, situant antiaeris, metralladores i reflectors a Montjuïc, al  Poblenou i al Turó de la Rovira. Però mancava armament i a més els canons del litoral no tenien angle suficient per atacar uns avions que pretenien bombardejar el port. Des del Turó de la Rovira es tenia més angle i una visió de 360° però la posició era lluny del port. Així que els antiaeris quasi en exclusiva van servir com a mesura dissuasió obligant als italians a bombardejar des de més alçada, perdent així precisió.

Per protegir la població calia també la defensa passiva els refugis antiaeris. Però es partia d’un desconeixement absolut i amb evidents mancances a les arques municipals. Durant el setembre del 36, l’ajuntament havia creat un Servei de Defensa Passiva Antiaèria per explicar a la població com actuar davant dels bombardejos. Un servei que realitzaria opuscles, conferències, xerrades, emissions radiofòniques i cartells.

Els vigilants i serenos, les cases de socors i farmàcies van constituir una xarxa d’agents actius en cas de perill, i es van activar les sirenes. Els túnels del metro van ser habilitats per resguardar a la població i l’ajuntament va construir els primers refugis. Però les institucions no donaven a l’abast i la defensa de la ciutadania va quedar en mans dels propis ciutadans. On no van arribar les administracions ho va fer la societat civil, que es va autoorganitzar per construir més de 1.500 refugis. 

Al Districte VII, Sants, part de Les Corts, Hostafrancs i La Bordeta es van edificar més de 120 refugis gràcies a la feina d’homes, dones i nens, organitzats gràcies a tot tipus d’associacions: sindicats, ateneus, comissions de festes o simplement companys de feina o amb el veïnat de l’escala o del carrer. La riquesa del teixit associatiu de Sants explica que, sense ser el barri més atacat, si que va ser un dels que va tenir més refugis.

Entrada al refugi 409 a La Farga


Les retallades en l’ambit del patrimoni sovint es fan a cop de mall o fent us de la formigonera. Especialment a barris com Sants ja que els nostres edificis són humils i no acostumen a cridar l’atenció dels tècnics de patrimoni. No hem heredat palaus gòtics ni joies del modernisme. Hem heretat cooperatives, masies, fàbriques, vivendes obreres o refugis antiaeris. 

Però els que som de classe obrera també heredem les lluites de les nostres mares i pares i n’hauriem de ser dignes d’aquesta responsabilitat. Hem de defensar el nostre patrimoni, ja que són els elements que parlen del lloc del que venim i de la classe a la que pertanyem, en definitiva, del que som. 

Un exemple que ens parla molt clarament d’aquesta responsabilitat és el dels refugis.

Es van fer refugis sota d’escoles, com el Grup Escolar Macià a la plaça d’Espanya, a l’oficina del Districte o a sota fàbriques com la Serra i Balet. I molts refugis fets a sota dels carrers, com el número 662, al qual s’accedia pel número 25 del carrer de Vilassar, una casa en la que, per cert, molts veïns de la Bordeta ja dormien habitualment temorosos pels constants bombardejos.

Aquesta és una història que ens parla d’entrega i sacrifici pel benestar de la comunitat. És una història de la qual cada cop en sabem més, tot i que va estar prohibida durant 40 anys i que en els darrers 30 anys s’ha vist esborrada per les excavadores en nom de l’especulació. 

Dificilment podrem saber gaire més del refugi del carrer de Toledo, el número 877, ja que el 2009 es va enderrocar un accès que es conservava en un estat de conservació perfecte; o del 397 al carrer de Noguera Pallaresa, que va ser enderrocat l’any 2004; o el 722 Bonaventura Pollés, enderrocat el 2007; o el 741, a l’Espanya Industrial amb el carrer de Masnou, probablement enderrocat el 2009, com el 742 al carrer de Juan Bravo; o el 870 desaparegut a les obres de l’escola Pelegrí l’any 2003, entre d’altres.

Està clar que no es poden museitzar els 1.500 refugis de la ciutat i està clar que el patrimoni ha de conviure amb els interessos dels veïns i veïnes de Barcelona, però penso que fins ara ha mancat un criteri sobre quan intervenir, conservar o estudiar un refugi, i amb l’excusa del desconeixement moltes constructores han anorreat part de la nostra memòria. No n’hi ha prou amb tenir un refugi al Poble Sec i dos més a Gràcia i no deixar rastre de la resta. La meva àvia no anava fins a Nou de la Rambla per protegir-se dels bombardejos.

Ara, després de moltes derrotes, sembla que els veïns del carrer de Joan de Sada han aconseguit salvar el refugi de carrer de Roger, el número 2. Un refugi de 300 metres de llargada, amb un túnel de 1’80m d’ample i 3m d’alçada, amb 5 accesos. Me n’alegro molt i espero que així sigui. No ha de ser una excusa per no seguir estudiant la resta, al contrari, pot ser una oportunitat per explicar la història del nostres barris, que és la història dels seus veïns i veïnes. 

diumenge, 26 de maig de 2013

Mitjans de comunicació als nostres barris: què s'hi cou?

flyer_vermut2

Dos dels mitjans de comunicació del barri, La Burxa i Sants 3 Ràdio, han superat els 15 anys d'existència, una fita gens fàcil i menys en els temps que corren. Si en voleu saber més sobre la història dels mitjans de comunicació local de Sants dissabte 26 de maig a les 12h la CUP organitza un Vermut-Tertúlia al  Casal Jaume Compte, al carrer Muntadas 24.


VERMUT-TERTÚLIA
"Mitjans de comunicació als nostres barris: què s'hi cou?
Passeig pel passat i el present de la premsa, tv, ràdio i internet de Sants-Montjuïc"



Voleu conèixer la història dels mitjans del nostre barri?
Voleu saber quins han sobreviscut i quins han desaparegut els darrers vint anys?
Quines audiències i quins nombre de lectors tenen ràdios i revistes d'àmbit local?
I com es financen? Qui hi ha darrera?
Voleu copsar l'impacte de les xarxes socials en els media del barri?
Tot això i més aquest proper dissabte. Tornem a quedar per fer el vermut al Casal i petar la xerrada. Aquest cop vindrà l'Oleguer Forcades (director de Sants 3 Ràdio) a parlar-nos del mitjans de comunicació del barri.




divendres, 24 de maig de 2013

Joan Roigé, el mestre


Avui he volgut compartir amb vosaltres un article que no és meu, és d'un company historiador, l'Aleix Escursell i Domènech que escriu un bloc molt interessant dedicat a la història local d'Esparreguera. L'aleix ha  recuperat la història d'un professor racionalista que va tenir escola a Sants i a Esparreguera, Joan Roigé. Us recomano l'article on descobrireu escenes espectaculars com la detenció del mestre a l'escola i les protestes que es van produir pels alumnes al carrer Alcolea.

Final de juny de 1918, el número 12 del carrer Vallespir és ple de gom a gom. A l’Ateneu Racionalista s’està celebrant l’històric Congrés de Sants; els 155 assistents representen 70.000 obrers. S’estan edificant les bases del sindicalisme català modern. La Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), l’ organització que representa la CNT a casa nostra, crea els Sindicats Únics, que trenquen la lògica gremial del s. XIX. Aquesta nova organització permet que, a l’any següent, la vaga de la Canadenca sigui un èxit, i que s’aconsegueixi així la jornada laboral de 8 hores. Al congrés hi intervindran les figures més emblemàtiques de l’anarcosindicalisme, Angel Pestaña, Joan Peiró, i el que en serà escollit secretari general, per aclamació, Salvador Seguí. Darrere les cares més populars hi trobem una segona fila de referents: un d’ells és Joan Roigé i Rodó, que actua com a amfitrió del congrés; és el director de l’Escola Racionalista Luz, amb seu a l’ateneu, una escola que s’acaba traslladant finalment al carrer d’Alcolea, 80, del mateix barri.

Roigé, igual que Joan Puig i Elias o Floreal Ocaña, entre molts altres, eren deixebles directes de Francesc Ferrer i Guàrdia. Encarnen una segona generació de mestres que, durant la segona meitat de la dècada de  1910 i principi dels anys 1920, faran possible el naixement de centres educatius lligats als ateneus o sindicats, com l’escola Natura (1918-1939) d’Elias, vinculat al Sindicat Tèxtil i fabril al Clot. El denominador comú de tots ells serà un ensenyament sense càstigs físics, fonamentat en el diàleg socràtic, amb criteris científics, sense adoctrinament, sense premis ni càstigs, amb coeducació de sexes, amb una gestió assembleària de l’escola (per part dels treballadors militants al sindicat), cooperació entre alumnes, amb sortides i excursions a la natura i als centres de treball i on la teoria es combinarà amb la pràctica. Es tractava, doncs, de construir un ciutadà, un obrer qualificat que fos, alhora, capaç de tenir uns coneixements crítics a nivell científic, artístic, cultural i social. L’Ateneu Racionalista de Sants agafa com a model l’Escola Moderna de Ferrer, es basava en classes diürnes i nocturnes. Les diürnes, amb un total de 70 alumnes, es dividien en dos grups: una aula de pàrvuls i una de més grans en què hi trobàvem nois i noies de fins a 14 anys. Juntament  amb les classes teòriques i les sortides, també es donava molta importància a la conversa reflexiva i a l’oratòria. Les sessions nocturnes estaven dedicades a l’educació i formació dels obrers, de 15 a 60 anys, des de les 7 fins a les 10 del vespre, en què es duien a terme debats, seguits d’un resum sobre el tema tractat per tal de reforçar l’alfabetització. La difusió cultural es veia complementada amb una biblioteca de 700 exemplars.

D’altra banda, el centre dirigit per Roigé va esdevenir, abans que Martinez Anido fos nomenat governador de Barcelona, una de les tertúlies més il·lustres dels diumenges. Per allà hi passaven les màximes figures del sindicalisme, juntament amb obrers anònims. Les sessions eren presidides pel mestre. En aquells moments un dels temes que es tocaven amb més passió era la tot just iniciada revolució russa, amb les seves esperances i temors. Serà sortint d’un d’aquests debats que Peiró, al mateix carrer d’Alcolea, patirà el primer atemptat fallit a mans del Sindicat Lliure.

 Conferència amb Joan Roigé el 1923. Arxiu Municipal d'Esparreguera. (AME).

En la majoria dels casos les experiències educatives seran de curta durada i intermitents. Aquestes iniciatives, lligades al món àcrata, patiran les diferents onades repressives contra el moviment obrer. No hem d’oblidar que en la majoria dels casos els professors eren militants de la CNT. El mateix Roigé el trobarem fent un míiting a Esparreguera, al local de la Siempreviva, l’abril del 1923. El mestre serà empresonat arran de la vaga de la Canadenca al vaixell Pelayo el gener de 1919. Amb la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, l’escola serà tancada i posteriorment reoberta. Durant la junta militar, Roigé viurà, igual que la resta dels seus companys, en la semiclandestinitat. És molt possible, segons afirmen fons orals, que aquesta situació el portés a exiliar-se al Mas d’en Gall, on malviuria com a mestre. “Roigé vivia pobrament. L’escola, que era el seu únic ingrés econòmic, a penes li donava per viure. La roba que duia era llustrosa per l’ús i sargida. Al matí es desdejunava amb una arengada a la brasa i una llesca de pa amb tomàquet. El dinar era magre i sobri, el sopar.” (P. Foix). Amb aquesta primera estada a la vila provablement coneixerà una noia molt més jove que ell, Maria Rovira i Calsina, la qual es convertirà en la seva parella, amb qui tindrà un fill, al final de 1926, l’Hèlius. Maria Rovira compartirà els somnis i els idearis de Roigé, acabarà essent mestra racionalista, com ell; quan tot això succeeixi, serà coneguda per tothom com Germina Roura.

A l’octubre de 1927, el tornem a tenir a Sants, on serà detingut tal com narra Pere Foix al llibre Apòstols i mercaders:  “Un matí, ell i jo estàvem asseguts al pupitre enraonant i, tot d’una, un xicot d’uns catorze anys –al qual Roigé tenia encomanat que quan ell parlés amb algun amic dins l’escola, sortís al carrer i dissimuladament vigilés si s’acostava alguna visita no desitjada– entrà d’una revolada i tancant la porta-vidriera que donava al carrer, cridà:
- La policia!
- Ja hi som! – féu Roigé, ombrejant-se-li el rostre.
En efecte, ja hi érem. De seguida entraren dos senyors, vull dir dos galifardeus vestits de senyors, els quals, expressant-se en castellà i sense cap mirament pel lloc on es trobaven, cridaren:
- Ep! Mans enlaire! On són els papers que estàveu llegint?
I mentre l’un ens escorcollava i després remenava els papers i llibres que hi havia damunt el pupitre, l’altre, adreçant-se als alumnes de Roigé, va fer:
-Vosaltres quiets! I no sortiu de l’escola! Entesos?
No trobaren cap dels papers que deien cercar, ni tampoc res que ens pogués comprometre, però ens van manillar.
Ens feren sortir al carrer, i el policia que duia la veu cantant, ens preguntà:
- Voleu anar en taxi?
- A peu! –contestà Roigé, indignat.
Tots els nois havien sortit de l’escola i promovien un enrenou de mil dimonis.
- Què són aquests crits? No us he dit que no sortíssiu de l’escola? Apa, apa, tots a dins! –deien un dels policies, renyant-los.
- Ací, qui mana és el mestre, ho sents? – li respongué un vailet que no tindria més enllà de deu anys-. I, mentre ell no ens digui res, fem el que ens sembla!
Aquella mainada es plantà al mig del carrer i tot eren crits, xiulades, amenaces; un reguitzell d’insults.
- Ganduls! Brètols!
Ben aviat, des dels balcons, algunes dones uniren la seva indignació a la dels alumnes d’en Roigé. I exclamaven, gesticulant, algunes amb la mà closa com qui volgués donar cops de puny:
- Què us han fet aquests homes? Deixeu-los anar, que són més honrats que vosaltres! Ja vindrà que farem la pau, lladres, més que lladres!
- Desvergonyits!
- Aneu a la vostra terra a fer de policies!
I així tot el carrer d’Alcolea fins arribar al pont. Fins arribar al pont, sota el qual passaven el carril, pujaren dos guàrdies civils i, apuntant amb els màusers vers la gent menuda, l’esporuguiren i tots tornaren corrent a l’escola.”

L’operació acaba amb 50 detinguts més, tancats a la Model. Sortiran pel Nadal del mateix any. El temps de reclusió enfortí els lligams entre Roigé, Pestaña i Foix. El resultat en serà el setmanari Acción, que s’editarà com a substitut de la Solidaridad Obrera fins a la seva reaparició. No es pot oblidar que el mestre serà una persona molt influent en la CNT prerepublicana. El 1923 és escollit a Lleida en el II Congrés de la CRTC secretari del comitè, càrrec que deixarà al cap d’un mes. D’altra banda, el 1928 el trobem al comitè nacional de la CNT amb Peiró, el qual serà partidari de trobar punts d’entesa amb els sectors republicans catalanistes encapçalats per Macià. Aquesta aposta estratègica, dels sectors més moderats de l’anarcosindicalisme, cristal·litza amb el Manifest d’Intel·ligència Republicana, on cerquen estratègies per a fer caure Alfons XIII, s’esbossa la nova república i s’assoleix un pacte no escrit, amb el nou ordre, d’un període de calma revolucionària de 6 mesos amb la CNT, tal com explica l‘ABC de Sevilla el 1932. Roigé serà un dels encarregats de reunir-se amb l’oposició republicana a París i Bèlgica. Allà coincideix amb persones com Jaume Aiguader, futur alcalde de Barcelona. .

Instaurat el nou règim, es dedica a la tasca de mestre, que finalment podrà exercir amb relativa tranquil·litat. Ajuda a engegar l’escola Ferrer i Guàrdia de la Torrassa, per on passaran professors com Floreal Ocaña i el seu company sentimental Severino Campos. El 1932  serà substituït per Josep Xena. En aquest moment torna a  Esparreguera, un poble molt dinàmic, amb entitats capdavanteres, com són l’Ateneu, l’Estrella o el Patronat. Hi ha, però, una altra societat recreativa, la Siempreviva, molt antiga, concorreguda especialment per pagesos i gent humil, els que despectivament es coneixien com “la tarregada”, els que anaven sempre plens de pols i terra. Seran freqüents les reunions i conferències referents a qüestions socials i sindicals, i parlaran personalitats com Joaquim Maurin, Lluís Companys, Durruti o Joan Peiró, entre d’altres. 

Conferència racionalista al Centre Cultural i Obrer. AME
Aquell any l’entitat durà a terme una refundació, en què Roigé jugarà un paper destacat, com a intel·lectual i persona políticament influent. Durà a terme diferents conferències. L’objectiu és crear eines de transformació social. Amb aquest fi neix el Centre Cultural i Obrer. Amb el cafè, la sala de ball, de reunions i la voluntat de crear estructures autònomes de contrapoder. Al centre hi confluiran els sectors més esquerrans d’ERC, els trentistes del sindicat de l’Oposició, la CNT  i gent que era de tots i de cap. Podem veure l’ambició amb què arrenca l’entitat, amb el programa de la Festa Major de 1933, l’orgull pel fet que la dona esdevingui sòcia de l’entitat amb plens drets, així com de l’existència de la Cooperativa Obrera Germinal, entitat germana vinculada a la Unió de Rabassaires, de la creació d’una Mútua i de la formació d’una escola racionalista.



Programa de Festa Major del Centre Cultural i Obrer del 1933. AME
Al final de 1932 ja funciona l’Escola Racionalista d’Esparreguera Luz, que escandalitzarà els sectors més conservadors. Les classes s’imparteixen al primer pis de la societat recreativa. Roigé aplicarà el mateix mètode que havia usat a Sants, tal com es pot desprendre de l’horari escolar, cedit a l’Arxiu Municipal d’Esparreguera, per un dels que en fou alumne, Josep Alert. La formació acadèmica es complementarà amb la creació d’una coral i una companyia de teatre infantil, que debutarà a la Festa Major de 1933. L’escassa documentació impedeix un major coneixement de l’experiència. Ara bé, gràcies a fonts indirectes, com l’informe fet per mossèn Crespí, acabada la guerra, ens permet veure la importància que assolí el centre: Des de Febrero del 1936, se celebraron muchos matrimonios civiles y entierros civiles, y quedarían muchos niños sin bautizar en una proporción del 40%. Los niños en la periferia de la población muchas veces insultaban a los sacerdotes con blasfemias y palabras (gordas). Una escuela particular, bisexual, disolvente, situada no muy lejos de las casa rectoral, tenia más de setenta alumnos.

Vetllada en que intervenen els nens de l'escola. AME

L’escola es veurà influïda per la trajectòria del Centre Cultural Obrer, que acabarà essent clausurat arran dels fets del 6 d’octubre de 1934. Cal sumar-hi, a més, els enfrontaments interns per motius ideològics. Els socis acabaran ingressant a l’Ateneu. Deu ser en aquestes dates del bienni negre que l’escola es trasllada al carrer de Sant Jaume, possiblement al número 8, al domicili que Roigé comparteix amb els cinc membres de la família de la seva companya, els Rovira Calsina, una família amb un nivell cultural molt alt, en què tots els membres sabien llegir, fet estrany en gent humil. La sort de la Luz però tornarà a canviar amb l’esclat de la guerra. L’inici del procés revolucionari portarà a decomisar tots els béns de les entitats i partits de dretes. Aquesta serà la sort que correrà el lerrouxista Centre República Radical (actual Restaurant Montserrat, de l’avinguda de Francesc Macià, d’Esparreguera), la principal força dretana de la vila. El pis superior serà reconvertit durant el conflicte en l’escola, un espai gran i amb condicions per  a poder impartir-hi classes.

Amb la derrota republicana, Joan Roigé, amb 58 anys, emprèn el camí de l’exili juntament amb el seu fill Hèlius i hem de suposar que amb al seva companya Germina Roura. El seu nom surt a la llista de personas más destacadas por su significación izquierdista durante la dominación roja que es confecciona l’endemà de l’entrada les tropes franquistes a la vila. Segons sembla, morirà el 1942, al mateix any que el seu company Joan Peiró serà afusellat a Paterna. De la seva fi se’n coneixen dues versions: alguns postulen que morí a França; d’altres afirmen que el 1940, després de tornar, fou detingut i acabà els seus dies boig, com a conseqüència de les tortures infringides per les forces de l’ordre del nou règim. En queda el dubte.

Acaba així a Esparreguera una manera diferent d’entendre l’educació, l’aprenentatge i la relació entre les persones. Malgrat el devastador cop que significa la dictadura, els corrents de renovació pedagògica de Ferrer i Guàrdia seguiran fluint i impregnaran molts dels  primers mestres de la democràcia, els que van formar la nostra generació.

Horari de l'Escola Racionalista Luz. AME



dimecres, 22 de maig de 2013

De Blocaire a blocaire: Versatile blogger


Memòria de Sants i Memòria del Poblenou han rebut el reconeixement Versatile Blogger a la  feina de divulgació històrica a través de les noves tecnologies. Abans que res donar les gràcies a en Lorién Casasús per pensar en aquests dos blocs que gestiono.

El Versatile Blogger més que un premi, en el seu sentit literal, és un reconeixement que un blocaire atorga a un altre. Segons les normes del guardó, la guardonada cal que:

-Doni les gràcies al blocaire que li ha atorgat

-Inclogui l’enllaç de qui ha concedit el guardó al bloc guardonat, en aquest cas Un Mataró no tan llunyà

-Presenti en un post un llistat de 15 blocs mereixedors del mateix reconeixement

I aquí va la meva llista de bloc que crec mereixedors del Versatile Blogger.

1- #Contextos

#Contextos és un projecte de comunicació en línia basat en la informació internacional per proporcionar eines als lectors que els ajudin a comprendre les notícies d’arreu del món. Un bloc obra de Queralt Gómez.

2- United Explanations

United Explanations és un projecte fet per un equip que pretén analitzar i explicar les relacions internacionals d'una manera clara, senzilla i fàcil d'entendre.

3- El món i les meves coses

Un bloc personal molt cuidat.

4- Rampoines

El bloc de les Rampoines és un aparador de projectes creatius diversos realitzats per Marta Minguillón i Carme Illa

5- El tramvia 48

Bloc personal de Ricard Fernández Valentí, especialista en història local barcelonina i transports públics.

6- Bloc de l'Arxiu Històric de les Roquetes-Nou Barris

El bloc d'aquesta entitat de Nou Barris, on trobareu artícles, fotografies, jocs i totes les activitats que realitza l'arxiu.

7- Relligant Nou Barris

Un projecte, encara per estrenar, que utilitza un bloc i d'altres aplicacions 2.0 per explicar la història del districte de Nou Barris des dels carrers. Obra de l'Associació Projectart-Nou Barris Televisió i de l'Arxiu Històric de Les Roquetes-Nou Barris.

8- Històries Santsenques

Un bloc fet per Joan Pujades que des del 2008 comparteix àmbit d'estudi amb Memòria de Sants.

9- Arqueologia del Punt de Vista

Un projecte de Ricard Martínez, Natasha Christia, Alex Espinós e Isidre Santacreu que és una meravella.

10- Antiquari

Un bloc de l'Oriol Rigola que des de l'any 2007 recull Lo Bell de lo Vell.

11- Retalls d'Esparreguera

Bloc d'història local realitzat per l'historiador Aleix Escursell i Domènech

12- Records del Baix Llobregat

Bloc d'història local realitzat per l'historiador Esteve Costa

13- La Cerdanya des de Can Fanga

"Meitat de la Cerdanya, meitat de reflexions personals i col·laboracions pretesament literàries." Bloc de Rafel Casas

14- Tens un racó dalt del món

El bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris, nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades

15- Roda el món i torna al Born

Bloc de viatges de la Jana Pérez on escriu sobre llocs, museus, experiències personals.

dimarts, 21 de maig de 2013

La Sala d'Actes de l'Arxiu Històric del Districte es dirà Anselm Cartañà


He viscut tota la meva vida a Sants, i tot i això encara avui em segueix sorprenent l'esforç, la lluita i la dedicació de molts dels seus veïns i veïnes.

És cert que de vegades, els que estem a diverses entitats, tenim la sensació d'anar-nos trobant sempre a la mateixa gent, i que podríem aconseguir moltes més coses si una massa més gran de gent dediques el seu temps a la comunitat. Però també és cert que hi ha moltes persones que han fet i fan una feina increïble demostrant una constància sense límits. Una feina de la que ara en gaudim tots.

Gent que ha fet i fa aquesta feina sense esperar premis ni reconeixements, però tot i això és de justícia que tot aquest esforç sigui reconegut. Per això me n'alegro molt de que la iniciativa que es va iniciar per tal que la Sala d'Actes de l'Arxiu Històric del Districte porti el nom d'Anselm Cartañà hagi estat acceptada. I que també el 4 de juny a les 19,30h es realitzi un reconeixement públic a la Sala de Plens del Districte de Sants Montjuïc.



Us adjunto també el text que van publicar al bloc de reconeixement a l'Anselm Cartañà.

L’Arxiu Històric de Sants es va fundar l’any 1931 donant resposta a l’estat d’opinió que s’havia creat davant la possible pèrdua dels referents històrics dels antics pobles agregats a la ciutat al final del segle XIX.   La iniciativa, que va sorgir del Club Excursionista de Sants i impulsada pel soci Jaume Peris, fou recollida més tard per la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) de Sants i va tenir des d’un principi molt bona acceptació entre el veïnatge. El fosc període de la guerra i de la postguerra va posar fre als resultats obtinguts durant els primers anys de funcionament i no va ser fins als anys 50 que es va anar recuperant l’activitat d’una manera progressiva.


És a partir dels anys 70 que Anselm Cartañà, soci actiu de la UEC i juntament amb altres socis, va donar un impuls a la recopilació de dades i documents, i la seva classificació, iniciant les tasques de recerca de la història del barri i la seva gent. Custodiats per la UEC de Sants en unes condicions força precàries, el fons patrimonial va anar creixent constatant que els materials allà dipositats constituïen un llegat important i d’un notable valor historiogràfic per la seva singularitat, que calia conservar i ampliar. En aquesta època es van fer alguns treballs de recerca sobre toponímia i la tesi doctoral del geògraf Carles Carreras sobre Sants. Anàlisi del procés de producció de l’espai urbà de Barcelona (Barcelona, 1980) que prologà i assessorà l’Anselm.



La seva actuació insistent com a voluntari cultural amb una participació activa en la difusió i explicació de tot el que feia relació a la història del barri i al sentiment de pertinença d’una comunitat va aconseguir que el moviment veïnal pogués argumentar amb raons històriques i documentals algunes de les reivindicacions que efectuà a l’hora de reclamar espais urbanístics i equipaments, dels quals estaven tan mancats els nostres barris. En aquest sentit, cal destacar l’aportació a la campanya «Salvem Sants dia a dia» (1974) , l’exposició a l’aire lliure «Sants retrospectiu» a la plaça de Sants, l’any 1975, o la col·laboració en els actes organitzats per recuperar les antigues Cotxeres de Sants per a l’ús dels veïns.



El procés de difusió va facilitar el coneixement de l’Arxiu en l’àmbit del barri i àdhuc de tota la ciutat. Aquesta va ser una de les raons per la qual les associacions de veïns incorporaren entre les seves reivindicacions la de mantenir, dignificar i potenciar els arxius de barri. Aquesta exigència també va ser recollida per tots els partits polítics en els seus programes per a les eleccions municipals de l’any 1979.



Al final dels anys setanta, es començà a veure que una entitat modesta com la UEC de Sants, tot i la seva voluntat de servei al barri i al país, no podia mantenir com a servei públic l’Arxiu Històric, i menys tenint en compte la important projecció social que en els últims temps havia assolit, i el considerable volum de materials que havia incorporat als seus fons.



Després d’un procés intern de discussió, on l’Anselm va ajudar a crear entre els socis la consciència de que l’Arxiu s’havia de cedir a una institució pública que el dinamitzés, els fons de l’Arxiu es van oferir el 1979 a la ciutat de Barcelona, --essent Regidor de Cultura en Rafel Prades-- que van ser acceptats de facto. Malgrat la bona predisposició de l’administració per fer-se càrrec del fons patrimonial, la seva aplicació pràctica es va realitzar amb lentitud.



L’estiu del 1983 s’acabà la restauració de l’edifici La Casa del Rellotge (vestigi del Sants medieval) i s’hi va traslladar la documentació i l’escàs mobiliari de què l’Arxiu disposava. Immediatament, la UEC de Sants va concretar amb el Consell del Districte les condicions per a la cessió, que es formalitzà uns anys més endavant. El 9 d’abril de 1987, el regidor president del Consell Municipal del Districte de Sants-Montjuïc, Josep Espinàs, i el president de la Unió Excursionista de Catalunya-Sants, Francesc Miralles, signaren l’acord de la cessió dels fons documentals a l’Ajuntament a canvi d’una instal·lació adequada i un funcionament públic com a arxiu municipal.



L’any 1991 es van crear Arxius Municipals a cada districte que havien d’acollir els arxius administratius i els de caràcter històric i es va professionalitzar el servei.  Aquest arxiu  incorporà els materials provinents de l’Arxiu Històric de Sants. Durant aquesta dècada, des de l’Arxiu històric es van anar creant en cada un dels barris del districte els Centres de Documentació Històrica, atesos per voluntaris, amb la missió de recuperar el coneixement històric i el patrimoni documental dels barris, a l’estil de com ho havia fet des de els anys 30, l’Arxiu de Sants. El Consell Municipal de Sants-Montjuïc aprovà en la sessió del plenari del 9 de juliol del 1996 la constitució i les normes de funcionament intern dels Centres de Documentació Històrica del Districte.



En aquesta època, un grup de voluntaris liderats pel Cartañà, van continuar fent una important tasca de informació, prospecció, aportació, recollida, cessió i classificació de materials sota les directrius de l’arxiver municipal. Durant aquesta època es va mantenir  la raó principal de l’existència de l’Arxiu: que fos una obra col·lectiva de tots els veïns de Sants, Hostafrancs i la Bordeta. Entre l’Ajuntament i el veïnat hi havia una relació més que cordial. Cal destacar el paper de l’Anselm a l’hora d’assessorar i orientar els estudiosos sobre els fons de l’arxiu i la història del barri, així com la labor de divulgació feta a les Escoles.



L’any 1992, Anselm Cartañà fou nomenat Arxiver Honorari i l’any 1997 se li atorgà la Medalla d’Honor de Barcelona, en la seva primera edició, entre d’altres per “la seva valuosa col·laboració amb l’Arxiu Històric de Sants”.



L’any 1991 es va iniciar la publicació dels “Quaderns de l’Arxiu” i entre el 1993 i el 2003 es publicà una col·lecció de llibrets amb la denominació “Conèixer el Districte de Sants-Montjuic”, sota la direcció de Jaume Ríos. D’aquesta sèrie --de caire històric i divulgatiu-- se’n publicaren 13 números , i  fou una experiència pionera a la ciutat de Barcelona, imitada per altres arxius.



L’estiu de 2004, de manera incomprensible, el Districte va prescindir del local que feia de magatzem de l’Arxiu i la tasca dels voluntaris va desaparèixer. Malgrat la pressió exercida per un grup important de veïns i amics de l’Arxiu a la Regidoria del Districte no va ser possible



L’Anselm Cartañà creu que mentre l’Arxiu anava creixent gràcies també a les aportacions i al treball dels voluntaris, tasca feta amb il·lusió, de manera anònima, altruista, sentida i sàvia, s’anava preservant la memòria històrica amb una manera de fer que tenia un sentit col·lectiu,  social i humà i tenia la capacitat de generar la confiança dels santsencs i es constituïa en dipositari de documentació (manuscrits, fotografies, cartells, plànols, llibres, premsa, etc.) que ben segur mai, els veïns i veïnes no haguessin donat a un arxiu públic de caire principalment administratiu.



En el moment en que l’Administració  va professionalitzar i institucionalitzar l’Arxiu  i va prescindir dels valors que aportaven aquests voluntaris implicats i coneixedors del més profund sentir del barri, es va perdre l’essència d’aquest Arxiu Històric i del seu sentit inicial.


Un miracle a Sants

Tenint un nom com el que tenim: Sants, no ens hauria d'estranyar que la nostra sigui una terra de miracles. Us recullo un que he trobat a la web www.oreneta.com i que va estar recollit al llibre:

Pedro Alfonso de Burgos (1594). Libro de la Historia y Milagros, hechos a invocacion de nuestra Señora de Montserrate. Barcelona: Sebastian Cormellas.

Nuestra Señora de Montserrat salva a Pere Prats de una mula enfurecida


De uno que arrastrandole una mula no recibio daño. Milagro 268.

En el mes de Noviembre, del año de M.D.L. El señor Pedro Prats natural de Barcelona, yendo para Esplugas casi a media noche, delante de la villa de Sants, cayo con el la mula en que yva en un valladar, y no pudiendo sacar los pies delos estribos, se levanto la mula con furia y le llevo arrastrando un gran pedaço de camino. Fue cosa milagrosa, que invocando con mucha devociona nuestra Señora de Montserrate, y offreciendo de visitar su sancta casa, se rompieron a deshora las aciones que eran rezias y nuevas, como si la cortaron con un cuchillo: y levantandose sin ningun daño en persona ni ropa, haziendo infinitas gracias de tan gran beneficio, vino a esta sancta casa a cumplir su promessa a xxj de Mayo MDLI.

dissabte, 18 de maig de 2013

El Daguerre de Sants

Avui comparteixo amb tots vosaltres un projecte molt interessant que ja fa uns dies em van enviar des de l'Associació Fotoconnexió, una associació cultural creada a Barcelona amb la finalitat d’investigar, conservar i difondre la fotografia i l’audiovisual en tots els seus aspectes, principalment, en l’àmbit català. 



El Daguerre de Sants. Memòria d’un barri és un projecte de Fotoconnexió que inclourà una exposició fotogràfica itinerant, la participació ciutadana i la recuperació de la memòria visual d’un barri. 

Fotografia Daguerre, situat al número 78 del carrer de Sants de Barcelona, és un estudi de retrat fotogràfic únic a Barcelona amb uns cent anys d’antiguitat que, fet construir expressament pel fotògraf Martí Bonet, encara conserva l’estructura principal i les dependències originals d’una galeria de retrat clàssic. És un dels pocs en la seva tipologia que es manté en actiu a la ciutat i, actualment, és regentat per Francesc Tàpia Bonet, la tercera generació de fotògrafs. La conservació d’aquest edifici i el seu patrimoni fotogràfic suposa la salvaguarda d’una part de la història de la fotografia, així com la de Sants i els seus habitants. 

Per fer efectiu aquest projecte, a Fotoconnexió, hem realitzat una campanya de micromecenatge a través de la plataforma de finançament col·lectiu Potlatch, 
http://www.potlatch.es/proyecto/109. 

Els premis o recompenses els trobaràs força interessants.
T’animo a col·laborar amb nosaltres per fer realitat aquest projecte !!! 
Et demanem la teva aportació voluntària i si pots fer difusió del projecte. 
Gràcies !!!

Intentarem recollir un mínim d’uns 1.500€, però si en podem aconseguir més diners 
podrem organitzar una exposició més lluïda. El Daguerre de Sants. Memòria d’un barris’ho mereix. 

L’exposició inaugural serà a la Sala Lluïsa Franch de les Cotxeres de Sants el 14 d’octubre de 2013. Desprès començarà el període d’itinerància per Sants, Hostafrancs i la Bordeta i altres punts de la ciutat de Barcelona.

Si ens vols seguir ho pots fer a través del nostre web http://www.fotoconnexio.org, les xarxes socials: https://twitter.com/Fotoconnexio 
https://www.facebook.com/fotoconnexio

Els retrats que els veïns vagin portant durant la campanya de recollida de fotos, així com altres notícies i informació general sobre El Daguerre de Sants. Memòria d’un barri ho anirem publicant al bloc www.eldaguerredesants.wordpress.com

divendres, 17 de maig de 2013

Maig i Juny plens d'activitats


M'han arribat moltes convocatòries per a xerrades, passejades i activitats diverses al voltant de la història als nostres barris. Se'm fa molt difícil l'assistència, però estic convençut de l'interès de totes elles, així que les comparteixo amb vosaltres.


18 de Maig 
A les 10,30h al Centre Social de Sants
La industrialització

Passejada històrica

19 de maig
A les 11h a la plaça de Sant Jordi (Centre d'Estudis de Montjuïc)
Les pedreres de Montjuïc
Passejada històrica

21 de Maig 
A les 19h a Cotxeres de Sants
Escolars, mestres i escoles durant la guerra civil a Sants 
Xerrada a càrrec de Joan Sanromà

30 de Maig 
A les 19,30h a l'Espai Obert 
La Barcelona romàntica i revolucionària de les Bullangues
Xerrada a càrrec de Celia Romea Castro, profesora titular del Dep. Didàctica de la Llengua i la Literatura UB i autora del llibre Barcelona romàntica y revolucionaria. Una imagen literaria de la ciudad, dècada de 1833 a 1843.



31 de Maig 
A les 19,30h a l'Espai Obert 
La revolta de les quintes 
Xerrada a càrrec d'Agus Giralt Historiador i autor del llibre Del somni al silenci. Segona República i Guerra Civil.


1 de Juny 
A les 10,30h al Centre Social de Sants
Edificis singulars a Sants
Passejada històrica



A les 19,30h a l'Espai Obert 
La Setmana Tràgica 
Xerrada a càrrec de Teresa Abelló, doctora en Geografia i Història, professora titular d'Universitat (UB)


2 de juny
A les 11h al Portal de Santa Madrona (Centre d'Estudis de Montjuïc)
La Fontada a Tres Pins (Montjuïc)
Passejada històrica

4 de juny 
A les 19,30h a la Sala de Plens del Districte de Sants Montjuïc 
Reconeixement a Anselm Cartañà

9 de juny
A les 11h a la plaça  d'Espanya a la cruïlla amb Creu Coberta (Centre d'Estudis de Montjuïc)
El turó de la Font de la Guatlla
Passejada històrica

10 de juny 
A les 19h a l'Institut Lluís Vives
Sota les bombes. La fi de la inocència
Representació a càrrec de l'alumnat de 1r d'ESO de l'Institut Lluís Vives.

dimecres, 15 de maig de 2013

15 de mayo de 1848 - Fiesta de san Isidro


El 15 de maig es commemora la mort de Sant Isidre, un llaurador madrileny que va ser canonitzat i que és el patró de la pagesia. Un text recollit a la web www.oreneta.com

Ningun santo por encumbrado que fuese el lugar que ocupó en el mundo, cuenta con tantos clientes como el bendito san Isidro, y no sabemos si quizás serian los hombres mas felices si fuese mayor el número de esos clientes. Muy lejos nos llevaría el discurso, si dándole rienda suelta escribiéramos todo lo que nos iría dictando, y fuera necesario meternos en el resbaladizo terreno de la ilustracion, y pasearnos por el escabrosísimo de la política, en donde nos saldrian al paso los amigos de la agricultura y los defensores de la industria, y al fin y al cabo despues de tropezar y de resbalar y de andar á gatas, probablemente acabaríamos por rompernos la cabeza, y decir grandes y muchos disparates en concepto de unos, y verdades como el puño en opinion de otros. Recorran pues esos terrenos los que escriben ad hoc, como suele decirse en la moderna jerga, y hablen y desbarren, que todos lo hacemos, que es una bendicion de Dios.

El Añalejo avisa hoy á los devotos de Barcelona para que acudan á la iglesia de san Pedro de las Puellas, en donde los hortelanos de las inmediaciones de la puerta nueva obsequian con una solemne misa á su patron san Isidro, y avisa tambien á los devotos del Pla, que los labradores de Sans, Sarriá, las Corts, san Gervasio, Gracia y otros pueblos obsequian asimismo al santo labrador con una buena funcion en la iglesia, y luego festejan á las doncellas y casadas con bailes de envelat y de salon, en donde ellas y ellos se divierten á mas y mejor, y nó tan candorosamente como se divertía san Isidro. Si este santo viene en dia de entre semana, los bailes suelen reservarse para el primer domingo, lo cual prueba que nuestros labradores son amigos del baile, pero nó tanto, que por él olviden el trabajo, lo cual es uno de los rasgos que hacen la apología de estas honradísimas gentes. Quiera san Isidro ser su intercesor para con Dios, á fin de que tengan tan buenas cosechas como merece su continuo y duro trabajo, el mas pesado y molesto de cuantos ejerce el hombre, y el que por desgracia queda muchas veces peor recompensado.

Juan Cortada & José de Manjarrés with Josefina Roma (1848). El libro verde de Barcelona. Añalejo de costumbres populares, fiestas religiosas y profanas, usos familiares, efemérides de los sucesos mas notables acaecidos en Barcelona. Barcelona: Sauri.

dilluns, 13 de maig de 2013

La contribución de Sangre


El 4 d’abril de 1870 es van convocar les quintes. A Sants la resposta no es va fer esperar. Les dones van aturar el treball a fàbriques com l’Espanya Industrial i es van dirigir a l’església per tocar a somaten i al consistori santsenc per aturar el sorteig. Mentre al Pont de’n Rabassa, es va aixecar una barricada. Començava així la Revolta de Quintes. Un aixecament que s’escamparia pel pla de Barcelona i seria molt important a Gràcia.

Una revolta sobre la que ja us n’havia parlat, però sobre la que he volgut compartir amb vosaltres un text contemporani, La Contribución de Sangre,  relación detallada de los sucesos ocurridos en Barcelona y pueblos circunvecinos en la última insurrección un llibret escrit per J.R. y R. el redactor del diari republicà la Razón.

Barricades al Pont de'n Rabassa, davant de l'Espanya Industrial

III.

El dia 4 por la mañana se supo que ocurria algo en el vecino pueblo de Sans. Efectivamente, desde los barrios de San Antonio se oia distintamente el toque de somaten. He aquí el relato de los sucesos ocurridos en dicho punto, que hace el diario El Telegrafo del dia 5, edición de la mañana:

“Vamos a referir a nuestros lectores los tristes sucesos ocurridos en Sans en el dia de ayer, tal cual han llegado a nuestros oidos por conducto que tenemos por seguro. A primera hora de la mañana se reunió el ayuntamiento en la casa del pueblo para verificar el sorteo, y antes de comenzar esta operación empezaron a amotinarse las mugeres de las fábricas y muchacchos, formando una masa imponente que se calcula no bajaría de dos mil personas por las cuales se presentaron en las casas populares. Tiraron por el balcon la mesa, las listas, todos los papeles que encontraron en los armarios de la secretaría y cuantos muebles había, encendiendo una hoguera cuyas llamas escendían de la altura de las casas. El motín se dirigió entonces a la iglesia y las mugeres apoderándose de las llaves del templo y del campanario se encerraron dentro y empezaron a tocar a rebato. A este llamamiento responió la población formando barricadas y algunos individuos del ayuntamiento se retiraban a sus casas entre ellos el alcalde segundo, cuando fué alcanzado y muerto. otro dindividuo del ayuntamiento recibió una cuchillada en el pescuezo.

Así continuaron las cosas y en el entretanto aparecieron armados algunos paisanos. Luego en la capital se tuvo conocimiento de lo que pasaba en Sans se mandaron fuerzas del ejército. Hasta aquí llegan nuestras noticias sobre la manera como comenzó el tumulto de la quintas de Sans. La Crónica continuando el relato dice:

“Acabamos de llegar a Sans; es la una y he aquí lo que hemos visto:

A la derecha del puente que divide el pueblo de Sans del barrio de Hostafranchs, se ha construido con las piedras que había apiladas para la recomposición de la carretera, una barricada que tapa la entrada del puente: en medio de ella hay una bandera: su construcción no nos ha parecido a propósito para resistir el empuje de la tropa y creemos que, si desgraciadamente hay necesidad de acudir a las armas, será tomada en muy breve espacio.

Detrás de la barricada, a alguna distancia (suponemos que seria a la otra entrada del puente) vimos algunos carros en hilera, no en forma de barricada, que habian puesto allí como medida de precaución.

A la entrada de la calle de Hostafranchs había apostados cuatro soldados y un cabo de caballería: detenían los carruajes, pero permitían circular libremente a todo el mundo.

Frente a la barricada había fuerzas de infantería, carabineros de a pié y a caballo, y caballería del ejército. Los vecinos de la calle, a pesar de la preséncia en la tropa y en la barricada, no faltaban mugeres que estaban a las puertas de sus casas.

La caballería estaba en aquel momento desmontada y había cesado el toque de somaten a eso de las doce y cuarto. Al llegar las fuerzas en columna de ataque, los de la barricada, levantaron el pañuelo blanco pidiendo parlamento, lo que les fué concedido.

Las primeras negociaciones no dieron resulta, pero se reanudaron de nuevo y se convino en que se retirarian los de la barricada, siendo esta deshecha. Entonces cesó el toque de somaten.

En la barricada habria unos cien hombres armados con escopetas, es decir, armas no muy a propósito y de no muy buena calidad.

A eso de las 12 y 32 minutos hubo un momento de alarma producido por un rumor sordo de los alambres telegráficos, suponiéndose que los habian cortado. Poco después dejose oir de nuevo el toque de samaten.

Nos retirábamos ya, y vimos que la caballería montaba: a alguna distancia de la tropa, y detras de esta vimos aparecer unos diez y ocho paisanos armados de carabinas por una esquina, pero no vimos que pasasen adelante.

Posteriormente sabemos que empezó el fuego, y se tomaron las barricadas. A última hora de la tarde entro en esta Ciudad alguna fuerza procedente al parecer de Sans con una cuerda de paisanos presos que fueron conducidos a Atarazanas.”

Esto dice el citado periódico de dicho dia. Nosotros a la una y media proximamentes vimos marchar a dicho punto una columna compuesta de un batallon de infanteria, algunas piezas de artilleria de montaña y una corta escolta de caballería.

He aquí como termina el relato de lo acontecido en dicho punto, la Crónica del mismo dia, edición de la mañana:

“Segun nuestras noticias, rompióse el fuego den Sans poco después de la tarde. La barricada fué tomada por la bayoneta sin que se hallase la resistencia que esperaba, pero esta continuó despues desde las casas, arrojando, los que en ellas se habían refugiado, tiestos y piedras a la tropa. Los paisanos armados en Sans ascenderian a unos 160 o 200. Sabemos que han tenido bajas y muertos, pero no podemos fijar el número de las desgracias que hay que lamentar.

Tambien hay que lamentarlas en la tropa. Unas diez, segun nuestras noticias, han sido bajas que ha tenido, entre ellas dos carabineros y un soldado muertos. Un oficial de carabineros salió herido, habiendo sido muerto su caballo; y se cree que un cabo del mismo cuerpo, gravemente herido, habrá dejado de existir a estas horas.

Tambien se dice que ha habido otro oficial herido.

Los prisioneros hechos por la tropa son diez y seis.”

Es decir, el motín, principio de los acontecimientos, fue iniciado por mugeres y niños, y por lo mismo, no reconoció carácter político determinado. La sofocación del mismo costó solo una tarde escasa.

Si el movimiento posterior se hubiese combatido con el mismo celo que el efectuado en Sans, ni tendriamos que deplorar tantas desgracias, ni a la circulación de los intereses materiales se hubiera visto interrumpida por tantos dias, ni la zozobra y la ansiedad habrian dominado en tan alto grado en el corazón de los vecinos de esta Capital y pueblos del contorno.

¿A qué debemos atribuir lo que podriamos llamar inacción en el ejército? ¿Contaba la Autoridad militar con pocos medios? Pocos eran tambien los sublevados. ¿Ignoraba dicha Autoridad la posición de estos? No queremos hacerle el poco favor de suponerlo, pues la primera obligación del que ataca es siempre contar las fuerzas de aquel a quien se ataca. (...)

Sobre l’acció dels santsencs a la revolta de quintes encara es fa algun esment més a La Contribución de Sangre.

VII

A media tarde recibióse la noticia de que en la villa de Gracia se habian incendiado los papeles de la quinta y todos los objetos de la misma. Díjose que los amotinados en gran número junto con los de Sans que habian abandonado aquel pueblo en el mismo día, segun hemos dicho anteriormente, se fortificaban, construyendo barricadas con los adoquines de las aceras, las mesas del mercado y los arboles del Paseo. (...)

XX

En el dia anterior  , y en presente continuaron llegando algunas fuerzas. Esto pareció reanimar algun tanto a los que tan cogidos de sorpresa se hallaron en los primeros momentos de la sublevación. Dos batallones de infanteria, unidos a otras fuerzas que habian llegado el dia anterior junto con dos de ingenieros, vinieron a aliviar la penosa y aflictiva situación de los valientes, que desde los campanarios se defendian atacando a todo ser viviente y de los que disparaban continuamente sus cañones contra la vecina Villa de Gracia.

Digna de mentarse es la marcha de los ingenieros. Al llegar a Molins de Rey, tuvieron que cambiar el ferro-carril por la alpargata, por hallarse la via interceptada. En San Feliu de Llobregat fueron atacados por el paisanage, causándoles algunas perdidas. Resistieron y atacaron la población. Unos 15 de los amotinados se refugiaron en la Iglesia, en cuyo sitio se rindieron. El coronel del batallón dirigióles la palabra y terminada su amonestación, dejóles en libertad.

El batallon continuó su marcha hasta Sans, siendo hostilizado más o menos, hasta que al llegar a dicho punto, fué tomada una avanzada por algunos paisanos. Encerrada en el Teatro, se la desarmó, dandosele libertad, después de habérsele repartido munición de boca en abundacia. Personas que presenciaron la sorpresa, nos han asegurado, que el batallon entero habria caido en el garlito, a tener el paisanage una pizca de dirección.

El general tenia pues a su disposición un número considerable  de fuerza. Podia atacar sin recelo a los sublevados de una manera enéergica y decisiva. Localizada la sublevación de la Capital en los barris de San Pedro y en los Arrabales, tomados militarmente los demas puntos, cumplidas con rigurosa exactitud sus rigurosas disposiciones y con fuerzas tan considerables, estaba en disposicion de acabar con ella en pocas horas.

No obstante siguieron llegando tropas hasta el viernes, y hasta el sábado no se tomó Gracia, sin duda porque estaba escrito que debia ser semana redonda, la que empezaron con los disturbios de Sans.

Si voleu saber-ne més sobre la Revolta de Quintes us recordo fer un cop d'ull al projecte que a Gràcia es va fer al Twitter. Més a les Jornades La de Rosa de Foc.

dissabte, 11 de maig de 2013

Neix el primer sindicat a Espanya, la societat de Teixidors


El 10 de maig de 1840 va néixer el primer sindicat a l'estat, la societat de Teixidors. Per aquells anys Sants ja es preparava per la instal·lació de les grans industries del tèxtil. Us adjunto una cançó que he trobat a la pàgina web, molt recomanable, oreneta.com que es va compondre en motiu d'aquesta celebració.

Festivitat que selebra la Societat de Teixidós de Barcelona, ab conmemoració del dia de la seba instalació, la cual fou instalada ab aplauso general lo dia 10 de maix de 1840

Per fi ya enarbolat
veyem lo san pendó,
quens diu Societat,
Fraternitat y Unió.
Deu anys sempre oprimits,
deu anys sempre lligats,
y deu anys perseguits,
deu anys esclavisats.
Tot perque units formabam
tan santa asosiasió,
pues sols als tirans volan
la nostra destrucció.
Lo any mil vuit sens curanta
la asosiasió has formá,
perque pugues al pobre
trevallan teni pá.
Mes, a cuatra egoistas
nols cumbenia aixó,
y destruhi volian
la nostra asosiasió.
Mes homes sempre rectes
y de bons sentimens
impabits han fet frenta
a tots los elemens.
Ni presons ni desterros
res de aixó als a fet pó,
sempre han estat al frenta
de nostra asosiasió.
Los teixidos desitjan
solament treballá,
guanyan lo que just sia
sense may composá.
Lo dels demés estats
també volan aixó,
pues totom fraternisa
ab nostra asosiasió.
Desde el instan ditjos
quel poble se aixacá,
que gosa de repós,
ningú al persegueix ya.
Lo gobern a permés,
com era de rahó
que tutom disfrutes
del dret de asosiasió.
Posat ab armonía
pobres y fabricans,
la poca unió que y abía
ya nols causen espans.
Ara plegats disfrutan
de pau y de unió,
y aixis la competensia
faran a altra nació.
Pero una ma oculta
de servils maleits
voldrian altra volta
de veurans desunits.
Mes no creguin los necios
que ú pugan lográ, no,
que el pobla no es cap tonto,
ya coneix la rahó.
Ab las nostras discordias
per fi ya habem entés
quels que y feyan ganancias
heran als estrangés.
Pero aixó ha uns y altres
vuscaban disenció
pues solament bolian
la nostra destrucció.
Aquesta junta mista
que hara se ha format
als habem de dar gracias
pues tot u han arreglat.
La forma el bras dels amos
y al del treballadó
perque sia mes forta
la nostra asosiasió.
An posat las tarifas
ab un preu arreglat
aixís no y aurá queixas
de Pera ni Bernat.
Suegectes a la lley
com es de obligació,
sia rich, sia pobre,
fasi ella la rahó.
Si sempre protegit
como ara agues estat,
lo jornalé estaria
sempre subordinat.
Pues ell lo que desitja
es la pau y la unió,
y a la seba familia
pudé dá educació.
Despotas y tirans
nols pot aixó agradá,
jermans contra jermans
voldria fe barallá.
Obehiu, sí, al gobern,
que es lliberal y bo,
sensa may separarvos
de bostra direcció.
Units tots com esteu
sou fors y sou potens
may mes bos separeu
no cregueu als dolens.
La unió es la forsa
comprengueu ma intenció,
desunits sou un fil,
units feu un cordó.
Un fil totom lo trenca
mes que sia petit.
¿Mes un cordó, digueuma,
qui será lo atrevit?
Pues vosaltres units
formeu aquest cordó,
ya os y dit que la forsa
sempra está ab la unió.
Si mal intensionat
un vos desacredités
entregueulo abiat
que li formin prosés.
No es honrat lo pillo
que vol la destrucció,
que el poble sempre honrat
guanya el pá ab sa suó.
Vingan los que denigran
han aquest pobre honrat
mireulos que compacta
marcha la Societat.
Mireulos que galans
van tots a la funsió,
pera tributá gracias
al seu inclit patró.
Tan sols de cuntemplarvos
lo cort se me engrandeix,
mireu lo demes poble
que conten los segueix.
Qui no estará conten
veixen vostra unió;
ab ciutadans tan probos
es feliz la nació.
Despues que ja en el temple
a Deu gracias heu dat
pera que protejesca
la bostra Societat,
aneu a la campinya
tots juns y ab unió
a selebrá lo dia
de vostra asosiasió.
Seguiu, seguiu units
vos torno a repetí
que ab la unió podreu
alcansá vostra fi.
Per treballs ni per penas
may vos desoniu, no,
que allavors causariau
la vostra destrucció
la llivertat sagrada
aquet dó os ha tornat
deu vivas a Espartero,
també a la llibertat.
Per tans sagrats objectes
jureu tots ab unió
de defensá la Patria
tanbé la Asosiasió.

dimarts, 7 de maig de 2013

Història del moviment okupa a Sants

Referent del moviment okupa a Barcelona el CSA Can Vies enguany ha arribat al seu 16è aniversari. Uns anys en que ha acollit tot tipus de col·lectius sociopolítics i de manifestacions culturals que no tenien cabuda en  d'altres emplaçaments del barri. Comparteixo avui un vídeo fet ara fa un any per la Televisió Comunitària de Sants en que es recull la història de Can Vies i del moviment okupa a Sants.


dilluns, 6 de maig de 2013

Passejada Poètica i Artística Homenatge a Salvador Espriu

El dissabte 11 de maig (de 10 hores a les 14) es fa un recorregut poètic pel barri de Sants dedicat a l'obra de Salvador Espriu. L'activitat, en la qual es llegiran poesies i textos espriuans, farà un recorregut per diversos espais del barri. L'inici és a les Cotxeres de Sants i l'acte final es farà a l'espai de la Biblioteca de Can Batlló.

dijous, 2 de maig de 2013

L'Esquella de la Torratxa i l'emperador del Paral·lel

Un nou article dedicat a Lerroux, el conegut  emperador del Paral·lel, aparegut a l'Esquella de la Torratxa després de l'atemptat d'Hostafrancs.

L'atemptat de dijous al vespre tingué el privilegi de soliviantar l'esperit fins de les persones més indiferents. Tanta vilania no es comprèn, no s'explica, no té justificació ni pretext possibles. Contra els tirans que oprimeixen un poble, moltes vegades ha procedit la indignació pública... Però, ¿quan s'ha vist usar aquests procediments contra els apòstols que pugnen pacíficament per la seva alliberació? Sota aquest concepte, l'atemptat no és vil, sinó també monstruós.

Després de l'atemptat de la Carretera de Sants, ens vénen a la memòria algunes de les frases pronunciades per l'ex-emperador en diferents ocasions. Entre elles, les següents:

"Jóvenes bárbaros ¡matad, morid!"
"Habrá víctimas y recibiran el bautismo de sangre mis antiguos amigos."
"Tengo muchas vidas a mi disposición y, antes no las rinda, las venderé muy caras."
"Mis funerales serán sangrientos."
"El pueblo ha de hacer justícia instantánea, sin apelación a médicos ni farmacias."

Et sic de coeteris.

Es dirà que tot això era xarop de llavi, fullaraca retòrica? Podria ésser, però el cert i positiu és que ha de tenir en compte la justícia: la històrica o bé el gran jurat de l'opinió pública que ha de fallar en última instància.

Ingrat, més que ingrat!

En Lerroux s'ha descuidat de donar les gràcies al poble de Rubí, per la bona acollida que li va dispensar divendres. Tothom coneix la història, per la qual cosa ens abstenim de relatar-la. Que s'empaiti un home, que se l'acorrali, que s'ataqui la casa on s'ha refugiat, trencant els vidres a cops de roc, calant foc a la indignació que produí el salvatge atemptat de la Carretera de Sants.

En dir ningú, s'ha de fer una excepció. Ha d'aprovar-ho en Lerroux, perquè els procediments que amb ell empraren són els que ell ha predicat i que els seus han posat en pràctica.

I abans que tot i per damunt de tot, s'ha d'ésser lògic.

En Lerroux va ésser alliberat de la seva angustiosa situació, per la força pública. I custodiat per la guàrdia civil, hagué d'ésser restituït al seu domicili. De Rubí a Barcelona, un veritable viage de recreo.

¿Que diran els lerrouxistes, que afirmaven que en Salmerón no podria donar un pas per Barcelona, sense anar voltat de baionetes?

Volent passar-se de llest, el diari de D. Alacandro dóna compte del resultat de les eleccions de diputats a Sabadell d'aquesta forma:

"Pi, 2.592 votos; Lerroux, 111. El censo electoral consta de 6.788 electors que han tingut l'excel·lent idea de no votar l'amigo del pueblo."

Esquellots - Número 1.478 - 26-04-1907

Conèixer el barri passejant


El Centre Social de Sants organitza a partir el 4 de maig una sèrie de passejades per conèixer el barri que de ben segur seran molt interessants.  Les passejades començaran a les 10,30 al Centre Social de Sants, al carrer Olzinelles 30.

4 de Maig
El Sants rural (abans del 1850)

18 de Maig
La industrialització

1 de Juny
Edificis singulars a Sants

dimecres, 1 de maig de 2013

L’urbanisme de la repressió

Que l’urbanisme defineix la nostra vida i les xarxes de relacions socials dels nostres barris és una afirmació a la qual crec que poca gent posaria objeccions. Les ciutats, quan han estat pensades, obeeixen a un objectiu molt definit. A començaments del segle XIX moltes de les ciutats europees mantenien encara un traçat de carrers estrets i caòtics. Entre les excepcions importants caldria citar per exemple Londres, que l’any 1666 havia patit un gran incendi que havia obligat a reconstruir-la.

La majoria de les ciutats europees encara mantenien l’urbanisme medieval. Però el segle XIX preparava molts canvis, la majoria dels quals s’havien començat a gestar a Gran Bretanya durant la segona meitat del segle anterior. Especialment a partir del moment en què l’enginyer escocès James Watt reparant una màquina de vapor va idear un seguit d’innovacions que aprofitaven millor el vapor. Començava la revolució industrial i les antigues ciutats medievals de carrers estrets i densament poblades s’omplirien de fàbriques.

Un fet que a Barcelona encara va ser més complicat. Des del 1714 per haver-se oposat a Felip V la ciutat seria castigada sistemàticament. L’estiu del 1717 es va decretar l’aixecament d’una Ciutadella militar per controlar la població, un emplaçament envoltat per un perímetre lliure d’edificacions que equivalia al tret d’un canó. El projecte, pensat per Joris Prosper Van Verboom l’enginyer en cap de les tropes filipistes durant el setge de Barcelona, afectava entre d’altres barris la Ribera, l’àrea més poblada i econòmicament activa de la ciutat. Prop de 1.500 cases van ser enderrocades pels seus propis habitants, que van ser obligats a fer-ho. 

Una ciutat que a més era vigilada pels canons del castell de Montjuïc, que l’any 1753 va ser reconstruït per l’enginyer militar Juan Martín Ceremeño, que era encorsetada per les muralles i envoltada per un perímetre de 1500 vares (aproximadament 1300 metres) al voltant de la muralla en el qual no es podia edificar.

L’any 1718 es va pensar en edificar un nou barri sobre l’antiga Illa de Maians, un projecte del mateix Prosper Van Verboom, però aquesta urbanització va fracassar i el nou projecte no es tornaria a reprendre fins al 1753, un moment en que l’economia i la demografia s’havien reactivat. El nou barri que seria projectat per l'enginyer militar Juan Martín Cermeño, sota les ordres del Capità General de Barcelona, el Marquès de la Mina, seria el barri de la Barceloneta. Un barri que seguia una planta rectilínia i amb cases de planta baixa i un pis.

El model del barri no era nou, ja que aquest tipus de planta rectilínia ja havia estat assajat, també per enginyers militars, a les ciutats americanes i a Itàlia. Com a obra de militars el projecte era pensat per poder controlar fàcilment el barri, amb carrers rectes.  Fins i tot la baixa alçada dels edifici havia de permetre les canonades parabòliques des de la Ciutadella per sobre del barri si era necessari.

Tot i la intenció de l’estat d’empetitir Barcelona aquesta va anar creixent convertint-se a principis del XIX en la ciutat més densament poblada d’Europa. A tot això caldria afegir que a partir de l’any 1833 amb l’aplicació de la màquina de vapor a la fàbrica Bonaplata, situada al Raval, va començar la revolució industrial a la capital catalana. El Raval es va omplir de fàbriques construïdes a espais adaptats, com antics convents. Llocs insalubres, atapeïts, amb soroll, poca llum i poca ventilació. Fàbriques on les màquines funcionaven constantment i on treballaven dones, homes i nens a partir dels 5 anys en interminables jornades laborals. Una incipient classe obrera que a més havia de suportar el pes de les quintes que feien que els seus joves haguessin de marxar a les guerres colonials a defensar els interessos de la burgesia. En aquest context, a partir dels anys trenta, van començar les bullangues, esclats espontanis del descontentament popular. Uns esclats que amb una Barcelona feta de carrers estrets eren difícils de controlar pels militars.

Però com ja he dit abans Barcelona no era l’única ciutat amb un entramat de carrers medieval. L’any 1852 començava a París una reforma ideada per l’enginyer Haussman que sota el lema “París embellit, París ampliat, París sanejat” pretenia obrir grans avingudes per tota la ciutat. Un projecte justificat per les teories higienistes, segons les quals la millor circulació de l’aire faria minvar la mortalitat i evitaria epidèmies com la de còlera que París va patir el 1832. En realitat l’higienisme s’equivocava, ja que la principal font de transmissió de malalties no va ser l’aire sinó l’aigua.

Però amb les teories higienistes a la ma Napoleó III, gràcies a les grans avingudes, facilitava els moviments de tropa i la possibilitat de disparar amb canons sobre les munions a les barricades. Tot i que el lema oficial de la reforma no va ser “París controlat, París reprimit, París silenciat” els governants francesos tenien molt presents revoltes com les de 1830 i 1848.

Pla Haussmann
En paral·lel a la reforma de París i emmirallant-se en ella els governants barcelonins van intentar la reforma de la capital catalana. Els militars ja havien començat l’any 1826 l’obertura de l’eix que formen els carrers Ferran i Jaume I. Una obertura que l’any 1840 va arribar a la plaça de Sant Jaume i deu anys més tard a la plaça de l’Àngel. L’any 1852 l’alcalde de Barcelona Dupuy prosseguia aquest projecte de reforma interior amb l’inici de l’obertura del carrer Princesa. Un eix que, com en el cas francès, permetria el desplaçament de tropes. En aquest cas des de la Ciutadella fins el barri obrer del Raval.

L’any 1854 va començar l’enderroc de les muralles i el 1860 s’iniciava el pla d’eixample de Cerdà. Una quadrícula amb vies de 20, 30 i 60 metres que s’estenia per tot el pla de Barcelona, superant fins i tot el seu terme municipal. Tot i que els models de ciutat foren diferents en els fons les teories higienistes  utilitzades per Cerdà eren les mateixes que va utilitzar l’enginyer francès Haussman.

Pla Cerdà
Una quadrícula que ha donat fama a la Barcelona però que se’ns dubte va ser utilitzada com element de control del poder. Un exemple clar el trobem en el maig de 1937. Observant els planols dels dies 3 i 4 de maig, quan comencen els enfrontaments, es pot constatar que el control anarquista de la ciutat coincideix quasi exactament amb els límits de l’Eixample. Els carrers amples planejats per Cerdà dificultaven les barricades de la mateixa manera com també dificultaven les solidaritats entre veïns.

L'atemptat d'Hostafrancs a el Cu-Cut

Comparteixo avui nous articles i vinyetes relacionades amb l'atemptat d'Hostafrancs. En aquest cas aparegudes al Cu-Cut, al número 258 (25 abril 1907). El personatge que veieu a l'esquerra és Lerroux parlant amb uns "pinxos", als que ha donat unes pistoles. Insinuant que ha sigut el motivador de l'atemptat d'Hostafrancs.



-Torneume les browings. *
-Però ¿Qué no han de tornar a servir?
-No; ho he pensat millor y he resolt empenyàrmeles

(* Les brownings són una marca de pistoles d'origen belga.)

¡¡Oh!!

Obrat, terra, en quatre trossos, 
fes anar lo de baix, dalt, 
que les rasses que en tú creixen 
morin en guerra sanchnant, 
que’ls pobles d'allà a la Xina 
vinguin a parà aquí al Prat,  
que no quedi en lloen del mapa  
poble, vila ni ciutat,  
que'l foch de dins tes entranyes  
surti rabiós, devorant 
els trossos que de tu quedin 
fins que cendra's tornaran, 
y que'l vent ab ràbia fera 
les escombri al infinit  
y que no quedi ni sombra 
d'aquet mon remalehit.  

Aixís s'exclama aquets dies 
el Matón, desesperat 
per no haver tret, ni ab pistoles, 
un'acta de diputat.  

J. Mesalles V

La Rosa de Foc - Jornades per la memòria

L'Universitat Lliure de Sants i el Col·lectiu Negres Tempestes m'han convidat a les Jornades per la Memòria de la Barcelona Romàntica i Revolucionaria, La Rosa de Foc, que tindran lloc a l'Espai Obert a finals de maig. Us adjunto l'explicació de les jornades i el calendari previst.



Aquestes jornades pretenen ser un repàs per la memòria dels sense nom.

L'agost de 1909, el periodista hispanouruguaià Antonio Laredo des del diari La Protesta batejà la ciutat de Barcelona amb el nom de La Rosa de Foc. El terme envoltat de romanticisme i d'ardor revolucionària, definia clarament el clima de combativitat en que s'hi vivia. Una Barcelona amb una història plena de revoltes populars causades per la fam i les males condicions de vida. Revoltes que feren a aquelles persones anònimes per un temps lliures.


30 maig

19:30 "La Barcelona romàntica i revolucionària de les Bullangues",
per Celia Romea Castro (Profesora titular del Dep. Didàctica de la Llengua i la Literatura UB i autora del llibre "Barcelona romántica y revolucionaria. Una imagen literaria de la ciudad, dècada de 1833 a 1843")

31 maig

19:30 "Les revoltes de les quintes", 
per Agus Giralt Historiador i autor del llibre "Del somni al silenci. Segona República i Guerra Civil".

01 juny

19:30 "La Setmana Tràgica",
per Teresa Abelló (Doctora en Geografia i Història, professora titular d'Universitat [UB]) + Creperia + Música