dijous, 28 de març de 2013

Sants té el carrer comercial més llarg d’Europa


Avui comparteixo un vídeo dels companys de BTV sobre la Carretera de Sants

Té 200 anys d'història i es va construir per ordre del rei Carles III per tal d'unir Madrid amb la Jonquera. Avui, l'antiga carretera de Sants és el carrer comercial més llarg d'Europa i té 500 botigues. Amb el pas dels anys, alguns comerços centenaris han abaixat la persiana, però d'altres encara sobreviuen generació rere generació.

dimecres, 20 de març de 2013

Recuperar les històries de Sants 214

De vegades les històries més grans són subtils, tot i que s’esdevinguin a la vista de tothom i tot i que molta gent n’hagi estat protagonista. Més encara quan aquestes històries ens parlen de marginació i d'humilitat  dues paraules que massa sovint han estat arraconades del vocabulari de la gran Barcelona d'aparador  enlluernada pels grans esdeveniments i pels flaixos dels turistes.

Començo a escriure aquesta història sense tenir molt clar on em duran les meves paraules, amb una frase que se’m ve al cap, uns mots de Bertolt Brecht, una d'aquelles cites que potser estan molt manídes però que tot i això no han perdut per res el seu sentit. Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. Hi ha d'altres que lluiten molts anys i són molt bons. Però els hi ha que lluiten tota la vida: Aquests són els imprescindibles. Vet aquí una història propera, de la que no em separen més de cent metres en l’espai i només una generació en el temps. Una història de gent que lluita tota la vida, una història d'imprescindibles.

Ara fa un parell de setmanes la descoberta de l’imminent enderroc de la finca de carretera de Sants 214 em va fer publicar una actualització al bloc a corre cuita compartint els rumors que jo coneixia i els dubtes que aquesta història em generava. Ja vaig avisar que molt probablement l’article contingués mitges veritats, cosa que he confirmat posteriorment, i que afortunadament he pogut subsanar, però el fet urgia actuar.

L’article, tot i que no ha pogut salvar ni l’edifici ni tan sols la façana, si que ha tingut un efecte positiu, ja que he rebut una gran quantitat de correus aportant informacions que han ajudat a aclarir parts d'aquest trencaclosques, descobrint una història que succeïa rera els murs de la casa de Sants 214 i que també ajudat a que uns quants veïns i veïnes del barri ens organitzem. Una història de camins tortuosos que sense sospitar-ho m’han acabat portant fins al meu pare, l’Eugeni Giralt i a moltes de les coses que ell va fer pels altres. 

En el fons aquest article que llegireu no és obra meva, jo simplement m’he limitat a organitzar la informació. L’he pogut escriure gràcies a tots els que han aportat els seus coneixements sobre el tema i a aquells que han fet una formidable tasca de recerca en tan sols uns pocs dies, entre ells Marta Sánchez Natera, Núria Queraltó, Roger Sanchez Amat, Oriol Rigola, Josep Maria Vilarrúbia Estrany, Dani Cortijo, Josep Grogues . I sobretot de la Maria Montserrat Vime Bacardí, qui m’ha cedit un grapat de records dels quaranta anys que va compartir vivències i lluites amb mossèn Pere. I ella mateixa em donà la primera sorpresa  quan després de fer-li arribar una primera versió d'aquest article descobreixo que la frase de Bertolt Brecht, amb que havia començat l’article va estar, escrita en un rotllo de paper d'embalar  enganxada en una de les parets de la casa de Sants 214, per la mateixa Maria Montserrat. 

Els documents diuen que la finca de la carretera de Sants 214 va ser construïda l’any 1864, tot i que pot ser que la família Oliveras ja hi fos de més antic. En ella va néixer mossèn Pere i el seu pare, Pere Oliveras Matavera, un ferrer que cada matí anava a buscar l’aigua que necessitava per treballar a la propera Font del Ninyo. La finca era propietat d'una família noble i probablement la família de Pere Oliveras Matavera es trobava en règim d'establiment. Així van pagar un cens per ella fins que un dia va decidir que no pagarien més. 

L’any 1923 el pare va adquirir-la i l’any 1924 van realitzar una important reforma a la finca en que van modificar molt especialment la façana. La casa del costat va ser llogada a uns vaquers que davant de l’establiment tenien una vaca metal•lica per cridar l’atenció sobre el negoci, a l’interior una pintura amb un ramat de vaques pasturant també en recordava la funció. El 27 d'octubre de 1923, a la finca, damunt la portalada del mig va néixer el nostre protagonista Pere Oliveras Lapostolet.

Els anys trenta van ser anys de canvis al país. Uns canvis que trasbalsarien diverses vegades la vida del barri. El primer, el 14 d'abril de 1931 quan es va proclamar la Segona República, va ser un dia de festa pel pare, convençut republicà i catalanista tot i que també era catòlic. El nostre protagonista, que llavors tenia 8 anys, també va estar molt content, però sobretot per que aquell dia no va haver-hi escola. 

En començar la guerra, amb la destrucció del temple de Santa María de Sants, Pere Oliveras Matavera i el seu fill Pere Oliveras Lapostolet, van recollir tres pedres de grans dimensions del temple per portar-les al número 214 de la carretera de Sants. Amb el temps mossèn Pere fins i tot va fer fer una paret per col•locar-les.

Potser va ser l’inici d'una passió per la història del barri i pel seu patrimoni que va portar al nostre protagonista a recollir i guardar elements del Sants que es perdia: ja fossin les antigues plaques dels carrers, un dels arbres de la plaça del Ninyo que van tallar en fer les obres del cinturó a Badal, dues de les vies del tramvia de carretera, les reixes d'una de les cases de la plaça del ninyo, la vaca metal•lica de l’antiga vaqueria o les arcades de la casa metge Arroyo, que era on hi ha la Caixa de Pensions.

De ben segur que quan Pere va entrar al seminari el seu pare, republicà i progressista, es va sorprendre i no li va agradar gens la idea. Però en aquells anys, encara de postguerra, segons sembla també va pensar que com a mínim seria la garantia que viuria amb comoditats. La realitat seria tota una altra. Durant la seva estada al seminari Pere va patir la mort la seva mare. 

Ja des de les èpoques del seminari la casa de Sants 214 va acollir gran quantitat d'activitats  des d'un grup de sardanes fins al primer grup de la JOC de Barcelona de després de la guerra. La JOC, la Joventut Obrera Cristiana, és un moviment internacional iniciat pel capellà belga Joseph Cardijn, que indignat per les condicions dels treballadors i per la mort del seu pare, carboner, pensava que l'església no podia estar allunyada de la classe obrera. El mateix Joseph Cardijn també va estar a la finca. I sense deixar la JOC també cal explicar que la casa de mossèn Pere va ser el lloc on tres joves de la JOAC (el nom que tenia la JOC llavors), Josep Castaño, Miquel Juncadella i Lleonard Ramírez van crear el conegut cançoner Cançons a flor de llavi, traduint cançons de la JOC francesa i recollint cançons autòctones.

La casa de mossèn Pere també va veure néixer els anomenats Cursets de Cristiandat de Barcelona als que participaven persones de tots els estrats socials, des de gent vinguda dels suburbis fins a intel•lectuals com un jove Jordi Pujol. Mossen Pere va descobrir aquesta iniciativa, que havia nascut a Mallorca i va anar fins a l’illa per veure com funcionaven. Els dijous quan es celebraven les ultreies la plaça de la Font del Ninyo s’omplia de cotxes aparcats i la quantitat de gent assistent feia que haguessin d'assitir capellans de fora de Barcelona per assistir en les confessions. Una prova més el fet que una família propietària d'una coneguda empresa de sanitaris pagués de forma més o menys anònima les obres per adaptar la ferreteria en la llar que va ser.

Mossen Pere va ser ordenat prevere a la basílica de Sant Josep Oriol el dia 4 de març de 1951 i va oficiar la seva primera missa a Pedralbes, una missa a la que el seu pare, que no estava conforme amb aquella decisió, no va assistir. Després d'estar de vicari a la Parròquia de San Juan María Vianney, la parròquia de la plaça de Can Mantega i a Santa Maria de Cervelló, al barri de la Barceloneta finalment havia de ser enviat a la parròquia de la Concepció però va descobrir que aquell no era el seu camí quan li van ensenyar un catàleg amb articles que s’oferien als nuvis per a les bodes. Després d'aquest moment va demanar fer un mes d'exercicis espirituals a Comillas.

A la tornada, sabent segur que no es volia dedicar a allò i que mai cobraria per oficiar una missa va demanar consell al bisbe que com a resposta li digué “Vete con los pobres.” I talment va fer, dedicant-se a totes aquelles persones en les que no pensava ningú en aquells anys 50 i 60. Presidiaris, prostitutes, pobres o drogoaddictes rebrien d’ara en endavant la seva dedicació. Amb el temps, com m’ha descobert en Josep Grogues, el bisbe Modrego acabaria afirmant “O está loco o va para santo”.

Mossèn Pere va començar a recorrer el barri xino, a visitar presoners a Montjuïc i a la Model i a rebre visites a casa seva fins altes hores de la nit per confessar a gent que volia ser escoltada, un fet que preocupava al seu pare que sabia de la seva delicada salut. Tot i això el seu pare també es va dedicar a ajudar al seu fill. Finalment un any per pasqua va decidir deixar d'utilitzar la sotana, tot i que segons ell era pràctica per evitar pensar en quina roba possar-se. Un fet que ajornaria un any per la petició de la Susi, una prostituta del barri xino. Al llarg de la seva vida mossèn Pere es relacionaria amb molta gent de tots els estrats, des dels marginats fins a intel•lectuals com l’historiador Agustí Duran i Sanpere.

Per realitzar la seva tasca va crear una associació privada de fidels, Obra de Formació i Orientació Religioso-Social (OFORS), que oficialment va tenir la seva seu a l’edifici de la carretera. Una associació que va ser aprovada per decret el 19 de desembre de 1956 pel bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego Casaus i que va adquirir plena personalitat jurídica el juny de 1962 .

I es va convertir en la llar i en un primer suport per als nois que sortien de la presó, que en molts casos no havien tingut ni una família ni una casa. Com explica la Maria Montserrat Vime Bacardí, mossen Pere, que sovint descuidava tenir cura de la seva roba i que es movia per la ciutat sense diners, en canvi es cuidava molt dels nois que acollia a casa seva, com deia: “El dejuni l’hem de fer nosaltres, ells no”. Com a detall per entendre el personatge explicar que els feia brodar les inicials a la roba, als llençols i a les estovalles afirmant que “cap persona no és un número.” Una activitat en favor dels marginats que li va generar més d'un ensurt i que va fer que fins i tot la finca estigués envoltada durant tres dies per la policia que demanava que entregués a un dels nois, un fet al que es va negar.

Desconec si va ser aquest el moment en que el meu pare va conèixer a mossèn Pere, però se que es van coneixer força i que fins i tot el meu pare va treballar, com a paleta que era, a la casa de Sants 214. Els anys 70 tornaven a ser anys convulsos plens de repressió però també d'esperança on, entre moltes altres històrietes, la meva mare sempre recorda que el meu pare anava a les portes de la Model per donar suport a un altre mossen que demanava l'amnistia total dels presos, Lluís Maria Xirinacs.

Mossèn Pere Oliveras Lapostolet
Durant tota la vida hi va haver gent que va fer donatius per aquell projecte deixant diners a la bustia. Però si mossèn Pere identificava qui els havia deixat els feia tornar. Algunes de les seves frases expliquen molt millor tot això que tot el que jo pugui escriure. Com deia “Diners ni tenim, ni els demanem, ni en donem” i “Ha fet molt mal a l’església anar darrera dels diners”. Segons ell “La manca de diners mai m’ha impedit fer res d'important  però la falta de persones d'esperit, persones entregades, si.”

Cada cop atenien a més joves, cosa que va fer que, gràcies a una subvenció poguessin comprar la casa del costat, una antiga polleria. Amb el gust per cuidar els detalls va fer incloure a la façana maons que pel número tenien interpretacions religioses simbòliques impossibles de desxifrar sense tenir cap referència. 

Mossèn Pere, un gran amant del patrimoni i del barri, sempre va voler mantenir les dues cases dempeus, ja que entenia que eren de les darreres que quedaven d'aquella època al barri. Tan li feien les ofertes milionàries que les immobiliàries en els anys d'or de l’especulació li van fer per un terreny de 500 metres quadrats a carretera de Sants o el fet que li fessin la promesa de fer una residència per als nois de la presó. Mossen Pere volia mantenir les cases i seguir fent la seva activitat a plena carretera de Sants.

Com el meu pare, mossèn Pere va estar vinculat a la parròquia dels Dolors i justament aquell va ser el lloc on jo el vaig coneixer quan de petit estava a l’esplai Xiroia. Per mi llavors era un senyor amable que voltava pels espais que nosaltres utilitzavem per fer les nostres activitats.

Mossèn Pere Oliveras Lapostolet va morir el 2 d'abril de 2007 i les persones que treballaven amb ell en aquella tasca social no es van veure amb cor de seguir la feina. Llavors per decret eclesiàstic l’associació que havia creat es va dissoldre al desembre del mateix any. Segons l’article 10 dels estatuts els bens patrimonials de l’associació, que inclourien la finca de la carretera de Sants 214, van passar a mans del Secretariat Diocesà de Caritat, teòricament per ser destinats a les pròpies finalitats de l’associació. 

A partir de la mort de mossèn Pere Oliveras l’any 2007 la finca va ser cedida al bisbat i va quedar abandonada. Llavors entre els coneixedors de la història es van engegar un debat, sobre quin havia de ser el seu ús ja que volien que es mantingues la seva funció social. Un fet al que calia afegir que era un edifici catalogat com a patrimoni dins d'un conjunt d'edificis obrers de carretera de Sants amb el nivell D. Un nivell que permet els enderrocs previa realització d'una memòria històrica, constructiva  planimètrica i fotogràfica de la finca. Finalment l’any 2012 l’arquebisbat va engegar l’expedient tècnic i a principis de febrer de 2013 la finca ha sigut enderrocada. I molt em temo que s’ha tornat a enderrocar patrimoni per especular. Fins aquí en uns dies s’han pogut aclarir molts dubtes, però encara queden moltes preguntes sobre la situació i la propietat del solar. De qui és? Que s’hi farà? 

De moment una part de la parcel•la, la conserva l’escultor santsenc Ramón Cuello que té el seu local a una part de l’antiga finca que el pare de mossèn Pere havia llogat als vaquers. Després de la mort de la darrera inquilina de la família Carabassa, els vaquers, poc a poc van anar marxant tots els que tenien sublloguers amb els vaquers. Mossèn Pere aspirava així a poder dedicar tota la finca a la seva tasca. Però l’escultor Ramon Cuello, que té un local a la finca del costat, per la banda del carrer Tirso de Molina no va marxar mai. Mossèn Pere no va voler cobrar-li mai un lloguer per tal que no es generés cap dret sobre el local.

Fins que no s’aclareixi aquest assumpte queda el dubte de si Ramón Cuello, que va rebre l’any 2011 la Creu de Sant Jordi pel conjunt de la seva obra i que ha realitzat obres en fang, ferro, marbre o fusta i és un autor conegut d'escultures monumentals d'estil realista en espais oberts i a espais tan emblemàtics com la Sagrada Familia té drets o no sobre el local. 

Per la resta us prometo que seguirem investigant fins aclarir tots els dubtes i descobrir si la causa que ha mogut tota aquesta història no ha sigut tant altruista.

dilluns, 18 de març de 2013

Segona República i Guerra Civil a Sants

Demà participaré a una xerrada - col·loqui a la Biblioteca Francesc Boix al Poble Sec sobre la Segona República i la Civil a Sants, una activitat organitzada pel Centre de Recerca Històrica de Poble Sec.


Pistoleros al amanecer


De tant en tant encara em sorprenc quan algú del barri es refereix a plaça de Sants amb el nom Salvador Anglada. Un nom que fa molts anys que ja no és oficial però que sorprenentment es resisteix a desapareixer d’una vegada per totes. Un personatge del nostre barri d'infaust record i que tot i això pocs veïns coneixen. Buscant informació sobre aquest personatge he trobat un article de Xavier Theros a El País que crec val molt la pena i que defineix perfectament aquesta figura. Us enllaço l’article original.

En los años previos a la Guerra Civil, Josep Maria Planes escribió su famosa obra Gàngsters de Barcelona, donde describía las oscuras conexiones de los hombres de la FAI con el hampa y la delincuencia común. El famoso periodista fue asesinado por ello en los primeros compases del conflicto, en la carretera de la Arrabassada. Y aquella crónica sirvió para perpetuar el estigma del pistolero anarquista. Desgraciadamente, Planes solo fue capaz de retratar a los grupos de defensa que los obreros crearon para protegerse de los verdaderos matones que en aquellos años se enseñorearon de la ciudad.

Actualmente, la plaza de Sants se ha convertido en el centro vital del barrio. Pero entre la posguerra y los años ochenta este lugar estuvo dedicado a un personaje poco conocido, que seguramente hubiese podido contarle muchas cosas a Planes. Dedicarle este entorno a Salvador Anglada no era precisamente una decisión casual. Se trataba del jefe local del carlismo y un mártir de la violencia política, razón más que suficiente para que el franquismo le incluyese en el nomenclátor, presidiendo un vecindario que había sido uno de los feudos del anarquismo. Cuando yo era un niño, el tal Anglada también daba su nombre a una calle y a un instituto. Importante sí parecía, pero nadie de mi entorno tenía la menor idea de quién era tan homenajeado personaje.

Salvador Anglada era hijo de Sants, químico industrial de profesión. Había fundado el Círculo Tradicionalista Obrero y había sido concejal del Ayuntamiento por el partido Dreta Catalana. Pero lo que le trae a estas páginas fue su vinculación a la patronal y su contribución a fundar el tristemente célebre Sindicato Libre. Por si no les suena este nombre, los del Libre formaban parte de las fuerzas paramilitares pagadas por los patronos, creadas con la intención de eliminar a líderes sindicales y a obreros contestatarios.

El pistolerismo barcelonés es un tema difícil y polémico, aunque los números son muy tozudos. Entre 1917 y 1923 se calcula que fueron asesinados unos 200 sindicalistas, alrededor de 100 obreros y un número indeterminado de sus abogados y políticos afines, como Francesc Layret. Entre los patronos hubo 50 víctimas, a las que hay que añadir unos 30 policías y 40 pistoleros del Libre. El fenómeno se inicia con la muerte del empresario Joan Tapias, a lo que respondió la patronal acabando con la vida de uno de los suyos: Avellí Trinxet, partidario de negociar con los trabajadores. En el contexto de la I Guerra Mundial el jefe de la policía era Bravo Portillo, a sueldo del espionaje alemán. A él le debemos la creación de los primeros grupos de pistoleros y la muerte del empresario Barret i Moner, que era aliadófilo y que fue el auténtico Savolta en el que se inspiró el escritor Eduardo Mendoza para su famosa novela.

Tras la huelga general de la Canadenca en 1919 se crea el Sindicato Libre, de origen carlista e integrado por hampones y esquiroles, a quienes dirigen hombres como Anglada o Ramón Sales. Tras la muerte del líder sindicalista Pau Sabater, Tero, estos grupos se ponen bajo el mando del siniestro barón de König, a quien debemos el sangriento atentado perpetrado en el teatro Pompeya del Paral•lel, considerado una respuesta tardía al atentado contra el Liceo. A partir de ese momento la espiral de violencia cada vez es mayor, con la implicación del somatén barcelonés dirigido por Bertrán y Musitu, mano derecha de Francesc Cambó (aún con monumento dedicado en la Via Laietana).

Durante los años 1920 y 1921 se suceden las huelgas obreras y los asesinatos del Libre. Lo cual lleva a muchos trabajadores a organizarse a fin de proteger la vida de sus representantes, surgiendo grupos de pistoleros como Los Justicieros o Los Solidarios, que intentan devolver golpe por golpe. Hasta que en 1923 se produce la muerte a tiros de Francesc Comes y de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, en la esquina entre las calles de la Cadena y de San Rafael. En aquel momento la urgencia la dicta el ruido de sables que se oye ya en los cuarteles de Barcelona, donde poco después el general Primo de Rivera da inicio a un golpe de Estado que será el funesto presagio de los protagonizados posteriormente por Sanjurjo y después por Franco.

El rígido control militar, la ilegalización de los sindicatos y la violencia policial acabaron con el pistolerismo obrero. Pero el Sindicato Libre todavía resistió en pie hasta la proclamación de la Segunda República, cuando ya resultó más difícil matar impunemente a los trabajadores. Desaparecía así la organización de los auténticos gánsteres de Barcelona.

Xavier Theros, El País, Barcelona 6 d’agost de 2012

El 17 de març de 1921 un grup d'afinitat va atemptar contra els carlistes de Sants Salvador Anglada i Josep Rafa. Un fet que La Vanguardia recull de la següent manera:

En la puerta del Lyon d’Or ha sido detenido un individuo llamado José Cusí Caselles, presunto complicado en el atentado de que fue víctma en la madrugada de anteayer en la plaza de España el concejal tradicionalista don Salvador Anglada. Al detenido le fue ocupada una pistola Browning.

Según parece trabaja en unas obras de la montaña de Montjuich y tiene su domicilio en el mismo que habita el sindicalista Angel Pestaña.

El señor Anglada se encuentra muy mejorado de las graves heridas que recibió.



dimecres, 13 de març de 2013

1962 - La gran nevada a Sants-Montjuïc

Divendres per la tarda tots els amants de la història de Sants teniu activitats per triar i remenar. A les 19h presento el llibre Del Somni al Silenci a la Biblioteca del Vapor Vell, i a la mateixa hora els companys del programa MeteoSants de Sants 3 Ràdio presenten l'exposició 1962 - La gran nevada a Sants-Montjuïc al Casal Artesà d'Hostafrancs, al número 28 del carrer de Sant Ronc. 


dimarts, 5 de març de 2013

Can Mantega


Avui comparteixo amb vosaltres un text de l'antiga casa de Can Mantega, recollit per Joan Pujades, del santsenc Josep Miracle en el seu llibre "Quatre coses del meu temps" on recorda la seva infantesa a la masia de Can Mantega i les activitats agrícoles.

Can Mantega l'any 1931


La casa de pagès de can Mantega era com el punt central d'una ratlla partionera: a la banda d'enllà -a la meva esquerra-, l'hort; a la banda d'ençà -a la meva dreta- el camp. Tot grandiós, d'unes proporcions enormes. Mitja dotzena d'homes hi feinejaven constantment, desplaçats d'una banda a l'altra segons les estacions i les necessitats agrícoles. El camp es pot dir que només reclamava els homes dos cops l'any: per la sembre i per la collita; l'hort era més cosa de cada dia, i encara que fos més lluny del meu observatori, no hi havia operació que no fos per mi atentament seguida. Així jo podria descriure amb una certa minuciositat els cicles alternats de les hortalisses, cicles que imprimien a tot l'hort un caleidoscòpic canviant de la geometria dels seus quadres, tant en disposició com en color. Jo hi he vist fer néixer i aterrar uns veritables campaments de mongetes i de tomaqueres, amb les seves priàmides a base d'uns puntals de canyes; i amb el verd canviant de la seva vegetació, jo hi he vist prosperar les cols i els bròquils, les carxofes i les faves, les carbasseres i els melonars.

Atenuada i tot per la llunyania, jo he sentit les exhaltacions de la mercaderia en els moments en que regavenamb bassa. Jo hi he vist la plantació i la collita en un ritme constant d'ininterrompuda continuïtat, sense moure'm assegut a terra, les cames despenjades galeria avall, les mans arrapades als barrots i la cara encastada entre els dos ferros. 

Però jo hi he vist, sobretot, l'esforçada operació de llaurar aquell immens cap de la dreta, l'home seguint l'animal, els punys aferrats a l'esteva, la rella obrint l'entranya de la terra, fent camí enllà, de l'un cap a l'altre, anant i venint, l'un solc al costat de l'altre solc, i un altre encara i un altre, fins a quedar tot el camp somogut, com arrissat de tants de cavallons en ranglera. I jo hi he vist seguir l'estesa de solcs pas a pas, l'una mà aguantant la faldada, l'altra mà engrapant les llavors de la falda i espargint-les endavant i com a l'entorn. I hi he vist passar al darrerra l'aplanador desfent els cavallons i tapant els solcs, deixant la llavor enterrada. I després hi he vist desaparèixer els homes, el camp deixat a les mans de la naturalesa, el sol i la serena fent que amb les setmanes aquelles llavors apuntessin ran de terra, pintant-lo d'un verd molt fi. I he vist aquell verd molt fi tornar-se un verd molt fort, i l'herba de créixer, fins que amb els mesos el verd es tornava groc i l'herba es tornava tija. I totes les tiges feien com una mena de mar, brandat com onades al buf del més suau ventijol. I aleshores tornaven aquells homes. I el camp es tornava a clapar de l'amuntegament de les esquenes corbades que en tot l'any havia vist a l'hort. 

Es posaven, com si diguéssim, en bateria, i en brandat la falç se les emprenien contra aquella mar de seda, i s'obrien camí abatent onada darrera onada. A seguit d'ells, uns altres homes recollien les tiges abatudes, i amb quatre cops de mà feien el manoll de les garbes. I les apilaven, i en feien garberes. I en dos o tres dies d'aquell camp de blat no en quedava ni una espiga dreta, totes agrupades en garberes i les garberes disperses en la immensitat del camp. Fins que venia l'hora de batre. Una hora que jo en diria gloriosa, i que les màquines d'avui han esborrat probablement per sempre. Aquells cavalls voltant l'era i el corro rodolant damunt un llit d'espiques; aquelles forques reagrupant les tiges disperses, els homes cofats amb aquells grans barrets de palla; i aquella polseguera d'or que posava com un tel de boirina a l'escenari, tot plegat compon una estampa bucòlica que els venidors -àdhuc els pagesos- ignoraran, i que els que hem tingut la sort de veure no oblidarem mai. Després venia el gran desinflament, el separar el gra de la palla, amb aquella operació d'escventar que tornava un núvol d'or aquella boirina àuria de l'operació del batre. I l'ensacar el blat -"no diguis blat que no sigui al sac i encara ben lligat"-, i en construïr els pallers, la palla tan ben acondicionada al voltant de la perxera, que en resultava la imatge d'una cabana de poc fons i molta alçada, perfectament rodona en el seu perímetre, perfectament conexa en la seva terminal, i la perxera capçada per la poesia de mantenir penjada de cap per avall una olla de terra cuita. De tot aquell gran escenari, d'aquella magnífica estampa bucòlica, ja fa anys que no en queda res. Ara hi passa, de llarg a llarg, tot un carrer, amb vases altes a banda i banda: el carrer Joan Güell. 

Josep Miracle

dilluns, 4 de març de 2013

De Corbera d’Ebre a Sants passant per Normandia

Avui us adjunto una entrevista realitzada per Sants 3 Ràdio a Benito Panchamé, un veí de Sants, nascut a Corbera d’Ebre el 1922. Amb 14 anys es va allistar a l’exèrcit republicà i acabada la guerra civil es va exiliar a França i d’allà a Anglaterra. Va lluitar a en la II Guerra Mundial i va participar en el desembarcament de Normandia.


Benito Panchamé, fotografia de Sants 3 Ràdio

Benito Panchamé és un veí del barri de Sants nascut a Corbera d’Ebre, un poble que va patir molt les conseqüències de la guerra civil espanyola, l’any 1922. Amb 14 anys es va allistar a l’exèrcit republicà i acabada la guerra civil es va exiliar a França i d’allà va anar a Anglaterra. Amb els dos països va lluitar a en la II Guerra Mundial i va participar en el desembarcament de Normandia. Al cap dels anys, va tenir la sort, sense saber-ho, de poder tornar a casa gràcies a una amnistia que hi havia hagut poc temps abans. Ara, ens explica la seva història. 

Què impulsa a un nen de 14 anys allistar-se a la guerra? 

Potser no s’ho creuran, però en aquells anys ja estimava Catalunya, potser massa. Jugar-me la vida per la terra és bastant. Era un nen però ara, després de pensar sobre el mateix assumpte, crec que potser era una mica precoç. 

Potser hi ha alguna cosa de la inconsciència de la infància? 

Si, també, tot una barreja: de l’aventura, estimar la terra... 

Va pensar en algun moment que s’hi jugava la vida? 

Si, i ho vaig acceptar. Això ningú m’ho podrà retreure. 

Els francesos no es van portar gaire bé amb nosaltres, oi? 

Quan vam fer retirada cap a França vam passar i de moment ens van posar en uns camps que tots vam dir que semblaven de concentració. Jo passava molta gana i crec que els francesos ho feien expressament perquè els homes i els joves s’allistessin a la legió estrangera de l’exèrcit francès. Això vam fer, ens van passar una llista. Vaig pensar que estaríem com a tot arreu fotuts, però almenys tindríem menjar. Una vegada allistats ens van portar a Argèlia i allà cap al desert del Sàhara. 
Allà van formar una brigada i ens van embarcar cap a Anglaterra i d’allí vam anar cap a Noruega. Allí es va efectuar el primer desembarcament amb aquestes barcasses que es veuen a les pel·lícules. Nosaltres vam ser els que vam estrenar aquestes barques. Quan vam acabar aquesta campanya ens van tornar a Anglaterra. 
Quan vam arribar a Anglaterra els espanyols vam dir que ja en teníem prou dels francesos, que el que podien fer si volien era fer-nos a una companyia de treball o a l’exèrcit. Ens vam allistar a l’exèrcit però al mateix temps vam ser la Companyia d’espanyols Nº1, treballadors. I treballàvem, eh! Amb el temps els anglesos van escollir 15 persones que ens van portar a part. 

El tracte dels anglesos va ser millor? 

Correcte. Ens feien treballar però ens pagaven; érem soldats anglesos, uniformats, i a mi em van fer cap. 

I després? 

Ens van cridar a part, ens van fer unes preguntes i vam quedar 12. Vam estar quatre anys a l’Escola Especial d'Entrenament. 

Quan va acabar la guerra cap a on es va dirigir? 

Després del desembarcament a Normandia, un cas em va portar cap a París. Allà vaig treballar una temporada i després vaig decidir tornar a casa. El 22 de gener, que feia un fred que pelava, me’n vaig anar a peu, perquè no podia demanar passaport, fins a Figueres passant pels Pirineus. A Figueres vaig agafar un autobús fins a Barcelona. Vaig tenir la sort que feia un mes que havien amnistiat la meva quinta. Vaig acabar a Corbera; jo vaig néixer a la part de dalt, amb una església fantàstica. 



Fragment de l'entrevista d'Anna Antoñico a Sants 3 Ràdio, on la podreu escoltar sencera

Presentacions i activitats relacionades amb Del somni al silenci




Ha arribat el mes de març i ho fa carregat de presentacions del llibre i d'activitats relacionades amb el llibre Del somni al silenci. Del somni al silenci.República i guerra civil és el primer llibre de la col•lecció Riera de Magòria que conformarà un conjunt de monografies d'història local dels nostres barris. La col·lecció està coordinada pel Secretariat d’Entitats i vol convertir-se en una eina de difusió de la història dels nostres barris. 

Si esteu interessats en descobrir com es va viure la República i la Guerra Civil a Sants em trobareu en els següents actes.

7 de març - Presentació a l'Abacus d'Hostafrancs - 19h

15 de març - Presentació a la Biblioteca del Vapor Vell dins dels Debats Oberts del Grup d’Opinió Àmfora -19h

19 de març - Presentació a la Biblioteca Francesc Boix dins les Xerrades Col·loqui del CERHISEC- 19.30h

23 d’abril - Signatura de llibres al matí a Cotxeres de Sants

29 d'abril -  Conferència a Ateneu Barcelonès, sobre els refugis antiaeris a Sants, Hostafrancs i La Bordeta amb la participació de l'historiador Dani Cortijo - 19.30h

dissabte, 2 de març de 2013

El mil·liari d'Hostafrancs

L'any 1888 Vicent M. Triadó, rector de la parròquia d'Hostafrancs va localitzar un mil·liari a l'horta que hi havia a tocar de la Parròquia de l'Àngel Custodi. Un fet que confirmava l'origen romà d'una via com l'eix carretera de Sants Creu Coberta

Us adjunto l'article publicat a la pàgina www.patmapa.gencat.cat



El mil·liari va aparèixer al nord de l'església consagrada a sant Àngel Custodi (al barri d'Hostafrancs en el districte de Sants-Montjuïc), entre el carrer de la Creu Coberta, carrer de Sio, carrer de Vilardell i carrer de sant Roc, on a finals del segle XIX estava ocupat per horts de l'església. L'any 1888, Vicent M. Triadó, rector de la parròquia d'Hostafrancs, va localitzar a l'horta adossada a l'església, o en construir-se l'església parroquial (segons les fonts), prop de la carretera de la Creu Coberta, un fragment de mil·liari cilíndric amb inscripció (Anònim: 1888). Des de llavors ha estat estudiat per diferents autors (Hubner: 1892 i posteriorment s'ocuparen Fita, Carreras Candi, Mariner, etc), donant sempre transcripcions, traduccions i datacions no sempre coincidents. Sembla que el mil·liari havia estat al Museu Arqueològic de Barcelona (número 7598) i durant molt de temps es va considerar perdut i il·localitzable (Mariner: 1973, pàg. 210 número 271 la dóna com possiblement desapareguda, trobada en la Creu Coberta on comença la Via Augusta). L'any 1974, el mil·liari es va localitzar novament en uns dipòsits de l'ajuntament (Garrut: 1975, pàg. 172), i a partir de llavors s'exposa al Museu d'Història de la Ciutat (número d'inventari 9397). Es tracta d'un fragment de la part inferior d'un mil·liari cilíndric de pedra sorrenca de Montjuïc. L'alçada del fragment és de 93 centímetres i la secció té un diàmetre de 40 a 47 centímetres. Per la part posterior, el fragment apareix destruït. Pel que fa a la inscripció, està realitzada amb lletres capitals quadrades, allargades, i profundament gravades. Reproduirem la transcripció i la traducció del darrer estudi publicat (Fabre et alii: 1984 a: 218, núm. 185, làm. LXVII): [M(arco) AVR(elio) ANTONINO PIO FEL(ici) AVG(usto)] [PART(hico) MAX(imo) BRIT(anico) MA] X(imo) GER(manico) M[ax(IMO)] [PONTIFICI MAXIM] O TRIB(unicia) PO [T(estate)] [XVII a XX IMP(eratori) II o III] CO(n)S(uli) III (quartum) PATRI [PATRIAE PRO] C[O]NSVLI [VIA] AVGVSTA "A Marc Aureli Antoni, piadós, feliç, august, treiomfador dels parts, dels bretons i dels germànics, pontífex màxim, revestit de la XVII (a la XX) tribunícia potestat, havent rebut la II (o III) salutació imperial, cònsol per IV vegada, pare de la pàtria, procònsol, Via Augusta". La cronologia que s'adjudica, per tant, al mil·liari d'Hostafrancs, entre els anys 213 i 217 dC., en època de l'emperador Caracal·la, i desmenteix, per tant les datacions anteriors, que havien establert la seva cronologia entorn de l'any 48 dC., en època de Claudi. Segons J. Serra i R. Casademunt (1993, pàg. 64) el mil·liari va trobar-se a la sortida de Barcelona cap al Llobregat, a Hostafrancs, prop de l'antic camí tradicional que passava per la Creu Coberta, o sigui pels volts de la plaça Espanya, i on, malgrat que aparegué molt esborrat, es pot llegir ...VGVSTA, que cal interpretar com Via Augusta. La Via Augusta sortia de Barcelona cap al Llobregat per la porta sud-oest de la muralla romana (carrer del Call) travessant Sant Pau del Camp i l'actual avinguda de Mistral fins a la cruïlla de camins coneguda en l'època medieval com dels Inforcats (l'actual plaça d'Espanya). En època medieval, d'aquest punt sortien dos camins: el camí de Sant Eulàlia de Provençana i el camí Ral que per Sants, L'Hospitalet, Esplugues i Sant Just Desvern es dirigia cap a Sant Feliu de Llobregat. Segons F. X. Menéndez (1988, 42-43) els dos camins ja existien en l'època romana i formarien part de la Via Augusta.

Si us interessa el tema us recomano que llegiu l'article que va publicar l’Associació Catalana d’Excursions i que es troba en el bloc: L'Estret de Roques