dimarts, 30 d’abril de 2013

La tuberculosis, problema social


Ara fa uns dies compartia amb vosaltres l'article Grandes miserias en una gran ciudad que em va fer arribar en Xavier Vilaró. Un retrat de les barraques d'Hostafrancs fet l'any 1912. Avui torno a compartir un article que parla sobre aquesta època de misèria al barri, i concretament d'una malaltia que va ser una autèntica xacra a la ciutat, la tuberculosi

Una malaltia que ens sembla d'altres temps però que malauradament en l'actualitat creix a Barcelona. Un magnífic article de La Vanguardia de l'any 1901 que resulta una denuncia de les condicions de vida i de treball de les classes obreres i que a la vegada és una exhortació a les classes benestants. Un article que també m'han enviat, en aquest cas la Júlia. Moltes gràcies.

Prometo seguir buscant informació sobre aquest tema. Us deixo amb l'article.

A la tuberculosis sucumbe el rico como el pobre, más si se considera la cantidad que ambas situaciones aportan á su acervo mortal, directamente se va á la conclusión de que es ella hija directa de la escasez, de la falta de cuidados y más elementales medios de existencia.

Es vencido ei poderoso o por fuerza de sus vícios ó innata pequenez de naturales resistencias; de unos y de otra puede escapar por camino llano. El indigente llega á su aniquilamiento por ley de su vida, por dureza del trabajo a que se le somete, por la ausencia total de las apropiadas y precisas condiciones de vida. La desproporción de la mortalidad entre las dos clases se reconoce a primera vista y tal desproporción se debe en la mayor parte a la tuberculosis. Su poder es hoy tanto, que toda modificación que en los resultados de dicha enfermedad pudiera producirse, intervendría en el general índice tanatológico.

Todos estamos Interesados en la lucha antituberculosa o todos debiéramos estarlo;.el pobre por ser el que del mal más sufre,—como en este artículo me propongo demostrar,—el rico por alejar el peligro que en todo caso representa la proximidad de un foco infectante, y además por filantropía—aunque de esta última hay, por desgracia, que fiar bien poco.

Convendría que se supiera umversalmente que en todo contagio las progresiones son geométricas, que cada nueva víctima será causa de otras más, que los resultados se multiplicarán, ereciendo al fin por cantidades inmensas; sería necesario difundir la idea de que en tuberculosis, oomo en toda enfermedad contagiante, un sóio caso evitado representa adeianto de importancia; hay muchas docenas monos de invadidos, mañana centenares y más tarde millares y aún millones; cantidades éstas que, integradas por gente de buena salud, representan una gran masa aprovechable y una enorme disminución dei peligro. Así se comprende como trabajar hoy por la extinción del mal es hacerlo en provecho propio y como el más simple egoísmo debería encaminar a la obra de común defensa. En las pequeñas aldeas, faltas de servicio municipal de incendios, si el fuego estalla encuentra muy pronto energías que lo aislan, reducen y dominan, pero no se crea que todas esas energías obren por afecto al vecino desgraciado, lo hacen en una parta buscando el provecho singular: disminuir la llama que amenazaba el propio y bien provisto granero. La comparación es exacta.

Sin embargo,su alcance no se vé á sencilla ojeada. Los efectos del fuego son inmediatos, los del elemento tuberculígeno demasiado extensos a relativa larga fecha, y de éxito no tan claro. Cerebros incapaces de generalizar, solo impresionados por el detalle, impotentes de reducir a idea matriz la imagen retiniana abundan grandemente. Ellos, en todos sentidos, representan la impedimenta en el fijo y pausado avance de la humanidad y ellos también serán el obstáculo mayor con que los entusiastas en la lucha contra la tuberculosis habrán de tropezar por largo tiempo.

Creo, de todas maneras, que el ejemplo, el escalón lógico prestado a quien no sepa levantarse (instrumento de trabajo intelectual, como dirían los positivistas alemanes) utilizará para que por todos o casi todos se vea la fuerza y la razón de ideas hoy universalmente extendidas: de que para alejar el peligro de la dolencia que me ocupa, lo elemental es la evitación de todo contagio, el propio en primer lugar, el extraño, el colectivo, enseguida. Y si a este contagio contribuye tanto la miseria, con su derivado natural el alcoholismo, por qué no procuramos mejorar las condiciones sociales?

Barcelona, con su movimiento obituario tuberculoso, es una prueba evidente de lo que puede la pobreza en los estragos del mal. Es constante que los distritos 2.°, 3.° 4.° y 6.°, habitados casi de modo exclusivo por gentes acomodadas, sean los que menos contingente dan a la tisis mortal (no llega la proporción aun 30 por 10.000 cada año). Los distritos 1.°, 5.", 7.° y 9.°, que rodean la ciudad y que, a primera impresión se reputarían los más sanos—por hallarse en las afueras: algunos en la falda de los montes vecinos y otros junto al mar—pero que ocupa la población obrera y el firme resultado de la inmigración miserable, contribuyen hasta en un 40 por 10.000 á la mortalidad tuberculosa. Finalmente en el distrito 8. ° (Poble-Sech y Hostafranchs) donde las gentes se hallan más amontonadas, donde son peores las condiciones vitales y más albergue encuentra todo factor influyente en el desarrolló de la enfermedad tisiógena, (trabajo excesivo y sus consecuencias alcoholismo y malas costumbres), la proporción letal por tuberculosis es la mayor de todas, ya que pasa en buena cantidad de las cifras copiadas.

Estos datos no han de sorprender; antes bien son naturales, derivados de causas fijas que no pueden tener sino fijos efectos. Quien conozca la manera de vivir de nuestros pobres (y con ellos cuento á los obreros de salario insuficiente) estará conmigo. 

Causa daño al corazón el cumplimiento de nuestro deber profesional en ciertas circunstancias. La clase media y la aristocrática no tienen siempre idea, á lo menos una parte, de cómo pasan sus días los que sufren. El trabajo excesivo y en talleres pequeños, sucios y mal ventilados, industrias ya de porsí letales, la alimentación escasa y adulterada—en relación con los medios de adquirirla—e! vino tan a mano y útil para matar las penas y otros mil coadyuvantes, que no son de este lugar, pero sí de importancia, menguan la existencia de los organismos. Por otra parte, la vida continuada en habitaciones estrechas, de limpieza imposible y deficiente aireación, el extendido horror al lavado, la escasez de educación de toda clase, contribuyen en grande escala á la obra destructor», y oponen al contagio, estas y las otras causas, hombres y mujeres sin defensa posible.

Y el mismo contagio se facilita por el hacinamiento de gentes, confusión de sanos y enfermos, vida común en espacios cerrados y pequeños y la falta absoluta de precauciones en talleres, oficinas, teatrilios baratos, bailes públicos y tantos otros lugares de trabajo o esparcimiento, en los que la higiene ni de nombre es conocida.

Asi pues, si de un lado disminuyen las resistencias y de otro se facilita la extensión del mal, cómo no comprender que sus estragos sean grandes y que tiendan a aumentar cotidianamente? A falta de defensa siempre corresponde, en enfermedades infecciosas, exacerbación del elemento productor de las mismas; éste encuentra fácil cultivo, se desarrolla intensamente, se aviva y se hace ubicuo. De este modo crece el peligro y se forma el circulo vicioso que, estrechándose cada vez más, acaba con la muerte de millares de individuos que debieran salvarse.

La población rica, en una buena parte, contempla impávida el espectáculo; pero es que ignora el daño que, por contragolpe sufre. No duerma, no abandone á su suerte al desgraciado. Este involuntaria ó inconscientemente puede quedar vengado r>or medio de la extensión de la enfermedad. Y.no es agradable dormir sobre el polvorín ui en casa que amenace su desplome.

AUGUSTO PI Y SUÑER

dilluns, 29 d’abril de 2013

Els refugis antiaeris a Sants, Hostafrancs i la Bordeta. Avui a l'Ateneu Barcelonès

Instruccions en cas de bombardeig (UB)

Avui a les 19,30 faig una xerrada a la Sala Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès sobre els refugis antiaeris a Sants, Hostafrancs i La Bordeta. Contarem al la presència de l'historiador Dani Cortijo. Us hi esperem.

Més sobre l'atemptat d'Hostafrancs


Avui us presento una nova actualització sobre l'atemptat d'Hostafrancs, dos articles diferents sobre un mateix fet. L'atemptat explicat per Cambó i pels lerrouxistes del barri. 



A la nit del 17 d’abril devíem donar un míting al Casino de Sans, en el qual havíem de parlar Salmerón, Odón de Buen, Emili Junoy i jo. A quarts de deu de la nit fèiem via cap a Sans en un faetó els quatre oradors i el fill de Salmerón, que s’hi havia afegit. En entrar a la carretera de Sans notàrem ja fets anormals, com l’apagament de quasi tots els fanals; després sentírem alguns crits hostils; finalment, en passar per davant d’una cantonada, començaren els dispars d’una arma curta contra nosaltres. Als primers, vaig sentir-me ferit i així vaig dir-ho als qui m’acompanyaven. Els cavalls emprengueren una forta arrencada i els trets seguien acompanyant-nos. Ja lluny de l’indret on s’havia produït l’atemptat, hi havia una farmàcia: allí s’aturà el faetó i tots baixàrem. En posar jo peu a terra vaig tenir la sensació d’un desmai, com si una gran hemorràgia interna se m’estigués produint. M’entraren a la rebotiga. L’afecte dels que m’acompanyaven i dels qui anaren venint em prenia el poc aire que necessitaven els meus pulmons per a resistir aquella prova.

Francesc Cambó, Memòries

Las intrigas contra esta campaña antisolidaria fueron constantes y tuvieron digno colofón en el premeditado y simulado atentado contra Cambó, quien fue víctima de unas balas disparadas contra la comedia que llevaron a cabo Juan Rull y sus esbirros. El «atentado» se simuló al regreso del mitin que en Sans celebraron en pro del movimiento solidario Nicolás Salmerón y Cambó, siendo las verdaderas víctimas de aquel censurable y execrable hecho ocho republicanos, ocho veteranos radicales caballeros de aquellos venturosos tiempos de aventura en aras de un ideal. Entre dichos republicanos figuraban el entonces presidente de nuestro Ateneo, Matemala, y los compañeros Miranda, J.Soriano, A. Pujol, quienes soportaron la esclavitud de las rejas durante dos años hasta que, vista la causa, fueron absueltos, habiendo actuado en su defensa tres hombres cuyos nombres, solamente al ser mentados representan un poema a la República: Sol y Ortega, José Ma. Serraclara y Emiliano Iglesias.

El Lerrouxista: Órgano de los radicales de
Hostafranchs, núm. 1, setembre 1934



dissabte, 27 d’abril de 2013

La venjança d'un poble (article a l'Esquella de la Torratxa)

Com ja he explicat moltes vegades la història de Sants està plena de moments violents. Un dels més coneguts és l'atemptat d'Hostafrancs, que l'any 1907 va patir Cambó quan es dirigia a un míting de Solidaritat Catalana a Sants, un moviment que contava amb l'oposició del Lerrouxisme, molt important a Hostafrancs en aquells anys. Un fet sobre el que es va escriure molt i del que vull compartir un text publicat a l'Esquella de la Torratxa, una narració en primera persona des de l'interior del carruatge atacat.

La venjança d'un poble

El lloc que l'amic Cambó va ocupar en el carruatge que ens havia de conduir a Sants, em corresponia a mi. Hi pujàrem per aquest ordre: senyor Salmerón,  que s'assegué al fons, part dreta; senyor Corominas, al fons, part esquerra; en Cambó, que s'instal·là  al costat del senyor Corominas, deixant-me lliure a mi, que darrera d'ell hi vaig muntar, el lloc al costat de don Nicolau. No sé si deliberadament, o si per impuls instintiu d'afectuositat i delicadesa, el meu bon company de glòries i fatigues en la junta de la Solidaritat, em féu aquell gran favor. Si ell seguint el ritme natural de la col·locació, s'hagués assegut  al costat d'en Salmerón, com sembla que devia la bala traïdora que l'ha portat al dintell de la mort, l'hauria arreplegada jo.

Recordo que , quan arribàrem a les immediacions de les Arenes, jo li mostrava a don Nicolau els sinistres montículs i la paret on es parapetava la cabila el dia del míting dels catòlics, contant-li breument aquella salvatjada. Pocs minuts després, es feia amb nosaltres el mateix que s'havia fet amb ells. Se'ns escollí per víctimes d'una emboscada traïdora i nocturna quan sense que ningú pogués dir que l'haviem provocat, ens dirigíem tranquil·lament, confiadament, a fer ús dels nostres drets.

Entre la fosca, al pas del carruatge, vaig entrellucar la turba de vailets i dones que s'agitava; quan vaig sentir els xiulets i crits de "Ara ve, ara ve!", i vaig veure brillar les primeres fogonades, seguides en breu per un tiroteig continu, al llarg de la voravia, prop de l'embocadura d'un carrer mig fosc en el qual els agressors fiaven la fugida. I, ho confesso, més que pels trets que petaven, jo, que en casos de gran perill i per un do especial de la natura, estic serè sense que el cor em doni un esbatec de més, em preocupava pel pobre Cambó que, des dels primers moments digué: "M'han tocat, estic ferit!", cosa que jo llavors, no entenia com pogués ésser, perquè els vidres del carruatge estaven sencers*, i em preocupava també per don Nicolau, pel noble, pel sant, per l'impàvid que, sense amidar el perill, cridava al cotxer que parés, disposat a baixar del carruatge, a la vista mateix dels assassins, per tal de prestar a l'infortunat company, els auxilis deguts.




No es pogué complir tan ràpidament com ell hauria volgut l'ordre que donava i, mentrestant el pobre Cambó, encorbat, lívid, relliscava del coixí i s'emparava en els meus braços.




Pocs instants després, ja traslladat a la farmàcia de'n Sisó, quan el despullaven de les robes per reconèixer-li la ferida, en veure-li la semítica cara afinada i els ulls envidriats, jo el donava per mort... i sentia dintre de la meva consciència com un remordiment... ¿Per què s'havia hagut d'asseure ell en el lloc que em tocava a tu?, em deia una veu interior. I un desig de sacrifici m'envaïa. En lloc d'ell, que és jove i ardit, intel·ligent i actiu; que en la flor dels seus anys és una de les millors esperances d'aquest grandiós moviment de tot un poble, no valdria mil vegades més que fossis tu la víctima? Cinquanta-vuit anys fa ja que porto el cap damunt de les espatlles i encara no he estat, ni crec ésser-ho mai, un desesperat de la vida, tampoc la mort m'ha espantat mai. Però el que jo, en el poc temps que em resta de viure, pugui fer per la causa de la redempció de Catalunya i d'Espanya, ¿què val en comparança del que hauria pogut fer aquest jove, que abans de fer els 30 anys, ha sabut guanyar-se el bastó de general?




I una gran, greu i fonda tristesa m'acorava.

Barcelona s'hi va abocar diumenge a la gran votació... Quin espectacle més grandiós de dignitat i de civisme!... Un espectacle que no es pot descriure en tota la seva col·lectiva grandiositat! Oh, estiguem-ne segurs, cada un dels 53.000 vots solidaris, dipositats en l'urna, tancava una expressió de viu condol envers la benvolguda víctima de la Carretera de Sants, i una protesta d'indignació contra els assassins i els que els han enverinat amb els seus odis, i contra aquests darrers sobretot. L'oligarquia pinxesca, deshonra de Barcelona, va rebre el diumenge 53.000 punyalades. I encara volen que sobrevisqui? No, impossible. En Cambó se salvarà, per obra de la ciència i de l'afecte, però l'oligarquia pinxesca està ben morta.


P. del O.
(Crónica - Núm 1.478 - 26-04-1907)


*Sembla ser que la bala que va ferir Cambó va traspassar la fusta per sota de la finestra. 

dimecres, 24 d’abril de 2013

24 de abril de 1848 - Lunes de Pascua, 1848

Un dilluns de Pasqua de 1848, un text trobat a oreneta.com


Lunes de Pascua.


Este dia es para el pueblo de Barcelona primo hermano, si nó hermano carnal, del miércoles de ceniza, sin que obste para ello la diferencia esencial que hay entre el uno y el otro. Cierto que en las iglesias se celebra la Pascua con la misma solemnidad que en el dia anterior, cierto que es fiesta de precepto, cierto que la religion consagra este dia como de general regocijo; mas en lo esterior nada de ello se trasluce: y aunque en esta parte el dia es muy diferente del miércoles de ceniza, las costumbres populares han acabado por dar al uno y al otro un mismo carácter público. En ambos días la ciudad queda desierta , y sus habitantes se trasladan á la vega inmediata y la cubren toda entera, dándole la traza de un campamento en que estan distribuidas mas de cien mil personas. Como ya la Pascua de resurreccion suele venir hácia la primavera, el tiempo convida para salir al campo, cosa que siempre ha sido muy del gusto de los barceloneses, y que de cada dia va siéndolo mas, porque solo echándose fuera de la ciudad es posible respirar libremente. Cual si hubiese un empeño general en hacinar gentes dentro de Barcelona, toda su área se ha cuajado de casas, que no pudiendo crecer en latitud lo hacen en altura, y si no estuviera prohibido, á la hora de esta habría muchas gentes que habitarían al nivel de las campanas de las torres. Esta angostura y este apretamiento hacen diariamente mas apetecible la salida al campo, y por esto es tan crecido el número de personas
que van á comer á él todos los domingos: pero el miércoles de ceniza y hoy son sin disputa los dos días en que mas personas rinden homenage á esta costumbre. El dulce ambiente de la vega , el verdor que ya cubre los árboles y la belleza de las huertas, que son un modelo de que distan mucho las de España y del estrangero; son en esta estacion otros tantos alicientes para atemperarse á la moda. Barcelona es en tal día verdaderamente triste; y al recorrer sus solitarias calles, bien podría uno
esclamar con el profeta: ¡Quomodo sedet sola civitas plena populo!

¿Ya qué, y á dónde va tanta gente? A derramarse por la llanura hasta una hora de distancia de la ciudad, y á comer lo que á cada cual le permiten sus haberes y su carácter; porque hay pobre manirolo que hoy lo gasta todo, mientras no falta rico económico que va al campo y ahorra. ¿Quién es capaz de formarse una idea ni aproximada de la muchedumbre de carruages que cruzan por todos los caminos inmediatos, y en especial de los que suben y bajan por el paseo de Gracia? Para concebirlo es preciso haber estado en Barcelona, ciudad que en esto como en muchas otras cosas, deja á una distancia inmensa á todas las poblaciones de España. El coche, la carretela, el galerín, la media-fortuna, el inmenso omnibus, el omnibus chiquito, el tilbury y con mas abundancia que todos ellos juntos la tartana, trasladan á millares las personas desde la ciudad á Gracia, Sans, Sarriá, San Andrés, Horta y San Gervasio, mientras muchos millares mas siguen á pie las mismas rutas, y otros millares mas se separan del camino antes de llegar á uno de esos pueblos, y plantan sus reales en mitad de un campo, á la sombra de un árbol, ó al arrimo de una casa de labranza en donde se vende vino. Allí se salta, se baila, se juega , se canta, se tocan la guitarra y el pandero y las castañuelas, y se grita, y se come, y se bebe mucho, y no se riñe ni se emborracha. Es menester que lo sepan los que no lo
ven: estas fiestas populares nunca ofrecen en Barcelona el triste y asqueroso espectáculo de un borracho, ni jamás es turbada su alegría por cuchilladas ni riñas. En esto sí que tienen que aprender algunos nacionales y muchísimos estrangeros. De entre estos, que los hay aqui, y nó pocos, suele alguno embriagarse, y los muchachos le persiguen y se burlan de él, y á veces lo apedrean; y es bueno que lo hagan, pues esto prueba el desprecio con que lo miran, y el convencimiento que tienen
de que es una cosa mala, cuyo castigo decreta la reprobacion general y ejecuta la muchachería.

Las panderetas, las guitarras y las canciones van conduciendo á la ciudad á esa muchedumbre que, cual un magestuoso rio de carne humana, se desliza suave y uniformemente por las puertas, apurando antes de llegar á los guardas, la última gota que en el porron ó bota quedaba. Desbándase á derecha é izquierda luego de haber entrado: tras de la muchedumbre vienen los carruages, y cierra esa dilatada marcha el piquete de caballería que fue á Gracia, y vuelve sin haber tenido nada que hacer en todo el dia. A las diez de la noche toda esa muchedumbre yace en profundo silencio.

Juan Cortada & José de Manjarrés with Josefina Roma (1848). El libro verde de Barcelona. Añalejo de costumbres populares, fiestas religiosas y profanas, usos familiares, efemérides de los sucesos mas notables acaecidos en Barcelona. Barcelona: Sauri.

dimarts, 23 d’abril de 2013

Pi y Margall: el Real Decreto que permite a Barcelona tragarse a seis pueblos es ilegítimo


El 20 d’abril del 1897, per reial decret de la reina Maria Cristina, signat pel ministre de Governació, eren agregats els antics municipis de Sants, de Les Corts de Sarrià, de Sant Gervasi de Cassoles, de Gràcia, de Sant Andreu del Palomar i de Sant Martí de Provençals. Us adjunto un article de Pi i Margall reflexionant sobre aquest decret i sobre el fet que molts pobles s'oposessin a l'agregació forçosa.

LA AGREGACION DE PUEBLOS

Trátase de agregar á Barcelona pueblos contiguos, y el Gobierno, segun parece, está dispuesto á decretarlo, previo informe del Consejo de Estado. (Está escrito este artículo antes de que la agregación fuera un hecho.) Si tal el Gobierno hiciera, quebrantaría, á nuestro juicio, no sólo la ley natural, sino también la ley escrita.

Agregar pueblos es suprimir municipios, y segun el art. 7.º de la ley municipal, no cabe suprimirlos sino cuando la correspondiente Diputación de provincia lo resuelva de conformidad con los interesados. En caso de disidencia, dice el artículo la aprobación será objeto de una ley y, por lo tanto, de un acuerdo de las Cortes.

Que los pueblos que se quieren agregar no están conformes con que se los agregue, nos lo dicen sus protestas y las comisiones que á Madrid envían para que se les respete la vida y la independencia. Aun siendo favorable á la agregación el informe del Consejo de Estado, carece el Gobierno de facultades para imponerla.

Importa poco que con arreglo al art. 4.º de la misma ley proceda la agregación por tratarse de pueblos cuyos cascos se confunden por el ensanche y el desarrollo de sus respectivas edificaciones, cosa que no sabemos si en el presente caso ocurre; en virtud de la discordancia de los interesados, á las Cortes toca decidir si por éste ú otro motivo la agregación debe llevarse á cabo. No porque en una ley se diga que tal ó cual cosa procede en ciertos casos, puede ejecutarse, como entre los interesados haya discordia, sin la resolución de la autoridad competente.

Lo que hoy se intenta se intentó hace años siendo el Sr. Sagasta presidente del Consejo de ministros. Ocurrió lo que ahora: hubo protestas, vinieron á Madrid comisiones, hablaron unos en un sentido y otros en otro los diputados catalanes, y al fin el Gobierno se decidió á mantener el statu quo no sin decir extraoficialmente que nada se haría en caso alguno sin la voluntad de los pueblos de cuya agregación se trataba. A pesar de que entonces regía la vigente ley municipal, no se intentó siquiera llevar la cuestión á las Cortes. ¿Habría de ser ahora menos prudente el Gobierno?

Aseguran muchos que hoy la agregación sería no menos ventajosa para los pueblos que para Barcelona. No lo negamos ni lo afirmamos; decimos resueltamente que esto toca apreciarlo á los pueblos y no á gentes extrañas, incapaces de conocer y pesar los beneficios y los perjuicios.

Cada municipio tiene su personalidad, y en el mundo humano ni las colectividades ni los individuos se resignan fácilmente á perderla. Entre las colectividades políticas, el municipio es sin duda la más natural, y por consecuencia la más refractaria á confundirse con otras, máxime si éstas otras pueden absorberlo sin dejar ni rastros de su pasada existencia.

Nosotros, dicho se está que si mandásemos, ni desde las alturas del Gobierno central, ni desde las de los gobiernos regionales, impondríamos en modo alguno la agregación ni de aquéllos ni de ningunos otros pueblos. Es base de todo nuestro sistema el libre consentimiento, y sin que las poblaciones del llano de Barcelona estuvieran conformes en la agregación, jamás la decretaríamos, ni aun con el beneplácito de las Cortes. El libre consentimiento es para nosotros condición obligada de toda creación, de toda agregación, de toda supresión de municipios.

No tenemos nosotros sobre este punto vacilaciones de ningún género. No las tuvimos nunca.

(De El Nuevo Régimen, Madrid.)

dilluns, 22 d’abril de 2013

Grandes miserias en una gran ciudad

Sants, Hostafrancs i La Bordeta no han estat uns escenaris literaris molt prolífics. Si volguessim fer una llista de novel·les i obres literàries inspirades en els nostres barris acabariem ràpid. Hauriem de destacar la novel·la Seixanta minuts de l'escriptor santsenc Josep Miracle i Montserrat, novel·la sobre la qual algun dia espero donar una bona noticia, i diverses obres teatrals de Juli Vallmitjana i Colomines, un dramaturg que a principis del segle vint va retratar amb molta vivesa els suburbis de la ciutat i el món de la marginació i molt especialment la vida dels gitanos.

Aquest és un personatge sobre el qual feia temps que volia parlar, ja que a les seves obres retrata com era aquest Hostafrancs marginal de barraques de principis del segle XX. Gràcies al  Xavier Vilaró Cateura, que m'ha facilitat aquest reportatge del 1912 podreu descobrir un document contemporani a Juli Vallmitjana. Aquest document ens retrata, molt despectivament, aquesta vida de marginació. Un barri que l'autor compara amb el barri de pidolaires, prostitutes i lladres del París medieval que va immortalitzar Victor Hugo a la novel·la Notre-Dame de Paris. No confondre amb La Cort dels Miracles, el programa sobre teatre dels companys de Sants 3 Ràdio.

Comparteixo amb vosaltres l'article:

Trayendo a la memoria las horribles descripciones de la Corte de los  Milagros y de los inmundos zaquizamis y antros de miseria que como verdaderas llagas pestilentes, ensucian y manchan los barrios más miserables de Londres, existe en la populosa barriada de Hostafrancs, y pegado literalmente a los nuevos y modernos edificios que en esta se están levantando, un infecto hacinamiento de cuchitriles, nauseabundo, inverosímiles a fuerza de ser repugnantes, y que, sin embargo, sirven de morada a familias enteras, donde hombres, mujeres y niños, en una promiscuidad horrible arrastran una vida saturada de miseria, de suciedad.


Reportatge sobre Hostafrancs de l'any 1912


dissabte, 20 d’abril de 2013

Uns barris que es belluguen

Avui us adjunto un article publicat al número 525 de Treball, l'òrgan central del PSUC, en que es parla sobre les associacions de veïns de Sants i en el que entrevisten a alguns dels santsencs que més s'han significat en aquestes lluites. Un article aparegut el 19 d'abril de 1978.


dijous, 18 d’abril de 2013

Sant Jordi 2013

Parada de llibres de la Biblioteca Popular de Sants a Cotxeres de Sants, 23 d'abril de 1936.

Sí, ja ho sé, és el segon any que utilitzo aquesta imatge per Sant Jordi, però crec que enguany està més que justificada, ja que el 23 d'abril d'aquest 2013 (77 anys després d'aquesta instantània) qui es trobarà a Cotxeres de Sants signant llibres seré jo. Un fet que em fa molta il·lusió (i vergonya a parts iguals). 

Tots els que volgueu que us dediqui Del somni al Silenci o que simplement us volgueu apropar em trobareu a Cotxeres de 13h a 14h.

Aprofito per avançar-vos les darrers presentacions i activitats relacionades amb el llibre

Dijous 18 d'abril  a les 17.30h presentació al Teatre de la Parròquia dels Dolors per a l'Aula Oberta de Sants

Dilluns 29 d’abril a les 19.30 h conferència a l'Ateneu Barcelonès sobre els refugis a Sants, Hostafrancs i La Bordeta amb la presència de l'historiador Dani Cortijo.


dimarts, 16 d’abril de 2013

L’estelada més gran de Barcelona al Centre Social de Sants

El Centre Social de Sants i Sants Montjuïc per la Independència van hissar dissabte al matí, una gran estelada a la façana del local social al carrer d'Olzinelles número 30, que onejarà de manera permanent fins a la independència.

Us adjunto dos vídeos, el primer de BTV i el segon de Sants Montjuïc per la Independència.






En Jaume Santomà Raventós

Avui comparteixo amb vosaltres un article aparegut al número 406 de la revista Catalunya Social, de l'any 1929. Una revista catòlica publicada des del 1922 fins al 1936. Una revista que sovint era crítica amb la uniformitat política dels catòlics. N'era director Josep M. Gich, i redactor en cap, J.Civera i Sormaní; hi col·laboraven Ramon Rucabado, Jaume Raventós, Manuel de Montoliu, Josep M.Llovera, Lluís Carreras, Ferran Valls i Taberner i Antoni Griera, entre altres.

Però no destaco aquest article per la revista, sinó pel personatge del que parla, Jaume Santomà Raventòs, un dels personatges importants de la família Santomà. Una família que va ser de les més importants de l'antic poble de Sants però de la qual fins ara no n'havia parlat mai gaire, a banda del fet que Can Santomà, a la plaça Màlaga, va ser cremada el 19 de Juliol de 1936. 

En Jaume Santomà Raventós

El dimarts dia 5 de març passà a millor vida en Jaume Santomá i Raventós. La casa Santomà era a la barriada de Sans una veritable dinastia. L'avi era un pages dels voltants de Barcelona, quan Barcelona no havia encara traspassat les muralles, i les seves terres estaven escampades pels termes de la ciutat, Sans i Hospitalet i ja trobem el seu nom associat tota obra municipal o parroquial del poble de Sans. El pare, En Josep Santoma i Gelabert, ja fou testimoni de l'engrandiment de la ciutat, veié envaides moltes de les seves finques per la seva urbanització moderna i visqué aquella primera etapa de les polemiques sobre l'agregació de Sans a Barcelona. Home senzill, però decidit i de gran carácter, fou a Sans una gran figura i va gaudir de notable popularitat. Tot per tots, fou la seva divisa, ocupa moltes vegades l'alcaldia de Sans, mai no va defugir compromisos de cap mena, plantava cara a les autoritats superiors quan les veia inspirades en l'arbitrarietat. Havia passat més d'una nit pres a les drassanes en aquell temps de sotsobre que precedí la restauració d'Alfons XII i arriba a trepitjar la passera del vaixell que l'havia de portar a Fernando Poo en qualitat de desterrat moments abans d'ésser, diguem-ne, indultat. 


I com que geni i figura fins la sepultura, amb la mateixa enteresa que havia desplegat tota la seva vida va morir, preveient la seva mort propera i parlant-ne amb serenitat i alegria, i increpant els que el volien convéncer que no moriria d'aquella malaltia. I quan després de sagramentat i ajudat a ben morir va entrar en el darrer deliri va perorar com si es trobés en una sessió municipal, corn consagrant al poble que tant havia estimat l'últim ale de la seva vida (t en 1889).



Aquesta fou l'escola, aquest fou el mestre d'en Jaurne Santomá i Raventós. Bé s'havia fet la i•lusió en la seva primera joventut de dedicar-se a la ciencia i a l'ensenyança. Doctor en ciencies físico-químigues, era ajudant de la cátedra de química inorgánica a la Universitat de Barcelona quan la mort del seu pare el va impulsar per altres viaranys ben diversos, portant-lo a deixar la Universitat per a ocupar-se en l'administració de casa seva, feina aquesta que absorbia totes les energies d'un hereu per actiu que fos. 

Foren moltes les virtuts que l'ornaren; devem peró fer esment d'una manera especial de la seva senzillesa i austeritat pel que fa a la seva vida privada, i de la seva gran caritat en les seves públiques relacions. Obertes les portes de casa seva a tothora i a tothom, ella venia a ser com una mena de casa del poble i en especial deis pobres i deis que l'havien de menester. Era home seré, de seny clar, coneixedor de la vida, posat sempre al marge de les passions i de les modes; i aixó feia que el seu consell tingués un valor inapreciable. 


Encarinyat amb la barriada de Sans sempre havia resistit tota temptació d'abandonar-la, ádhuc en els temps mes crus de les lluites socials, i sempre havia treballat per un ideal que ell creia possible, que era l’administració autónoma del que havien estat municipis independents, constituint com una mena de federació; perque s'havia adonat de com era sa i justificat aquest esperit local que encara avui dia no está extingit sinó en plena activitat a Sans, Sarria, Gracia, Sant Andreu i Sant Martí. L'havíem sentit parlar d'aquesta qüestió amb entusiasme i amb convincent paraula. 



No era home que li agradessin bombos ni reclams deia i creia que les obres amagades eren moltes vegades les de més eficacia, i les que naixien d'una llavor petita les més solides. Quan es va convencer que la intervenció social era necessária, a la quieta, va fundar una modesta escola nocturna per a obrers en una caseta de la seva propietat del carrer ara dit de Fernández Duro, que s'ha anat engrandint de mica en mica sota la direcció del P. jesuita Joan Creixell, en qui va trobar el millor cooperador. L'escola porta actualment el nom d'Escola d'aprenents de Sant Josep, en la qual ingressen joves dedicats al comerç o a oficis diversos i on es dóna ensenyança primaria, teneduria, mecànica, dibuix i música i més d'un centenar d'alumnes freqüenten les seves aules.Tenen també la seva secció esportiva, dos equips de futbol, etc. És en ella obligatoria l'assistencia a la Missa dominical. En el local escolar s'han donat sovint notables conferéncies culturals. 



No fa molt temps, i fou una de les seves darreres iniciatives, s'havia creat el patronat de cultura obrera ormat per persones prestigioses (del qual ella, En Jaume Santomá, era president perpetu), encarregat de fundar noves escoles que contribuissin a la formació religiosa i inte•ectual deis joves treballadors i aprenents. CATALUNYA SOCIAL el tenia per subscriptor i per un bon amic. 



Ja portava tres anys amb el cos consentit d'un atac apopléctic que el va posar a les portes de la mort. Durant, pero, tot aquest temps de relativa immobilitat, com Si la seva activitat se li concentrés tota en el seu esperit, el veiérem sempre amb el cap més clar que mai i amb el carácter més valent i decidit, diríem, que en els temps de la seva joventut. Ara un col•lapse cardíac el va traspassar dolçament de la son al cel. Ell, però, que preveia la mort com no molt llunyana i que s'havia acostumat a mirar-la cara a cara, vivia sempre preparat a ella. El primer divendres de mes, quatre dies abans de morir i el diumenge següent, dos dies abans, havia estat reforçat per la visita de Nostre Amo. La seva virtut era proverbial entre els que el tractaven intimarnent i mantes vegades havíem dit : És un sant! 



Proves de la veneració que se li professava i de l'estimado que se li tenia foren el seu enterrament del dia 7 i el seu funeral del dia 12. Han constituit dues manifestacions mai no vistes a Sans i era cosa que corprenia veure en elles plorar a llágrima viva molta gent senzilla del poble. 



No dubto que Déu ja ha remunerat la seva virtut amb la gloria del cel i entremig del dolor que sento com amic, parent i puc dir germá, em cónhorta l'esperança que en sos fills tindrá continuadors de les seves empreses i que no s'extingirá una tan gloriosa dinastía d'un fort esperit cristia i catalá tan amarada.



Jaume RAVENTÓS


dilluns, 15 d’abril de 2013

La Guerra Civil a Sants

Ara fa uns mesos vaig presentar el llibre "Del Somni al Silenci", una introducció a la història de Sants, Hostafrancs i La Bordeta durant la República, la Guerra Civil i la Postguerra. Durant la investigació per escriure el llibre vaig descobrir molts aspectes que desconeixa. Però encara en vaig descobrir molts més  amb la seva publicació i les xerrades que he anat fent per presentar-lo gràcies a totes les aportacions de molts veïns i als correus que he anat responent. La llàstima és que sovint em costa molt donar sortida a tota aquesta informació i especialment poder quedar amb totes les persones que m'envien correus. Molts d'ells amb temes molt interessants.

Per aquest motiu i per facilitar l'accés a la informació d'una manera ràpida a tothom, i també pensant en tots els alumnes que investiguen sobre història local per als seus treballs de recerca he decidit agrupar totes les informacions que he anat investigant en una mena de guia sobre la Guerra Civil a Sants. Un post que no és en absolut un substitut del llibre on apareixen històries que aquí no trobareu. Al contrari, crec que pot ser el complement ideal

Cronologia de Sants durant el Segle XX

Mapa del 19 de Juliol a Sants, Hostafrancs i La Bordeta


Ver El 19 de juliol de 1936 a Sants en un mapa más grande

Guia de Sants, Hostafrancs i La Bordeta durant la Guerra Civil

Mapa de Sants, Hostafrancs i La Bordeta durant la Guerra Civil


Ver Guerra Civil a Sants en un mapa más grande

Llista dels refugis antiaeris a Sants, Hostafrancs i La Bordeta

Mapa dels refugis i els bombardejos a Sants, Hostafrancs i La Bordeta


Mostra Bombardejos i refugis en un mapa més gran

Guia de Sants, Hostafrancs i la Bordeta durant la Guerra Civil

Formacions polítiques

Estat català, districte VII
Galileu 40
Estat català, seu
Consell de Cent 33
Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra
Cai Celi 7
Casal Liberal Regional
Leiva 41
Esquerra Republicana de Catalunya d’Hostafrancs
Consell de Cent 33-35
Joventut Comunista Ibèrica (Joventuts del POUM)
Producció Alimentaria (POUM)
Rei Martí 39
Bloc Obrer i Camperol (a partir de l’any 1935 POUM)
Rossend Arús 3
Milicies Antifeixistes (PSUC)
Mallorca 270
PSUC
Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya
Fernández Duró 26-28
RadiSants (PSUC)
Consell de Cent 18
Sindicats

Associació de Veïns i Llogaters de Catalunya (UGT)
Massini 71
Gestors Administratius i Administradors de Finques Units (expropiacions de les rendes, immobles, incautacions provisionals) (UGT)
Carretera de la Bordeta16
Sinicat Metal·lúrgic / Secció Llànties Elèctriques (UGT)
Consell de Cent 18
Garatge Ibèria (Garatge socialitzat) (UGT)
Olzinelles 28
Sindicat Únic de Transports Col·lectius (UGT)
Carretera de Collblanc 11
Joventut Llibertària de la Torrasa
Carrer Progrés 87
Sindicat de Comunicacions i Transports de Barcelona (garatge i quadres) (CNT)
Alcolea 135
Sindicat de Comunicaccions i Transports de Barcelona (CNT)
Sindicat Únic de Transports / Carbó (CNT)
Sindicat de Transports / Secció Tramvies (CNT)
19 de Juliol 27 (plaça de Sants)
Agrupació Miralls, Cristalls i Vidres Plans (CNT) Col·lectivització
Rei Martí 39
Sindicat Únic del Ram de la Fusta (CNT)
Galileu 51
Sindicat de la Indústria de l’Edificació, Fusta i Decoració. (CNT)
Sindicat Siderometal·lúrgic de l’Alimentació. (CNT)
Sindicat de Transports i Comunicacions. (CNT)
Sindicat d’Indústries Químiques. (CNT)
Sindicat del Vidre i de la Pell. (CNT)
Comissió barri de Sants.
Guadiana 15
Local dels Sindicats (Sants) (CNT)
Àliga 7
Sindicat de Professionals Liberals (CNT)
Tècnics Administratius de la Propietat Urbana (CNT).
Leiva 88 - 90
Sindicat de Professionals Liberals (CNT)
Tècnics Administratius de la Propietat Urbana (CNT).
Carretera de la Bordeta 39
Ateneus i associacions

Ateneu Llibertari de Sants
Galileu 252
Ateneu Llibertari de Sants
Burgos 55
Ateneu Cultural Llibertari de Sants
Secció de Sindicat Únic del barri
(Instal·lats a l’antic Centre Liberal Regionalista).
Leiva 14
Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant
Riego 2
Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant (edifici incautat)
Olzinelles 6
Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant (edifici incautat)
Sants 50
Ateneu Racionalista
Vallespir
Ateneo Republicano Federal
Comtes de Bell-lloc 152
Orfeó de Sants (incautat pels comités revolucionaris de Sants)
Sants 71
Casal Republicà Democràtic
Galileu 40
Foment Republicà de Sants
Cros 5
Agrupació Cultural i Recreativa Estratosfera
Riego 6 baixos
Administració

Comissaria d’Industries de Guerra (CIG)
Parcerissa 1
Comissaria d’Industries de Guerra (CIG)
Parcerissa 22
Comissaria d’Ordre Públic Oest
Consell de Cent 3
Recaptació de Cédules
Ibèria 7
Conselleria de Proveïments / Secció Escorxador
Consell de Cent Vilamarí
Escoles

Grup Escolar Lluis Vives
Canalejas 107
Grp Escolar Dolors Monserdà
Cuyàs
Fielat de l’Hospitalet
Constitució 194
Grup Escolar Duran i Bas
Vallespir
Institut Montserrat
Sants 71
Grup Escolar Francesc Macià
Plaça Espanya Hotel 1
Institut Escola (A l’edifici dels Maristes de Sants)
Olzinelles
Equipaments i serveis

Oficina Municipal del Districte VII
Dispensari d’Hostafrancs
Policia Urbana / Delegació del Districte VII (Hostafrancs)
Jutjat Municipal n8 (al 2n pis)
Creu Coberta 104
Mercat de l’Hort Nou (Sants)
Sant Jordi 6
Mercat d’Hostafrancs
Creu Coberta 93
Clinica Dental Obrera de la CNT
Consell de Cent 1
Empara als refugiats

Menjador Popular Izquierdo
Begur 4
Casa Assistència President Macià
Sucursal Servei Públic de Pompes Fúnebres
Ernest Ventós 4
Casa Assistència President Macià
Sucursal Servei Públic de Pompes Fúnebres
Creu Coberta 91
Socors Roig Internacional Districte VII
Sants 71
Serveis d’Ordre

Caserna Guàrdia Nacional Republicana
Sants 112
Patrulles de Control Secció Quinta (fins el 10 de juny del 37)
Sants 71
Comissaria d’Ordre Públic Oest
Consell de Cent 3
Industries de Guerra

Cerradura y Herrajes Mon
Salvador Vallverdú 15
Tallers Notario
Sant Frederic 103
Labora Tallers Confederals n1 Sindicat Siderometal·lúrgic (CNT)
Badal 20
Fàbrica F2 Fàbrica La Bordeta (productes químics natamita i pólvora)
Parcerissa 22
Font i Campabadal
Parcerissa 4
Taller Confederal de Modelistes
Guadiana 6
Hamsa (Hierros y Aceros Moldeados)
Ermengarda 18
Antoni Trullén (espoleta-esquer)
Gayarre 14
Pequeño Material Eléctrico
Corts Catalanes 261
Bancs i caixes

Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis / Agència
Sants 247
Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat
Sants 65-67
Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis / Agència
Consell de Cent 6
Banco Hispano Americano / Agència
Sants 89
Banco de Vizcaya
Sants 33
Banco Hispano Colonial
Creu Coberta 124
Forns

Forn Manelic
Joan Güell 125
Jorba Cortada, J
Miracle 51
Solé Bros, S.
Alcolea 44
Puig Baldiri
Sants 23
Comitè Econòmic d’Industries Flequeres
Guadiana 15
Bifano Serrete, J.
Badal 94
Fruiteries

Garcia Garcia I
Sant Jordi 7
Lleteries


Sants 274

Badal 77

Sants 131

Galileu 75

Alcolea 16
Impremtes

Soto Parodi, Miguel
Bassegoda 1
El Siglo XXI
Brasil
Montoro Fernandez M.
Sants 311
Jaime Clariana
Alcolea 121
Coths, Daniel
Cros 17
Porcar Innoccent
Sants 9
Impremta Helènica
Ermengarda 38
Casa Calef
Moianès 6
Perecaula Emilio
Torre de’n Damians 10
Fotògrafs

Fotografia Daguerre
Sants 78
Garcia Carbonell Clemente
Sants 77
Busom, Ramón
Olzinelles 52
Roe Hermanos
Creu Coberta 13
Cinemes i Espectacles

Cinema Galileo
Galileu 60
Cinema Colom
Vallespir 27
Cinema Manelic
Sant Jordi 13-15
Cinema Liceu
Sants 80-96
Cinema Gayarre
Sants 25
Cinema Bohème
Bejar 1-5
Cinema Bohème
Creu Coberta 46
Cinema Arenes
Creu Coberta 22-24
Sala de ball Font Bataller
Sant Medir 17
Esports

Canòdrom Parc
Sol de Baix
Camp de les Corts FCB
Travessera / Gerard Piera
Velodrom Unió Esportiva de Sants
Joan Güell / Perales
Unió Esportiva de Sants
Galileu / Caballero
Principals Fàbriques Col·lectivitzades

Can Batlló

Serra i Balet

Manufacturas Cerámicas

Vapor Vell (Taller de Fusta)


Bibliografia consultada:

-DDAA, Atles de la Guerra Civil a Barcelona, Edicions 62.
-DDAA, Atles de la Guerra Civil a Catalunya, DAU
-GIRALT, Anales Agustí, Del Somni al Silenci, Riera de Magòria